monument

monument SOC/ART Encara que es podrien considerar altres concepcions de la paraula i fer referència a monuments arquitectònics, com són les murades renaixentistes o la torre gòtica de la Catedral, o parlar de joies i obres pictòriques monumentals com la custòdia de la Catedral o el retaule de la Mare de Déu de Jesús, per senyalar les tres obres artístiques eivissenques que destacava Macabich, aquesta veu se centrarà en les obres d’escultura erigides per conservar el record de persones o fets notables de la història.

Així el primer i més important monument que té Eivissa és el dedicat al general Joaquín Vara de Rey y Rubio , al passeig del mateix nom. Aquest militar havia nascut al castell de Dalt Vila el 14 d’agost de 1841 i morí a El Caney, un poblet dels afores de Santiago de Cuba, l’1 de juliol de 1898, lluitant contra els nord-americans que havien acudit a recolzar el moviment de la independència cubana. Assabentats d’aquella mort, i atès que es tractava d’un paisà, els eivissencs acordaren en un primer moment dedicar-li un carrer i col·locar una placa de marbre al pati del Castell i després, davant la favorable acollida de la subscripció popular per comprar la placa, varen decidir nomenar-lo fill il·lustre de la ciutat i dedicar-li un monument.

Per ocupar-se del projecte, a final de 1899, es creà una comissió presidida pel canonge Marià Riquer Aquenza i també formada per: un vicepresident, Plàcid Pereira i Morante, militar; tresorer, Jaume Riera Torres; secretari, Andreu Tuells Pujol, advocat; vocals: Bartomeu de Roselló, Josep Ferrer i Riera, Antoni Pineda Prats i Josep Tur, secretari de l’ajuntament de Santa Eulària. Un dels primers acords de la comissió va ser dirigir-se al govern central perquè declaràs el monument d’interès nacional i perquè fossin cedits nou mil quilos de bronze per a l’estàtua (es pensava en una sola), petició aprovada pel Consell de Ministres. Encara que més d’un artista s’oferí per dissenyar el monument, la comissió, després de diversos assessoraments, trià l’escultor català Eduard B. Alentorn que va venir a Eivissa per primera vegada el mes de juny de 1900 i ja en portava un esbós que fou aprovat. Se li adjudicà l’obra per 57.500 pessetes; aquest preu incloïa el pedestal projectat per l’arquitecte també català August Font i Carreras .

Com que els membres de la comissió no eren experts en qüestions d’art, en una prova més de bon seny confiaren en una junta tècnica, que nomenaren el mes de juliol de 1901, el seguiment de les feines de l’escultor i de l’arquitecte. N’eren membres els escultors J. Fuxà i Pere Carbonell i els pintors Manel Cusachs i Severià Martínez, tots de Barcelona.

Les estàtues dissenyades per Alentorn es prepararen als tallers de la foneria Masriera i Campins de Barcelona. La primera pedra es va col·locar el 14 de juliol de 1901 al descampat de sa Tarongeta. Autoritats, membres de la Comissió, autors del projecte i una gran gentada, vilers i pagesos, assistiren a l’acte solemne i festiu. Un artístic pergamí i els diaris d’aquell dia dins d’una botella de vidre hi quedaren davall, per memòria. Les obres anaren a poc a poc. L’any 1901 només es feren els fonaments. El pedestal esculpit en pedra de Montjuïc es portà amb vaixell la darreria de maig de 1902 i va tornar a venir a Eivissa l’arquitecte Font i Carreras per muntar-lo.

Llavors encara només s’havien arreplegat unes 30.000 pessetes de les 57.500 que hi havia pressupostades. Però els gestors de l’obra continuaven tenaçment. Des de donatius de 5.000 pessetes del Congrés i del Senat, de 1.000 pessetes de la reina regent fins a altres de tan sols cinc cèntims, gales al teatre Pereira, venda d’opuscles, rifes i subhastes i amb el suport de diputacions i ajuntaments, militars i eclesiàstics, la col·laboració de tothom va fer possible abastar la quantitat prevista.

A final de 1903 arribaren a Eivissa amb gran expectació les estàtues de bronze. Primer, el 22 de novembre, arribà l’escultor Alentorn amb les últimes pedres i els petits ornaments de bronze; el 29, la Fama i la que simbolitza Espanya i, finalment, el 9 de desembre el conjunt principal. Per Nadal tot estava instal·lat. Una darrera espenta, accentuada quan se sabé que el rei Alfons XIII visitaria Eivissa el 25 d’abril de 1904, va permetre la inauguració oficial, amb presses i corrent, però multitudinària, per a aquella data; inauguració que es va repetir l’1 de juliol següent amb més tranquil·litat i no menys solemnitat. Just es complien sis anys de la mort de Joaquín Vara de Rey. El monument del passeig de s’Alamera no desmereix en absolut de qualsevol altre del seu gènere i del seu temps.

Fou l’historiador Isidor Macabich l’any 1905 qui, enllestint un treball d’investigació sobre els corsaris eivissencs dels segles XVIII i XIX, s’adonà que l’1 de juny següent, 1906, es compliria el primer centenari de l’heroica gesta del marí Antoni Riquer i Arabí i els membres de la tripulació del seu xabec de rendir i portar captiva al port d’Eivissa la tripulació del vaixell enemic anglès Felicity, capitanejat per Miquel Novelli conegut per “el Papa”. Com que l’enfrontament naval es va produir a la vista dels pobladors de la ciutat, enfilats damunt les muralles, l’acció de la presa del Papa sempre havia estat considerada pels nostres avantpassats com la de més relleu de la història corsària pitiüsa. Pensà Macabich que era oportú commemorar aquell aniversari i així ho manifestà en un article publicat a la premsa. La proposta rebé l’acceptació general i ben aviat es creà una comissió per ocupar-se de l’assumpte.

Es decidí que el més adient seria un obelisc a les andanes del port davant de les antigues drassanes, dedicat no només al marí Riquer sinó a tots els corsaris eivissencs que al llarg del temps, amb patent del govern espanyol i regulats per unes normes de conducta prèviament establertes, defensaren la costa de les Balears i el llevant peninsular de tota mena d’enemics de la Corona. S’organitzaren subscripcions populars, actes festius, tómboles i rifes per recaptar els diners necessaris.

La primera pedra es col·locà l’1 de juliol de 1906 en una gran festa multitudinària, però per manca de recursos passaren els anys sense que s’hi fes res més. El 1914 es tornà a reprendre el projecte, confiat a August Font i Carreras i al seu fill Josep Maria, arquitectes catalans. El pressupost era de 9.800 pessetes. La pedra, igual que la del monument a Vara de Rey, procedeix de la pedrera de Montjuïc. Es completa amb una corona i plaques de bronze decoratives. La corona, a la part de tramuntana, està feta a la casa V. Tiestos i fill, de Barcelona, i les plaques a la foneria d’Esteve Barberi, d’Olot. La placa d’una de les cares porta una representació del xabec Verge del Rosari denominat també Sant Antoni i Santa Isabel, que comandava el capità Riquer en abordar el vaixell enemic. Les altres tres porten inscripcions els textos de les quals es poden comprovar: “Fou col·locada la primera pedra l’1 de juny de 1906, centenari de la presa de “el Papa” pel capità Riquer”, “Erigit per subscripció pública fou inaugurat el 6 d’agost any de la nativitat de Nostre Senyor Jesucrist, 1915” i “En lluita secular i heroica pugnaren per la Religió i la Pàtria. Sigui gloriosa i perdurable la seua memòria”.

Arribades les festes patronals de 1915, la inauguració de l’obelisc, el 6 d’agost, festa del Salvador, fou, no cal dir-ho, l’acte principal.

L’any 1946, la plaça del Parc de Vila s’embellí amb dos estanys al centre dels quals, dins l’aigua, hi havia sengles escultures iguals de pedra, conformades per un al·lot petit nu cavalcant sobre un caragol. De les banyes del caragol, en sortien dos raigs d’aigua impulsada per un grup de pressió. Entre els estanys hi havia l’estàtua en pedra d’un nen nu sobre una base de maçoneria. Dissenyà l’ordenació dels tres elements Josep Zornoza Bernabeu, llavors regidor de l’Ajuntament d’Eivissa. S’inauguraren el 6 d’agost coincidint amb les festes patronals. S’eliminaren cap a l’any 1960 amb motiu d’una reordenació de la plaça. L’any 1993 es tornà a col·locar l’última de les estàtues al cap de llevant de la mateixa plaça. L’any 2004, el nen va ser robat i destruït el pedestal.

El monument eivissenc per antonomàsia és el dedicat al Sagrat Cor de Jesús, al cim del puig de na Ribes, a mig camí entre Vila i Sant Rafel, de grans dimensions en comparació amb tots els altres que s’estan comentant. Es tracta d’una estàtua gegant sobre una altíssima pilastra (formigó i pedra), que respon als models de la seua època. Va ser inaugurada el 12 d’octubre de 1947 i havia estat promoguda pel bisbe Antoni Cardona Riera “Frit”, gran devot del Sagrat Cor. Sembla que durant uns dies de la dominació republicana de 1936, el bisbe emprà el pujolet com a amagatall. L’autor de l’estàtua, de 4,60 metres d’alçada, va ser l’escultor valencià Antoni Sanjuan. Joan Serra, de Palma, va ser el contractista oficial de l’obra encara que tota la feina al puig fou realitzada pel mestre d’obres eivissenc Joan Costa “Coroner”.

L’any 1970, una reproducció de la tomba de Guillem de Montgrí a mida natural va ser donada per la Diputació Provincial de Tarragona a l’Ajuntament d’Eivissa. El 8 d’agost amb motiu de les festes de la terra quedà col·locada en un jardinet de la façana del Convent, Dalt Vila. Deu anys després, es traslladà al mirador de la plaça de l’Ajuntament on cada any, commemorant la conquista catalana, es fa una ofrena floral. L’estàtua jacent del conqueridor, amb un llibre sobre el pit, reposa sobre el sarcòfag que porta diferents inscripcions.

El canonge i historiador Isidor Macabich té el seu monument dedicat a Dalt Vila, a sa Carrossa, molt prop d’on va viure molts d’anys. És, segurament, el més fotografiat de tots els monuments de l’illa. Consisteix en una estàtua en bronze a mida natural de Mn. Macabich assegut damunt d’un banc de pedra picada. Té un llibre obert al costat i li manquen les ulleres robades per un desaprensiu. És obra de l’escultor madrileny Francisco López Hernández ideada per l’arquitecte Elies Torres. Costà un milió dues-centes mil pessetes. S’inaugurà durant les festes patronals de l’any 1980 coincidint amb el Congrés de Cultura Pitiüsa organitzat pel delegat insular de Cultura, Joan Marí Tur “Botja”, i amb l’assistència dels ministres Íñigo Cavero i Ricardo de la Cierva.

A la plaça de sa Graduada hi ha el monument dedicat als nens de tot el món, promogut per la UNICEF d’Eivissa amb motiu de la celebració de l’Any Internacional del Nen el 1979. Sobre un pedestal de maçoneria hi ha una parella de nens modelats en guix amb un revestiment imitant bronze. Una placa imitant aquest material informa sobre el seu autor, l’escultor Carles Bonet, “Eivissa 1979. UNICEF de Ibiza a los niños del mundo MCMLXXIX. Año Internacional del Niño”. Realment fou inaugurat el 7 d’agost de 1980 quan era president local d’UNICEF José Bermejo de Blas, comandant de Marina.

De l’escultor barceloní establert a Eivissa Carles Bonet també és la placa del monument dedicat a Jules Verne, a la Mola de Formentera.

Al cap de ponent del moll vell de Vila es troba el monument homenatge a la gent de la mar. Representa un mariner a la roda d’un vaixell. Està esculpit en pedra de Binissalem i és obra de l’escultor Guillem Terrassa. Va ser inaugurat el 23 de desembre de 1986.

Davant de la seu de la Creu Roja, a l’avinguda d’Espanya, es pot veure el monument homenatge a la dona eivissenca, esculpida en pedra de Binissalem per Guillem Terrassa; es tracta d’una reproducció de dos metres d’alçada d’una al·lota pagesa amb vestit de festa amb una emprendada sobre el pit i un ventall a les mans. S’inaugurà el 20 de maig de 1987.

Impulsat, com els dos anteriors, per l’alcalde Adolf Villalonga Fajarnés, al centre dels jardins del parc de la Pau hi ha el Monument a la Pau, que l’Ajuntament d’Eivissa encarregà al famós escultor Miguel Ortiz Berrocal. El pressupost era d’uns trenta milions de pessetes i es comptava amb una subvenció de nou milions de la Conselleria de Turisme. En un primer moment havia de ser instal·lat al centre de la plaça d’Enric Fajarnés Tur i, ja començades les obres del muntatge, davant les protestes de comerciants i vesins i l’opinió creixent de considerar-lo massa gran per les dimensions de la plaça, fou traslladat al nou emplaçament. Tres figures pètries femenines, dretes o cap avall segons la posició de l’observador i que semblen en moviment si aquest es mou, es contorsionen entre tres arcs metàl·lics enllaçats. Estava pensat per ser mirat girant ràpidament entorn seu. A la base del monument la paraula ‘pau’ apareix escrita en diferents idiomes.

Davant del Pavelló Poliesportiu Insular de sa Blanca Dona es veu un atleta que porta la torxa olímpica al costat del peveter, dedicada a tots els esportistes; és obra en pedra de Guillem Terrassa i va ser inaugurada el mes de maig de 1991.

A l’avinguda de Bartomeu de Roselló una vella màquina impressora col·locada damunt un peu i un recipient metàl·lics conformen un petit monument dedicat als impressors i periodistes. No es tracta de cap reproducció sinó d’una autèntica Imperial Press de 1875, la primera impremta que s’utilitzà a Eivissa i que fou donada a l’Ajuntament pels germans Francesc i Joan Verdera Ribas antics propietaris del Diario de Ibiza. S’instal·là el mes d’agost de 1993. El model d’impremta és de 1831, “invented by John G. Sherwin (Late Wherwin Cope & Co.) 5 Cumberland St. Shoreditch. London”.

Encara al primer cinturó de ronda a dues de les rotondes es troben dos monuments que foren gestionats per la Comunitat Autònoma. N’hi ha d’altres que tampoc no es mencionen per no disposar de la informació suficient.

A Santa Eulària, a la plaça de davant l’Ajuntament, hi ha un dels primers monuments erigits a l’illa. Recorda l’acció humanitària dels vesins del poble en rescatar els passatgers i membres de la tripulació del vapor correu Mallorca que embarrancà a primeres hores de la nit del 17 de gener de 1913 sobre la Llosa de Santa Eulària. El vaixell cobria el seu trajecte rutinari de Palma a Eivissa i ningú no s’adonà del perill fins que es produí la topada de la quilla contra el rocam submarí. S’estengué l’alarma, apercebuda pels vesins de la costa, que posaren en alerta els pescadors de cala Pada i de ses Estaques. Malgrat la foscor de la nit, ben aviat petites embarcacions de pesca s’atracaren al punt de l’accident i en viatges successius traslladaren a terra el centenar llarg de passatgers esglaiats que foren atesos i allotjats a cases particulars. Tots se salvaren.

Lògicament els periòdics d’aquell temps recolliren la notícia de l’embarrancament i glossaren el comportament dels illencs. Va ser el diari mallorquí La Última Hora el que va promoure i organitzar l’erecció del monument, senzill però l’únic de la Vila en molts d’anys. Llevat de les de la base, les seues pedres foren carejades a Palma. El seu mestre va ser l’escultor mallorquí Joan Grauches, qui es desplaçà a Santa Eulària amb un ajudant, Bartomeu Frau, per dirigir-ne el muntatge. Grauches havia col·laborat amb els arquitectes catalans Antoni Gaudí i Rubió i Bellver en les feines de restauració de la seu de Palma.

En el monument sobresurt un medalló llavorat sobre pedra on es pot veure una dona que agafa amb els braços un nàufrag i al fons s’albiren les siluetes del Mallorca embarrancat i d’un bot que participa en el salvament. Davall del medalló hi ha modelada una planxa que circumda una palma i la inscripció: “La Última Hora als nobles fills de Santa Eulària pel seu humanitari comportament amb els nàufrags del vapor Mallorca” A la part posterior apareixen dues dades: 17 de gener de 1913, la del naufragi, i 17 d’agost de 1913, que correspon al dia de la inauguració del monument, una diada memorable per als vesins de la vila que reberen, amb el seu alcalde al davant, totes les autoritats de l’illa, el president de la Diputació Provincial, aleshores l’eivissenc Ignasi Riquer, els representants del diari patrocinador i gent d’altres parròquies que volgué afegir-se a aquell singular esdeveniment festiu.

A la vila del riu, la plaça d’Isidor Macabich és coneguda popularment com la plaça des Canó, perquè al seu jardinet central n’hi ha un en bronze, de mida regular, amb inscripcions i dibuixos, fixat damunt la seua curenya de fusta. S’hi va instal·lar cap a l’any 1980.

Al mateix indret, amagat entre les plantes hi ha el monument homenatge a la pagesa. Una dona eivissenca tallada en pedra, una mica més que a mida natural i que porta una gerra d’aigua davall del braç. L’autor va ser l’escultor Martínez i es va col·locar l’any 1983.

Del poble de Sant Antoni de Portmany es poden esmentar tres monuments. El conegut com des Verro a l’encreuament dels carrers Ample i de Ramón y Cajal. Representa un jove eivissenc dret i un poc aixecat en la posició acostumada de fer un uc que modula ajudant-se amb les dues mans. L’estàtua és de pedra, tallada per Antoni Hormigo a partir d’un bloc de set tones, acabada el 1976 i que es va inaugurar l’any 1977. No hi mancà la polèmica pel nom mateix, per la barretina o per l’arromangada dels calçons.

Al cap de ponent del passeig Marítim hi ha el monument al pescador dedicat, però, a tota la gent de la mar. Havia estat objecte d’un concurs convocat per l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany a final de 1983. L’autor va ser l’escultor Guillem Terrassa i va quedar instal·lat l’any 1984. Fet en pedra de Binissalem representa un pescador caminant que porta al coll els dos rems i unes xarxes embolicades en ells, envoltant-los.

A l’entrada del poble hi ha un monument molt retratat: el dedicat a l’ou de Colom. Quan Cristòfol Colom tornà d’Amèrica, després del primer viatge, el cardenal Pedro González de Mendoza oferí un dinar en honor seu al qual convidà uns quants personatges famosos d’aquell temps. Un dels convidats, mentre dinaven, digué que si Colom no hagués descobert el Nou Món algú altri ho hauria fet. Colom, molest per l’observació, prengué un ou i demanà als presents si algú d’ells el sabia fer mantenir dret sense recolzar-lo. Ningú n’era capaç i aleshores l’almirall xafant amb un colpet un dels caps de l’ou ho aconseguí tot d’una donant a entendre amb allò tan simple que les solucions sempre són fàcils quan ja es coneixen.

El monument és un gran ou de sis metres d’alçada posat dret sobre la gespa de la rotonda i foradat per allotjar una caravel·la de metall. És obra de l’escultor Antoni Hormigo i l’al·legoria de la caravel·la (2,80 m d’eslora per 2,55 m d’altura el pal major) és obra de Julio Bauzà i Luis Ojeda. El monument fou impulsat per l’investigador Nito Verdera que defensa l’origen eivissenc de Cristòfol Colom. Va ser finançat pel Govern de la Comunitat Autònoma i quedà enllestit i fou inaugurat el mes de maig de 1992, quan era alcalde de la vila Antoni Marí Tur “Botja”.

Davant l’església de Sant Rafel des del dia de Sant Joan de 2004 es troba l’efígie del canonge i historiador Joan Marí Cardona. Tant el bust esculpit en bronze com el pedestal tallat en pedra són obra de l’escultor Pere Joan Hormigo.

A la placeta des Cubells hi ha un petit monument en honor del pare Palau, frare carmelita català que estigué desterrat a Eivissa a mitjan segle XIX. Es tracta d’un bust tallat en pedra per Guillem Terrassa col·locat sobre un pedestal també de pedra. A uns metres d’ell hi ha una segona escultura metàl·lica, en forma de llaüt, instal·lada l’any 1996 en homenatge a la gent de la mar.

Al cimerol de sa Talaia de Sant Josep, amb motiu de la mort de l’esportista Serafí Monge Torres, s’erigí el monument als esportistes. A la inscripció sobre la pedra diu: “A tots els que viuen i moren per l’esport”.

Al municipi de Sant Joan, al port de Sant Miquel, hi ha una placa pètria rectangular (1 x 0,60 m) que conté, gravat incís, un dibuix de Joan Soler-Jové que representa Josep Andreu, conegut per Charlie Rivel (1896-1983), un dels pallassos més famosos del món. Es col·locà amb motiu de la seua visita a Eivissa l’any 1980. [JPB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments