hotel

hotel m TUR Establiment comercial que posa a disposició d’una clientela itinerant habitacions moblades, per un preu diari. Habitualment ofereixen altres serveis complementaris a l’allotjament, fonamentalment de restauració. La seua classificació es realitza legalment en funció del nivell de serveis oferts i de la seua categoria. A l’Estat espanyol aquesta classificació fou legalment establerta per l’Ordre Ministerial de 19 de juliol de 1968 que dividí els establiments hotelers en hotels, hostals i pensions, fondes i hotels-apartament. Els establiments qualificats com a hotels han d’ocupar un edifici o part d’ell de forma exclusiva, sense compartir escales o ascensors i han de facilitar servei de menjador. Els hostals també han d’oferir servei d’allotjament i manutenció, però no han d’ocupar un espai independent i el seu nivell de serveis és inferior a l’exigit per als hotels. Les pensions es diferencien dels hostals pel fet de tenir menys de dotze habitacions. A Eivissa i Formentera el turisme ha esdevengut un monocultiu entorn del qual gira totalment l’economia de les illes. Quasi tots els visitants que arriben a Eivissa i Formentera hi queden més de vint-i-quatre hores, fet que els converteix en turistes, això fa que el seu allotjament constitueixi un dels dos subsectors més importants del negoci turístic illenc. L’altre subsector bàsic és el transport aeri, el qual però, ha restat sempre fora de les possibilitats dels empresaris pitiüsos. Pel que fa a l’oferta pitiüsa d’allotjament turístic es poden distingir tres grups bàsics: hostals i pensions, que ofereixen un servei bàsic d’allotjament amb una oferta addicional mínima o inexistent; hotels, que a més de l’allotjament ofereixen una àmplia gamma de serveis, essencialment bar i restaurant, que solen incloure instal·lacions de lleure com piscina, jardí i àrees d’esport, i que s’agrupen en cinc categories legals distingides pel nombre d’estrelles, i apartaments, que són habitatges de mida més aviat petita, moblats i dotats de cuina, llogats per petits espais de temps, sense oferta addicional o amb una oferta tan àmplia com la dels hotels: piscina, restaurant, etc., que també s’agrupen cinc categories, distingides per claus. Dins de l’àmbit de l’empresa que ofereix allotjament turístic es pot distingir, com a mínim, tres tipus de negoci: prestació de serveis d’allotjament i lleure, transformació a àrees com la cuina i la bugaderia i comercialització de tot l’anterior. Aquesta empresa haurà de disposar de les infraestructures i del personal necessari per atendre cada un d’aquestos tipus de negoci. Aquestes empreses pertanyen al sector serveis i ofereixen una producció de capacitat limitada de forma estricta que, a més, no és emmagatzemable, ja que el consum resulta simultani a la producció. La producció no pot aturar-se tampoc temporalment mentre l’establiment és obert, ha d’oferir-se servei vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. Aquestes especials característiques fan que sigui difícil realitzar una previsió exacta dels serveis a prestar. La diferenciació del producte es realitza en primer lloc pel tipus d’oferta vinculada a la ubicació de l’establiment: ciutat, platja i muntanya, són les més freqüents. Òbviament a Eivissa i Formentera existeix quasi únicament oferta de platja. El segon element de diferenciació del producte és la categoria que determina el preu. Un tercer element és l’oferta de serveis específics: instal·lacions per a convencions, animació, esports concrets: golf, vela, submarinisme, etc. A Eivissa i Formentera el nivell de diferenciació del producte ha estat, tradicionalment, molt petit, amb un ampli domini dels hotels de platja de dues i tres estrelles i els apartaments de semblant categoria. Fins fa pocs anys l’oferta addicional consistia quasi en exclusiva en piscina, alguna pista de tennis o minigolf i, a vegades, unes mínimes instal·lacions per a infants. A partir de 1990 els establiments han tendit a l’especialització, primer per nacionalitats i després per tipologies de turistes. Apareixen així progressivament hotels especialitzats en parelles angleses amb fills o sense, o en famílies alemanyes, que ofereixen els serveis complementaris adients. [JcCC]

Estructura bàsica.
Els hotels grans oberts la dècada dels seixanta del s XX tenien una estructura organitzativa especialment complexa, caracteritzada per realitzar un ús massiu de mà d’obra. Resulta suficient indicar que les reglamentacions laborals del moment consideraven l’existència de 21 departaments i 192 categories laborals. El vèrtex era constituït pel director i el sotsdirector, els quals actuaven com a gerents de l’empresa, ocupant-se de qüestions com l’organització global de l’hotel, la contractació amb els operadors turístics o els clients directes i la gestió del personal. Davall d’ells apareixien els següents departaments bàsics: 1) Recepció-consergeria. Els recepcionistes realitzaven l’acollida i acomiadament dels clients i de la gestió de les places de l’establiment, mentre els conserges s’ocupaven dels serveis del client mentre aquest era a l’hotel: claus, correspondència, etc. Els grums acompanyaven els clients i passaven encàrrecs i els faquins portaven els equipatges. També existien telefonistes. 2) Cuina. Hi havia un cap de cuina, un sotscap de cuina anomenat salser i tres caps de partida. Els encarregats de cuinar es dividien en cuiners i ajudants i hi havia, també, rebosters amb els seus ajudants. A més existien els marmitons i les fregadores, a càrrec de la neteja. En una primera època alguns hotels comptaren amb una sala d’escorxador i el corresponent personal encarregat. 3) Bar. El cap de bar comptava amb cambrers a la barra, cambrers de sala i ajudants de cambrer. 4) Restaurant. Hi havia un cap de menjador i un sotscap, la sala es dividia en àrees cada una de les quals era dirigida per un cap de sector que comandava un grup de cambrers i ajudants de cambrer. 5) Pisos i habitacions. La governanta dirigia les encarregades de planta que manaven un equip de cambreres per a cada pis de l’hotel, les quals realitzaven la neteja de les habitacions. A més existien els cambrers d’habitacions que hi servien begudes o àpats si el client ho demanava. També s’oferia servei de rentat i planxat de roba a càrrec d’un grup de rentadores, planxadores i cosidores; aquestes mateixes s’encarregaven del manteniment de la llenceria de l’hotel: tovalloles, llençols, cortines, etc. 6) Magatzem i compres. Una persona centralitzava la compra de tots els subministraments que necessitava l’hotel. Comptava amb ajudants i xofers. Els elements adquirits eren emmagatzemats a l’economat i al celler, que també tenien el seu propi personal, a vegades diferenciat per a cada una de les dues funcions. 7) Serveis tècnics. Manteniment d’instal·lacions elèctriques i sanitàries, piscina i jardins. 8) Comptabilitat i administració. Aquesta estructura explica que en els hotels de categoria superior existís una proporció aproximada d’un empleat per a cada client. El progressiu encariment de la mà d’obra i la massificació del producte turístic va fer que l’estructura se simplificàs ràpidament. El director perdé les seues funcions de gerent de l’empresa: contractació, direcció de personal, etc. en favor d’especialistes en aquestes funcions a nivell de cadena hotelera. El sotsdirector desaparegué i assumí part de les seues funcions el cap de recepció. Recepció i consergeria és fusionaren i s’eliminaren grums i faquins. En el bar un o dos cambrers s’ocupen de totes les funcions, mentre que els restaurants han suprimit pràcticament tots els serveis a taula en favor de l’autoservei. Únicament els hotels de cinc estrelles i alguns de quatre mantenen el servei a taula tradicional. A la cuina, el principal canvi prové de l’adquisició de menjars precuinats que redueixen el procés d’elaboració i la quantitat de personal necessari. El pa i la rebosteria s’adquireixen fora de l’hotel, quan abans en feien. També ha desaparegut la bugaderia en favor d’empreses externes i s’ha subcontractat el manteniment de la major part de les instal·lacions de l’hotel. Economat i celler han perdut la seua raó de ser en aparèixer proveïdors externs diligents que asseguren el proveïment de qualsevol comanda en poques hores. Igualment la gestió comptable, fiscal i laboral ha estat encarregada a gestories externes. El resultat final és que actualment la proporció clients/empleats ha passat a ser de deu a un en els hotels de dues i tres estrelles. [ErRF]

Contractació.
Inicialment tots els clients contractaven directament la seua estada, normalment una vegada havien arribat a les Pitiüses. Els primers anys del turisme era freqüent la presència d’empleats de pensions i hotels a l’arribada dels vaixells que oferien els seus establiments als turistes tot just desembarcaven. Després aparegueren les primeres agències de viatges estrangeres que contractaven petits grups i, finalment, els grans operadors turístics han monopolitzat la contractació de grups de turistes, convertint la contractació directa client-hotel en una raresa. La majoria dels contractes entre operadors turístics oscil·len entre dos tipus bàsics: la contractació en garantia i la de contingent o quota. Amb la contractació en garantia l’hoteler s’obliga a reservar tot l’establiment o una part prèviament convinguda, normalment plantes completes, per als clients enviats per l’agència contractant. Aquesta agència pagarà, a canvi de l’exclusivitat, una quantitat global prèviament convinguda independent del percentatge d’ocupació. Si l’agència no aconsegueix clients per omplir les places, és ella que assumeix el risc. Normalment, l’hoteler rebrà per endavant una part del total del contracte i la resta l’anirà percebent en moments prefixats fins arribar a la liquidació definitiva, que es realitzarà una volta finalitzada la temporada. Aquest tipus de contractació sembla molt convenient per a l’hoteler, però presenta alguns problemes: en primer lloc s’ha de considerar que una part important dels ingressos de l’hoteler procedeixen de l’oferta complementària que realitza als seus clients: bar, souvenirs, comissions pel lloguer de vehicles i contractació d’excursions, etc. Si l’hotel no té totes les seues places cobertes, encara que cobri el preu de l’habitació, els ingressos per aquestos conceptes queden molt reduïts. En segon lloc, es produeix una forta dependència de l’establiment hoteler respecte de l’operador turístic. Aquesta dependència és total quan l’establiment ha contractat diversos anys consecutius amb un mateix operador la totalitat de les seues places. En aquest cas, moltes vegades es produeix una especialització molt forta de l’hotel cap al tipus de turisme que aporta el seu operador turístic, per exemple parelles angleses joves. Aquesta especialització afavoreix l’atenció al client, però impedeix un posterior canvi de clients. Aquest hotel tendrà dificultats, per exemple, per allotjar famílies alemanyes, ja que el seu personal no domina la llengua, ni els costums dels nous clients. Aquesta forma de contractació també crea un altre problema igualment greu: la pèrdua de capacitat negociadora de l’hoteler que, avesat a contractar sistemàticament amb un mateix agent, tendrà dificultats importants per localitzar un nou operador turístic amb el qual contractar. L’altra modalitat de contractació és la de contingent o de quota. En aquest cas l’establiment hoteler posa a disposició d’una agència de viatges una quantitat prefixada de places d’allotjament durant un espai de temps determinat. Amb l’anticipació fixada, temps denominat internacionalment release, l’agència ha d’enviar a l’empresa hotelera una llista de les places reservades que seran efectivament ocupades, l’anomenada llista de grup (rooming list). Aquest tipus de contracte presenta dues fases. En la primera, es negocia el compromís de reserva: quantitat de places reservades, temps que estaran a disposició de l’agència, etc. D’aquesta fase en resulta el compromís de l’agència de comercialitzar les places convengudes. Aquesta obligació és d’activitat, no de resultat, és a dir, l’agència no assumeix cap responsabilitat si no s’assoleix un nivell de contractació mínima. En una segona fase, l’agència indica la quantitat de places que efectivament ocuparà. Normalment aquesta fase finalitza el dia 15 per a les places reservades per al mes següent. En aquest cas l’hoteler assumeix més risc, però té més llibertat. Pot contractar amb diferents operadors turístics, encara que incorre en la possibilitat de trobar-se amb una forta sobrecontractació (overbooking) si totes les agències contactades reserven un percentatge de places que supera les previstes. A la pràctica, molts contractes constitueixen una mixtura de tots dos tipus, especialment els subscrits per les grans cadenes hoteleres que contracten simultàniament un gran nombre de places a hotels de diferents categories. Tradicionalment, la majoria dels operadors turístics majoristes de nacionalitat britànica contracten en garantia, els alemanys prefereixen els contingents, encara que bastants també ho fan en garantia, i les agències espanyoles i italianes pràcticament sempre contracten en forma de contingent. [MMF]

Comercialització.
Els hotels han sofert una gran transformació els últims quaranta anys. Han passat de ser simples llocs on dormir a disposar d’un conjunt de serveis que els converteixen per ells mateixos en un destí turístic. És a dir, la política comercial de l’hotel es basa cada vegada més en la concepció del propi hotel com a destinació vacacional: gaudir turísticament d’un indret amb una oferta molt àmplia. Els precursors d’aquesta política comercial foren els de la badia de Sant Antoni i els del municipi d’Eivissa. El paper que va jugar el desenvolupament turístic de les Pitiüses fou clau per al procés econòmic i social ja que els anys cinquanta i primers dels seixanta, Eivissa i Formentera tenien la renda més baixa de totes les Balears i molts dels seus habitants emigraven cap a altres indrets. Però a meitat dels anys seixanta aquesta situació va canviar i les Pitiüses passaren a ser una terra receptora d’immigrants. Això no obstant, aquest boom fou tan ràpid que es varen ignorar, en la majoria dels casos, aspectes tan essencials com la política comercial hotelera o la formació dels empleats tant a nivell professional com de cultura en general. Sens dubte, aquestos fets han marcat la posterior evolució del sector. Cal dir que l’aspecte comercial hoteler ha evolucionat en paral·lel al desenvolupament de les exigències del propi client. Primer es començà per vendre la imatge del clima (sol i platja), després es passà a aspectes gastronòmics i, finalment, l’aspecte distintiu és l’amabilitat en el tracte del client. La política comercial ha estat subordinada sempre a la racionalització dels costos, que és l’autèntic cavall de batalla dels empresaris turístics i el determinant de les característiques tècniques dels hotels. Així es començaren a construir hotels amb una major capacitat, s’implantaren els bufets i l’autoservei, amb la finalitat d’aconseguir economies d’escala i s’ha aconseguit una homogeneïtzació internacional d’aquestos aspectes. Aquestes polítiques comercials suposaren un canvi en els hotels de nova implantació, ja que a començament del s XXI es busca l’excel·lència i es fuig de la massificació. S’aposta cada vegada més pel reciclatge i el desenvolupament sostenible com a armes comercials. També, després d’uns anys d’intentar la fórmula del tot inclòs, es va deixant de banda, encara que molt lentament, ja que aquesta fórmula va néixer per cobrir les mancances de l’oferta complementària, característica d’altres latituds, però no de les Pitiüses. Finalment cal apuntar que l’objectiu principal de la política comercial hotelera és, a començament del segle XXI, la lluita contra l’estacionalització, per la qual cosa és necessària una major cultura empresarial i associativa de tots els sectors implicats. [AMF]

Societat i recursos humans.

La dominació del sector hoteler d’Eivissa (no de Formentera) pels hotels i hotels apartaments grans o de cadena, des dels anys setanta i vuitanta del segle XX, s’ha de tenir present quan es tracta dels recursos humans. Qualsevol generalització ha de referir-se més aviat als hotels grans i mitjans d’Eivissa, on treballen la major part dels assalariats hotelers de les Pitiüses. Hi ha a totes dues illes una impressionant diversitat d’altres establiments més petits, legals i no legals. El conjunt, però, és sempre influenciat pels hotels grans. Eivissa i Formentera comparteixen també certes característiques importants com l’estacionalitat, més marcada que a Mallorca, o la presència important de treballadors forans. De fet, la presència majoritària de treballadors nascuts fora de les illes (immigrants) és la característica més notable del sector. El perfil mitjà de l’assalariat hoteler d’Eivissa és jove (d’uns 32 anys), home o dona (en una proporció aproximada de 3 a 2) i immigrant (no nascut a Eivissa: més de 80% de la mostra aleatòria d’un estudi recent). Aquesta gent procedeix d’Andalusia més freqüentment que d’altres parts de l’Estat espanyol (50% dels treballadors hotelers immigrants enquestats, comparats amb el 32% de la població immigrant total). A més, cada cop més, hi ha immigrants procedents de la Unió Europea (12,5% dels treballadors hotelers enquestats, comparats amb el 6,6% de la població immigrant total) i d’altres països estrangers. L’èxit capitalista del sector hauria estat molt menor sense aquestos col·lectius. Tanmateix, l’existència continuada d’aquesta reserva flexible de recursos humans (el SOIB informa que, l’any 2003, les illes Balears tenen taxes d’atur del 4% a l’estiu, mentre a Andalusia arriben al 20%) contribueix involuntàriament però necessària a la precarietat i altres aspectes negatius. Els immigrants han fet un paper important en la secció hotelera de la UGT i en altres associacions sindicals i s’han aconseguit importants convenis col·lectius. A més, hi ha alguns treballadors en situacions més o menys il·legals, pagats enterament o en part amb sou negre, cosa que els priva de drets laborals, per bé que ho consentin. Des de la victòria franquista fins a la restauració del sindicalisme independent o lliure (1976-1978), el franquisme va impedir un increment normal de la negociació col·lectiva com a corol·lari de la concentració dels recursos humans en els hotels grans. Durant tota la fase formativa de la vida laboral dels hotels moderns de les Pitiüses, doncs, els treballadors depenien de la bondat dels polítics, empresaris i caps, perquè el Sindicat Vertical no els oferia cap representació independent. La implementació posterior del sindicalisme hoteler tampoc no era fàcil, a causa de factors com la típica fragmentació dels treballadors, la temporalitat, la migració i la pluriocupació. A més, hi ha el característic factor del tracte interpersonal entre treballadors i clients. L’impacte d’una vaga hotelera és immediat, visible, fort i desagradable per a tothom, sense considerar les dificultats econòmiques. Per tant, s’arriba freqüentment a un acord abans que es faci efectiva una vaga. Quant a la precarietat, concretament, el termini de contracte més corrent és de sis mesos. Amb l’excepció significativa d’alguns treballadors dels pocs hotels oberts tot l’any, dominen actualment els contractes temporals sobre els altres, que eren més corrents els anys seixanta i setanta. Els fixos corresponen normalment als directius (una cinquena part o menys dels assalariats, que gaudeixen de vegades d’alguna participació de beneficis) i als treballadors indispensables de manteniment. Alguns treballadors amb molta antiguitat encara tenen contractes fixos discontinus. Per tant, la precarietat és major per als joves. En efecte, sembla que a principi del s XXI hi ha un grup consolidat de directius a les empreses més antigues, l’antiguitat del qual pot remuntar al començament del negoci, cosa que estimula els joves ambiciosos a cercar feina a empreses noves o fora del sector. La majoria dels treballadors tenen una antiguitat a l’empresa de sis temporades o menys, amb alguna gent nova al sector i gent provinent d’altres hotels. Tot això indica un cert nivell de mobilitat intrasectorial i intersectorial. Quant als immigrants, sembla que la majoria vénen perquè no troben feina adequada al seu lloc d’origen. Molts arriben aquí repetidament i un col·lectiu important s’hi ha fet resident, però l’elevat preu d’allotjament dels últims anys els ho està dificultant tot, amb un problema addicional que tenen com és l’escolarització dels fills. L’estacionalitat i precarietat afecten altres aspectes de la vida laboral, que sovent no es conforma amb els convenis. Aproximadament la meitat dels treballadors fan més de 50 hores setmanals. Freqüentment, per una remuneració incrementada, se sacrifiquen vacances i dies lliures o s’allarga la jornada laboral. De vegades es treballa més temps del previst, amb o sense paga extra: el favor es pot tornar en els moments de menys demanda o d’una altra manera informal. Els motius inclouen la necessitat de maximitzar el salari durant una temporada limitada i el ritme de vegades frenètic o imprevisible de la feina hotelera. Quan l’hotel procura funcionar amb una plantilla reduïda, les pressions s’accentuen. Les plantilles tenien originalment la forma clàssica, de departaments especialitzats, cada un amb el seu cap, que l’enllaçava amb la direcció. Però aquesta estructura s’ha simplificat sistemàticament, sobretot amb la mecanització dels processos administratius i d’avituallament. Els senyals més visibles en són les entrades sense personal (tret de l’àrea de recepció) i els restaurants de bufet, en què els turistes fan la feina dels porters i cambrers desapareguts. Els hotels apartaments representen una altra manera d’estalviar recursos humans. Aquestos canvis formen part d’una mena d’industrialització de l’hoteleria o, més exactament, tractant-se d’una part del sector terciari, de quasiindustrialització. El criteri directiu dels hotels grans és el mateix criteri econòmic de tota industrialització capitalista: maximitzar els rendiments o, pel que fa als assalariats, maximitzar-ne la productivitat. En xifres rodones, la proporció 1 a 2 de treballador per plaça hotelera de l’hotel de bona categoria dels anys seixanta i abans ha passat a ser d’1 a 8 o menys en els hotels moderns. Aquestos canvis redueixen de vegades la qualitat de servei al client, però els turistes no sempre ho veuen així, i sovent prefereixen un ambient menys formal o restrictiu. A més, els treballadors experimentats solen mostrar una capacitat per superar les dificultats amb aplom, sobretot davant la presència dels clients. Però les conseqüències, amagades o no, inclouen estrès, fatiga i problemes de relació familiar entre el personal, aspectes que deuen contribuir a l’elevada incidència d’accidents laborals (encara que no es consideren greus usualment) com caigudes, talls, cremades, etc. També deuen influir en l’alt nivell d’abandonament del sector dels treballadors joves després d’uns quants anys, el qual s’accentua en el cas de les dones. De fet, les denominacions de dones de neteja, cambreres de pisos o governantes revelen la segregació efectiva de certes feines hoteleres entre homes i dones, basada en la separació domèstica i tradicional. En totes les feines hoteleres, a més, el potencial laboral de les dones se sol trobar condicionat encara per la presumpció que continuaran fent els seus papers tradicionals a casa. Això afecta especialment les dones casades i les de més anys de feina. Sembla que les empreses en general tenen poc interès en la formació contínua dels treballadors. Això no és anormal en aquest sector, que pot funcionar amb molts assalariats sense més formació com potser un curset a principi de temporada: això inclou els cambrers de restaurants de bufet o autoservei, les cambreres de pisos i altres treballadors. En canvi, el personal directriu i central, incloent-hi assalariats tècnics, governantes i caps de departaments com la cuina, el menjador o la recepció, necessiten nivells més alts de formació diversa i la mecanització i la reducció de plantilla augmenten aquesta necessitat. La queixa dels empresaris hotelers que no poden trobar suficients persones adequadament formades és sempiterna, però es fa més insistent. Hi ha una polarització, doncs, entre la demanda per a un nucli de gent més altament qualificada i la demanda per a molts treballadors sense qualificacions formals. A més, a causa de l’estacionalitat i la precarietat, la majoria dels assalariats no es poden identificar només com a treballadors hotelers. Per tant, aquest sector no es pot considerar de manera aïllada. És tan sols un terme d’un binomi: hotels/construcció, hotels/feina domèstica, hotels/agricultura o jardineria, hotels/atur, hotels/tornar al lloc d’origen, etc. O, més exactament, és només una part d’un conjunt complex de maneres de sobreviure o d’enriquir-se a les illes i, últimament, en el món, per via de la inversió illenca de capital econòmic i humà, fins i tot al Carib, ara que l’expansió capitalista ha sobrepassat les limitades possibilitats de les Pitiüses. Dins aquest conjunt, les persones i famílies més arrelades a les illes sempre tenen un avantatge sobre les més recentment vingudes, tant en l’esfera empresarial com en la feina assalariada. D’entre aquestos illencs, quan començà el boom turístic, la gent de Vila tenia un nivell més alt d’alfabetització, escolarització i formació (n’hi havia també un grup reduït, però molt important, que tenia reserves de capital per invertir en el nou sector si ho volia fer). Ja hi havia feines i carreres accessibles que atreien, a més, un fort corrent migratori del camp. Al camp, en canvi, la introducció de millores i maquinària reduïa la demanda de mà d’obra; la rendibilitat d’una bona part de l’agricultura local era baixa i variable; la feina pagesa era dura i no gaire prestigiosa: totes aquestes coses estimulaven la gent del camp a buscar alternatives. Els diferents membres d’una mateixa família pagesa, majoritàriament terratinents en alguna mesura, podien combinar o triar entre diverses formes de viure o d’enriquir-se: venent terrenys, fent-se empresaris o treballant dins els sectors turístics i de construcció, per exemple; a més tenien una alta adaptabilitat derivada de l’anterior vida autàrquica. Aquí, per tant, com en altres llocs, la gent del camp o de poble (local i forana) contribuïa en una gran part dels nous recursos humans dins el sector turístic i hoteler, a més de l’associada al sector de la construcció. Els anys seixanta i setanta, sobretot per als illencs joves, la feina hotelera representava una oportunitat excel·lent de guanyar sous sense embrutar-se i, de vegades, d’escapar de restriccions familiars i socials. Entre 1960 i 1974, el període del miracle econòmic de l’Estat espanyol, l’economia estatal creixia a un ritme anual mitjà del 6.6%, mentre que l’agricultura canviava del primer lloc a l’últim en ordre d’importància sectorial: una revolució socioeconòmica. L’ambient era d’un puixant capitalisme clàssic i familiar, amb el vistiplau del govern estatal. Però les diferències d’estructura social entre les àrees com Andalusia i les àrees com les Pitiüses produïren una divergència en oportunitats de participació popular en la nova riquesa: Andalusia havia d’exportar els recursos humans sobrants de l’agricultura modernitzada, mentre que les Pitiüses començaven a cercar-los frenèticament. Al principi, hi havia possibilitats de promoció ràpida a les illes per als més intel·ligents o experimentats: fins i tot hi hagué un episodi d’emigració temporal dels illencs mateixos per adquirir formació professional en l’hoteleria d’altres països europeus. Però, ja els primers anys seixanta, la forta emigració general s’havia convertit en una afluència de treballadors forasters cada cop més important. Tal com havia passat anteriorment en altres focus d’immigració, els diversos col·lectius tenien oportunitats inevitablement desiguals. Entre les conseqüències, es poden notar al principi del segle XXI la presència important de propietaris eivissencs o formenterers i dels seus familiars entre els alts directius hotelers; la participació de directius d’origen forà però amb residència local, formació professional o experiència, i el predomini d’altres immigrants entre la resta dels treballadors. En aquest sector, com en altres, els eivissencs i formenterers d’arrel local, notablement la gent del camp, han gaudit, en general, d’una ascendent mobilitat social durant les dècades turístiques. Irònicament, el resultat és que, malgrat la seua importància econòmica, el sector hoteler industrialitzat i proletaritzat d’Eivissa i Formentera dels primers anys del segle XXI, en marcat contrast amb el dels anys seixanta i setanta del segle XX, és considerat relativament poc atractiu per a molts illencs, que poden aspirar a trobar altres ocupacions més interessants. [JCo]

Evolució de l’hoteleria a Eivissa.
En finalitzar la dècada de 1920 començaren a arribar a Eivissa els primers turistes. Inicialment s’allotjaven a cases particulars o a les fondes tradicionals (fonda) com La Marina del port de Vila o la Pensión Esmeralda de Sant Antoni. Sembla que el primer establiment específicament dirigit a l’allotjament de turistes que obrí les seues portes a Eivissa fou la Pensión Mediterránea que era propietat de dos estrangers, Alfred Schattever i Alfred Mayer; es posà en funcionament l’any 1932. Aquell mateix any Josep Escandell Cardona obrí l’Hotel España, encara que aquell nou establiment no estava exclusivament dirigit al turisme. Els dos negocis desaparegueren abans d’acabar l’any en enfonsar-se l’edifici de can Xiquet Pep en el qual se situaven. L’any 1933 s’inauguraren quatre establiments emblemàtics: el Buenavista a Santa Eulària, el Gran Hotel a Eivissa, l’Hotel Portmany a Sant Antoni i finalment l’Hotel Isla Blanca, també a Eivissa. Conjuntament oferien unes tres-centes places d’allotjament turístic. La seua qualitat deixava molt lluny les tradicionals fondes i pensions, eren veritables hotels comparables als existents en aquell moment a Mallorca. L’inici de la Guerra Civil Espanyola marcà el començament d’una època extraordinàriament fosca per al turisme eivissenc que es perllongà pràcticament fins als anys cinquanta. Els de la ciutat d’Eivissa foren confiscats pels militars i la resta d’establiments turístics tancaren les seues portes llevat d’algun de Sant Antoni. L’any 1946 reobrí el Gran Hotel encara que els resultats econòmics foren molt dolents. La situació de postguerra que travessava Europa i l’aïllament internacional d’Espanya impediren l’afluència de turistes estrangers i Eivissa no pogué atraure turisme nacional com Mallorca. Entre 1950 i 1955 començà a canviar la situació. És reobriren tots els establiments i n’aparegueren de nous, de manera que l’oferta total de places es doblà, superant ja el miler. Entre 1955 i 1960 el sector reprengué el pols amb tot un seguit d’inauguracions de nous establiments entre els quals sobresurt l’Hotel Cala Gració de categoria 1a B. Aquest establiment fou el primer d’Eivissa que comptà amb bany a totes les habitacions, que eren cinquanta. A partir de 1960 fins a 1971 l’evolució del sector fou explosiva: el nombre de places oferides es multiplicà per deu. El finançament de les noves edificacions turístiques procedia sobretot dels operadors turístics estrangers que avançaven una part important del capital necessari a canvi d’una reserva de places per als anys següents. Les aportacions del crèdit oficial o bancari foren limitades i la intervenció pública inexistent, pel que feia a planificació urbanística i d’infraestructures. Una construcció tan accelerada únicament fou possible gràcies a la importació de gran quantitat de mà d’obra de fora de l’illa. Aquest ritme de construcció frenètica repercutí en una baixa qualitat constructiva, d’equipaments i, fins i tot, de capacitat professional del personal. Cal remarcar que la pràctica totalitat d’establiments eren el resultat de la iniciativa de l’empresariat local. La majoria d’hotels eren promoguts per un petit grup de persones que arriscaven una part important del seu limitat patrimoni en la construcció d’un únic establiment. Ara bé, els beneficis eren tan elevats que l’autofinançament procedent del primer hotel aviat els permetia llançar-se a la construcció d’un segon i posteriorment d’un tercer. A partir de 1974 el creixement es rebaixà apreciablement. S’obrí un període de dotze anys en què l’oferta de places d’allotjament turístic va créixer de manera lenta però constatable. Entre 1985 i 1991 la construcció de nous establiments assolí un altre màxim, l’oferta de places s’incrementà de 61.901 fins a les 84.936. El creixement fou liderat pels apartaments turístics encara que també s’obriren un nombre significatiu d’hotels. El que no varià excessivament fou la categoria dels establiments que continuà centrada en els de dos i tres estrelles. Vengué després la crisi dels primers anys noranta que significà una reducció notable de la quantitat de places ofertes, ja que tancaren molts establiments. La mínima demanda existent aquells anys aturà en sec totes les noves construccions turístiques. A partir de 1995 es recuperà un creixement molt moderat del nombre de places oferides. El que sí varià significativament a partir d’aquell any fou la categoria mitjana. La majoria de la planta hotelera d’Eivissa i Formentera ha estat remodelada en profunditat entre aquell any i el 2002. Un nombre important d’establiments ha aprofitat aquesta renovació per incrementar la seua categoria. Alguns hotels de tres estrelles ha passat a quatre i el nombre d’hotels d’una única estrella s’ha reduït a menys de la meitat. En els gràfics i les taules adjuntes pot observar-se com a partir de 1975, aproximadament, la planta d’allotjaments turístics d’Eivissa i Formentera s’estabilitzà qualitativament. Fins aquell any la mida mitjana de tots els establiments s’havia incrementat de manera progressiva, però a partir d’aquell moment deixà de fer-ho. El mateix es pot dir del grau de concentració de la propietat. A partir de 1970 aproximadament el 28% de les places pertany a les cinc cadenes més importants de cada moment, per tant no hi ha hagut cap canvi dràstic en la propietat de la planta hotelera. De la mateixa manera, la distribució geogràfica de les places també assoleix un elevat nivell d’estabilitat a partir d’aquell any. La majoria de zones turístiques eivissenques manté el seu percentatge sobre l’oferta total illenca sense que tampoc s’apreciïn canvis significatius en la distribució de les places hoteleres en funció de la seua categoria. A partir de 1970 ja no apareixen noves zones hoteleres, per tant sembla que el negoci turístic ja ha ocupat tots els indrets adients. També es pot comprovar que a partir de 1975 l’índex d’intensitat turística calculat sobre la base del nombre de places d’allotjament turístic per cada habitant del municipi tendeix a estabilitzar-se en els ajuntaments que foren els primers a oferir una planta hotelera important. Si s’analitza aquesta intensitat en proporció a la disponibilitat de metres lineals de platja, llavors quasi tots els municipis se situen bastant pròxims a la mitjana pitiüsa de 3,5 places per metre lineal de platja. Únicament destaquen el municipi de Formentera, per l’escassa saturació de les seues platges, i el de Sant Antoni de Portmany, per tot el contrari. Sembla que en començar el s XXI l’oferta d’allotjament turístic tradicional (hotels i apartaments) ha arribat ja a una situació de maduresa que fa poc probables canvis significatius en un pròxim futur. Les innovacions apareixen vinculades a establiments de mida petita que aprofiten mercats específics. Els més importants són els hotels rurals i els establiments d’agroturisme, a més dels hotels situats a Dalt Vila. Tots ells comparteixen unes característiques bàsiques semblants: entorn clarament diferenciat dels establiments de sol i platja, dimensió limitada normalment a les 10-20 habitacions i enfocament comercial dirigit a una clientela de renda elevada. [JcCC]

Evolució i trets característics de l’hoteleria a Formentera.

A la dècada dels anys cinquanta del segle XX començaren a arribar a Formentera els primers turistes o, més aviat, viatgers. Inicialment, igual que a Eivissa en els seus inicis, s’allotjaven a cases particulars o a les fondes tradicionals que disposaven d’alguna habitació per tenir-hi els visitants ocasionals (fonda. Fondes de Formentera ). El primer establiment específicament dirigit a l’allotjament de turistes data de 1954, la Fonda la Savina (ca na Bartomeua) —més endavant reconvertida en l’Hostal la Savina— amb petites habitacions sense bany. A sa Raval —Sant Francesc Xavier— hi havia la Fonda Platé i el Bar Centro (can Campillo) que també tenien algunes habitacions. A Sant Ferran de ses Roques, l’any 1953 obrí la Fonda Pepe com a cafè, després s’hi construïren unes habitacions per allotjar alguns turistes, i no fou fins 1966 que s’obrí l’Hostal Pepe. As Caló, la Fonda Can Rafalet també disposava d’unes habitacions l’any 1958 i l’any 1966 obrí la Fonda Miramar. L’evolució de l’oferta hotelera, a part de les fondes tradicionals dels nuclis de població més importants de l’illa de Formentera, es produí a final dels anys cinquanta i durant la dècada dels anys seixanta. Entre les pensions, l’any 1957 va obrir el que més endavant ha estat l’Hostal Cala Pujols (l’Oasis) i l’any 1958 l’Hostal Voramar (ca na Mercedes), també as Pujols. Un altre any important fou el 1964, quan obriren l’Hostal Tahití, l’Hostal Rocabella i l’Hostal Capri, que començaren a configurar es Pujols com a nucli turístic més important de l’illa. Es tractava de petites pensions on el tracte personal i l’ambient familiar eren les característiques més importants. Ara bé, el salt quantitatiu i qualitatiu més important foren les obertures dels següents establiments: l’any 1968 l’Hostal Cala Saona, l’any 1971 l’Hotel Formentera Platja, l’any 1972 el Club Maryland i l’any 1973 l’Hotel Club la Mola. De fet, l’esclat turístic com a sector productiu bàsic de l’illa de Formentera, si se li pot posar una data, estaria entre aquestos anys. Després s’ha d’esmentar l’obertura del Club Punta Prima l’any 1978. En l’estudi de la capacitat d’allotjament, és força interessant la distinció entre l’oferta hotelera i l’oferta extrahotelera. Així, a principi del segle XXI, en termes d’oferta hotelera a Formentera s’hi troben ciutats de vacances, hotels, hostals, hostals residències, cases d’hostes i fondes. Si bé, a part dels quatre complexos hotelers més grans i que varen néixer amb aquesta vocació, la resta ha anat evolucionant a partir de fondes i/o pensions. Val a dir que el component familiar ha estat i és l’element clau per explicar l’evolució de l’oferta hotelera i, fins i tot, extrahotelera de Formentera. Si bé els primers viatgers que descobriren Formentera, i que hi passaven estades com a turistes, foren els francesos, tampoc és menys cert que el turisme alemany fou el que va tenir el mèrit de significar l’inici del desenvolupament turístic de l’illa menor de les Pitiüses, ja que varen ser els que començaren a oferir possibilitats perquè es començassin a construir petites pensions. La pràctica usada en la major part de les vegades consistia que les agències —operadors turístics— pagaven a la bestreta als propietaris dels terrenys perquè aquestos poguessin edificar, a canvi de poder comptar més endavant amb places per als seus clients. A poc a poc, els propietaris anaren tornant aquells diners i, amb això, bona part dels habitants de Formentera passaren —amb temps i no sense entrebancs— a ser petits propietaris. Amb això, queda palès el fet de la manca de qualsevol planificació turística i de visió a llarg termini, la qual cosa és perfectament entenedora tenint en compte la dependència absoluta de la població de l’agricultura, la pesca, la ramaderia i l’extracció de sal. El resultat ha estat una dispersió de pensions i hostals al llarg de tota l’illa i, curiosament, una concentració d’establiments as Pujols, sense menysprear l’oferta hotelera des Ca Marí i des Arenals. És important destacar l’esforç de renovació de pràcticament tota l’oferta hotelera que s’ha produït durant la dècada dels anys noranta. A aquest element s’ha d’afegir que, a principi del segle XXI, comencen a aparèixer indicis de separació entre la propietat i la gestió de les empreses hoteleres formentereres, evolució lògica en el camí cap a una gestió més professional. A Formentera, cal observar que l’oferta d’allotjament global en el període que comprèn les dues dècades del final del segle XX, concretament des de 1981 a 2003, es veu com el nombre d’establiments ha augmentat més de la meitat, específicament s’ha passat de 78 establiments el 1981 a 120 el 2002, amb un increment del 53,85%. En termes de places, la quantitat ha augmentat menys de la meitat, específicament s’ha passat de 5.438 places el 1981 a 7.702 el 2002, la qual cosa implica un increment del 41,63%. Quant a la tipologia de l’allotjament, aquí sí que es troba un tret molt significatiu, ja que l’oferta hotelera ha reduït lleugerament el nombre d’establiments, concretament un 8,89%, de 49 establiments el 1981 a 45 el 2003, si bé el nombre de places ha augmentat en un miler, concretament un 21,5%, de 3.672 places el 1981 a 4.678 el 2003. Aquesta redimensió de l’oferta hotelera implica un augment de la capacitat dels establiments hotelers, ja que s’ha passat d’una mitjana de 74,94 places/establiment a 103,95 places/establiment en aquestos vint anys. Ara bé, aquestes dades estan una mica esbiaixades a causa de la presència de dues ciutats de vacances de 3 estrelles (l’Insotel Club Maryland i el Club Punta Prima) amb 1.193 places el 2003, i dos Hotels de 4 estrelles (l’Insotel Club Formentera Playa i l’Hotel Riu la Mola) amb 1.232 places el 2003. Destaca la posició dominant en aquest segment de l’oferta hotelera de l’Insotel Hotel Grup que pertany al Grupo Empresas Alonso Marí, SA. De fet, aquestos quatre complexos turístics representen la meitat de l’oferta hotelera de l’illa de Formentera, concretament el 51,84% del total de places el 2003. Llavors, l’augment de places durant aquestes dues dècades s’ha centrat sobretot en l’increment de la dimensió de la resta d’establiments hotelers. Dins de les diferents tipologies d’allotjaments hotelers, a principi del segle XXI s’hi troben, a part dels establiments esmentats anteriorment, un hotel de 3 estrelles (l’Hotel Cala Saona), tres hotels d’1 estrella (l’Hotel Roca Bella, l’Hotel Ca Marí i l’Hotel Lago Playa), dos hostals de 3 estrelles (l’Hostal Bellavista i l’Hostal los Rosales), tres hostals de 2 estrelles (l’Hostal Tahití, l’Hostal Rocaplana i l’Hostal Casbah Migjorn), tretze hostals d’1 estrella (l’Hostal la Savina, l’Hostal Cala es Pujols, l’Hostal Pepe, l’Hostal Bahía, l’Hostal Lago Dorado, l’Hostal Capri, l’Hostal Entrepinos, l’Hostal sa Roqueta, l’Hostal Levante, l’Hostal Rosamar, l’Hostal Santi, l’Hostal Maysi i l’Hostal Costa Azul), un hostal residència de 3 estrelles (l’Hostal Residència sa Volta), tres hostals residència de 2 estrelles (l’Hostal Residència Voramar, l’Hostal Residència Can Rafalet i l’Hostal Residència Mar Blau), sis Hostals Residència d’1 estrella (l’Hostal Residència Lago Playa II, l’Hostal Residència Mayans, l’Hostal Residència Sol y Mar, l’Hostal Residència Alemania, l’Hostal Residència Illes Pitiüses i l’Hostal Residència Agua Clara), vuit Cases d’Hostes (el Bar Centro, Miramar, Bon Sol, Can Rafal, Can Miquelet, Es Pi, Es Pi II i Can Verdera) i una Fonda (Pinatar), segons El Turisme a les Illes Balears. Dades Informatives 2002, de la Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears. L’oferta hotelera que tots aquestos establiments hotelers representen, suposa el 48,7% de tota la capacitat d’allotjament de l’any 2003. En termes de qualitat dels serveis d’hoteleria oferts, cal incidir que el segment de l’oferta hotelera de menor nivell, en el cas de Formentera, que són els hotels d’1 estrella, hostals d’1 i 2 estrelles, hostals residències d’1 i 2 estrelles, cases d’hostes i fondes, representa el 39,23% de l’oferta hotelera. L’altre segment de l’oferta d’allotjament és l’oferta extrahotelera, que a Formentera és molt important. S’està parlant dels apartaments turístics, que el 1981 representaven el 48,09% del total de places d’allotjament, i que el 2003, entre apartaments turístics i habitatges turístics de vacances, representen el 51,3% del total. Aleshores, durant aquestos anys, es pot dir que l’oferta d’allotjament legalitzat ha anat seguint aquest equilibri entre l’oferta hotelera i l’oferta extrahotelera. Ara bé, això no és del tot cert, ja que s’està parlant únicament i exclusivament de la capacitat d’allotjament legal. A tall d’exemple cal recuperar l’única estadística oficial d’apartaments d’ús turístic no legalitzats que data de 1986, es tracta del Llibre Blanc del Turisme a les Balears 1986, de la Conselleria de Turisme del Govern Balear, segons el qual, un 35,8% de la capacitat d’allotjament de Formentera està formada per apartaments no legalitzats. S’ha de dir també, que en les estadístiques oficials no s’inclouen els habitatges turístics de vacances dins de l’oferta extrahotelera, que en el cas de Formentera representen 1.905 places, un 19,8% del total de l’oferta d’allotjament legalitzada de l’any 2003. És curiosa la influència de la nacionalitat dels turistes en l’oferta d’allotjament, hotelera i extrahotelera, en el cas de Formentera. L’any 2002, segons la primera enquesta seriosa de la distribució de l’ocupació dels allotjaments turístics per nacionalitats a Formentera, realitzada pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera i publicada per la Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears (Ocupació dels Establiments Turístics, 2002. CITTIB), el 58,0% són italians, el 26,6% alemanys, el 8,4% espanyols, el 4,1% britànics i el 2,9% d’altres nacionalitats, sobre una mostra de 54.886 viatgers. Llavors, davant la major afluència del turisme italià —principalment jove—, hi ha un augment de la demanda extrahotelera (apartaments turístics i habitatges turístics de vacances), en contraposició a la demanda hotelera tradicional dels turistes alemanys. Un altre tret característic de l’oferta hotelera és la seua assenyalada estacionalització, només hi ha cinc establiments que declaren tenir activitat durant tot l’any, un 6,3% de l’oferta hotelera de l’illa, amb la qual cosa la dependència del producte turístic de sol i platja és evident. [MJF]

El turisme en el medi rural.

El 1968 va aparèixer a l’Estat espanyol, de manera quasi imperceptible, una programa amb el nom de vacaciones en casas de labranza; eren els inicis d’una nova modalitat turística, el turisme rural o agroturisme. Poc temps després, la Secretaria d’Estat de Turisme va publicar la primera guia nacional on es recollien totes les cases dedicades a aquesta activitat. A començament del s XXI té una extraordinària força a tot Espanya i, fins i tot, la Unió Europea impulsa i regula aquesta activitat a través d’EUROAGRITUR. L’any 2001 es publicaren les primeres estadístiques sobre l’oferta i la demanda dels allotjaments de turisme rural, en les quals hi havia uns 5.000 establiments que oferien unes 45.000 places. Aquesta modalitat d’allotjament es troba repartida per tot Espanya, però és especialment nombrosa a la seua meitat nord. Els usuaris d’aquest turisme són principalment de nacionalitat espanyola (el 90%), excepte a les Balears i les Canàries, on els turistes estrangers superen àmpliament els nacionals. L’objectiu 5b (que abraça les zones rurals que presenten un baix nivell de desenvolupament socioeconòmic) dels fons estructurals de la Unió Europea va permetre el 1990 que les illes Pitiüses s’hi poguessin acollir. Cal apuntar que, si en els seus orígens el turisme rural era, en general, una oferta modesta tant en la qualitat dels serveis com dels preus que es percebien, l’evolució del sector s’ha anat especialitzant cap a instal·lacions de luxe i amb preus molt superiors als dels bons hotels. La Comunitat Autònoma de les Illes Balears va regular l’activitat del turisme rural mitjançant el Decret 30/1991, que perseguia tres objectius: a) eliminar o moderar la gran diferència que existia entre les rendes de les explotacions agrícoles i la renda mitjana de la comunitat, b) incentivar la conservació de les construccions existents, típiques de cada una de les illes i c) captar una major quota de mercat i possibilitar una ruptura de l’estacionalitat del turisme de les Balears. El decret distingia dues modalitats de serveis turístics en el medi rural: 1) agroturisme (realitzat al si d’una explotació agrària), 2) turisme rural (realitzat a cases de camp que posseïssin una certa extensió de terreny i una excel·lència arquitectònica). El Decret 62/1995 estructura els serveis turístics prestats en el medi rural en les següents modalitats: hotel rural, agroturisme, turisme d’interior i altres ofertes complementàries.
Hotel rural
Es pot desenvolupar a immobles construïts abans de 1940, situats a terrenys no urbanitzables i que disposin d’una superfície mínima de 50.000 m2, que queden afectats a aquesta activitat. El nombre màxim d’unitats és de 25 amb una capacitat màxima de 50 places; l’immoble ha d’oferir condicions d’alt confort. Ha d’oferir, a més d’allotjament, els serveis de desdejuni o de mitja pensió. També pot oferir pensió completa i, fins i tot, altres serveis.
Agroturisme
Es pot desenvolupar a immobles construïts abans de 1960, situats a terrenys no urbanitzables, en una finca que sigui una explotació agrícola, ramadera o forestal i que disposi d’una superfície mínima de 25.000 m2. L’explotació turística haurà de coexistir amb l’explotació agrícola, ramadera o forestal. El nombre màxim d’unitats d’allotjament turístic serà de 12 amb una capacitat màxima de 24 places. En aquest cas, davant l’alt confort que es requereix a un hotel rural, aquí únicament es demana que compleixi la normativa sobre habitabilitat. Ha d’oferir, a més de l’allotjament, el servei d’esmorzar, encara que també pot oferir mitja pensió i altres serveis.
Turisme d’interior
Es pot desenvolupar en habitatges situats als cascos antics dels nuclis urbans i que es trobin allunyats més de 500 m de la zona turística més propera i que la construcció i la parcel·la tenguin la tipologia tradicional de l’entorn urbà on s’ubiquin conformin un sol habitatge i hagi estat construït abans de 1940. Aquesta modalitat d’allotjament no es pot donar a les illes Pitiüses per les seues condicions geogràfiques i històriques.
Altres ofertes complementàries
S’entén per altres ofertes complementàries aquells serveis turístics o de caràcter general que es considerin com a atracció turística per a l’esbarjo, l’entreteniment o la manutenció. Aquestes ofertes complementàries seran compatibles amb qualsevol de les altres activitats anteriors i s’autoritzaran independentment. A les Pitiüses, a final de l’any 2003, hi ha 2 hotels rurals, amb un total de 24 habitacions i 48 places (ambdós es troben en el terme municipal de Sant Joan de Labritja) i 11 establiments dedicats a l’agroturisme, amb un total de 76 habitacions i 154 places; la seua distribució per municipis és: Sant Joan de Labritja 6 establiments, Santa Eulària des Riu 3 establiments, Sant Josep de sa Talaia 2 establiments i Sant Antoni de Portmany 2 establiments. [ARC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments