veterinari -ària

veterinari -ària m i f ZOOL Persona que per professió o per estudi es dedica a la ciència i a l’art de curar les malalties dels animals. Al s. XXI, a més, la veterinària estudia també els problemes de la nutrició, la selecció genètica, la bromatologia, etc.

Des de l’antiguitat hi ha hagut persones enteses en aquesta ciència, com es recull ja en el Codi d’Hammurabi (segon mil·lenni aC), que explica les actuacions a seguir en l’atenció d’afeccions dels animals. A l’Estat espanyol, els primers col·legis de veterinaris són de final del s. XIX; a les illes Balears hi ha un col·legi oficial de veterinaris des de 1914.

A les Pitiüses, els il·lustrats milloraren l’edifici que acollia l’escorxador i carnisseria, situat al carrer de Sant Josep de Dalt Vila. L’any 1892 l’Ajuntament d’Eivissa comprà un solar, situat en primera línia de la badia d’Eivissa, amb la finalitat de construir-hi un nou escorxador, segons acord pres per un ple municipal de l’any 1881 i que també comprenia la construcció d’un rentador. El mes de maig de 1890, el setmanari El Ibicenco, que dirigia Felip Curtoys i que sembla que és l’autor de l’escrit, denunciava que el lloc que l’Ajuntament emprava com a escorxador no reunia els requisits necessaris i reclamava la construcció d’un edifici destinat a aquestos menesters. L’edifici s’inicià el 1895 i es donà per acabat el 1896, com constava sobre la porta principal, que donava a la carretera de Sant Joan. Amb el temps, s’amplià el recinte amb tancats, coberts i corrals per tal d’atendre les creixents necessitats. Aquest edifici fou enderrocat el 1982. L’escorxador fou obra de l’alcalde Josep Verdera Ramon, que fou alcalde entre 1879 i 1883 i en una segona etapa, durant la qual es construí aquest edifici, entre 1895 i 1899.

El primer veterinari que es coneix que va exercir a Eivissa és Cirilo Abadía Lorén, que el mes de setembre de 1901 fou nomenat pel governador civil de Balears subdelegat de veterinària; sembla que en aquell moment ja residia a Eivissa i per aquest motiu fou designat per a aquest càrrec. Anteriorment hi havia unes normes sobre el sacrifici dels animals que es dedicaven al consum humà i així tot animal havia d’estar estabulat uns dies per comprovar que no tenia cap malaltia. Els escorxadors municipals que no disposaven de veterinari havien de recórrer als serveis del metge municipal titular que, acompanyat d’un regidor, havia de revisar directament les carns i els altres aliments que es posaven a la venda en el mercat.

Una vegada que Abadía Lorén fou designat com a veterinari titular, publicà a El Correo de Ibiza un anunci oferint els seus serveis. Per tal de tenir una idea de la tasca d’inspecció, durant la segona quinzena del mes de febrer de 1902 el veterinari va inspeccionar un total de 405 animals, distribuïts de la manera següent: 250 exemplars de bestiar de llana, 153 de cabrum i 5 porcs. Durant el mes de març foren 985 animals: de llana, 529; cabrum, 282; porcs, 72 i boví, 2.

També el veterinari municipal s’havia d’encarregar de supervisar la multitud de productes pecuaris que l’establiment de línies regulars de vapor a Palma, València i Barcelona va permetre embarcar i que significaren un augment quantitatiu de les rendes dels pagesos; s’hi embarcava tota classe d’animals vius, ous i peix, principalment.

Duia Cirilo Abadía dos anys d’exercici de la professió a Eivissa, quan el novembre de 1903 es traslladà, sembla que a l’illa de Menorca; la seua sortida es produí en plena època de matances, fet que va causar un gran malestar. També s’hi mesclà la qüestió política i aviat els conservadors, partidaris de la família Tur i Palau, prometeren als carnissers que si ells arribaven al poder, farien el possible perquè el veterinari marxàs d’Eivissa i així els carnissers tendrien més llibertat d’actuació.

El gener de 1906 l’Ajuntament d’Eivissa designà com a inspector de carns i del mercat el veterinari Antonio Anodón Piris. Les notes de premsa d’aquell moment únicament parlen que és molt jove. El mes d’agost d’aquell any sabem que la comissió permanent de la Junta de Sanitat de Balears en una reunió tractà la petició de la plaça d’inspector veterinari del port d’Eivissa, cursada per Anodón i s’acordà trametre-la a l’inspector general de sanitat per si considerava oportú proveir aquesta plaça.

Per aquell temps Francesc Verdera Riquer cursava estudis a l’Escola de Veterinària de Saragossa. Era fill del dues vegades alcalde d’Eivissa Josep Verdera. Una de les primeres actuacions en acabar els estudis del nou diplomat veterinari fou la participació activa en l’Entitat per al Foment de la Cria del Bestiar Mular i Cavallí (el que coneixem a les Pitiüses com a animals de preu) que s’havia instituït dins de la Societat d’Agricultors, que feia poc més d’un any que s’havia creat a l’illa d’Eivissa. Verdera donà a conèixer els llocs on es podien comprar les millors races i quines eren les més convenients per a l’agricultura de l’illa. Cal apuntar que la major part dels animals de preu que hi havia a Eivissa s’importaven de Mallorca, amb la qual cosa bona part de les rendes dels agricultors se n’anaven a l’illa vesina. S’acordà la creació d’una societat per al foment de la cria.

El mes de setembre de 1906 Verdera fou nomenat inspector municipal de l’Ajuntament d’Eivissa, l’octubre de 1909 fou designat subdelegat provincial de veteriària amb seu a Eivissa i el 1917 fou designat veterinari de l’Estació Sanitària del Port d’Eivissa. Verdera morí el 20 de gener de 1929, amb 52 anys.

El veterinari Pedro Hernández Salueña va demanar cobrir la plaça deixada vacant per la mort de Verdera i a final del mes de febrer de 1929 fou nomenat amb caràcter interí per als càrrecs d’inspector d’higiene i sanitat pecuària i veterinari titular de la ciutat d’Eivissa, amb un sou anual de 1.200 pessetes i 1.300 pessetes, respectivament. Hernández havia nascut a Jaulín, Saragossa, el 1885. Aviat sorgiren discrepàncies entre la corporació municipal i la manera d’actuar del veterinari acabat de designar, fet que provocà que el 1931 se li obrís expedient, acusat de no actuar de manera ajustada a la norma, segons el parer de la corporació. El cas acabà amb la destitució del facultatiu, que va recórrer a instàncies superiors l’expedient.

Sembla que Hernández fou restituït en la seua plaça, però Joan Gelabert es volia establir a Eivissa i a començament de 1932 fou designat veterinari municipal mentre es resolia el recurs d’Hernández. Quan aquest últim recuperà la plaça, l’Ajuntament acordà tenir dues places de veterinari, una en horari de matí i, l’altra, en horari de tarda, i un d’ells dedicat al mercat i l’altre a l’escorxador. Durant el període de la Guerra Civil es troben notícies de l’actuació de Gelabert i, acabada la guerra, Cristòfol Trias cobrí l’absència de Gelabert.

El 1940 Gabriel Montserrat era inspector veterinari de Santa Eulària des Riu, càrrec que simultaniejà amb el d’inspector veterinari del port d’Eivissa. El 1943 es troba el veterinari Joan Bauzà com a cap dels municipis de Santa Eulària i Sant Joan.

Un altre eivissenc que va cursar els estudis de veterinària fou Antoni Ferrer Viñas “Piset”. Havia nascut el 1914 i estudià a l’Escola Superior de Veterinària de Madrid. Finalitzà els estudis el 1942, ja que els hagué d’interrompre a causa de la Guerra Civil. El 1943 aprovà les oposicions al cos de veterinaris titulars i tot seguit passà a exercir a Eivissa, principalment al municipi d’Eivissa, on treballà fins a la seua jubilació el 1982. Durant tota la seua vida participà en activitats per tal de fomentar les explotacions agropecuàries de l’illa i així, i com a curiositat, el 1953 va impartir una conferència amb el títol “Malalties més freqüents en el ramat equí” en el marc del concurs entre explotacions agrícoles d’Eivissa, creat per la Caixa de Pensions. Després continuà amb la col·laboració que va mantenir amb el Servei d’Extensió Agrària des de la seua creació a les Pitiüses el 1964, amb diverses tasques divulgatives per tots els pobles de les illes d’Eivissa i Formentera.

Així, el 1973 i juntament amb Extensió Agrària i la Caixa de Balears “Sa Nostra”, participà en les gestions per a l’arribada de sementals de raça manxega, 17 per a Eivissa i 4 per a Formentera, per a la millora de la cabanya ovina de les Pitiüses. Juntament amb el veterinari Bartomeu Anguera Sansó, col·laborà en l’estudi de l’ovella eivissenca. Ferrer Viñas apuntava que l’ovella eivissenca es trobava en vies de desaparició a causa de l’abandó de les antigues explotacions ramaderes i, sobretot, per la importació de sementals forans que no responien a les expectatives creades. Antoni Ferrer proposava millorar la raça per selecció dels exemplars més característics, ja que eren molt resistents i tenien molts de parts múltiples; no eren gran productores de llet, però aquesta tenia un elevat percentatge de greix, cosa que produïa molt bons formatges.

Impulsà, des del seu càrrec de veterinari municipal de la instal·lació a l’escorxador municipal, un escorxador d’aus el 1969, que fou el primer que va existir a l’illa i que va resoldre el problema de poder matar amb condicions higièniques les aus criades a Eivissa. També impulsà la construcció d’un nou escorxador municipal a la zona de sa Blanca Dona i que substituí l’edifici centenari de l’avinguda de Santa Eulària des Riu, el 1982. Era totalment necessari per complir la llei del Reglament d’escorxadors de 26 de novembre de 1976. Cal recordar que fins a aquell moment, únicament els municipis d’Eivissa i de Sant Antoni de Portmany tenien un escorxador amb les mínimes condicions necessàries.

Quan es planificà el nou escorxador municipal a sa Blanca Dona, Ferrer Viñas insistí en la possibilitat que fos una instal·lació mancomunada amb els altres municipis de l’illa, idea que confirma una visió de futur que el temps demostrà que era l’encertada. També col·laborà en la construcció del Mercat Nou a l’eixample de la ciutat d’Eivissa.

Ferrer Viñas fou designat l’abril de 1964 vocal del Consell Econòmic Sindical Insular d’Eivissa i Formentera; formava part de la Ponència sobre Ordenació Agropecuària i Indústries Derivades. Antoni Ferrer va mostrar tota la seua capacitat el 1965 quan arribà a Eivissa la pesta porcina africana, ja que hagué de multiplicar-se per atendre totes les peticions d’atenció on fou sol·licitat; durant anys s’hagué de combatre aquesta epidèmia a Eivissa. Antoni Ferrer Viñas també va tenir una actuació molt destacada com a membre de la societat eivissenca del moment.

En el moment de la seua jubilació i com a premi als quaranta anys de servei com a veterinari municipal i de l’escorxador, que donava servei a tota l’illa, el Consell Insular d’Eivissa i Formentera li concedí la Medalla de Plata de la institució.

Després d’Antoni Ferrer Viñas altres veterinaris també han exercit a Eivissa: així, el lleonès Pablo García Hernández, que arribà a Eivissa com a tinent veterinari i després el seu fill Pablo García Vanrell i el seu nét, Arturo Ramos García, també han seguit els seus passos. Robert Vidal Pereyra, Ferrran Vallès Costa, Joan Torres Marí, etc. formaren la següent generació; molts d’ells encara continuen en exercici, juntament amb les generacions més joves. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments