sociologia

sociologia f SOC Sinònim d’antropologia social. Branca del coneixement que intenta estudiar la societat humana d’una manera científica, és a dir, amb observació empírica i descripcions, anàlisis i teories racionals. En aquest sentit mínim la sociologia ocupa un lloc central entre les ciències socials. El sociòleg té una visió integral que procura interrelacionar constantment els diferents aspectes —estables, conflictius o canviants— de la realitat social: els sistemes de producció i distribució (economia), desigualtat social (estratificació), distribució de poder (política), parentiu, cultura, religió, etnicitat, socialització, desviació, oci, etc.; els nivells de col·lectivitat (famílies, grups escolars, grups de treball, barris, pobles, nacions, estats, etc.), i els factors diversos de causació (econòmics, tecnològics, demogràfics, polítics, ecològics, ideològics, etc.). Tracta tots els fenòmens socials com a objectes d’interès legítim —incloent-hi els sentits i els simbolismes de tota acció social— i no es limita a descripcions i anàlisis conformistes. La sociologia —a diferència de la sinònima antropologia social— se centra típicament en la societat autòctona. Això aguditza els diversos problemes metodològics que deriven del fet que l’objecte d’estudi és la dimensió social de l’home mateix. Mai no es pot evitar del tot ni l’avaluació ni la crítica, explícita o implícita. Alguns sociòlegs es dediquen en efecte a l’anàlisi racional, crítica i desmitificadora tant de la història social com de les societats contemporànies; altres opten per fer projectes menys ambiciosos amb tota la cura científica possible.

 

La sociologia a les Pitiüses

Malgrat l’origen europeu dels seus fundadors —Comte, Spencer, Durkheim, Marx, Weber, Simmel, Pareto...—, la sociologia començà a institucionalitzar-se com a disciplina acadèmica als EUA a partir de l’última dècada del s. XIX, abans d’estendre’s a universitats d’arreu del món al llarg del s. XX. Quant a les Pitiüses, la sociologia especialitzada i autòctona és, fins ara, més una meta que una realitat. Com es veurà, sociòlegs espanyols i estrangers han fet estudis sobre les dues illes; hi abunden, a més, fonts de dades i estadístiques, estudis acadèmics de disciplines afins i altres escrits d’interès sociològic, tant locals com de la resta de l’Estat: en conjunt es té una bona base —sense més— per a qualsevol estudiós que vulgui utilitzar-la d’una manera més específicament sociològica. A més, els canvis socials (especialment els diversos mecanismes i les conseqüències de la industrialització, la modernització i la globalització) i els xocs culturals de les trobades de gent d’orígens diferents —tal com es troben, p. ex., en la història recent de les Pitiüses— han estat no només interessos centrals de la sociologia i de l’antropologia social, sinó les seues principals raons de ser. Cal dir que els fenòmens inversos —els factors d’estabilitat de sistemes socials i un postulat “equilibri social”— han rebut molta atenció, sobretot en l’antropologia social i en les teories sociològiques de Talcott Parsons, etc. I és ver que hi havia ja una tradició afí de filosofia política i social des d’Aristòtil a Maquiavel. Però no és cap coincidència que la sociologia científica arrelàs al s. XIX. Va sorgir de l’ambient general iniciat al segle anterior de canvis fonamentals i interconnectats —econòmics, polítics, socials, científics i religiosos— que no deixaren d’afectar les Pitiüses, tot i típicament, amb algun grau de tardança. L’antropologia social es va desenvolupar separadament, enfocant-se originalment en l’estudi de cultures estrangeres i de comunitats tradicionals, no industrialitzades i petites (microsociologia), però les diferències de bagatge cultural es poden ignorar quan es tracta com ara d’estudis sobre la mateixa societat complexa. Idò bé, si les circumstàncies especials d’aquestes illes les fan tan aptes per a l’estudi de fenòmens socials de tota mena, com s’explica l’escassetat fins ara de sociòlegs pitiüsos? No es pot atribuir tan sols a l’aïllament, la reduïda extensió i població del territori, el domini de l’agricultura i la manca d’escolarització del passat: hi havia des de fa segles alguns estudiosos, sobretot a Vila. Els fets de l’exili a partir de 1936 d’Àngel Palerm Vich i d’altra gent intel·lectual i la posterior repressió acadèmica semblen ser-ne la clau. Un alt grau de llibertat de pensament social és un requisit bàsic per assolir “la mirada de l’altre”, és a dir una perspectiva sociològica amb el mínim de distorsió personal, etnocèntrica i política. Els règims autoritaris —de qualsevol tendència política, ideològica o religiosa— veuen la sociologia com una disciplina sospitosa, que s’ha de controlar o manipular, si no reprimir-se del tot. Pel que fa a l’Estat espanyol, la sociologia crítica i reformista de les primeres dècades del s. XX s’extingí en la mort intel·lectual de la Guerra Civil i la postguerra. Però el règim franquista trobà aviat a faltar alguna mena de sociologia, acadèmica o professional, si més no per ajudar-lo amb els intents d’obertura i desenrotllament. En conseqüència (després d’una etapa inicial de justificació “sociològica” del nacionalsindicalisme i del nacionalcatolicisme), la sociologia espanyola afavoria fins a almenys els anys setanta l’empirisme, l’ús d’enquestes i la recol·lecció d’estadístiques d’utilitat administrativa o comercial. Els textos autoritzats, d’aprenentatge mecànic, deixaven a banda teories conflictivistes (marxistes, feministes i altres) i afavorien teories nord-americanes (parsonianes, etc.) que emfasitzaven l’estabilitat social. Alhora, la repressió acadèmica estimulà una tendència notablement crítica al costat de la sociologia oficialista; obertament entre els sociòlegs absents o exiliats i més clandestinament entre els sociòlegs residents. Els obstacles polítics foren accentuats als Països Catalans, on fins i tot l’ús de la llengua pròpia estava prohibit. Així i tot, la sociologia començà a arrelar a centres privats a partir de 1957, però la facultat de la Universitat Autònoma de Barcelona no fou creada fins al 1986 i les altres universitats dels Països Catalans hagueren d’esperar encara més temps.

 

El llegat dels viatgers

Ja a partir de mitjan s. XIX les Pitiüses havien començat a atreure visitants il·lustrats, que han contribuït a la creació d’imatges estereotípiques de les illes, en part encertades i en part mítiques, tal com expliquen Miquel Seguí Llinàs en El descubrimiento de las islas olvidadas. Las Baleares y Córcega vistas por los viajeros de siglo XIX (1992) i Vicente Valero a Viajeros contemporáneos. Ibiza siglo XX (2004). Els escrits dels visitants solen tenir prou detalls puntuals d’interès tant sociològic com historiogràfic, tot i que s’hi dediquen més paraules als aspectes visibles del paisatge, de les cases i de la gent, que a la vida social. La seua perspectiva és freqüentment més romàntica que científica: “pintoresquisme” segons Seguí Llinàs i “indigenista” —“gent il·lustrada parla de les característiques dels indígenes” segons Bernat Joan i Marí. Solen mostrar una presumpció etnocèntrica de superioritat i altres prejudicis de gent forana. Es troben errors factuals en abundància a causa d’una inevitable falta de profunditat de coneixement local, tal com demostren Joan Marí Cardona en Els camins i les imatges de l’arxiduc ahir i avui (1992) i Rosa Rodríguez Branchat en la introducció a la versió catalana de l’apartat de Gaston Vuillier sobre l’Eivissa de 1889 de Les illes oblidades. Viatge a Eivissa (2000). No obstant tot això, certes obres destaquen pel seu interès sociològic: Die Balearen in Wort und Bild geschildert: Die alten Pityusen (1869) de l’arxiduc Lluís Salvador, Costumbres de las Pithiusas (Navarro, Víctor: 1901), The Life and Death of a Spanish Town (Paul, Elliott: 1937) sobre Santa Eulària just abans de la Guerra Civil, Not part of the package. A year in Ibiza (Richardson, Paul: 1993), només a tall d’exemple ( Eivissa. Cultura i arts. Escriptors estrangers). Hi ha, a més, una certa tendència moderna de veure la societat pitiüsa d’un passat no gaire llunyà —la del camp sobretot— no tan sols com a “tradicional” sinó quasi estàtica. Aquesta visió anhistòrica s’està corregint en la societat més lletrada del s. XXI, però encara pot resultar sorprenent i saludable llegir comentaris com el següent —escrit l’any 1897— de Navarro sobre les Pitiüses: “...van borrándose allí, como en todas partes, los relieves distintivos de cada pueblo ó comarca, provincia ó reyno. La facilidad y rapidez de las comunicaciones, el constante transiego de personas y mercaderías, la multiplicidad y fuerza expansiva de las grandes industrias, nos va llevando al cosmopolitismo más prosaico, á la más monótona uniformidad; y es de creer que la descripción de costumbres actuales resulte dentro de cincuenta años tan histórica como la de los germanos ó de los celtas”. D’altra banda, entre els escrits sobre les Pitiüses es troben alguns exemplars de la llarga tradició de novel·les socials, que tenen més llibertat d’expressió que les descripcions factuals: Los muertos mandan de Vicent Blasco Ibáñez (1908), Hombres varados de Gonzalo Torrente Malvido (1963), etc., presenten freqüentment visions i idees sociològicament interessants, però s’han d’utilitzar evidentment amb cautela.

 

Escriptors pitiüsos del s. XX

La manca de sociologia pitiüsa s’ha vist compensada fins a un cert punt pel treball d’autors locals del s. XX amb una viva curiositat sobre les peculiaritats de la seua pròpia societat i cultura. Destaquen, entre moltes altres, les obres diverses d’Enric Fajarnés Tur ; Joan Castelló Guasch ; Isidor Macabich i Llobet ; Marià Villangómez Llobet , especialment L’any en estampes (1956) i Eivissa: la terra, la historia, la gent (1974); Joan Marí Cardona , i Enric Fajarnés Cardona (llicenciat en dret, però que va cursar també estudis de sociologia), que proporcionen una valuosa “mirada nostra” sobre la vida del camp i de la ciutat. Tots els autors locals tenen l’avantatge d’un coneixement acurat, detallat i íntim de la vida social. D’altra banda i sense restar-los cap mèrit, han estat subjectes a la influència de tabús, censura i autocensura per raons socials, polítiques, morals i religioses; sobretot sota el règim franquista. Per tant, s’hi detecta una certa tendència etnocèntrica, poètica o fins i tot nostàlgica, cosa que no és gens sorprenent si es recorda que entrats els anys cinquanta Villangómez va topar amb la prohibició franquista contra la prosa catalana, quan intentava publicar L’any en estampes en un suplement mensual del Diario de Ibiza. Als diaris, en aquella època, només la poesia catalana era permesa, per considerar-se presumiblement menys subversiva. Però no es parla solament de la influència important del franquisme. Contrastant amb un remarcable grau de neoorientació popular i comercial —l’acceptació, p. ex., de l’impacte modernitzador del turisme i el rebuig del passat illenc associat indeleblement amb la misèria i la ignorància—, es troba a la literatura pitiüsa de bona part del s. XX una orientació etnogràfica cap a la descripció de la societat precapitalista o almenys preturística. No s’hi detallaven gaire sovent ni les desigualtats socials ni la marginalitat: hi havia en general una tendència a minimitzar o tractar d’una manera anecdòtica qualsevol aspecte desagradable de la vida local i de considerar coses tan evidents com la pobresa o l’emigració com a fenòmens inevitables, no relacionats amb el sistema social. Qualsevol comentari crític —sobretot si provenia d’autors de la resta de l’Estat com Navarro o Blasco Ibañez— solia provocar una reacció apassionada. Aquestes actituds eren relacionades amb l’estatus social. Fins ben entrada la segona meitat del s. XX, els escriptors pitiüsos eren gairebé tots homes i procedien majoritàriament (Joan Castelló Guasch en fou una excepció important) de les capes socials, polítiques i eclesiàstiques més altes de les Pitiüses, unes illes on perdurava un elevat grau d’analfabetisme popular.

 

Estudis afins

Es troben importants elements sociològics en les obres sobre les Pitiüses de disciplines afins, però menys controvertibles que la sociologia: la historiografia, l’etnografia, la geografia humana, la demografia i l’economia. Totes aquestes ciències socials s’han desenvolupat als Països Catalans amb menys dificultat que la sociologia... però només fins a un cert punt, sobretot en el cas de l’etnografia, com queda clar a l’assaig “D’antropòlegs, etnògrafs i folkloristes. L’evolució recent (1970-1985)” d’Andreu Ramis, Estudis Baleàrics (núm. 24: març, 1987).

 

  1. a) Història social

L’antic analfabetisme popular no va impedir que les Pitiüses gaudissin d’una veritable riquesa de documentació històrica i administrativa, una bona part de la qual es pot consultar sense haver d’escorcollar els arxius: és a dir, en les històries d’Isidor Macabich, Joan Marí Cardona, Ernest Prats García o, més recentment, en la de Bartomeu Escandell Bonet —que incorpora explícitament alguna perspectiva sociològica— i, per descomptat, a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, que inclou l’importantíssim s. XX en què aquestes illes prengueren un rumb completament nou. Dels documents mateixos, s’ha de mencionar aquí també ( geografia) la rellevància dels informes oficials sobre l’estat de les Pitiüses —sobretot els que sortiren als s. XVIII i XIX, des de la Resumpta històrica, corogràfica i cronològica (1751) del caputxí Gaietà de Mallorca fins a l’informe del cap polític de la província, Joaquim Maximilià Gibert Alabau (1845)—, els quals complementen els escrits dels viatgers estrangers o de la resta de l’Estat d’oci, que no es remunten tan lluny. D’altra banda, acompanyant la Transició Democràtica i l’increment d’eivissencs i formenterers amb estudis superiors, ha anat sortint en les últimes dècades una gran varietat d’estudis monogràfics —fruit d’investigació estricta i meticulosa— que detallen aspectes de la vida social de diferents èpoques: El llibre del Mostassaf d’Eivissa. La Vila d’Eivissa a la baixa Edat Mitjana (Ferrer Abárzuza, Antoni: 2002); La llengua catalana a Eivissa al segle XVII. “Reals ordinacions de la Universitat d’Eivissa” (1663)... (Torres i Torres, Marià: 1993); El convent dels pares dominics d’Eivissa. Introducció, estudi i transcripció d’un manuscrit de 1765 (Cirer Costa, Felip: 1998); El diputat eivissenc Josep Ribas Ribas i el seu entorn històric (1763-1831) (Marí Ribas, Josep: 1998); Historia de la educación en la Ibiza contemporánea. Orígenes de la Segunda Enseñanza y las primeras manifestaciones de carácter burgués en la isla (García Ferrer, Neus: 2000); La Guerra Civil i el primer franquisme a Eivissa i Formentera (Parrón Guasch, Artur: 2000); La causa general de les Pitiüses (Vidal Torres, María José i López Romero, José Miguel: 2001); De la fonda a l’hotel (Cirer Costa, Joan Carles: 2004), per mencionar-ne només uns quants.

 

  1. b) Etnografia i cultura popular

Cal entendre, igualment, que l’analfabetisme popular anava lligat a una riquesa sociocultural i a una tradició oral de gran interès, sobretot al camp. Fins als anys setanta del s. XX, aquella cultura tradicional tenia una base prou sòlida en l’economia pagesa, malgrat el creixement inexorable del sector turístic i de l’escolarització moderna. En començar el s. XXI només en queden vius alguns components, que romanen tanmateix importants per mantenir la identitat i la unicitat d’una cultura pitiüsa ( Eivissa/Formentera. Etnografia i cultura popular). La resta de la cultura tradicional sobreviu en part com a folklore o de forma transcrita en les obres de Joan Castelló Guasch i altres referències indispensables ( Eivissa. Cultura i arts. Literatura). Cal dir que la revaloració, la renovació i la transformació de costums al folklore han estat ajudades pel seu interès turístic i per la influència del “pintoresquisme” per part de gent forana. No obstant això, els costums ressuscitats a través d’escoles, colles i associacions de vesins —el ball pagès, les festes populars vora les fonts, les caminades a capelles, etc.— han arribat a formar part d’una nova cultura moderna, amb una participació popular entusiasta, tot i que aquestos costums no tenen ni l’espontaneïtat ni les mateixes funcions socials que abans. Destaca el treball assidu de l’Institut d’Estudis Eivissencs (amb la col·laboració de l’Editorial Mediterrània i altres institucions locals) en promocionar tant el manteniment com la transcripció i la divulgació de costums i valors tradicionals, emprant el català estàndard i la seua variant dialectal eivissenca, almenys des dels primers anys setanta. A més de les aportacions de les revistes Eivissa i El Pitiús, s’han publicat monografies oportunes sobre molts aspectes de la cultura popular. Hi ha articles etnogràfics amb referència a les Pitiüses en publicacions periòdiques d’institucions d’àmbit més ampli, com Quadern de la terra (Fundació “Sa Nostra”) o Estudis Baleàrics (Institut d’Estudis Baleàrics) i en la premsa local: Diario de Ibiza, Uc, La Prensa de Ibiza, Proa, etc. El 1994 es va crear el Museu d’Etnografia d’Eivissa sota la direcció de Catalina Sansano Costa , el qual, en una típica casa antiga, ofereix, en paraules de la directora, una visió de la vida dels illencs en èpoques ja passades. Finalment, la sèrie actual de llibres (tres volums fins ara) de Marià Torres Torres , Antropologia d’Eivissa i Formentera, la qual començà el 1998 amb el Volum I: Mitologia, creences, costums i festes, va més enllà d’una visió material de la cultura i ha fet un pas cap a un enfocament més comparatiu i analític de la cultura popular.

 

  1. c) Geografia humana i economia

Fa temps que la geografia humana, la demografia i l’economia de les Pitiüses han estat objecte d’estudi acadèmic i professional. El geògraf i professor universitari català Joan Vilà-Valentí ha estat una figura central de la geografia pitiüsa des de la seua primera visita a Eivissa, l’any 1946. La seua feina i la dels seus col·legues es troben detallades a la veu geografia . Només resumidament, idò, se citen com d’interès particular per al sociòleg els escrits de Vilà-Valentí sobre la relació entre el camp i la ciutat i sobre l’explotació de les salines; el treball de Jean Bisson sobre l’estructura agrària de les Balears, el paper de la propietat ciutadana i l’impacte del turisme; l’obra demogràfica del catedràtic mallorquí Bartomeu Barceló Pons , especialment la seua tesi doctoral Evolución reciente y estructura actual de la población en las Islas Baleares (1970), i alguns escrits de llurs successors eivissencs, com Rosa Vallès Costa (sobre el turisme —tesi de llicenciatura; Dalt Vila, el món rural) i altres. Entre 1957 i 1976, Barceló dirigí el Boletín Oficial de la Cámara de Comercio, Industria y Navegación de Palma de Mallorca, una revista quasi acadèmica on sortiren articles referits a les Pitiüses sobre la geografia, la demografia, l’economia, l’agricultura, el turisme, etc. de Barceló, Vilà-Valentí, Bisson i molts altres autors. Més recentment i dirigits igualment per Barceló, els tres primers números (1998, 1999 i 2001; els dos últims dedicats exclusivament a les Pitiüses) de la revista Territoris, del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears (UIB), han tornat a divulgar una part d’aquest treball anterior amb algun material nou i bibliografies actualitzades, formant un conjunt de consulta obligada per a qualsevol científic social. La maduresa dels estudis geogràfics i històrics es reflecteix en l’existència de textos divulgadors com Geografia de les Illes Pitiüses (Vilà Valentí, Joan; Vallès Costa, Rosa; Ramon, Francesc i Prats, Ernest: 1979-1980); Geografia i història de Formentera (Prats Serra , Josep Antoni i Marí i Mayans , Esperança: 1999); Història d’Eivissa (Joan i Marí , Bernat: 1997); etc. Els últims anys, també, els professors i els alumnes de l’Escola de Turisme, creada pels germans Enric i Ernest Ramon Fajarnés l’any 1965, i que ara forma part de l’extensió a Eivissa i Formentera de la UIB, han publicat diversos articles partint de (però no limitant-se a) l’economia del turisme, notablement en la sèrie de llibres titulada Estudis sobre el turisme a Eivissa i Formentera (2000, 2001, 2002). El director d’aquesta sèrie, l’economista Joan Carles Cirer Costa , que s’interessa per aspectes sociològics a més dels econòmics, té publicats diversos llibres (1986, 1988, 2002) sobre la demografia i l’economia d’Eivissa i Formentera des de l’any 1790 fins al s. XXI. De la fonda a l’hotel (2004), que representa el primer fruit dels seus estudis doctorals, investiga per què el turisme de masses assolí un protagonisme tan aclaparador a les Pitiüses als voltants de 1960 en comparació amb altres possibles destins turístics, rebutjant la idea que el turisme va florir només d’una manera fortuïta dins una societat illenca, agrícola i endarrerida. Història del turisme a Eivissa i Formentera 1900-2000, d’Ernest Ramon Fajarnés (2000), ofereix una visió adient del paper dels empresaris locals i del Foment del Turisme en el boom turístic.

 

Sociologia especialitzada

Com s’ha vist, hi ha una tendència a incorporar alguna mena de perspectiva sociològica als estudis de disciplines afins. A més, la sociologia (com altres ciències socials) pot semblar un camp obert per a qualsevol autor sense cap preparació especial. Tot i així, la sociologia especialitzada i ben feta té un enfocament propi, que és capaç de produir idees realment il·luminadores sobre la nostra societat, per bé que més tard —quan hagin arribat a divulgar-se àmpliament— podran semblar òbvies. Fins ara, la majoria d’estudis d’aquest tipus sobre les Pitiüses i sobre els canvis transcendentals des de la segona meitat del s. XX són producte d’una classe especial de visitant: el sociòleg de la resta de l’Estat o estranger que ha escollit les Pitiüses per fer el seu treball de camp. Uns quants d’aquestos sociòlegs són coneguts aquí perquè ha sortit una versió castellana o catalana de la seua feina. Altres han vengut, han marxat i s’han oblidat: són un exemple interessant del fenomen de pluralisme acadèmic al s. XX. Afortunadament, hi ha entre el final del s. XX i el principi del s. XXI un creixent interès local a conèixer tots els estudis de qualsevol procedència que es refereixin a les Pitiüses, i la publicació de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera i l’arribada d’Internet ho fan últimament tot més fàcil. Ja els anys trenta del s. XX varen venir el lexicògraf i etnògraf alemany Walter Spelbrink , que se centrà en el dialecte eivissenc (Die Mittelmeerinsel Eivissa und Formentera...: 1936), i l’austríac polifacètic Raoul Haussman del qual es pot mencionar aquí l’article “Recherches ethno-anthropologiques sur les Pityuses” (Revue Anthropologique: 1938). L’any 1952, l’antropòleg nord-americà George McClelland Foster va escriure sobre ses Feixes d’Eivissa i, el 1955, divulgà en anglès el treball de Vilà-Valentí sobre les Salines a la Geographical Review. L’article de Foster sobre ses Feixes va tenir ressò aquí perquè encaixava amb la feina local dels geògrafs humans, amb qui havia estat en contacte.

 

L’impacte del turisme

En canvi, la visita d’un antropòleg social escocès els primers anys seixanta per estudiar l’impacte del turisme a Formentera (abans de l’època dels hippies) va passar gairebé desapercebuda: es tracta d’una tesi inèdita de màster sobre els canvis socials, titulada The Dynamic Process of Change in a Mediterranean Island, d’A. F. Robertson (Edinburgh University: 1964). L’any 1971, una antropòloga social anglesa, Miriam Gibson, tenia un altre estudi en un estat avançat de preparació sobre els efectes del turisme a Formentera, però no se’n tenen més notícies, per bé que se’n conserven encara alguns capítols manuscrits. El mateix any 1971, el conegut psicòleg, costumista i sociòleg espanyol Carlos Gil Muñoz publicà el seu segon llibre sobre Formentera, titulat Formentera, una comunidad en evolución. L’antropòloga social nord-americana Carolyn Rebecca Nordstrom (actualment professora de la Universitat de Notre Dame, Indiana, i coneguda internacionalment pels seus estudis sobre zones de guerra) va fer un treball de camp a Eivissa els anys 1975-1976 i es va graduar el 1978 a la Universitat de Colorado, B.A. summa cum laude, amb una tesi titulada The Impact of Tourism on the Society of Ibiza. Al mateix temps aproximadament, la japonesa Hisako Kurihara, de la Universitat de Hitotsubashi a Tòquio, va fer un estudi de camp sobre els canvis socials a partir de 1950 al poble rural de Sant Mateu, del qual varen aparèixer els anys 1978-1979 diversos articles en anglès (publicacions de la universitat) titulats: “The Social Changes since 1950 in a Rural Area of the Spanish Mediterranean Islands. The Case Study of the Parish of San Mateo in the Ibiza Island (sic)”; “Recent Social Changes in the Spanish Mediterranean Islands: a Case Study in Ibiza”; “Peripheral Tourism – A Case Study in Ibiza”. El sociòleg anglès Ronald James Cooper —que resideix permanentment a Eivissa— va visitar l’illa per primera vegada l’estiu de 1963. Després, hi dedicà uns divuit mesos (1970-1971) de treball de camp per a la tesi doctoral An analysis of some aspects of social change and adaptation to tourism on Ibiza (University of Oxford: 1974), que es pot consultar a les biblioteques d’Eivissa i d’Oxford. Dins un marc històric des del s. XIII ençà, integra amb les dades i les anàlisis pròpies la feina anterior d’estudiosos locals, de la resta de l’Estat espanyol i estrangers; analitzant la manera en què els canvis moderns en l’estructura econòmica, administrativa i social d’Eivissa encaixen amb els processos anteriors de canvi, reals i latents. N’hi ha un resum autocrític en el tercer volum d’Estudis sobre el turisme a Eivissa i Formentera (2002), i se n’està preparant una versió catalana abreujada per a un volum futur de la mateixa sèrie. A l’article “Images of Tourism” (New Society: 1977) Cooper analitzà unes actituds divergents sobre el turisme a Eivissa. Mentrestant, la sociòloga francesa Danielle Rozenberg va visitar Eivissa per primera vegada el 1964. Ja havia passat més de quatre anys d’estada a l’illa quan va començar els dos anys (1972-1973) de treball de camp al poble de Sant Miquel de Balansat per a un estudi etnogràfic titulat San Miguel, village ibicenco. Traditions culturelles et développement touristique (Thèse de 3e cycle, Paris: 1974), una altra tesi inèdita que es pot consultar a la Biblioteca del Consell Insular d’Eivissa. Per bé que el poble de Sant Miquel no era primàriament turístic, Rozenberg hi trobà un fort impacte del turisme sobre la vida tradicional. Més tard s’ha especialitzat, almenys durant un temps, en la sociologia del turisme, utilitzant sempre les seues dades d’Eivissa, però emfasitzant altres aspectes, sobretot el turisme “utòpic”, comentat més endavant. Les Pitiüses solien entrar també en estudis més generals sobre el turisme a l’Estat espanyol, com l’enquesta realitzada el 1974 a Sant Antoni de Portmany (entre 19 llocs en total) per M. Gaviria, J. M. Iríbar, F. Sabbah i J. R. Sanz Arranz, publicada a Turismo de playa en España (1975). En efecte, els estudis sociològics mencionats fins ara dels anys seixanta i setanta del s. XX formen un conjunt de perspectives, idees i teories sobre el fenomen sociològic més notable d’aquella època, és a dir, els efectes de l’arribada del turisme de masses sobre les poblacions indígenes de les Pitiüses. Tot i algunes limitacions de coneixement (de la vida local o de la llengua eivissenca o formenterera) i diverses discrepàncies interessants de teoria i perspectiva, constitueixen (juntament amb altres estudis que es mencionaran després) un recurs que es mereix consultar, comparar, criticar i consolidar.

 

Temes diversos

La segona dècada del s. XXI, més de trenta anys endavant, es pot apreciar que els anys seixanta i primers anys setanta del s. XX representaren només les primeres fases de desenvolupament del turisme de masses a les Pitiüses, comprenent el període del boom inicial. Després hi ha hagut una sèrie de crisis, recuperacions i canvis de model turístic, reflectits en estudis enfocats en temes més específics; sobre els visitants o residents de la resta de l’Estat i estrangers en lloc dels indígenes; o sobre les interrelacions entre tots els diversos grups que formen la moderna societat plural de les illes. Ja el 1970, el sociòleg espanyol Fernando Fernández Fernández havia començat una investigació empírica sobre la problemàtica intergeneracional a Eivissa, enfocada principalment en l’impacte sociocultural i religiós del turisme sobre la població autòctona de la ciutat, per a la seua tesi doctoral Estudio Socioreligioso y Pastoral de Ibiza-70 a la Universitat Pontificia de Salamanca, un extracte llarg de la qual es va publicar sota el títol “Ibiza-70: Una comunidad en rápida transformación social” a la revista Cuadernos de Realidades Sociales (núm. 9: 1976). El psicòleg i antropòleg cultural peruanoalemany Claudio Alarco von Perfall utilitzà una metodologia ben distinta per investigar les interrelacions i les tensions personals, intrafamiliars i comunals del món rural canviant de l’Eivissa entre els anys 1971 i 1978 per a una tesi doctoral de la Universitat de Colònia, publicada en castellà el 1981 sota el títol Cultura y personalidad en Ibiza. El mallorquí Joan Bestard Camps es doctorà el 1985 amb un estudi d’antropologia social d’estil clàssic que investiga el sistema de parentiu a Formentera, explorant les modificacions històriques i recents, el qual es publicà amb el títol Casa y familia. Parentesco y reproducción doméstica en Formentera (1986). Bestard Camps emfasitza a més la importància de la casa i la família com a grup d’estatus jeràrquic, l’element més notable del model d’estratificació social de les Pitiüses a l’època preturística: la tesi de Cooper (op. cit.) analitza l’evolució d’aquesta estratificació des de 1235 ençà, comprenent els estaments i l’esclavitud feudals (s. XIII), els grups d’estatus sota els nous règims (s. XVIII-XX) i les incipients classes socials i pluralisme del s. XX. Dos historiadors francesos —un matrimoni establert molts anys a l’Estat espanyol—, George Demerson i Paula de Demerson , han fet diversos estudis historicosociològics sobre períodes més específics, entre els quals cal mencionar Una parroquia ibicenca: San Mateo. Estudio sociológico (1982), Aspectos de la vida ibicenca en el siglo XIX (1983) i Sexo, amor y matrimonio en Ibiza durante el reinado de Carlos III (1993). Rozenberg (1981) i Alarco von Perfall (1976) han fet contribucions sociològiques al tema de la consanguinitat pitiüsa, estudiat anteriorment pel metge eivissenc Enric Fajarnés Tur (1929), i els primers anys del s. XXI (amb el tema de l’estructura genètica de les diferents poblacions illenques), per altres científics. La tesi doctoral titulada Vakantiegemeenschappen (Comunitats de vacances) de la sociòloga holandesa Carlijne Frederike Philips (Universitat de Groningen, 2005) analitza el concepte de “comunitat” comparant les “comunitats instantànies” dels clubbers d’Eivissa amb les “comunitats temporals” dels turistes del Club Med de Mallorca i amb les comunitats temporals però més estables del Camping Bakkum d’Amsterdam. Ampliant la feina local d’Isidor Marí Mayans i altres, l’etnomusicòloga canadenca d’origen sefardita Judith Cohen ha fet una anàlisi de la tradició musical a la revista acadèmica Music and Anthropology (2005).

 

La utopia trobada?

Gil Muñoz, el 1970, havia dedicat el seu primer llibre sobre Formentera al fenomen dels visitants més estrambòtics, els hippies: Juventud marginada. Estudio sobre los hippies a su paso por Formentera. Danielle Rozenberg va estudiar detengudament (entre 1967 i 1984) les actituds i les interrelacions dels visitants i residents de tota mena i va presentar les seues conclusions en diversos articles publicats entre 1979 i 1995, però més detalladament en el llibre Ibiza, una isla para otra vida. Aquesta obra, publicada en castellà el 1990, emfasitzà les motivacions utòpiques d’una part dels nou arribats (tant els hippies com alguns dels residents estrangers o de la resta de l’Estat més convencionals) que no havien vengut per raons econòmiques. El llibre va tenir ressò i reforçà —potser més aviat a causa del títol que pel contengut detallat— la imatge internacional de les Pitiüses com a illes de la utopia feta possible. Aquesta imatge utòpica provenia originalment del pintoresquisme dels viatgers i residents nascuts fora de les Pitiüses, però fou estimulada deliberadament els anys setanta i primers anys vuitanta pels promotors illencs del turisme. Fins i tot alguns aspectes de la vida dels hippies hi foren incorporats a través de la promoció comercial de l’artesania i la Moda Adlib: és a dir, el hippisme artesanal i estètic, una mica anticonvencional, però sense brutor ni drogues.

 

La utopia perduda?

A poc a poc, sense voler-ho realment —però amb la complicitat d’eslògans com “Ibiza es una fiesta”— la imatge utòpica va deixar-se erosionar i donà lloc a l’exalçament indiscriminat dels conceptes de la tolerància, la llibertat i, al cap i a la fi, l’hedonisme desenfrenat; la qual cosa es traduí a partir de mitjan anys vuitanta en la substitució progressiva del turisme familiar pel turisme jove, amb la festa permanent (discoteques, hotels amb animadors, festes particulars i raves campestres), la vida nocturna, la música electrònica d’avantguarda, el sexe (hetero-, homo- i transsexual) descontrolat, les drogues de disseny (els clubbers) i la intoxicació alcohòlica (els hooligans): noves contracultures d’escapisme temporal, però total. Aquestos canvis han estat reflectits fidelment en l’enfocament d’estudis contemporanis. L’estiu de 1987 —denominat (segon) Summer of love (Estiu d’amor)— i l’estiu de 1988, els disc-joqueis anglesos “descobriren” a Eivissa la moda de ball de discoteca amb música house i drogues de disseny (sobretot l’èxtasi). Començaren a sortir programes de televisió com Ibiza Uncovered (Sky TV: 1988), Ibiza, sobredosis de fiesta (Antena 3: 2005), múltiples articles semblants de premsa sensacionalista, llibres com Spanish Highs: Sex, Drugs & Excess in Ibiza (Anthony, Wayne: 1999) i novel·les com Is Harry on the Boat? (Butts, Colin: 1997), els quals continuen frustrant els intents de contrarestar la imatge degradada. Han anat sortint també estudis sociològics al Regne Unit, als EUA i a altres països, dels quals és prou representatiu l’article electrònic del Departament de Sociologia de la Universitat de Lancaster: “Sea, Sun, Sex ... and Biopolitics”, Bülent Diken i Carsten Bagge Laustsen (www.comp.lancs.ac.uk: 2004). A Internet, hi ha un impressionant nombre d’estudis sociològics (acabats o en progrés) sobre els hippies o freaks, sobre les contracultures juvenils en general i sobre la música i les drogues que els acompanyen. Els noms d’Eivissa i de Formentera hi figuren obligatòriament (el de Formentera és una referència més pels hippies dels seixanta i setanta que per la marxa posterior). Es lliguen sovent amb els noms d’indrets llunyans d’un nou circuit turístic i jove, associat originalment amb les rutes dels motxillers: Goa, Kàtmandu, Bangkok, Bali i últimament Byron Bay, Austràlia. Com a reflex de la globalització turística, viu afincat a Eivissa des de 1990 l’antropòleg nord-americà Kirkland Wight Huffman, que s’especialitza en les cultures tradicionals de Vanuatu, però que el cap d’any de 2000 donà una conferència sobre el turisme a la gent de Byron Bay, utilitzant com a exemple i advertiment la seua visió dels efectes del model turístic d’Eivissa. Entre els articles acadèmics d’Andy Bennett (professor de sociologia a la Universitat de Surrey) i col·legues figuren títols com “Ibiza uncovered: changes in substance use and sexual behaviour amongst young people visiting an international nightlife resort” (2000) i “‘Chilled Ibiza’: Dance Tourism and the Neo-Tribal Island Community” (2004). La tesi doctoral (que es pot llegir a Internet) del sociòleg escocès Alastair John MacGregor Forsyth, titulada A Quantitative Exploration of Dance Drug Use: The New Pattern of Drug Use of the 1990s (Universitat de Glasgow: 1997), tracta detalladament el rol iniciador d’Eivissa sota el lema “The Ibiza connection: The advent of dance drug music”. Cleo Odzer (1950-2001), una novaiorquesa de família benestant —i exhippie, exionqui i extraficant de drogues, que després es doctorà en antropologia—, va descriure amb coneixement de causa el món transnacional dels hippies més enllà d’Eivissa i Formentera al llibre Goa Freaks: My Hippie Years in India (1995). L’antropòleg social Anthony Albert Fischer D’Andrea, de la Universitat de Chicago, pregonà a Internet el 1999 que estava investigant la globalització i la contracultura a l’illa d’Eivissa, que descrivia textualment com “un paradís utòpic per a freaks de totes les nacions, des de Walter Benjamin a Nina Hagen!”. Ha fet més períodes de treball de camp després, principalment a Eivissa i a Goa; n’ha produït diversos articles acadèmics, un dels quals es va publicar el 2004 al llibre Rave Culture and Religion (ed. Graham Saint-John) sota el títol (representatiu) de “Global Nomads: Techno and New Age as Transnational Countercultures in Ibiza and Goa.” L’any 2005 estava escrivint la seua tesi doctoral sobre aquestos temes. Tot plegat, les obres citades són només una petita mostra de la feina actual que es dedica als fenòmens contraculturals que han donat a Eivissa (i a Formentera en menor grau) l’actual imatge tan singular d’entre tots els destins turístics.

 

L’actualitat pitiüsa

Amb l’excepció important d’una part de la gent amb interessos econòmics, hi ha hagut els últims anys una forta reacció local contra aquesta imatge i contra els múltiples problemes associats amb la promoció turística i l’especulació urbanística desenfrenades: es fan intents de diversa mena de promocionar noves imatges turístiques de més “qualitat” per complementar i suavitzar almenys la base essencial de turisme de sol i platja. Al mateix temps, la reacció de la societat pitiüsa en contra de la pèrdua de l’antiga identitat ètnica ha reforçat la renovada renaixença cultural i lingüística. Potenciat per la llibertat intel·lectual postfranquista i per l’accés a estudis superiors que ha possibilitat la nova riquesa, hi ha a més un nou interès local a estudiar no només curiositats culturals i històriques sinó l’estructura canviant de la societat pitiüsa, tema que requereix realment un enfocament sociològic, lliure dels tabús, les ideologies i els mites del passat, tot i que escassegen encara sociòlegs especialitzats. Hi varen fer una contribució important els dos setmanaris “contestataris”: Uc (agost 1977 - març 1978), en particular sobre els intents urbanitzadors de ses Salines i sobre la Guerra Civil Espanyola, els moviments obrers, etc., i Proa (gener 1995 - abril 2001), sobre la política, la urbanització, l’especulació, la immigració, la marginalitat i altres qüestions controvertibles de tota mena. El repte professional i comercial durant un temps del diari La prensa de Ibiza (1988-1993) al monopoli del Diario de Ibiza estimulà també la publicació d’articles amb perspectives socials més diverses ( Eivissa. Premsa). Els escriptors professionals de tots aquells periòdics figuren prominentment entre els autors de llibres recents sobre temes prèviament intocables: La Guerra Civil i el primer franquisme... (Parrón, op. cit.); La causa general de les Pitiüses (Vidal i Romero, op. cit.); Les Lògies Pitiüses davant el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (Vidal i Romero: 1999); Eivissencs i formenterers als camps nazis (1995) i Visca Cárdenas! L’exili dels republicans pitiüsos (2001) de Francesc Lluy Torres . El 1983, la historiadora Neus Escandell Tur ja havia fet una tesi (inèdita) de llicenciatura a Barcelona sobre Partits polítics i sindicats durant la Segona República a Eivissa i Formentera. José Miguel López Romero ha detallat les lluites sindicalistes a les Pitiüses del període final del franquisme, entre molts altres temes pertinents, en la sèrie Crónica de unas Islas, els tres volums publicats de la qual (1996- 1999) comprenen el període 1953-1977. Abunden altres noves visions crítiques de la situació política, el capitalisme, l’administració i l’especulació turística i urbanística a les Pitiüses: Joan Cerdà Subirachs Eleccions i canvi polític a les Pitiüses, 1977-1996 (1996), La crisi del cañellismo... (1996), Abel Matutes. La política. Los negocios (1994) i Abel Matutes, de cacique local a ministro de Aznar (1996)—; el GEN (Grup d’Estudis de la Naturalesa ) —La lluita per ses Salines (1991), la revista Baladre, etc.—; Enric Ribes Marí Una veu d’Eivissa (1991) i Bernat Joan i Marí —sobre la política, la catalanitat, l’ensenyament i la sociolingüística—; Isidor Marí Mayans —sobre la política, l’autonomia i la sociolingüística, a més de sobre la música i la cultura tradicionals—; Cristina Amanda Tur Bernat —una aproximació a la desviació i la criminologia a Grandes crímenes de Ibiza y Formentera en el siglo XX (2001) i Crónica de sucesos de Ibiza y Formentera—, etc. Continuen sortint també estudis monogràfics (com els mencionats prèviament) sobre temes socials que són menys controvertibles però no menys importants, com p. ex. l’evolució de l’ensenyament: Trets històrics de l’ensenyament al Municipi de Sant Josep de sa Talaia (Marí Ribas, Josep: 2003). Tot plegat, els temes mencionats i les citacions no pretenen ser exhaustius de cap manera: per això s’ha de fer repetida referència a la resta de l’Enciclopèdia, especialment a la veu geografia; a les diverses bibliografies locals, sobretot les publicades a la revista Territoris; a les bibliografies individuals de les obres citades aquí i, finalment, a Internet, per la feina actual dels sociòlegs estrangers sobre les Pitiüses.

 

Cap al futur

Malgrat els coneguts problemes escolars i sociolingüístics, es té la base d’una època daurada a les Pitiüses. Cada poble té biblioteca i se n’ha projectat una central i més completa que les actuals. L’ensenyança ha seguit una evolució normal —primària, secundària, superior— tot i que manquen encara tant institucions universitàries com feines aptes per a persones del més alt nivell escolar. No obstant això, més gent que mai fa estudis superiors; molts volen seguir vivint aquí i estan contribuint a la cultura intel·lectual, centrada en bona part en la vida local. Tant a l’àmbit insular com al baleàric, diverses institucions estan millorant la feina ja tradicional d’estudiar la cultura popular. Encara manquen estudis realment sociològics sobre molts aspectes de la societat, però ja no és per falta d’interès o possibilitats. El 1990 és dedicà un número complet (37-38, agost-desembre) de la revista Estudis Baleàrics al fenomen del turisme, aportant-hi perspectives diverses (de científics socials, d’empresaris, de sindicalistes, etc.). El nou govern autonòmic, a través de l’Institut Balear d’Estadística i el seu informe anual Les Illes Balears en xifres, ha produït canvis importants en la compilació i la presentació de les estadístiques. El 1997, la Universitat de les Illes Balears va fer a Mallorca un Estudi sociològic sobre els joves de les Illes Balears (1997), encarregat pel Govern Balear al Departament de Ciències de l’Educació. Moltes vegades —malgrat les diferències socioestructurals entre les illes— els estudis sobre Mallorca o Menorca ofereixen idees i dades referides a Eivissa i Formentera. Resulta interessant, p. ex., comparar la visió que presenta l’antropòloga social Jacqueline Waldren —centrat al poble de Deià— a Insiders and outsiders: paradise and reality in Mallorca (1996) amb la visió de Danielle Rozenberg (op. cit.) a Eivissa. En general, com s’ha vist, hi ha un nou interès a aportar idees i dades de qualsevol origen intel·lectual o geogràfic a l’estudi de les Pitiüses. Tot i això, cada illa voldria ser un món complet: la insularitat crida sempre —posat que hi hagi una població prou autosuficient— per un grau més d’autonomia, i els estudis no en són cap excepció. La inauguració de cursos a la UIB (el 1981) havia representat un pas important cap a l’autonomia intel·lectual de les illes, si no més al conjunt de les illes (fins ara, relativament pocs estudiants pitiüsos han triat la UIB). Des de l’any 1998, la sociologia ha començat a implantar-s’hi, de moment com a disciplina subordinada del Departament de Filosofia i Treball Social i com a tema de recerca. L’Escola de Turisme d’Eivissa s’ha incorporat a la UIB i s’ha fet una extensió universitària a Eivissa, amb cursos i classes per videoconferència. A més, s’espera que en el futur hi haurà uns quants departaments localitzats físicament a les Pitiüses: queda per veure si mai n’hi arribarà un de sociologia. Mentrestant, potser alguns sociòlegs eivissencs o formenterers sortiran de la UIB, de Barcelona, de Madrid o de València, per afegir la seua visió distintiva a les dels altres estudiosos que han fet una bona feina interina al fascinant món de les Pitiüses, i per consolidar-hi definitivament una sociologia autòctona i adequada. [JCo]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments