mestre -a

mestre -a m
1. HIST En els antics gremis, tercer grau de la menestralia (menestral ), el màxim, que s’obtenia després d’haver estat aprenent i oficial. Els menestrals que volien obtenir aquest grau havien de passar un examen consistent a realitzar l’obra mestra. Els mestres podien establir-se per lliure i tenir al seu càrrec aprenents i oficials. Tenien dret a tenir el seu propi senyal, amb el qual podien signar els seus productes. A més, governaven el gremi i per tant els estaven reservats els seus càrrecs. Els fills de mestre tenien alguns privilegis com eren pagar quotes sempre més baixes que la resta de persones que volien entrar al gremi, a més d’altres avantatges. [ATT]
2. CULT POP Persona que gaudeix dels coneixements teòrics o pràctics, o d’ambdós, d’un ofici concret i està en disposició de transmetre’ls a gent que els vol aprendre. A vegades, els professionals d’un mateix ofici s’unien en una corporació anomenada gremi . Tradicionalment, a l’àmbit rural pitiús la dispersió secular del poblament va fomentar que cada unitat domèstica, cada casa, procuràs el seu propi abastament, tant pel que fa als aspectes alimentaris, com també tot allò que necessitaven per al seu vestit, calçat, oci... Malgrat aquesta facilitat dels pagesos de saber fer un poc de tot, hi ha algunes tasques específiques que necessiten coneixements més especialitzats i que eren encarregades als anomenats mestres, com per exemple un mestre de fer cases, un mestre de fer voltes de forns de calç, un mestre sitger, un mestre fuster, un mestre ferrer, un matancer, un artesà d’instruments musicals, un cantador, un sonador, un ballador... Són, en definitiva, persones que han aprofundit més en el seu ofici o afició concreta i s’hi han especialitzat. D’entre tots es pot destacar els mestres d’aixa, vertaders enginyers de construcció d’embarcacions tradicionals de fusta, amb uns coneixements tècnics i una endreça d’eines, amb models i plantilles ben especialitzades. Els oficis s’ensenyaven amb la repetició pacient de les nombroses tasques que comportava cada especialitat, per tal que adquirissin pràctica i manya i per tal d’enfrontar els alumnes a diferents situacions que podien menester diferents solucions. Un bon mestre explicava les causes i les conseqüències de cada situació. No era estrany, però, que el mestre dosificàs lentament la transmissió dels seus coneixements als deixebles, de manera que es podien arribar a impacientar, fins al punt de proposar alguna drecera de la feina, situació davant la qual se li deia: “deixa fer el mestre per ase que sigui”, donant-li a entendre que les coses no són com poden semblar i el camí curt és de vegades erroni. [CSC]
3. DIAL Fer de mestre: donar del cos, exonerar el ventre. [DCVB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments