olivera

olivera f
1. BOT [Olea europaea] Arbre de la família de les oleàcies, originari de l’Àsia menor i conreat des de temps molt antic. Pot desenvolupar una copa de forma globosa de fins a 8 o 10 metres d’alçada. L’arrel és de desenvolupament vertical quan l’olivera prové de llavor i més superficial quan s’ha multiplicat per esqueixos. En qualsevol cas sol presentar una consistent rabassa d’un diàmetre de mida similar al de la copa, que es va eixamplant amb el temps i és molt gran en els exemplars de més edat. Com que és un arbre d’elevada longevitat se’n poden trobar exemplars de dos-cents o tres-cents anys amb rabasses de 3 metres de diàmetre. Presenta una soca de 0,8 fins a 2 metres d’alçada de la qual surten les ramificacions, que poden ser molt altes. L’escorxa és grisa, molt rugosa en els exemplars vells i llisa en els joves. Les fulles són de color verd argentat o verd clar, perennes, que cauen als dos o tres anys. Creixen oposades de dos en dos damunt les branques. Les inflorescències (surten en primavera) estan constituïdes per ramells de 15 a 30 flors blanquinoses molt delicades i hermafrodites. Després de la fecundació es formen les olives, en nombre de quatre a cinc per ramell, amb la polpa abundant, de forma globosa i ovalada. Maduren a la tardor; les olives de menjar es cullen d’octubre a novembre, quan estan verdes, i posteriorment les de fer oli, quan estan negres, ja que es deixen madurar més per incrementar el seu contengut en oli. Els pinyols són ovalats i amb els extrems aguts. Les olives de taula o de menjar són sovent més voluminoses i de gust menys marcat, ja que són menys riques en oli. Les olives es preparen per menjar senceres o trencades, eliminant-ne l’amargor que naturalment tenen. Es poden preparar amb calç, cendra i salmorra, i aromatitzar amb fonoll, alls, llorer i altres herbes aromàtiques. N’existeixen dues subespècies, l’olivera conreada i l’ullastre. L’ullastre és de fruits més petits, menys alçada i desenvolupament quasi arbustiu, té espines a les branques, que són menys flexibles que les d’olivera, i les fulles més petites. L’olivera requereix una exposició sense alteracions grans de temperatura, cosa que es dóna a les illes per la seua proximitat al mar. Prefereix exposicions assolellades i a recer dels vents. Li convenen sòls calcaris argilosos i ben drenats, ja que en els humits vegetarà més que fructificarà. Es pot reproduir per llavor, per empelt d’un ullastre o per esqueix. Els arbres més forts i rústics són els de llavor o de peu d’ullastre. Els fruits creixen en les branques de segon any, és a dir en les branques d’un any crescudes l’any anterior, per aquest motiu una olivera sense poda de fructificació produeix abundosament fruit cada dos anys, ja que l’any següent reposa per produir noves branques. A Eivissa probablement hi havia petites plantacions d’olivera per fer oli als trulls de l’illa i per menjar a un nivell d’autoconsum, però en començar el s XXI no té la importància en extensió de garrovers, ametllers i figueres com a conreu tradicional de les Pitiüses, encara que els darrers anys se n’han realitzat noves plantacions, seguint marcs de plantació moderns. [CGV]
2. CULT POP És un dir dels pagesos que les oliveres es cuidaven com els pins, és a dir que els processos de treball associats a la producció d’oliva eren tan mínims al s XX com a final del s XVIII. Tot i els reconeguts beneficis de la poda, el costum a la pagesia era esporgar l’arbre un cop recollit el fruit i feta la trullada, tallant l’ullastre que creixia a terra, arran de la soca, i deixant que el bestiar s’encarregàs de netejar els baixos de l’arbre. Encara que en alguns casos es podava la copa per aclarir-la, l’olivera es deixava créixer en vertical, creixement que dificultava la seua poda limitant la renovació de branques i, per tant, la producció d’oliva atès que quan més velles són les branques menor resulta la seua producció. Habitualment, de la renovació de les branques solien encarregar-se les inclemències del temps, i els pagesos esperaven els temporals perquè trencassin les branques velles i seques i les fessin caure a terra, afavorint així la renovació natural del brancam. La neu era un altre element meteorològic apreciat pels pagesos per a la cura i el manteniment de l’olivera. Atès que no sulfataven mai els arbres, la neu constituïa un procediment natural per netejar les oliveres de copina, cuc que ennegria les fulles. [BGF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments