saliner

saliner m CULT POP A Eivissa rep aquest nom l'habitant o nadiu dels pobles de Sant Jordi i de Sant Francesc i, en general, tot aquell que treballa en l'explotació de la sal a les salines.

Tot i que els treballadors de les salines s'anomenaven genèricament saliners, a Eivissa se solia donar una marcada divisió de les feines, de manera que el treball d'extracció de la sal es feia en diferents etapes, com cavar la sal, extreure-la dels estanys, emmagatzemar-la i finalment portar-la als carregadors.

Cavar la sal consistia a rompre la crosta de sal, feina que realitzaven els cavadors (cavador ), agrupats per colles que estaven dirigides pel senyaler, que era l'encarregat de fer la divisió dels estanys en calçades, que després s'haurien de cavar ajudats amb l'aixada ampla, el càvec i finalment amb un tiràs, eina que servia per recollir i acaramullar la sal i que es manejava entre quatre o cinc homes.

Una vegada cavada, la sal s'havia de treure dels estanys, feina que corresponia als traients. Aquesta era una de les feines més pesades i que requeria millors condicions físiques. Els traients havien de transportar manualment la sal des de les calçades fins a les places formant uns munts de sal anomenats salers. Feien servir càvecs per manejar la sal que es posava dins les senalles estanyoleres, fetes d'espart o bé de palma. Aquestes senalles, que plenes podien arribar a pesar una cinquantena de quilos, es traginaven damunt el cap, que prèviament s'havia de protegir amb mocadors ben nuats i amb els capells de traient, fets de palma de margalló o de palla, reforçats i ben impermeabilitzats amb quitrà per protegir-se del brou que sortia de les senalles. Precisament el brou que amollava la sal era un dels principals inconvenients que es trobaven els saliners, ja que provocava ferides a les mans, a les cames i als peus, que s'havien de protegir amb calcetins de llana.

Després que la sal s'hagués anat acaramullant a les places, s'havia d'emmagatzemar i dur al carregador, per portar-la als vaixells que venien a recollir-la. Inicialment aquest transport de sal es feia amb l'ajuda de mules i carros, que se substituïren a final del s XIX per vagonetes estirades per una locomotora de vapor. La sal s'havia de carregar en els vaixells a través de barcasses i barcassetes, que amb senalles s'omplien de sal i que podien transportar un mínim de 20 tones i un màxim de 160 tones. Els carregadors solien treballar en colles que podien arribar a superar la vintena d'homes. La majoria eren treballadors eventuals que residien a les zones de Sant Francesc, Sant Jordi i Sant Josep i estaven obligats a acudir a treballar cada vegada que urgia carregar la sal.

Antigament per replegar els carregadors s'encenien fogueres en diferents zones, així els senyals de fum servien per indicar el nombre de persones que es necessitaven en aquell moment: una fumarada volia dir que hi havien d'anar dues colles d'homes i dues fumarades volien dir que n'havien de menester quatre. Una vegada reunits tenien l'obligació de treballar, sense horaris establerts, fins que s'hagués acabat la feina. [SCT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments