xarxa viària

xarxa viària f SOC/HIST Conjunt de les vies de circulació destinades a articular el transport terrestre en una zona geogràfica determinada.

En el cas de les Pitiüses són les vies que uneixen els distints nuclis poblacionals. Cal pensar que els camins eren de terra i que amb el pas del temps i el progrés, aquestos camins s’eixamplaren i arribaren a esdevenir carreteres. Totes les carreteres seguien camins anteriors que es varen adreçar al màxim per escurçar el recorregut.

A les Pitiüses hi ha tres fases o etapes: la primera, que correspon a la segona meitat del s. XIX, quan s’obriren les carreteres de Sant Antoni de Portmany i de Sant Joan de Labritja; una per comunicar la ciutat d’Eivissa amb el ponent de l’illa i l’important port de Portmany i l’altra amb la part de llevant d’Eivissa. Els primers trenta anys del s. XX s’obriren les carreteres de Sant Josep de sa Talaia, de Sant Miquel de Balansat, de la Savina al far de la Mola i la de Sant Josep a Sant Antoni. En aquest període cal apuntar l’afany que posà el diputat Lluís Tur i Palau en la millora de diversos camins i reclamant la col·laboració dels vesins afectats en la realització de bona part de les obres.

La dictadura de Primo de Rivera també realitzà diverses actuacions i, en aquest sentit, cal apuntar també la labor del governador civil Pere Llosas que, quan l’Estat va treure unes ajudes d’un total de 300 milions de pessetes per a tot el país, insistí a aconseguir diverses aportacions per a les Balears. L’enginyer Antoni Parietti visità freqüentment Eivissa per projectar-hi diverses millores.

Ja durant la Segona República es produí l’asfaltat de les principals vies peninsulars, ràpidament a Eivissa també es demanava que aquesta millora hi arribàs. La postguerra significà l’obertura de les carreteres als indrets més allunyats i montuosos, com varen ser la des Cubells i la de sa Cala, amb les dues variants, una que sortia de Sant Carles de Peralta i l’altra, de Sant Joan de Labritja, cap de municipi. A partir de la dècada dels cinquanta i en especial de la dels seixanta, i amb l’arribada del turisme de masses, la xarxa de les illes passà a un sistema de capil·laritat, amb la qual cosa es donava accés a multitud de platges i indrets on es començaven a construir edificis turístics. En aquest període també és quan les carreteres fetes amb reble i grava començaren a asfaltar-se.

Carretera de Sant Antoni de Portmany. La primera carretera que es va realitzar fou la que uneix la ciutat d’Eivissa amb el poble de Sant Antoni de Portmany; de la realització del projecte, se’n començà a parlar cap als anys cinquanta del s. XIX. Quan la reina Isabel II visità Mallorca l’any 1860, la comissió d’eivissencs que acudiren a rebre-la li manifestà que la prioritat d’Eivissa era la construcció d’aquesta via. El 1861 ja es tenia el projecte, que redactà l’enginyer d’obres públiques Emili Pou Bonet , que va venir a Eivissa per explicar-lo a les autoritats i a les persones afectades. Seguia més o menys el traçat de l’antic camí. Començava vora s’Abeurador, a l’extrem de ponent del posteriorment dit passeig de Vara de Rey, i d’allí en línia recta anava fins a les bardes de Sant Rafel de sa Creu; el projecte fou aprovat per la Direcció General d’Obres Públiques per RO de 20 de novembre de 1861. Els alcaldes d’Eivissa, de Santa Eulària i de Sant Antoni eren els encarregats de realitzar les gestions amb els propietaris dels terrenys afectats per la carretera, que eren 9 del primer i 76 de Sant Antoni (s’ignora el nombre de finques de Santa Eulària afectades). El director d’obra sembla que fou l’enginyer menorquí Francesc Prieto Caules i l’ajudant d’obres públiques, l’eivissenc Antoni Riquer, se n’ocupà a peu d’obra. L’execució es dividí en dos trams o fases: el primer, de s’Abeurador fins al coll de Sant Rafel i el segon, de Sant Rafel a Sant Antoni. El pressupost fou d’1.603.765 pessetes i el termini d’execució de quatre mesos per a cada fase. L’estiu de 1867 l’arxiduc Lluís Salvador donava notícia que se n’estaven realitzant les obres. El mes de juny de 1867 s’inaugurà i tot seguit es contractaren quatre peons caminers i un capatàs per dedicar-se a la conservació de la carretera. Tenia una extensió de 15,31 km (des del cap de s’Alamera al port de Sant Antoni). Cal apuntar que la línia regular de passatgers entre Eivissa i Sant Antoni s’inaugurà el 1923. El 1955 se n’asfaltà el primer tram, entre el passeig de Vara de Rey i la fàbrica de can Ventosa i tot seguit es continuava fins a la hisenda de cas Piló, vora el segon Pont. El 1957 s’asfaltà la resta de la carretera; l’import d’aquesta última fase pujà uns dos milions de pessetes.

Carretera de Sant Joan de Labritja. En un primer moment es pensava iniciar-la des de la carretera de Sant Antoni, aproximadament vora l’edifici que més endavant ocupà el col·legi de sa Real, però finalment s’optà per un traçat que resseguia la badia i arribava al cap de s’Empedrat, i d’allí cap a sa Llavanera. L’expedient és de 1873 i el projecte era signat per l’enginyer Joan Malbertí, amb el vistiplau d’Emili Pou, que des de 1868 era l’enginyer en cap d’Obres Públiques de Balears. Tenia una longitud de 21,6 km i el pressupost de l’obra era de 352.186 PTA d’execució material i de 405.013 de contracta. L’obra fou adjudicada al contractista mallorquí Jaume Comas Grau, que en aquell moment tenia també adjudicat el dragatge del port d’Eivissa. Les obres s’iniciaren l’abril de 1876 i el termini d’execució era de tres anys, però es va allargar més del previst i la via no fou inaugurada fins a 1885. L’execució es dividí en tres fases o trams: des d’Eivissa as Poc Foc o barda des Calero, des Poc Foc fins a l’altura de l’església de Sant Llorenç i de Sant Llorenç fins a Sant Joan. Cada tram de carretera tenia la casilla corresponent per allotjar-hi els peons caminers encarregats de la conservació. El 1958 fou asfaltada la carretera de Santa Eulària.

Carretera de Sant Josep de sa Talaia. Des des Portal Nou sortia el camí d’anar cap a ponent, més o menys pel carrer posteriorment dit via Romana, i es creuava la finca de ses Figueretes on el camí feia forca; més cap a la mar i per davant el cementeri Vell s’anava a Sant Jordi i ses Salines i cap a la dreta cap a Can Sifre i a Sant Josep. Els habitants de Sant Josep reclamaven amb insistència la carretera i a la petició s’afegí el diputat per Eivissa Fernando Velasco e Ibarrola. Per Ordre de 16 de febrer de 1896 s’aprovà que es redactàs el seu projecte, que preveia dues parts o fases: una de Vila a sa Cova Santa i la segona fins a Sant Josep. A la darreria de 1899 va sortir a subhasta la primera, que comprenia un tram de 1.650 m dins el terme municipal de Vila i un altre de 5.698 dins de la parròquia de Sant Jordi i terme de Sant Josep. A la primera subhasta no es presentà ningú. Es repetí el 1900 i s’hi presentà un únic interessat, Bernat Marí Tur “Vinya”, a qui s’adjudicaren les obres del primer tram, de 7,3 km, per un import de 111.924 PTA. Les obres del primer tram s’iniciaren el febrer de 1902 i s’acabaren l’any 1910. El segon tram va sortir a subhasta al començament de l’any 1907, el cost estimat era de 120.262 PTA i les expropiacions pujaren a unes 30.000 PTA; s’acabà aquest tram el 1914. El 1958 es començà a asfaltar la carretera, fins a Can Sifre, i tot seguit es continuà fins al poble de Sant Josep. El 1962 l’asfalt arribava fins a la plaça del poble.

La carretera de Sant Miquel a Sant Carles passant per Santa Gertrudis i Santa Eulària fou un projecte del qual es començà a parlar el 1887, quan s’aprovà un pla nacional de carreteres; el diputat a Corts per Eivissa Cipriano Garijo donà suport a la proposta. El traçat proposat era una mica estrany però podia resoldre la comunicació amb els pobles de Sant Miquel, Santa Gertrudis i Santa Eulària. El 1899 un altre diputat, Pere Tur Palau tornà a posar el projecte sobre la taula. El 1903 el projecte de l’enginyer mallorquí Pere Garau era enllestit i dividia aquesta carretera en quatre trams: de Sant Miquel a Santa Gertrudis; de Santa Gertrudis a Can Clavos; del pont d’en Llàtzer a Santa Eulària, i de Santa Eulària a Sant Carles. Cal advertir que el tram intermedi, entre Can Clavos i el pont d’en Llàtzer, ja estava fet. El tram de Can Clavos a Santa Gertrudis es començà a executar el mes de maig de 1913 i a mitjan any de 1915 les obres es donaven per acabades. El contractista fou l’empresari Pineda, associat amb els germans Wallis, Vicent Pereira i Abel Matutes Torres. El director d’obres fou Jaume Riera, sobreestant d’obres públiques i que tot just s’havia jubilat com a funcionari. El 1920 s’acabava el tram de Santa Gertrudis a Sant Miquel. El tram de carretera que des del pont d’en Llàtzer arribava al poble de Santa Eulària es va començar el Nadal de 1914; el contractista fou Antoni Calbet; el pont nou que salvava el riu de Santa Eulària, ja vora el poble, va entrar en funcionament l’any 1918; les obres s’acabaren l’any 1920. També aquell any estava a punt de finalitzar-se el tram de Santa Eulària a Sant Carles. Cal recordar que l’antic camí de Santa Eulària era per Jesús i la creu des Rieres i el que es conegué posteriorment com camí de can Xiquet Pou. La carretera de Sant Miquel s’acabà d’asfaltar l’estiu de 1965, després de més d’un any i mig d’obres.

Carretera de la Savina al far de la Mola. Amb el s. XX també s’iniciava la idea de fer aquesta carretera. El projecte era realitzat i hi havia una partida reservada de 128.657 PTA per pagar una primera fase que no es començà fins a l’any 1910. Les expropiacions dels terrenys afectats, fetes l’any anterior, havien costat 44.720 PTA. La construcció es va fer per fases, encara que a un ritme molt lent: la primera anava de la Savina as Caló; la segona fase va sortir a subhasta el mes de novembre de 1921 per un import de 268.363 PTA i amb un termini d’execució de dos anys i mig. Per raons ignorades, el traçat s’escurçà i només s’arribà fins a l’església del Pilar; els contractistes eren Bartomeu Marí Mayans i Abel Matutes, que s’havien associat per portar a terme l’obra. Aquesta carretera, a la qual sempre es posava l’adjectiu de carretera de l’Estat, fou asfaltada l’any 1966 i de seguida es demanava que també s’asfaltassin els camins que conduïen as Pujols i a cala Saona. Es recordava que cap carrer o plaça de poble de Formentera no tenia asfalt.

Carretera de Sant Rafel de sa Creu a Corona. El 1921 s’aprovava el projecte del tram que havia d’unir aquestos dos pobles, encara que les obres s’allargaren en el temps. De seguida un grup de vesins, de manera voluntària, realitzà jornals per avançar l’obra.

Carretera de Sant Josep de sa Talaia a Sant Antoni de Portmany. Aquesta carretera, molt demandada pels afectats, no es construí fins a la dècada dels anys vint del s. XX. Fou subhastada el 1924 i el contractista fou Josep Costa Costa “Casesnoves”, que havia estat alcalde de Sant Antoni de Portmany, però les obres no s’iniciaren fins al començament dels anys trenta, a causa de problemes sorgits per fer algunes expropiacions de terrenys, i acabaren a principi dels anys quaranta, a pesar de l’esforç que el governador Pere Llosas va fer per a la finalització d’aquesta carretera, així com la millora d’altres camins; en aquesta comesa comptà amb els diputats provincials Josep Hernández i Joan Mayans. L’asfaltatge d’aquesta via s’inicià l’estiu de 1962. Una variant d’aquesta carretera, el vial que l’uneix amb l’església de Sant Agustí, s’asfaltà la primavera de 1970.

Carretera de Sant Mateu. El 1922 un grup de vesins treballava de manera voluntària en l’esplanació del camí que des de Santa Gertrudis es dirigeix a Sant Mateu d’Albarca, i no únicament aquest grup donava els jornals, sinó que pagava els materials necessaris fins que l’Estat els abonàs en certificar-se les obres. El 1926 l’Estat donava un crèdit de 5.000 pessetes per a aquest camí, i el 1928 es donava per acabada. El 1967 s’inicià el projecte, per part de la Diputació Provincial, de l’asfaltatge d’aquesta carretera, que finalment s’acabà el 1970, primer el tram corresponent a l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany i després el de Santa Eulària des Riu. A pesar de tenir aquesta carretera, des dels anys trenta els vesins de Sant Mateu i d’altres, com p. ex. els vesins de la vénda de Cas Serres de Santa Gertrudis, reclamaven la millora del camí que des de Cas Ferró (km 1 de la carretera de Sant Antoni) es dirigeix a sa Creu des Magres i, per l’estret d’Alcalà, arriba a Sant Mateu.

Carretera de Sant Joan de Labritja a Portinatx. Fou realitzada ja avançats els anys vint del s. XX. El 1922 un grup format per una cinquantena de vesins, de manera altruista, treballava en l’esplanació del camí del coll de Xarraca i de Portinatx. D’igual manera que els vesins de Sant Mateu, també pagaven els materials a l’espera que l’Estat els reemborsàs aquestes despeses. Eren esperonats pel diputat Lluís Tur i Palau, que s’implicà de manera molt directa en la millora dels camins de l’illa. L’asfaltatge d’aquesta via es realitzà l’any 1962, encara que s’allargà en el temps. Era el moment que s’iniciava la construcció de diferents vies que comunicaven els nuclis turístics que començaven a desenvolupar-se. L’asfaltatge definitiu i fins a la platja es realitzà la primavera de 1970, per un import de vuit milions de pessetes.

Carreteres a sa Cala. El poble de Sant Vicent de sa Cala fou el que més tardà a tenir unes comunicacions terrestres que facilitassin el moviment de persones i productes. Durant segles, la relació de sa Cala amb la ciutat d’Eivissa era bàsicament per via marítima. Els anys quaranta s’obrí la carretera que unia Sant Carles amb el port de sa Cala, que resseguia més o menys l’anomenat camí des Fil, que feia referència a la línia telegràfica que unia la ciutat d’Eivissa amb l’estació telegràfica de sa Cala i d’allí el fil, de manera submarina, es dirigia a Mallorca. El 1935 s’inicià la carretera de Sant Joan a sa Cala; fou interrompuda per la Guerra Civil i fins als primers anys seixanta no es va poder obrir aquesta carretera, via que començà a asfaltar-se la primavera de 1965, encara que l’obra durà molt de temps a causa d’aturades que s’atribuïen a la manca d’asfalt a l’illa.

Carretera de Sant Josep de sa Talaia as Cubells. L’accés al poble des Cubells es feia per un camí per davall de sa Serra. El 1957 finalitzaven les obres de la carretera que des de Sant Josep anava as Cubells amb una longitud de 6 km. El gener de 1966 s’iniciava l’asfaltatge d’aquesta via, obres que acabaren el setembre del mateix any.

Carretera de l’aeroport des Codolar. El setembre de 1957 s’asfaltava el tram de carretera que des de Can Sifre es dirigeix a Sant Jordi. L’any 1958 s’inaugurava l’aeroport des Codolar, amb un trànsit molt reduït. A partir de l’obertura als vols internacionals es va veure la necessitat de disposar d’una carretera asfaltada, actuació que va anar a càrrec dels diversos ajuntaments de les Pitiüses.

Carretera transversal. Fou la primera que es construí sense que tengués el seu origen a la ciutat d’Eivissa. Uneix la vila de Sant Antoni amb la de Santa Eulària; la variant va de Sant Rafel a la cruïlla de la carretera de Sant Joan per seguir fins a Santa Eulària. Fou ampliada i millorada els primers anys del s. XXI.

Carreteres a les diferents platges. Amb l’arribada del turisme de masses era necessari obrir les platges als nous visitants. De manera gradual els diferents ajuntaments, i en la mesura de les seues possibilitats econòmiques, obrien carreteres; així el 1957 l’Ajuntament de Sant Josep treballava per obrir un camí de 5 m d’amplada que arribàs a la platja de cala Vedella i anunciava que tenia la intenció de millorar aquell mateix estiu altres camins de les platges del municipi. El 1965 la Diputació Provincial aprovà l’eixamplament de la carretera i l’asfaltatge; les obres anaven molt lentes i el 1970 encara no estaven acabades. Fou finançat, com moltes altres vies, per contribucions especials i ajudes de diferents organismes. El 1964 s’asfaltà el tram de la carretera que des de Santa Eulària es dirigia as Canar; en aquesta primera fase únicament s’arribà fins a s’Argamassa. Aquell any de 1964 s’obrí i s’asfaltà la carretera que des de la platja d’en Bossa enllaçava amb la carretera de Sant Jordi. També s’asfaltà la carretera que del creuament amb l’aeroport es dirigia a la platja de ses Salines i sa Canal. El 1969 es construí i s’asfaltà la carretera que des de Santa Eulària es dirigia a cala Llonga; en aquell moment s’estaven acabant els dos hotels més grans que hi ha en aquest indret. La carretera que uneix el poble de Sant Miquel amb el seu port s’asfaltà l’estiu de 1971 amb motiu de la celebració del Congrés Internacional de Disseny Industrial, que coincidí amb la inauguració dels hotels Cartago i Galeón a la mateixa platja. Es recordava que calia asfaltar la via que es dirigeix a l’Hotel Hacienda, a na Xemena. El 1972 se subhastà la carretera que des de Sant Antoni i resseguint la badia de Portmany arriba as Port de Torrent, per un import de quatre milions de pessetes. També la que de Sant Agustí es dirigeix a la Bassa, en el seu primer tram, de 2,7 km.

Cinturons de ronda. El 1976 s’inaugurà el primer cinturó de ronda de la ciutat d’Eivissa. Amb el temps i per atendre les necessitats de trànsit es construïa el segon. També s’han realitzat cinturons de ronda a Sant Antoni de Portmany i a Santa Eulària des Riu. Amb l’assumpció gradual de competències, el Consell Insular d’Eivissa i Formentera va veure traspassades diferents vies, mitjançant la Llei de 14 de desembre de 2001 d’atribucions de competències als consells insulars en matèria de carreteres i camins. L’any 2006 el Govern Balear projectà el desdoblament de la carretera de l’Aeroport d’Eivissa, passant pel segon cinturó de ronda de la ciutat i la seua continuació fins a Sant Antoni de Portmany. La magnitud d’aquesta autovia per l’extraordinària afectació de terrenys va moure un moviment ciutadà en contra d’aquesta obra amb importants incidents. A més de diversos elements patrimonials, també afectà restes arqueològiques. Finalment, i amb el sistema de peatge a l’ombra per a vint-i-cinc anys, es finalitzaren les obres amb un total de 22 km. Per primera vegada l’illa tenia una autovia amb passos elevats, carretera en trinxera, túnel, etc., infraestructures fins llavors inèdites en un espai tan reduït com Eivissa. El juny de 2010 es començaren les obres de condicionament i millora de la carretera de Sant Miquel, amb la incorporació d’un carril per a bicicletes, amb un pressupost de 12 milions d’euros. El 2014 s’iniciaren les obres d’ampliació i millora de la carretera de Sant Joan de Labritja. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments