macer

macer m HIST Funcionari encarregat de portar la maça, generalment de plata, d’una institució en els cerimonials solemnes, tant religiosos com civils. La seua existència és coneguda arreu d’Europa. En principi la seua funció havia estat la d’obrir pas als polítics i alts càrrecs i protegir-los de possibles agressions, especialment quan sortien al carrer. Les maces aleshores eren veritables armes i els macers autèntics guardaespatlles. Amb el temps i la civilització dels costums, romangueren com a signe distintiu de la categoria dels personatges als quals encara precedeixen o flanquegen en actes públics. Els jurats de la magnífica Universitat d’Eivissa tengueren en un principi només un macer i una maça. El macer els servia també com a corredor, fent les crides o pregons pels carrers de Vila a so de trompeta. Se sap, per exemple, que Bonet, corredor, portava la maça el 1483. El 1558 l’argenter Joanot Savi féu nova “la massa que solen servir-se los jurats de aquesta Universitat y ha portar lo corredor y ministre de dits jurats”, perquè la que tenien era massa antiga. Aleshores existia ja el costum d’endolar-la per la Setmana Santa i als funerals: “un palm setí negre per cobrir la massa lo dijous i divendres sants”, tradició que perdurà almenys durant tot el segle XVII. El macer portava ja el 1569 un “vestit de cocorlari vermell, ço és un manto”, indumentària a la qual s’afegí més tard un “sombrero” i “golilla”, segons moda. També tenia el seu uniforme negre per als dols oficials. Hagué de reparar-se el cadenó que penjava de la maça el 1579. No fou fins al desembre de l’any 1582 que els jurats decidiren afegir un segon macer, Francesc Bofí, per acompanyar el ja existent, Pere Riera. És molt possible que aquesta pujada de categoria tengui a veure amb la consideració de Reial Força donada a la Vila i les ànsies d’obtenir la creació d’un bisbat propi. Lògicament era necessària una altra maça, començada aquell mateix any per l’argenter Antoni Roig de Francesc. El 1640 aquelles maces eren ja massa velles i rompudes, poc dignes de la institució que defensaven. El juliol els jurats les pesaren (dos-cents setanta-sis reals castellans) i les entregaren al capità Antoni Fone, qui les portà a Mallorca per fer-les noves. Les ordinacions de 1663 detallen les funcions cerimonials dels macers, tot reflectint la dificultat que hi havia per trobar els tres reglamentaris, per això s’estableix un augment de salari: de trenta lliures, a més dels emoluments corresponents, passaren a cobrar-ne quaranta-cinc. També se’ls solien donar estrenes per Nadal. No s’ha de perdre de vista que els macers feien moltes altres feines, a més de les cerimonials, servint els jurats: corredor, missatger, bastaix, compres, etc. A partir de 1679 es té constància de fet dels tres macers pagats per la Universitat, un al servei exclusiu del jurat en cap, tot i que possiblement no hi hagués més de dues maces. Seguien vestint aleshores com el segle XVI: “A los tres masers dels altres jurats se’ls a de fer les tres cotas del rafarit paño vermell y se’ls a de donar un sombrero cada hu”. El 1686 l’estat de les maces tornava a ser dolent. En un inventari figuren “diferents trossos de plata de las massas”. El 1689 encara no s’havien adobat: “Item, tres trosos de masa de plata, dels quals un té l’ànima de fuste, que és el que té las armas de la magnífica Universitat”. No era estrany, perquè foren anys molt dolents per als eivissencs. La sequera a penes permetia treure prou recursos per sobreviure. Tant és així, que el governador demanà als jurats que obligassin tothom a entregar l’or i la plata que tenguessin per poder comprar queviures fora de l’illa i mitigar la fam. Els jurats li respongueren que ja ho havien fet, començant ells mateixos per donar “las masas de plata de la magnífica Universidad”. Això vol dir que les maces desaparegueren aleshores. L’any 1690 no figuren ja a l’inventari, ni tampoc en anys posteriors. Segurament per això el 1694 no servia més que un macer sense maça, Francesc Glaudis. El 1702 encara no s’havien restituït les maces, perquè al Consell General es parlava de “fer massas novas de plata per los magnífichs jurats, com hi havia antes, perquè es pugan acompanar los magnífichs jurats en la decència que es deu...” Els anys 1705, 1707 i 1709 se’n seguia parlant en els mateixos termes. Aleshores tornava a haver-hi dos macers. Les maces no es tornaren a fer, de moment. La penúria i la traumàtica aplicació del Decret de Nova Planta, transformant la Universitat en Ajuntament i despullant-la de tots els seus signes externs d’identitat i recursos, no en degueren deixar ni ganes ni possibilitats econòmiques als abans jurats i ara regidors. D’altra banda, no n’hi ha rastre a la documentació, ni apareixen esmentades a la minuciosa crònica o Relación de las fiestas sobre Obispo y Ciudad de 1783, amb motiu de les festes per l’elevació de Vila a la categoria de ciutat i per l’erecció del bisbat. Precisament degué ser aquest ascens la causa de la seua restitució, prop de cent anys després d’haver descomparegut. Les marques que porten les actuals maces de l’Ajuntament deuen correspondre a l’any 1788. Bé és veritat que mostren algun tret que suggeriria una major antiguitat, com s’ha pretès: el segell repussat a cada una de les quatre cares planes dels seus caps i a la seua epigrafia. Es tracta del segell de l’antiga Universitat, escut encerclat per aquesta inscripció: SIGILLUM UNIVERSITATIS CIVILIS ET INSULAE EVICAE (segell de la Universitat de la ciutadania i de l’illa d’Eivissa). S’ha de dir, en primer lloc, que els regidors de l’Ajuntament encara parlaven amb naturalitat de “Magnífica Universitat i jurats” en alguns documents de final del segle XVIII. Segurament trameteren a l’argenter un paper amb l’encunyació del vell segell que encara empraven en els seus documents, sense preocupar-se de fer cap actualització correctora. De fet, el mateix segell es troba en documentació del consistori impresa ben entrat el segle XIX. Ja entrat el segle XXI, l’Ajuntament d’Eivissa conserva la figura de dos porters macers, vestits a l’antiga, tot i que durant uns anys no aparegueren als actes protocol·laris. Cap altre ajuntament de les Pitiüses ni el Consell Insular no han contemplat la creació dels seus propis macers. Per alguns testimonis sabem que el governador de l’illa tenia també el seu propi macer. El 1555 era Antoni Fries. A partir de 1784 el nou capítol catedralici estrenà macer (pertiguero al cerimonial), popularment conegut amb el nom de virell (deformació del mot bidell). Vestia llargues robes de domàs i tafetà de seda morats, perruca, barret de vellut negre, guants, calces i sabates. Portava a la mà una maça de bronze. A més de ser missatger i porter dels canonges, precedia i acompanyava diàriament els celebrants de la missa i altres oficis religiosos, així com les processons claustrals o fora del temple. Desaparegué de la plantilla de la seu l’any 1936, a causa de la Guerra Civil Espanyola. [ACM/FTP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments