sabó

sabó m CULT POP Probablement abans de la conquista de les Pitiüses el 1235 els àrabs que les poblaven ja utilitzaven aquest producte, ja fos pels intercanvis comercials quan l´estat quasi permanent de guerra amb els regnes cristians peninsulars ho permetia, ja fos perquè, tot i que perifèrics, els àrabs eivissencs eren subsidiaris d´al-Àndalus a través de l´emir de Dénia i, com és ben sabut, aquest regne islàmic peninsular estava molt avançat en coneixements d´arts, medicina, etc. En alguns casos els seus coneixements eren heretats directament de les antigues civilitzacions d´ambdós costats de la Mediterrània: egipcis, fenicis, cartaginesos i romans i, si com s´ha dit, aquestes civilitzacions ja el coneixien, és lògic pensar que els àrabs també, encara que gairebé fins al s XIX el sabó es considerava un remei mèdic per curar determinades afeccions cutànies. Fos com fos els conquistadors catalans el devien saber fabricar, almenys en la versió més primitiva; no s´ha d´oblidar que hi ha constància que a Marsella ja es fabricava al s IX, així que tenint en compte que segons estudis recents una part de la població andalusina de les Pitiüses es va cristianitzar aportant així un ric bagatge de coneixements sobre la terra als senyors feudals, per una o altra via amb tota seguretat els nouvinguts amb la conquista o ja en sabien, de fer sabó, o en varen aprendre a l´illa. Aquesta tradició, com tantes altres, degué passar de pares a fills durant segles. De tota manera, i a pesar que es coneixia des de molt antic, la utilització massiva d´aquest producte per part de la població en general solament es produí en època relativament recent. Fins a l´època moderna el costum de rentar-se de manera freqüent i metòdica es tenia per cosa malsana, contrària al procés natural del cos de rebuig de les matèries sobrants, ja fossin produïdes pel mateix organisme, ja fossin adquirides mitjançant el treball, la guerra o qualsevol de les activitats a les quals la gent estava abocada. Segons Enric Ribes Marí (La toponímia costanera del municipi d´Eivissa, ed. Mediterrània, 2006, p. 368), l´erudit Enric Fajarnés Tur va treure a la llum un text de 1499 del Llibre de Juraria en què la Universitat d´Eivissa regulava l´ofici de fer sabó. Des de mitjan s XIX a Eivissa es va fabricar sabó de manera industrial, amb la majoria de matèries primeres importades. El primer que s´hi va dedicar va ser el català de Tortosa Francesc Vilàs i Domingo, seguit pels seus descendents fins a la dècada dels anys seixanta del s XX, tradició familiar que va donar nom a una família, cas Saboner, la qual va abandonar la fabricació local per no poder competir amb els productes importats. Des de molt antic, però, la gent es fabricava el seu propi sabó de forma casolana, utilitzant tota mena de deixalles com tradicionalment s´ha fet al camp eivissenc. Les investigacions sobre el terreny i les entrevistes amb persones que n´han fet, n´han vist a fer o han rebut algun tipus de formació convencen que almenys l´últim centenar d´anys hi ha hagut tres fórmules fonamentals. Atesos els seus components, la més antiga d´aquestes fórmules amb tota seguretat connecta, arrelada de ben antic, amb el món rural eivissenc d´abans de la industrialització, moment en el qual la gent començà a comprar sosa i colofònia al comerç per elaborar el seu propi sabó, i aparegueren així els procediments i les fórmules més evolucionats i eficaços. Pel que fa a la més antiga, s´ha de mesclar un quilo de greix o ensunya (l´obtenció d´aquest producte era normal a les cases pageses, perquè la gent del camp sacrificava els seus propis animals per obtenir-ne carn i pells, així que és coherent en l´aprofitament d´un dels elements residuals de les matances des dels temps més antics), un litre de lleixiu d´esclova d´ametlla (aquest component és la substitució de l´antiga cendra de llenya per un altre element que proporcionava carbonat potàssic o hidròxid potàssic de més bona qualitat: la cendra d´esclova d´ametlla). Aquest producte era i és molt abundant al camp de les illes Pitiüses i no serveix per a altra cosa més que per fer lleixiu, és a dir, que una vegada més s´aprofitava un element residual de la collita que, en cas contrari, s´hauria rebutjat, tal com es fa al s XXI. El mateix fet de fer-ne lleixiu i no utilitzar la cendra de llenya ja introduïa un element de sofisticació que indica un cert grau d´industrialització, per la qual cosa es pot pensar que la substitució degué produir-se a final del s XVIII o principi del XIX, quan es varen plantar molts d´ametllers segons el Pla de millores promogut pel bisbe Abad y Lasierra i la Societat d´Amics del País. Per obtenir la cendra es feia un munt amb les escloves d´ametlles seques i s´hi deixava un forat enmig a fi que servís de xemeneia. El munt es tapava amb terra i a continuació se li calava foc per la part de baix. Les escloves anaven cremant lentament fins que tot era cendra, moment en el qual es retirava la terra que la cobria. Després hi havia dos procediments bàsics per obtenir-ne lleixiu: en un cas es tirava directament la cendra en un recipient amb aigua i després d´un temps indeterminat es colava. El suc resultant ja era lleixiu, tot i que molt primitiu. En l´altre procés es posava la cendra dins un pedaç i se submergia en aigua. Quan es retirava la pilota, el líquid que quedava era el lleixiu, més net d´impureses que en el cas anterior. La concentració depenia del temps que la cendra havia estat a l´aigua. Si es volia més concentrat es podia repetir l´operació amb la mateixa aigua convertida ja en lleixiu, canviant la cendra, o fent bullir el lleixiu a fi que s´evaporàs l´aigua que contenia. Per fer el sabó s´havia de mesclar l´ensunya i un litre d´aigua en una olla de test, si era esmaltada millor, ja que la utilització de recipients metàl·lics no és aconsellable a causa de l´efecte fortament corrosiu del lleixiu; normalment s´utilitzaven estris de cuina que ja no servien per a res altre. Quan ja bullia, s´hi afegia el lleixiu a poc a poc, en petita quantitat i ben rebaixat de grau, perquè aquest producte feia una escuma que en cas d´haver-li posat de colp hauria vessat tot. Es deixava bullir una estona i la pasta resultant, que ja és sabó, es traspassava dins un caixonet de fusta de la mida que es volgués, de manera que en refredar quedava com un pa consistent que es podia tallar a trossos a mesura que s´anàs necessitant. [PVG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments