taalí

taalí m INDUM Corretja destinada a sostenir penjada l’espasa, que anava generalment des de l’espatlla dreta fins baix del braç esquerre i que, segons es desprèn de Covarrubias (1611), devia procedir dels turcs; l’usaven especialment els malalts de ronyó per evitar anar cenyits a la cintura. D’aquesta manera també es testimonia en el Quixot, on aquest talabard es diu fet de llops marins, o vells marins, tal com al seu torn es descriuen alguns “cuiros” o “cuirets” en la documentació eivissenca. Els protocols notarials més antics conservats a Eivissa, del s. XVII, deixen constància de l’associació del taalí amb els punyals, les dagues o els espasins, i també com de la seua realització amb cordovà i de les seues guarnicions en seda negra, negra i blanca o verda, etc., normalment de flocadura, tal com tan sols es permetia en unes normatives d’abans de 1692 recollides al DCVB (BSAL, III, 175), p. ex.: APE, Guasch, 1686, f. 120-121v. “dos Corretjas Usades /...un talai blanc de cordovà, una espasa mallorquina i un espadí...” (“Inventari dels béns de Miquel Arabí de Sebastià del quartó de Portmany”). Ja a començament del s. XVIII l’inventari de béns practicat a la casa d’un magnífic deixa constància d’un taalí brodat (APE, Riera, 1712, f. 333), i després passa a constatar-se la veu bridecú . [LMP]

Descàrregues

Col·laboradors