taronger agre

taronger agre m BOT [Citrus aurantium subespècie amara, família de les rutàcies] Arbre originari del SE d’Àsia i conreat des de temps molt antic a la Xina, on fou introduït com a planta de conreu o jardí. Segurament l’introduïren els àrabs a la Mediterrània prèviament a l’arribada del taronger dolç.

Pot desenvolupar una copa espessa i frondosa de forma globosa i ben arredonida de fins a 8 o 10 m d’alçada. L’arrel és de desenvolupament vertical amb nombroses arrels secundàries disposades en forma de ram, normalment amb tendència a ser molt superficials; és una característica important, ja que les cavades o llaurades profundes les poden afectar molt. La soca és dreta i d’alçada variable, amb tendència a treure brots de la base del tronc. L’escorxa de soca i branques és de color gris fosc i bastant uniforme, les branques joves són anguloses, les tiges presenten espines grans i les fulles, amb pecíols amb ales més amples que el taronger dolç, si es trenquen i es tasten fan gust amargant. Són d’un verd fosc, el·líptiques, en punta, amb les vores lleugerament carenades. Les flors són blanques, grans i molt aromàtiques i el fruit és un hesperidi de color groc vermellós, arredonit amb l’escorxa gruixuda, lleugerament rugosa i sabor amargant, que se separa fàcilment de la polpa. Al seu interior presenta de 12 a 14 cel·les o grills que contenen les llavors dins. És impossible de menjar per la seua amargor, en canvi a la cuina serveix per preparar una confitura deliciosa i també per a usos medicinals (digestiu, antivomitiu, laxant, olis essencials, etc.). A Eivissa reben també el nom de taronges de porc, atès que s’utilitzaven per rentar els budells del porc el dia de matances.

En agricultura ha estat molt apreciat com a peu per empeltar-hi damunt per la seua vigorositat, tolerància als sòls calcaris, asfíxia radical i resistència a certes malalties fúngiques de les arrels, principalment la Phytophtora. Aquest ús com a portaempelt ja ha desaparegut als tarongers i només es conserva en llimoners per la sensibilitat del taronger amargant a la virosi de la tristesa dels cítrics. És freqüent trobar-lo en horts antics, com a exemplar i com a peu empeltat. Resisteix millor el fred, és més rústic, resistent a plagues i malalties. A Eivissa es desenvolupa bé a qualsevol lloc, però millor en horts regats i arrecerats del N, en sòls argilosos i rics. Creixen lentament i poden ser molt longeus, normalment fan alçades de 4 a 5 m, encara que poden fer-ne fins a 10. Fructifiquen als 4 o 5 anys d’edat, floreixen a la primavera i a la tardor i tenen dues brotacions vegetatives principals, a final d’hivern i a final d’estiu. [CGV]

Descàrregues

Col·laboradors