tomatera

tomatera f BOT [Lycopersicon esculentum, família de les solanàcies] Planta originària de l’Amèrica equatorial, d’on s’estengué a la resta d’Amèrica i, des del s. XVI, a Europa, on s’ha convertit en una de les plantes més conreades als horts mediterranis i més consumides. És, per tant, una hortalissa fonamental sense la qual és difícil imaginar un hort familiar, la dieta pitiüsa i nombroses especialitats culinàries. Inicialment fou introduïda com a ornamental i no es consumia. Si bé en el seu lloc d’origen són plantes plurianuals, a Europa són plantes anuals. La tomatera és una planta molt vigorosa i presenta un desenvolupament exuberant, amb fulles grans i tiges de creixement determinat que acaben amb àpex floral, o de creixement indeterminat, que sempre tenen creixement vegetatiu terminal i les flors són laterals. Aquestes varietats normalment s’emparralen dalt canyes per evitar que els fruits toquin en terra i es podreixin fàcilment. Les espècies de creixement determinat es deixen arrossegar per la terra. Les arrels són molt ramificades, amb una arrel principal que pot ser bastant profunda (1,2 m); també desenvolupa arrels adventícies. Les tiges i les fulles són piloses, i si es toquen amb les mans es nota l’olor típica de tomatera. Les fulles són compostes i molt lobulades i les flors són grogues, petites i apareixen en rams de nombre variable (d’1 a 10 flors). El fruit és globós, normalment vermellós (encara que n’hi ha varietats més groguenques), llis o acanalat. Les llavors són petites, d’uns 3 mm de diàmetre, planes i arrodonides i molt piloses. Existeixen nombroses varietats de tomates; són molt importants totes les de tipus híbrid introduïdes per les diferents firmes comercials i que es poden comprar en forma de llavor i, més comunament, de planters ja preparats. Pel que fa a les varietats tradicionals, cal fer-se el seu propi planter, ja que no es comercialitzen. Les llavors han de recollir-se de les tomates ben madures que presentin les característiques de fruit i planta més desitjats. Se separa la polpa i es deixen assecar les llavors, procurant fer-ho a l’ombra, ja que un sol molt intens les pot perjudicar. S’han de destacar com a varietats autòctones les tomates de penjar i les cor de bou. Les tomates de penjar presenten una característica especial: la seua pell és molt impermeable i perd la humitat molt a poc a poc, fet que afavoreix la seua conservació durant l’hivern. Es conserven millor penjades de canyes o fils, lluny dels ratolins, en un lloc fresc i sec. Aquestes tomates permeten separar la llavor en el moment de la sembra. Serveixen per cuinar, per a ensalada si se’ls treu la pell, i per fer pa amb tomata. Es recol·lecten abans de la seua maduració total. Són groguenques o vermelloses per fora i vermelloses per dins, una mica aplanades i no molt grosses. Es poden comprar sobretot a final d’estiu en alguns mercats pagesos. Les tomates cor de bou són molt grosses, ben roges, amb la part superior a vegades una mica més verda i amb forma de cor, molt apreciades per a ensalada. La tomatera se sembra a final d’hivern i es trasplanta en primavera al camp, quan ja no hi ha perill de gelades, i normalment es protegeix amb fulles i branques de mata del sol diürn i del fred de la nit. Li convé temps càlid però una insolació excessiva pot perjudicar-la. També necessita un sòl calent i no massa ombrívol. Convé aportar molt de fems a la terra o un bon adobat en verd amb veça o faves; també es torna a adobar després de fer la primera collida de tomates. Les primeres fruites són les més grans però la planta seguirà produint fins a l’arribada dels freds nocturns, que la mataran en funció del moment en què arribin. Necessita aigua regularment, però no s’han de mullar les fulles ja que poden agafar malalties fúngiques, com el míldiu, amb facilitat. En el moment de fer el trasplantament es pot enterrar part de la tija si és molt llarga per afavorir un sistema radicular més gran. Com que treu aquestes arrels adventícies es poden calçar les tomateres a mesura que es trobi necessari i es vagin desenvolupant, així es millora el seu ancoratge a la terra. Les tomateres de creixement determinat no s’esporguen, es deixen créixer lliurement; en canvi, les altres, les de creixement indeterminat tradicionalment, per accelerar la producció i augmentar-la, s’esporguen. Aquesta feina consisteix a deixar una única tija i eliminar tots els brots laterals de la tomatera, excepte els rams florals, lògicament. Una altra opció és deixar dues tiges i anar esporgant la resta de brots laterals. També arrelen els brots laterals de les tomateres, els que s’esporguen en les plantes abans esmentades. Això pot anar bé per substituir alguna planta de tomatera morta i aprofitar millor l’aigua i l’espai de l’hort. Simplement s’enterra una mica més el brot inclinat (operació que en alguns indrets anomenen emmurgonar) i es conrea com la resta de les tomateres. Una de les feines més típiques d’aquest tipus de tomatera és fer l’emparrat sobre el qual s’aniran lligant. Normalment s’utilitzen canyes (Arundo donax, freqüents a molts de torrents) de 2 m d’alçada, ben enterrades i lligades de quatre en quatre fent com una tenda de campanya. Posteriorment aquestes tendes s’uneixen per canyes laterals a mesura que la plantació creix, començant des de baix. Abans es lligaven amb espart, ara s’utilitzen tot tipus de materials plàstics, ràfies, cordills, etc. La distància de trasplantament és d’uns 50 o 60 cm entre plantes i entre línies. Si es volen aprofitar les llunes s’ha d’escollir plantar amb lluna plena. A la tomatera, li convenen els encoixinaments amb plàstic negre, que escalfen la terra i eviten les herbes silvestres; També canviar de terreny per evitar l’esgotament de la terra, i s’associa bé amb alls i cebes i, evidentment, no li va bé la proximitat d’altres solanàcies com pebreres, albergénies, patateres, etc. S’adapta bé a sòls argilosos i airejats, millor no gaire compactats, i no té problemes en sòls calcaris. Quan li falta aigua en alguna fase del cultiu els fruits es queden negres a la part inferior i si tenen massa aigua es trenquen i s’obren. A Formentera és freqüent conrear tomates en secà durant l’estiu, especialment de penjar, que necessiten menys aigua. Per fer-ho s’aprofiten sòls arenosos, que s’han de femar bé i plantar. Caldrà fer algunes cavades en aquest tipus de conreu. [CGV]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments