quartó

quartó m HIST Nom genèric amb què a partir del s XIV eren designats a Eivissa cada un dels quatre o cinc districtes, segons l'època, en què es va dividir l'illa després de la conquista catalana de 1235; va esdevenir l'expressió del feudalisme a les illes Pitiüses fins a les reformes liberals del s XIX, en dividir-se l'antic municipi únic de les Pitiüses en diferents termes municipals.

Abans de la generalització de l'ús del mot quartó s'utilitzaven les paraules partida, jurisdicció, domini o part, que mai no s'abandonaren completament en el llenguatge administratiu.

Al s XIII, els límits de cada circumscripció o quartó es fonamentaren en els propis de les divisions administratives andalusines vigents fins aleshores (Yabisa). En un primer moment, els quartons o partides jurisdiccionals creades pels feudals prengueren el nom de les circumscripcions andalusines: Algarb (al-Garb = oest o ponent), Portumany, Benizamid (Banu Zamid) i Xarc (est o llevant); aquelles partides andalusines eren cinc i els quartons foren quatre, ja que la part sacrificada fou Alhaueth (al-Hawz), el pla de Vila, que quedà repartida entre els nous quartons creats.

Aviat els noms dels quartons variaren i prengueren els noms de quartó de les Salines (abans Algarb), quartó de Portmany, quartó de Balansat (abans Benizamid) i quartó del Rei, dit poc després, també, de Santa Eulària.

La causa de la reducció del nombre de circumscripcions de cinc a quatre fou la voluntat dels senyors feudals, promotors de la conquista de les Pitiüses, de repartir-se la vila d'Eivissa en parts iguals i el camp de manera proporcional a la inversió realitzada per cada un d'ells en la campanya militar.

Els nobles eren tres: Guillem de Montgrí (sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona), Nunó Sanç (comte de Rosselló) i Pere, infant de Portugal i senyor de Mallorca. Com que el camp eivissenc es repartí en quatre quartons, cal deduir que Montgrí invertí més en tropes i ginys de guerra destinats a desafortunar els andalusins de Yabisa.

La divisió primmirada dels molins de moldre que hi havia a la pagesia, que arribà a l'extrem d'assignar molins situats a Xarc i Balansat als quartons d'Algarb i Portmany, demostra que la intenció dels feudals era repartir la capacitat de produir renda del camp illenc una vegada que s'haguessin repoblat les terres.

Estrictament, per tant, el mot quartó hauria d'haver designat aquelles quatre divisions territorials.

Dins cada un d'aquestos quartons o feus, cada un dels seus senyors va tenir plens drets jurisdiccionals segons els costums o usatges de Barcelona, és a dir, la capacitat d'administrar la justícia amb una cort pròpia que residia a la vila d'Eivissa, i la capacitat d'obtenir rendes del territori del propi quartó i rebre fidelitat dels seus cavallers, habitants i propietaris.

La seua configuració és conseqüència directa dels pactes previs a la conquista de 1235, tant el contracte entre el rei Jaume I i Guillem de Montgrí, pel qual el rei cedia a Montgrí en feu totes les illes d'Eivissa i Formentera a canvi de fidelitat i obediència, com el que signaren el mateix Montgrí amb Pere de Portugal i Nunó Sanç, amb el qual aquestos dos últims devien fidelitat i obediència a Montgrí com a senyor d'Eivissa.

En qualsevol cas, arran del primer pacte, el rei es reservava la sobirania sobre el territori, a més del dret de pau i de guerra. Amb aquesta escala de fidelitats i compromisos que anava des del rei fins als senyors dels quartons, passant pel senyor d'Eivissa i Formentera, es garantia el lligam de les illes amb la Corona d'Aragó, i es manifesta el paper cohesionador que va tenir el feudalisme dins els territoris medievals.

Sobre aquestes bases i pactes, després dels fets militars de la conquista, el mateix 1235 Guillem de Montgrí, Pere de Portugal i Nunó Sanç posaren per escrit al Memoriale divisionis la divisió en quartons de l'illa d'Eivissa.

Suposadament el nombre de tropes que cada un d'ells va aportar va ser determinant perquè Guillem de Montgrí es quedàs amb dos dels quatre quartons, i Nunó Sanç i Pere de Portugal es quedassin amb un cada un.

Dels cinc districtes en què era dividida l'illa d'Eivissa en època andalusina (Portumany, Benizamid, Xarc, Alhaueth i Algarb), per tal de delimitar els quartons es varen respectar les seues partions a grans trets, excepte el districte d'Alhaueth que englobava els voltants de la vila d'Eivissa, que es va dividir entre els quatre quartons, excepte el nucli emmurallat, que esdevenia territori de jurisdicció comuna.

Sobre el nombre de quartons a Eivissa, tot i que el districte d'Alhaueth va quedar repartit entre els quatre existents, a partir d'almenys el s XVII apareix la idea de quartó aplicada al pla de Vila, i als mapes d'aquell segle l'illa apareix dividida en cinc quartons en comptes de quatre.

La divisió i el repartiment dels quartons, estudiats per Joan Marí Cardona al llibre La conquista catalana de 1235 (1976), no varen ser gens aleatoris, ja que cada un d'ells engloba algun dels sectors més poblats, les planes al·luvials o zones irrigades que tenien una agricultura més rica i les seues partions varen ser convenientment assenyalades amb fites.

El quartó de ses Salines i el de Balansat (abans Algarb i Benizamid) passaven a mans de Guillem de Montgrí; el quartó de Portmany (Portumany) passava a Nunó Sanç i el de Xarc (de Santa Eulària o del Rei) passava a Pere de Portugal.

Tot i que amb el temps es produïren certs canvis en la propietat, a partir del s XV quedà configurada la divisió que duraria fins a l'extinció dels quartons: el senyor d'Eivissa i Formentera seria l'arquebisbe de Tarragona i els quartons es dividien entre l'arquebisbe, l'abadia de Sant Fructuós i el mateix rei, cosa que donaria nom al quartó del Rei.

Aquesta circumstància que el rei Jaume II de Mallorca fos senyor del quartó de Xarc i que hagués de rendir fidelitat i homenatge a un arquebisbe aliè als seus dominis va iniciar des del s XIII els conflictes jurisdiccionals que varen tenir el seu punt àlgid al s XIV.

Tot i que cap dels senyors no va ser mai resident a Eivissa i aquest absentisme, sobretot el de l'arquebisbe de Tarragona, era patit pels seus habitants, això no treia que regularment es cobrassin els drets feudals i les rendes que corresponien i que s'hi administràs justícia. Els encarregats d'aquestes tasques sí que vivien a la vila i conformaven tres petites administracions que col·laboraven, convivien o s'enfrontaven a causa de conflictes entre les seues jurisdiccions.

Els batles eren els màxims representants dels senyors a les illes i els encarregats d'administrar justícia, en causes no criminals, a la plaça de les Tres Corts i recaptar els impostos.

Els quartons organitzaven la vida dels propis habitants, fins al punt que les milícies populars estaven enquadrades segons els límits d'aquestes jurisdiccions i almenys a partir de 1366 la mà forana aportava un nombre igual de prohoms per a cada quartó.

A més, dins cada quartó, entre els segles XIII i XV, es va acabar per edificar una església sufragània de la parròquia de Santa Maria (Sant Antoni, Santa Eulària, Sant Miquel, Sant Jordi i la Mare de Déu de Jesús). Aquest fet va provocar que amb el temps s'acabàs per identificar la idea geogràfica de quartó amb la d'administració religiosa rural, inferior a la parròquia, però també amb la militar.

El règim fiscal i judicial que comportaven els quartons amb senyors absentistes va fer que a partir del s XVI s'articulàs un moviment polític dins l'illa que demanava explícitament que es creàs un bisbat propi i que aquest rebés la senyoria d'Eivissa. Aquesta mesura, orientada a impedir la sagnia de rendes cap a fora de l'illa, va topar sempre amb l'oposició del mateix arquebisbe.

De tota manera, tot i la negativa continuada de l'arquebisbe, des del mateix s XVI i de forma excepcional, el rei va concentrar les jurisdiccions dels quartons per tal de fer front a les dificultats defensives i econòmiques d'aquell segle.

Aquestes reivindicacions no varen ser satisfetes fins a la creació del Bisbat d'Eivissa l'any 1785, però el fracàs de les reformes il·lustrades de final del s XVIII va deixar la tan esperada reforma amb pocs o nuls efectes.

Els quartons com a tals, i amb les rendes i les estructures feudals que comportaven, no desaparegueren definitivament de l'illa d'Eivissa així com de la resta de l'Estat fins a la constitució liberal de 1837, amb les successives abolicions i restauracions que hi hagué entre 1812 i aquell any (1812-1814 i 1820-1823).

La fi de les relacions senyorials i les rendes que implicaven arribà amb l'abolició definitiva del feudalisme, l'any 1837.

De tota manera, com ha posat de manifest Marí Cardona, l'ús de la paraula quartó es mostra dubitatiu ja des d'un començament, de manera que de vegades s'atribueix la categoria de quartó a un lloc o alqueria, p ex quartó d'Albarca (1396). Quartó passà —primer probablement en la parla popular— a ser sinònim de districte i en crear-se les esglésies de Sant Joan i Sant Josep durant la primera meitat del s XVIII, els seus termes foren qualificats també de quartons.

El 1771 s'afirmava que Eivissa era dividida en set parròquies o quartons i el 1785, igualment, que l'illa era dividida en set parts anomenades quartons pels habitants.

Pel que fa a Formentera els quartons com a realitats geogràfiques no varen existir mai, tot i que sí es va dividir la renda de l'illa fent les parts corresponents a cada un dels senyors segons la seua aportació a la conquista. Només que aquesta divisió no era física, sinó del total del producte de l'illa, igual que els estanys de les salines de l'illa, de manera que el feudalisme va tenir el mateix vigor a Formentera que a Eivissa.

Ara bé, la manca de documentació, el llarg període de despoblament i la idea que, igual que a Eivissa, els conqueridors s'havien d'haver dividit físicament l'illa per aplicar les seues jurisdiccions, varen portar a diverses teories, més o menys acceptades, sobre la divisió en quartons.

En la historiografia tradicional, com el pare Gaietà de Mallorca, Josep Maria Quadrado o Isidor Macabich, s'afirmava que l'illa no s'havia dividit mai en quartons, ja que a la documentació tardana figurava com a lloc de jurisdicció comuna.

Joan Marí Cardona va ser el primer a proposar una divisió en quartons de Formentera, que va ser la més acceptada, al·ludint que al Memoriale divisionis es diu que l'illa quedava per ser dividida. A partir de documentació diversa, a La conquista catalana de 1235, l'autor va proposar una divisió en quartons, dels quals la Mola i es Carnatge correspondrien a Guillem de Montgrí, a Nunó Sanç correspondria Portossalè i a Pere de Portugal es Cap de Barbaria.

Aquestes divisions haurien patit els mateixos canvis de titularitat que els quartons d'Eivissa, excepte algunes petites variacions com quan l'any 1246 Guillem de Montgrí infeudà tota l'illa de Formentera a Berenguer Renard, especificant que quedava exempta la quarta part corresponent a l'infant Pere de Portugal.

José Luis Gordillo Courcières féu una altra proposta basada en la posterior divisió en parròquies, els camins de l'illa i les línies de divisió radials, que partien del port de la Savina.

Però aquestes propostes han quedat refutades quan Francesc Xavier Torres Peters ha aportat nova documentació, de final del s XIII, relacionada amb l'establiment dels monjos agustins de l'illa, on es diu clarament que Formentera, tal com deia el Memoriale divisionis, era pro indiviso. Per tant, el que es dividia en quatre parts, i se n'extreia la dècima, era el fruit de la terra.

A banda d'aquesta inexistent divisió geogràfica, l'illa va seguir les mateixes vicissituds feudals, amb el benentès que hi va haver llargs períodes que Formentera estigué deshabitada fins a final del s XVII. [AFA/JPT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments