llatí, aparell

llatí, aparell m NÀUT Aparell basat en la vela triangular o llatina, les parts principals del qual són l’arbre, l’antena, la guindaressa, la trossa, les menes, l’estrop, els senals (senal del floc i embroll), l’osta, l’estrellera i les escotes (davants, orsapop, escota de la vela i escotes del floc). Hi ha una àmplia gamma de combinacions en l’aparell llatí en funció dels elements emprats, sempre procurant un centre vèlic equilibrat: embarcacions arborades amb floc, major i mitjana; floc, trinquet, major i mitjana; floc, trinquet i mitjana; floc i major. L’arbre major té una inclinació accentuada cap a proa, el trinquet està menys inclinat i el de la mitjana sol estar en candela o vertical. En el cas de les embarcacions majors que arboren trinquet, major i mitjana, com el xabec, amuren el trinquet i la mitjana per un car i la major per l’altre, amb la finalitat que, en cas de vents forts, puguin evitar la posició de veles contra l’arbre o a la mala i quedar en un centre vèlic equilibrat, com per exemple: trinquet i mitjana a la bona i arriar la major, o quedar amb la major arriant el trinquet i la mitjana.Vela llatina: Vela triangular que consta de gràtil o caient de popa. Els tres punys principals són el de car, el de pena i el d’escota. Va envergada a una antena fixada a un arbre. Com a escotes du els davants, l’orsapop i la pròpia escota a popa. En general, és proveïda de tres faixes de rissos per reduir la superfície vèlica quan el temps així ho demana. En casos especials s’emprava la quetxemarina per capejar el temps o, en els místics o grans barques, per navegar de cenyida. La quetxemarina és una llatina truncada a l’altura de l’arbre i amb quatre punys: d’amura, de car, de pena i d’escota. Una variant de la vela llatina és la vela de martell o mística, que té una escotadura a la part de proa que li dóna forma trapezoïdal, menys accentuada que en el cas de la vela al terç. S’empra en embarcacions més petites i representa l’avantatge de no haver d’efectuar la maniobra de passar el car en navegar de cenyida i fent virades constants. Té bones qualitats marineres, és cenyidora i, al mateix temps, amb vents forts i amarinada, té tendència a suspendre el vaixell facilitant la navegació. Les veles prenen el nom de l’arbre que les arbora: triquet, major i mitjana. Hi ha veles auxiliars, com la pitxola, que és petita i reforçada i s’empra com a vela de capa. La vela llatina l’han arborat infinitat d’aparells, com el xabec, la caravel·la (com a mitjana), la falua del Nil, el llaüt, les barques de bou de parella, etc. La hipòtesi més probable és que el terme llatina respongui a una deformació de l’expressió alla-trina, és a dir, de tres costats en llatí. D’aquesta manera, temps enrere, se la distingia de la vela quadra. L’any 150 aC la vela llatina es troba representada en una estela funerària dipositada al Museu Nacional d’Atenes; en dates molt anteriors se’n troben indicis a l’Índic; els seus inicis es perden en el temps. [APC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments