pa

pa m CULT POP Producte alimentari que resulta de la cocció d’una massa fermentada de farina, aigua i llevat. Històricament el pa ha estat un element bàsic i fonamental de la dieta pitiüsa, tot i que a partir de la segona meitat del s XX el seu consum per càpita ha sofert una baixada progressiva. Com a testimoni de la gran importància que fins fa poc ha tengut el pa, hi ha tota una sèrie d’elements patrimonials de la cultura material, com ara els molins fariners de vent, sang o aigua, els omnipresents forns de les cases de camp, les sitges i utensilis com els cernedors, la pala, el tiràs, el forcall o el britjó, entre altres. A la pagesia el pa era realitzat a l’àmbit familiar per a l’autoconsum, raó per la qual a cada casa se solia pastar i coure una vegada a la setmana. Per fer el pa a la manera tradicional es comença per posar farina en un llibrell, es desfà el llevat en aigua tèbia i s’ajunta a la farina. Tradicionalment, el llevat s’obtenia a partir d’una porció de la pasta llevada de la vegada anterior conservada a tal efecte tapada amb oli en una escudella. Una vegada mesclats el llevat i la farina, tot pastant amb les mans, s’hi va afegint a poc a poc més aigua en la mesura que sigui necessari, fins a obtenir una massa ni molt forta ni gaire molla. Per conèixer el punt exacte se sol agafar un pinyotet de pasta i es tira amb força on s’ha agafat. Si no s’aferra la pasterada, ja està bé. Arribat aquest punt, es tapa el llibrell amb tres o quatre tovallons i es deixa d’aquesta manera unes hores, segons la temperatura ambient, fins que la pasta creix. A continuació es treuen porcions de pasta del llibrell i damunt la pala del forn, prèviament enfarinada, es fan els pans redons que seguidament s’emboliquen en tovallons igualment enfarinats. Entretant el forn ja ha d’estar conrat. Una vegada s’han fet córrer calius, cendra i fullaraca dins el clotó i s’ha ben granat el sòl amb l’escombrall, s’enfornen els pans amb la pala. A continuació es tanca la porta del forn i sovent també amb una pedra el forat superior que fa de fumeral, per tal que el forn no refredi massa aviat. Passat més o manco un quart d’hora, amb el tiràs es fan córrer els pans perquè no es cremin. Per saber si el pa és cuit se li poden pegar un parell de tocs davall i, si el so és contundent, el pa ja és fet. El temps que tarda a coure el pa pot variar a cada forn i també dependrà de la mida dels pans, però per regla general sol tardar almanco una hora i mitja o dues. Durant les diferents fases del procés d’elaboració del pa i com a prova de la decisiva importància, significació i preponderància que el pa ha tengut com a base de l’alimentació pitiüsa i, per tant, de la supervivència, era costum que qui el feia, gairebé sempre una dona, practicàs una mena de protocol religiós per tal d’agrair, beneir i garantir el resultat final i assegurar-ne el proveïment futur. Així, abans de començar qui pastava se senyava i deia: En nom de Déu. Déu mos ajut. Després de pastar es marcava amb la mà una creu damunt la pasta i es deia: Déu ho creix i ho multiplic amb molt de bé. En ocasions s’hi afegia: i mos donga la seua santa beneita amor i gràcia i benedicció. Déu que mos n’ha deixat fer aquesta volta, mos ne do per ara i sempre. Alguns, a més, resaven un parenostre a sant Gaietano, que és pare de providència, que mos proveiexca amb tot lo seu bé i mos donga bona grana en so sementer. En haver posat el pa al forn, era costum senyar-se, resar un parenostre, senyar la porta del forn i dir: Déu, que mos n’ha deixat fer aquesta volta, mos ne donga per totes ses que ho haguem de mester. Déu mos ne do per moros i per cristians i per tota manera de gent, que no en falti a ninguna persona del món. Amén. Finalment alguns resaven un altre parenostre a sant Gaietano, amb una jaculatòria. D’altra banda, era costum estès a la pagesia donar una llesca de pa als animals de preu de la casa el dia de Nadal en reconeixement per la protecció que donaren al bon Jesús a l’establia alhora que en senyal d’agraïment per la feina feta durant l’any a la finca. El pa que a començament del s XXI es coneix com a pa pagès és redó i de dimensions considerables. Quan la forma és allargada s’anomena coc. El pa alís és el pa que no ha llevat. El pa dels dies festius duu batafaluga. El de mestall, que en temps passats fou signe de pobresa, incorpora altres farines com ara la d’ordi. Les crostes o crostes de bescuit són els bocins de pa cuit dues vegades perquè s’assequi i duri molt de temps, ja que posteriorment es pot tornar a consumir prèviament banyat en aigua. Pa de mula és un bescuit que conté batafaluga, sucre, ous i aiguardent que es feia en celebració d’haver pollinat una somera. També són testimoni de la importància cabdal del pa les nombroses dites i refranys que el citen, com ara: Aigua per Sant Durbà, lleva oli i vi i no dóna pa. / De sa terra negrosa, es pa blanc. / Des teu pa faràs sopes. / Hi veu de dos ulls es que pasta blat; es que compra farina ja només d’un, i aquell que es pa compra no hi veu de ningun. / Es mal temps amb pa és millor de passar. / Més llarg que un dia sense pa. / Per molt de pa, mai és mal any. / Qui a ca d’altri dóna pa, perd es cap i no té pa. / Qui no té pa moltes se’n pensa. / Remena sa coa es ca, no per tu sinó pes pa que tens en sa mà. / A sa casa que hi ha un capellà hi ha pa. / Ser un tros de pa. / Tenir pa a l’ull. [AMB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments