geografia

geografia GEO Branca del coneixement que es pot definir com la ciència de l’espai; és considerada una de les ciències socials. El terme geografia deriva de dues paraules gregues que etimològicament fan referència a la descripció de la Terra. El que es pot considerar com a espai geogràfic és la part més externa de l’escorça terrestre, on entren en interacció elements naturals, biogeogràfics i humans. És la biosfera o esfera de la vida, una mena d’embolcall del planeta constituït per part sòlida de la litosfera, alhora recoberta d’una finíssima pel·lícula de sòls, suport d’un mantell vegetal, i per una part líquida o hidrosfera, a més de la capa gasosa més pròxima a la superfície terrestre, la troposfera, on tenen lloc els fenòmens atmosfèrics. Superada fa temps l’etapa històrica de mera descripció i de la corografia regional iniciada pels grecs clàssics, la geografia és una disciplina científica que té per objecte no només l’estudi dels fenòmens geogràfics en la seua localització i distribució, la comprensió i l’explicació de les seues causes i mútues interaccions i la interpretació dels paisatges culturals resultants, sinó que tracta també de formular teories que permetin establir unes lleis vàlides a les quals corresponen els fets estudiats, després de comprovar les hipòtesis; fa possible d’aquesta manera l’establiment de previsions, ja que les conclusions es resolen en la formulació de lleis connectades deductivament dins d’un cos de teories, amb la consegüent importància de la generalització i la consideració de fenòmens com a exemples de lleis. Schaefer exposava ja el 1953 que la geografia com a ciència presenta la peculiaritat que les lleis que l’interessen, a més de fer referència a l’organització espacial, són bàsicament de tipus morfològic, i distingia tres tipus de lleis que li són aplicables. En primer lloc les que interessen la geografia física, que no són pròpiament geogràfiques sinó manllevades d’altres ciències; en segon lloc, lleis humanes, que en part són compartides amb l’economia, com és el cas de la teoria de la localització espacial, encara que la geografia insistiria sobretot en els aspectes morfològics, i finalment, les lleis de processos, que són comunes a totes les ciències socials. La qüestió de la predicció podria fer pensar en un replantejament del determinisme geogràfic; però és clar que les prediccions no poden ser preses en termes absoluts, i menys quan precisament la física moderna ha descobert el principi d’indeterminació. Així, la ciència moderna, mentre reconeix el paper fonamental d’unes probabilitats a nivell col·lectiu o de conjunt, també accepta, aleatòriament, l’atzar a nivell individual o de detall. Les noves tendències geogràfiques han comportat canvis en els mètodes de treball, avui facilitats per la revolució informàtica i els nous sistemes d’informació geogràfica, al temps que s’ha produït una reformulació de l’anàlisi regional i s’amplien les possibilitats per una geografia aplicada i la participació dels professionals geògrafs en equips multidisciplinars. Evolució de la geografia a les Illes Pitiüses. Les monografies de conjunt d’Eivissa i Formentera consideren la geografia bé com a auxiliar de la història, és a dir, el marc geogràfic on es desenvolupen les societats humanes, bé són tributàries de les antigues corografies, terme d’origen grec amb el significat d’espai de terra diferenciat per l’ocupació humana. Estrabó deixà unes representacions i descripcions, reproduïdes en el Renaixement, que responen a la idea de la cultura grega de conèixer les terres de l’ecumene o món habitat, en especial la Mediterrània, per establir-hi colònies o relacions comercials; el corògraf estudia la toponímia i la situació, en fixa els límits i l’extensió, descriu els fets físics i climàtics, amb atenció als vents, tan importants per a la navegació a vela, i la comunitat humana amb les seues activitats i els centres de població. És pràcticament el guió que segueix el text que encapçala les Ordinacions de 1685, depurades dels elements contraris a l’absolutisme borbònic, titulat Resumpta històrica, corogràfica y cronològica (1751) del caputxí Gaietà de Mallorca (Deià Tortella, Antoni ), qui sembla inspirar-se en un manuscrit del dominic eivissenc fra Vicent Nicolau (final del segle XVII), que també seria utilitzat per l’autor de la Breve descripción de lo que es y contiene la isla de Ibiza que precedeix l’opuscle editat en testimoni de les festes celebrades amb motiu de la coronació de Ferran VI (1746; edició facsímil 1993, amb pròleg de Vilà-Valentí). Amb un esperit semblant, el racionalisme il·lustrat ens deixà, entre d’altres, la Descripción de las islas Pityusas y Baleares de José Vargas Ponce (1787), diversos informes i dades estadístiques de governadors, del bisbe Manuel Abad y Lasierra , del comissionat reial Miquel Gaietà Soler Rabassa , així com les Memorias históricas y geográficas de Iviza y Formentera del jesuïta Pròsper Descatlar i Descatlar (1798) des del seu exili a Itàlia. Del segle XIX és l’informe manuscrit del cap polític de la província, Joaquim Maximilià Gibert Alabau (1845) i les descripcions de diversos viatgers; menció destacada mereix l’obra de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria , Die Balearen. Die alten Pityusen (1869), expressió dels corrents científics del segle i que es poden considerar com a obra geogràfica, ja que l’arxiduc era membre de diverses societats geogràfiques, entre d’elles, la de París. També del XIX és un primer text didàctic en prosa i vers, la Breve reseña geográfica e histórica de la isla de Ibiza para uso de los niños, del mestre Pere Escanellas Sunyer (1874). La primera meitat del segle XX coneix una sèrie de treballs interessants, d’interès geogràfic, deguts especialment a la ploma d’Enric Fajarnés Tur . Posterior és la figura d’Antoni Costa Ramon . Però la figura cabdal de la geografia pitiüsa és el geògraf català Joan Vilà-Valentí , que arribà a l’illa d’Eivissa per primera vegada el 1946 i ja el 1951 la recorregué en companyia del geògraf francès Pierre Deffontaines , als quals féu d’amfitrió el professor eivissenc Manuel Sorà Bonet , que havia estat ajudant del geògraf Manuel de Terán a Madrid. Vilà-Valentí ha estat el primer geògraf professor universitari a estudiar les illes Pitiüses, on ha impulsat la tasca d’equip i la renovació de l’ensenyament de la geografia i ha influït en professionals de camps molt diversos. Del seu mestratge han derivat, especialment, tendències investigadores, pràctica pedagògica i d’excursions. La seua obra publicada, o exposada en conferències pronunciades en ambdues illes, abraça el coneixement científic de la realitat geogràfica de les illes Pitiüses, amb un seguiment dels fets geogràfics al llarg de cinquanta anys. Ha donat a conèixer diversos treballs de conjunt, el primer precisament sobre Formentera, que pot ser considerat com una visió renovada de la geografia regional, a més de l’estudi de casos singulars dotats d’originalitat, com les salines d’Eivissa i Formentera, els plans de Corona i d’Albarca i les relacions ciutat-camp. Inicià la seua labor des de la secció de Geografia del CSIC a Barcelona, que dirigida per Lluís Solé Sabarís tenia una doble estratègia: per una banda enllaçava amb la tradició catalana de la geografia, que en el primer terç del segle XX havia estat treballada amb una finalitat tan pràctica (una geografia aplicada amb especial atenció a la comarcalització del territori, per facilitar la planificació econòmica) com política (desenvolupar i arrelar el sentiment de país); per altre costat, volia fer una geografia científica, més exigent, exacta i rigorosa, un cos teòric i sistemàtic de coneixements. Una geografia vista com un instrument no sols informatiu i instructiu, sinó també educatiu ja que, a més d’una instrucció, busca l’estimació i el compromís amb un país, una gent i una cultura. Es tracta d’una geografia que incorpora nous continguts, com a resultat de l’atenció a nous problemes, tals com la consideració del medi ambient i l’educació ambiental. Tot plegat representava un nou corrent de pensament i d’opinió, i l’aplicació a la investigació de nous enfocaments, mètodes i continguts. D’aquí, se’n deriva el gran interès per la terminologia, l’esperit erudit i l’afany de precisió en la delimitació del camp d’estudi, però sense descuidar la finalitat didàctica, que veu en la divulgació del coneixement universitari una tasca imprescindible del geògraf. La geografia regional francesa constitueix el punt de partida dels primers treballs de Vilà-Valentí, que no es limita a fer una descripció de l’objecte de la investigació sinó que l’enriqueix per la reflexió sobre els fets geogràfics i l’aplicació del mètode comparatiu. La descripció geogràfica pren un caràcter selectiu, condicionada per teories implícites i de models en el tractament les relacions i processos; el punt de vista crític és exigent i plural, i apunta a la predicció d’una dinàmica de futur. El geògraf adopta també mètodes propis del naturalista, tals com són el mètode comparatiu, que permet passar d’unes observacions concretes de la realitat a unes generalitzacions o viceversa, o el treball de camp, que comporta l’observació directa en l’estudi de determinats trets de geografia física i humana, al temps que s’enriqueix amb el recull d’informació proporcionada pels habitants del territori. Així mateix és important l’anàlisi de mapes (sobretot, els topogràfics, geològics, de sòls i vegetació), la fotografia aèria i les sèries estadístiques disponibles. Com a geògraf, realitza també estudis monogràfics, case study, o casos concrets amb característiques geogràfiques perfectament definides, als quals aplica els coneixements generals mentre els resultats obtenguts són, al seu torn, matèria per la posterior reelaboració d’una nova generalització dels trets comuns amb altres llocs i comunitats i per l’establiment d’unes tipologies des de la perspectiva del geògraf. És, també, una geografia humanista, amb un gran respecte cap a l’ésser humà i les motivacions de les accions humanes (element del principi d’incertesa), originades en una determinada concepció de la vida i el món. Els resultats d’aquest treball metòdic, continu i rigorós són exposats amb claredat, tant en l’ordre seguit com en la terminologia, en un llenguatge acurat i amè, adequadament il·lustrats amb nombrosos esquemes, gràfics, figures i mapes temàtics per ell elaborats. D’aquesta manera, l’obra de Vilà-Valentí no només observa i analitza els fenòmens humans i socials, sinó que conjuga la realitat geogràfica amb els conceptes de permanència i canvi, i apunta tendències de futur; és paradigma d’una anàlisi regional renovada, que veu la regió com una combinació particular de fenòmens, i, ja que treballa amb una gran quantitat de fets i fenòmens, suma a la pròpia investigació el coneixement de les recerques d’altres investigadors de ciències afins, en especial en l’àmbit de les ciències naturals i socials. D’aquí se’n deriva l’atenció als reculls bibliogràfics d’interès per als estudis geogràfics. Quant a la temàtica, Vilà-Valentí es decanta per la geografia agrària, i específicament pel món agrari tradicional, que mostra una major interdependència entre el territori i la societat que l’ocupa; així posa l’èmfasi en el treball humà, amb l’adaptació, acondiciament, domini i organització del territori, del qual treu el màxim de recursos per a la vida. L’emigració rural és un dels trets comuns destacats d’aquest món rural tradicional i li dedica, per tant, una atenció preferencial. Però com una especifitat de les illes, s’hi afegeix la mar i l’aprofitament que l’home en fa; d’aquí l’interès per les salines. Un altre tret característic, ben original i destacat de les nostres illes, és l’existència d’una única ciutat, qüestió a la qual s’aproxima en fer l’estudi de les relacions tradicionals entre ciutat i camp. En la seua recerca reflexiva, tracta de definir els trets específics i originals de cada àrea estudiada, posant també atenció als processos de canvi fins al moment present, amb referències a la situació de partença i l’evolució fins al moment de l’estudi, i apunta unes probables tendències de futur. Per això l’atreu també el tema del turisme, que des dels anys 60 és el motor de transformació econòmica, social i cultural de les nostres illes. L’illa de Formentera és la primera a ser estudiada (Estudios Geográficos, 1950); és a destacar el seu interès per definir la personalitat geogràfica del terrritori i la seua gent, amb la identificació de llurs trets singulars i distintius, que permeten definir-ne l’originalitat; és el fil de la conferència titulada precisament La personalitat geogràfica i humana de Formentera (1985); l’article més recent, Visions geogràfiques de Formentera (1995), suposa un nou enfocament globalitzador, un esforç de síntesi i teorització sobre alguns trets singulars i distintius de la Pitiüsa menor entorn de vuit aspectes fonamentals. Per tot això es pot afirmar, des de la perspectiva d’avui, que l’obra del professor Vilà-Valentí sobre Formentera es converteix en el cas més clar de seguiment de l’evolució dels fets geogràfics al llarg de mitja centúria, a més de mostrar la successiva aplicació de nous enfocaments. El treball sobre les salines d’Eivissa i Formentera, monografia entorn d’aquesta activitat d’exportació, fonamental en l’economia pitiüsa al llarg de tota la seua història, amb una antiguitat de quasi tres mil·lennis, apareix també a la revista del CSIC amb el títol Ibiza y Formentera, islas de la sal (1953); proporciona una visió dels aspectes espacials de l’explotació i comerç de la sal i la seua transcendència, més enllà de les nostres fronteres, i analitza la importància econòmica i humana de les salines fins aleshores, amb abundant informació estadística i il·lustracions comentades; la bibliografia inclou obres antigues d’interès per al coneixement d’aspectes històrics de l’activitat. Una síntesi dels aspectes geogràfics més destacats de l’explotació i el comerç de la sal a Eivissa i Formentera és publicat al butlletí de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Palma (1961). La resta de la seua obra de conjunt sobre les Pitiüses ha estat bé exposada a través de conferències al llarg de més de trenta anys, bé elaborada en equip. L’illa d’Eivissa, amb el seu relleu accidentat, presenta una morfologia ben diferent de les planícies estructurals de Formentera; atent a mostrar aquesta especifitat, Vilà-Valentí se sent atret per l’estudi de dos petits plans de formació càrstica, Corona i Albarca, a la regió muntanyenca des Amunts, que ell serà el primer en identificar com a pòlies. El primer treball, sobre el conjunt dels plans de Sant Mateu (Albarca) i Santa Agnès (Corona), surt a la revista Ibiza (1960), transferida per la societat Ebusus a un Instituto de Estudios Ibicencos que quedava integrat en el patronat Jose María Quadrado, del CSIC. A més de la morfologia, com a geògraf li interessa destacar l’aprofitament que l’home fa d’aquest territori; analitza, així, les activitats agràries i les pautes d’assentament de la població. Un nou article sobre el pòlie de Corona veurà la llum a la revista Speleon (1961) de la Universitat d’Oviedo. Un tret excepcional al litoral mediterrani i a la resta de l’arxipèlag balear, però original i ben destacat de l’illa d’Eivissa, és l’existència fins a temps ben recents d’una única ciutat, Eivissa, envoltada d’un àmbit rural de poblament dispers quasi absolut. Aquesta característica és tema d’estudi del professor Vilà-Valentí a “Ville et campagne à l’île d’Eivissa”, aparegut a la revista Mediterranée (Aix-en-Provence, 1962). La ciutat d’Eivissa, o Vila per excel·lència, dóna nom a la Pitiüsa major i centra les relacions amb el camp circumdant. Aquesta és la tesi principal presentada en l’anàlisi de les relacions tradicionals entre la ciutat i el camp. A partir d’aquí, exposa les diferències i oposició entre les comunitats urbana i rural, la complexitat de les funcions urbanes i de la petita societat concentrada en aquest nucli urbà solitari i ben fortificat, i l’evolució i transformació tant de la ciutat com del camp, amb les perspectives que semblaven anunciar-se al començament dels anys seixanta del s XX. Eren, per una banda, els inicis del turisme de massa i, per l’altra, del que semblava la consolidació d’un model d’economia agrària de mercat, factors ambdós que, segons l’autor, havien de comportar canvis importants i un nou equilibri en el model de relació. Per altre costat, la preocupació pedagògica del professor Vilà-Valentí, hereva dels postulats de la renovació pedagògica catalana del primer terç del segle XX i el paper que jugava la geografia com a instrument de la pedagogia activa de la nova escola, que proposa com a objectiu cívic prioritari l’amor i el coneixement de la pròpia terra i el compromís amb el país, ajuda a entendre la seua col·laboració amb l’Institut d’Estudis Eivissencs. Les seues conferències i excursions, programades en el context dels Cursos Eivissencs de Cultura celebrats entre 1974 i 1978, són el punt de partida de la Geografia de les Pitiüses, una proposta pedagògica per la formació dels futurs ciutadans, didàctica i educativa, treball que ell coordinà, que fou redactat per l’equip format per Rosa Vallès, que actuà també de coordinadora, Francesc Ramon i Ernest Prats. La Geografia de les Pitiüses responia a uns objectius clars. En la presentació de la unitat primera quedava explícitament exposada la necessitat de comptar amb un ensenyament arrelat a la terra i la gent i, a partir del coneixement de l’entorn, estimular la comprensió de la problemàtica espacial, tant a nivell local com planetari, i desenvolupar una conciència de responsabilitat ciutadana. Les formes d’expressió responen als plantejaments pedagògics i a la geografia científica: llenguatge en català, com a mitjà per fixar un llenguatge específic en la pròpia llengua al temps que afirma la pròpia identitat; importància de la part gràfica, estadística i cartogràfica; recurs a diferents formes expressives, a través de la selecció de lectures molt diverses d’interès geogràfic, i proposta d’excursions. Les sortides de camp, que enllacen tant amb la tradició de l’excursionisme i l’escoltisme a Catalunya com amb els postulats de la nova escola, fan possible una aplicació didàctica i amena d’uns principis geogràfics, entesos com a unes característiques o supòsits que presenten uns fets (els continguts) o els punts de vista (enfocaments) analitzats o realitzats pel geògraf. L’objecte material estudiat és el territori de les illes d’Eivissa i Formentera, reduït i ben delimitat. Els sis principis fonamentals que poden ser aplicats són: principi de localització, pel qual hom analitza on es donen els fets geogràfics i quina n’és l’expressió cartogràfica; principi d’extensió o distribució, estudia quina àrea ocupen aquestos fets i com queda representat sobre un mapa temàtic; principi de complexitat, que té en compte la diversitat dels fenòmens; principi de dinamisme, o l’evolució soferta i els processos de canvi; principi de connexió, perquè es donen precisament aquí uns fets geogràfics i no d’altres, i principi de globalitat territorial pel qual el geògraf intenta la integració final en el procés d’estudi geogràfic, amb valoracions diferents segons el punt de vista de l’estudi i la concepció del món, que, d’acord amb la concepció de la natura com un tot interconnectat, permeten donar una visió ecogeogràfica. Finalment, sobretot en les monografies de caràcter regional o de conjunt del territori, la realització d’una síntesi, o visió de conjunt, torna a recompondre el quadre establint la connexió i mútua interdependència entre els fenòmens estudiats aïlladament. El paisatge, que pot ser contemplat com a objecte específic d’estudi geogràfic o com una realitat percebuda, és també una realitat representada en el mapa, amb una toponímia determinada per la pròpia llengua, que és també reflex d’una evolució històrica. En aquest cas, l’objecte d’estudi que el geògraf s’esforça a identificar, analitzar i cartografiar és constituït pels paisatges d’Eivissa i de Formentera, configurats en paisatges humans o culturals, amb les seues característiques diferencials; l’excursió en facilita la presentació didàctica, des d’una perspectiva eminentment pedagògica i educativa. Altres geògrafs que treballaren sobre les Pitiüses foren els francesos Pierre Deffontaines (Illes Balears, en la Geografia de Espanya i Portugal, 1967; la Mediterrània catalana, 1975) i Jean Bisson (La terra i l’home a les Illes Balears, 1977; amb un enfocament bàsicament de geografia agrària) i el nord-americà George Mcclelland Foster , en el marc d’una antropologia cultural. Com a autors de treballs sobre el conjunt de l’arxipèlag balear hem de destacar dos mallorquins: Vicenç Maria Rosselló Verger , primer mallorquí doctor en geografia (1964), que ha treballat especialment temes de geografia física, i Bartomeu Barceló Pons , que defensà la primera tesi doctoral de geografia de la Universitat de Barcelona (1968), sobre la població recent de les Illes Balears, dirigida precisament per Vilà-Valentí, tesi que seria publicada, conjuntament, pel CSIC i l’Institut d’Estudis Eivissencs. Bartomeu Barceló ha mostrat sempre un gran interès per Eivissa i Formentera, com a responsable de la publicació del butlletí de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Palma dedicà cinc números monogràfics a les Pitiüses (1960, 1961, 1962, 1964, 1972), aconseguint la col·laboració de diferents professionals; com a professor de la Universitat de les Illes Balears n’ha estimulat la investigació, i com a director de la revista Territoris, del Departament de Ciències de la Terra de la UIB, ha dedicat a Eivissa i Formentera, en exclusiva, dos volums dels tres publicats fins ara (1999, 2001). La trajectòria de Barceló com a investigador de les Pitiüses és fructífera, abraçant un ampli ventall de temes de geografia humana. Del cercle eivissenc de Vilà-Valentí són, com ja ha quedat indicat, Rosa Vallès Costa , la tesi de llicenciatura de la qual versà sobre el turisme a Eivissa i Formentera (Universitat de València, 1971) i els primers joves eivissencs llicenciats en geografia per la Universitat de Barcelona al final del decenni dels setanta, Francesc Ramon Juan i Ernest Prats Garcia , als que s’hauria d’afegir el biòleg Cristòfol Guerau d’Arellano Tur . Rosa Vallès havia estat alumna a València dels geògrafs Antonio López Gómez, Pedro Pérez Puchal i Vicenç Maria Rosselló, a més dels historiadors Joan Reglà i Emili Giralt i l’arqueòleg Miquel Tarradell; interessada per la geografia urbana i l’organització del territori, la seua activitat s’ha desenvolupat, sobretot, en el camp de l’educació, especialment al nivell d’ensenyament mitjà. Francesc Ramon aportava una bona formació geogràfica i un esperit científic rigorós i profund; la seua preocupació per la problemàtica social, amb una visió crítica dels problemes d’actualitat, i la capacitat de teorització i sistematització l’aproximava a la línia de la geografia radical que llavors desenvolupava a la Universitat de Barcelona el grup de geògrafs reunits entorn d’Horacio Capel i la publicació Geocrítica; professionalment està dedicat al turisme. Ell i Rosa Vallès foren els primers geògrafs que aportaren un treball de col·laboració en un equip d’urbanistes a Eivissa. Ernest Prats s’interessà inicialment per la geografia agrària, es decantà després per la demografia històrica i finalment es dedica en exclusiva als temes històrics. De les noves generacions de geògrafs eivissencs s’ha de citar Josep Antoni Prats i Serra , interessat per una ecogeografia, ha dedicat bona part de la seua tasca com a geògraf a les excursions, als temps que protagonitza una intensa activitat política; és autor d’una Geografia de Formentera (1999), que constitueix la primera part d’una obra concebuda per a ús escolar, la segona part de la qual resumeix la història de l’illa. Finalment, esmentar l’embranzida que l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera ha suposat per a la concreció de les veus de geografia, amb la participació de geògrafs novells, i amb un pes important de professionals d’altres disciplines afins, tals com la geologia i l’ecologia, o la història, l’economia i l’antropologia que, és clar, apliquen les tècniques i metodologia dels respectius camps d’estudi. Altres estudis d’interès geogràfic sobre Eivissa i Formentera. L’obra geogràfica sobre les Pitiüses pot seguir-se a través de les bibliografies especialitzades publicades als tres números dirigits per Bartomeu Barceló de la revista Territoris, del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears. El número 1 (1998) proporciona referències bibliogràfiques sobre els estudis de clima a les Illes Balears, elaborada pel propi B. Barceló. El número 2 (1999) és un monogràfic sobre Eivissa i Formentera que inclou una bibliografia general, preparada així mateix per B. Barceló, amb la col·laboració d’Antoni M. Lucas i de Rosa Vallès; distribuïda per temes, ultrapassa l’interès geogràfic per la qual cosa pot ser útil a d’altres investigadors. El número 3 (2001) reuneix l’obra sobre les Pitiüses, ja esmentada, del geogràf Joan Vilà-Valentí, realitzada al llarg de mig segle, i inclou una bibliografia d’interès geogràfic (1979), elaborada conjuntament amb R. Vallès, que és organitzada temàticament i breument comentada. Les referències que segueixen no són exhaustives, ja que poden ser consultades a les publicacions esmentades; tanmateix, és de destacar l’escassesa de treballs d’enfocament geogràfic, fet que posa de manifest la necessitat de recórrer a l’obra, ja esmentada, del professor Vilà-Valentí i de prendre com a model les línies d’investigació establertes a les nostres universitats, a fi d’aplicar adequadament la metodologia de la disciplina geogràfica en estudis futurs. Cartografia. Les illes d’Eivissa i Formentera compten, gràcies a la seua situació estratègica, amb una llarga trajectòria de representacions cartogràfiques antigues; mapes de les illes Pitiüses, plànols de la ciutat d’Eivissa i de les fortificacions se succeeixen al llarg dels segles de l’edat moderna, des del turc Piri Reis i l’italià Calvi fins a la carta esfèrica de la Comissió Tofiño a la fi del segle XVIII, amb les corresponents descripcions, manuscrites unes, editades altres; els principals autors que han tractat d’aquestes fonts són Joan Llabrés, Joan Tur de Montis (1984) i Eduardo Posadas; l’arxiu municipal d’Eivissa disposa d’una nodrida cartoteca. El material cartogràfic aprofitat a mitjan segle XIX per Madoz i Coello per a l’Atles d’Espanya inclou també nombroses estadístiques. Els mapes geològics són de Lluís Vidal i Eugeni Molina (1880), d’E. Spiker i U. Hanstraa (1935) i d’Y. Rangheard (1963), que és la base del publicat per l’Institut geològic i miner d’Espanya (1969-70). Al Servei geogràfic de l’exèrcit i a l’Institut geogràfic i cadastral es deuen els mapes topogràfics bàsics a escala 1:50.000 i 1:25.000; les publicacions més recents són autonòmiques, sense oblidar tot el material gràfic i estadístic produït en l’elaboració dels plans urbanístics i d’ordenació territorial. Aguiló té un mapa toponímic dels illots de les Pitiüses (1987); la toponímia ha estat objecte de diversos treballs (Castelló, 1963; Marí, 1978; Villangómez, 1977, et alia, 1979, 1989; Aguiló, 1986, 1989; Torres, 1991; i, sobretot, Ribes, 1992, 1993, 1995). En començar el s XXI està en procés d’edició un Atles lingüístic del català, del qual ha aparegut el primer volum (2002). Geografia física. Són escassos els treballs de geomorfologia per geògrafs (Vilà-Valentí, 1960, 1961; Ruiz, 1982; Rosselló et alia, 1985; Abad et alia, 1998), la major part de les publicacions són de geologia, amb atenció a l’estudi del rocam i la microfauna, el quaternari i l’espeleologia (Vidal i Molina, 1880; Fallot, 1917; Colom, 1946, 1964, 1965; Montoriol i Thomàs, 1953, 1963; Solé, 1955, 1965; Rangheard, 1963, 1970, 1984; Hagn et alia, 1981; Trias, 1982, 1983; Alcover et alia, 1982, 1993, 1995; Cuerda, 1984, 1992; Fumanal et alia, 1985; Grimalt i Servera, 1994). En climatologia es troben referències històriques (Fajarnés, 1889, 1895, 1903; Clapés, 1902-1903), treballs de meteoròlegs o climatòlegs (Praesent, 1912; Jansà, 1945; Guijarro, 1984, 1993; Sousa, 1988; Cerrajeria, 1991) i algun de geògrafs (Kunow, 1996; Albentosa; Raso). Els estudis botànics i biogeogràfics són obra de naturalistes (Font i Quer, diverses publicacions entre 1918 i 1933; Klement, 1965; Guerau de Arellano, 1974, 1981, que també té articles de botànica aplicada, 1979; Finschow, 1974; Wittenberg, 1976, 1977; Gracia, 1979; Jackson, 1979; Guijarro, 1980; Torres, 1981; Bolós et alia, 1984; Llorens, 1986; Llorens i Tebar, 1990; Costa et alia, 1992). Hi ha algún estudi de sòls (Klinge i Mella, 1959). Els treballs sobre ordenació del territori, medi ambient, així com els estudis ecològics de paisatge integrat són, en general, obra d’equips multidisciplinaris (Moyà et alia, 1982; Kuhbier et alia, 1984; Rosselló-Cuerda-Costa, 1985; Morey et alia, 1991, 1992, amb altres individuals, 1993, 2000), bé tema de breus notes i articles, com els inclosos al monogràfic del Diario de Ibiza “El futuro de un territorio frágil” (2000), bé d’estudis sobre l’organització en època històrica (Costa, 1960; Marí, 1975, 1976; Posadas, 1995), els municipis actuals (Villangómez, 1971) o la comarcalització des del criteri de l’àrea d’influència comercial (Barceló, 1963). Geografia humana. Quant a les activitats econòmiques han estat objecte de publicació recent nombroses estadístiques oficials, hi ha breus notes sobre períodes anteriors (Barceló, Clapés, Castelló, Fajarnés). El sector d’activitats primàries, és a dir, l’agricultura i la ramaderia, l’explotació forestal i la pesca, compten amb diversos treballs de geografia agrària (Foster, 1952 sobre ses feixes; Bisson, 1964, 1972, 1977, per al conjunt balear; Marí, 1961; Serres, 1961; Barceló, 1963; Ramon, 1977; Prats, 1979; Vilà-Vallès-Ramon-Prats, 1984, monografia didàctica dins de La geografia de les Pitiüses; Vallès, 1995, una visió de conjunt del món agrari tradicional; Demerson, 1981, i Cirer, 1991, sobre Buscastell; Barceló, 1997, sobre aspectes agraris en època islàmica); l’explotació del bosc (Guerau de Arellano, 1973; Manonelles, 1993); i la pesca (Massutí, 1961, 1991; Joan i Serra coords., 1990). De les activitats extractives, l’explotació salinera ha atret l’atenció de geògrafs (Vilà-Valentí, 1953, 1961; Vallès —coordinadora d’una monografia feta per alumnes de BUP—, 1983; Alemany, 1999), biòlegs i ecologistes, amb treballs sobre els estanys i les salines (GOB, 1987; Estarellas, 1990; GEN, 1991), erudits i investigadors d’altres àmbits (Fajarnés, 1895, 1896; Clapés, 1904; Marí i Moràn, 1999) o d’un empleat saliner (Torres, 1997); les mines de plom han estat tema de breus referències i d’un article (Castelló, 1962), així com l’extracció de pedra per a la construcció (Ferrer, 1993; Posadas, 1997). Les activitats industrials compten amb algun estudi històric breu (Fajarnés, 1889, 1904, 1929; Costa, 1944) i notes més recents (Costa, 1961; Vilàs, 1990; Ferrer, 1999; Torres, 1999). El comerç ha estat enfocat per economistes (Cirer, 1986) o tractat per estudiosos d’aspectes històrics i del contraban (Clapés, 1904-1905; Fajarnés, 1929; Garcés, 1947; també se’n troben referències a la Historia de Ibiza de Macabich, 1966-67); des de la geografia s’ha dividit el territori en àrees i subàrees comercials (Barceló, 1963). El turisme és, en començar el s XXI, l’activitat bàsica de les illes Pitiüses, per tant, és sempre tema d’actualitat a la premsa diària, i objecte de múltiples interpretacions; ha estat estudiat, entre d’altres enfocaments, des de la geografia (Vallès, 1972; Kurihara i Takeuchi, 1979), l’economia (Zornoza, 1961, 1964; Ramon, 1967, 2001; Méndez, 1999, a més de diversos articles amplis al Diario de Ibiza, diferents anys; Cirer, 2000, 2002, com a coordinador de treball d’alumnes de l’Escola de Turisme), la història erudita (Planells, 1984), o la sociologia (Rozemberg, 1990, 1991). Les comunicacions i els transports han estat tema d’estudi històric sobre el port d’Eivissa (Fajarnés, 1887; Vilàs, 1992), les comunicacions postals i telegràfiques (Fajarnés, 1887, 1903, 1904) i la història marítima (Llabrés, 1958; Vilàs, 1989, 1992); les comunicacions marítimes i aèries (Zornoza, 1961); dues geògrafes han tractat breument sobre la xarxa de carreteres (Vallès, 1983; Seguí, 1988). Hi ha publicats uns estudis urbans; s’han de destacar els existents sobre la ciutat d’Eivissa, realitzats des de la topografia històrica (Fajarnés, 1903; Costa, 1962, 1996); des d’un enfocament geogràfic (Vilà-Valentí, 1962; Vallès, 1980, 1991, 1993, 1996); històric (Escandell, 1970); des de l’arquitectura (Julbe i Pascuet, 1980; Cervera, 1981, 2002); des del punt de vista militar, amb l’estudi de la fortificació (Posadas, 1989, 1992, 1993, 1995, 1999, a més de nombrosos articles, a la premsa diària i en publicacions periòdiques); i algun d’aplicació didàctica (Cardona, 1992; Vallès, 1995). [RVC]

Demografia

La població és, fonamentalment, força de treball i capacitat de consum, però també és societat, amb totes les implicacions biològiques, econòmiques, de relació, que això suposa. Per tant els estudis de població enceten el tema, bé globalment o parcialment, en el temps o en l’espai. La demografia té, essencialment, una base estadística. Això fa plantejar, en primer lloc, el problema de les fonts. Tenint en compte que el primer cens oficial de la població de l’Estat espanyol, data de 1857, els estudis de població es poden classificar en els que tracten la població abans d’aquest any, que es basen en fonts molt diverses i que es coneix amb el nom de demografia històrica o de l’antic règim, i els que l’estudien amb posterioritat, que és la moderna demografia que així mateix ha canviat amb el temps l’ús dels mètodes d’anàlisi i el seu contingut depenent de la riquesa de les fonts. Els autors i obres citades a continuació es troben a: Barceló-Lucas-Vallès: “Bibliografia sobre i de les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera)”. In Territoris, núm 2, p 195-401. Palma, Departament de Ciències de la Terra. UIB.

Ètnia i trets antropològics
. Els trets antropològics i genètics de la població pitiüsa han estat estudiats tant pel que fa als primers pobladors com de la població actual. Les característiques antropològiques de la població púnica i romana han estat estudiats per Santiago Alcobé (1940, 1943, necròpolis romana; Schiwidetzky Lalueza (1992, 1995, 1995, púnica). L’estructura genètica actual ha estat analitzada per J. Bertranpetit (1981, Formentera); J.A. Castro Ocón, J.A. Miguel, A. Picornell Rigo, MM. Ramón Juanpere (1992, 1993). Molt lligat amb aquest tema és el de la consanguinitat que caracteritza les poblacions petites i aïllades. Aquest fet ha estat estudiat per E. Fajarnés Tur (1929); D. Rozemberg (1981); C. Alarco Von Perfall (1976, 1976) i J. Bertranpetit (1980).

Demografia històrica
. És considerable el nombre de treballs que tracten de la població pitiüsa abans de 1857. Són notables els treballs d’Enric Fajarnés i Tur sobre la població ebusitana els segles XVII i XVIII (1892) i els que tracten de les mortalitats extraordinàries com la de la pesta bubònica de 1652 (1887), el de les malalties dominants a Eivissa el 1902 (1903) i el 1903 (1904). L’estructura de la població pitiüsa, que inclou també la de les altres illes, el 1786-87 és estudiada per J. Juan Vidal a partir de les dades del cens de Floridablanca, que comprèn estructures per edat, sexe i estat, a més d’activitat. El Diccionari de Madoz (Mallorca, vol. 11, 1848) aporta estructures per sexes, edats i estat d’Eivissa i Formentera amb dades de 1787 (C. Floridablanca) i del cens de 1797; i xifres de població d’Eivissa (i Formentera) de 1839, 1840 i 1846. Fanny Tur (1999) en realitzar un inventari dels padrons de població dels pobles d’Eivissa, adjunta una estadística dels habitants d’algunes de les seues parròquies els anys 1825, 1826, 1828, 1834 i 1835. Hisako Kurihara ha estudiat la demografia històrica de Sant Mateu (1980). Macabich estudià els bateigs a Eivissa al segle XVI (1960). La presència de jueus a Eivissa ha estat estudiada per Castelló (1946), Marí Cardona (1995) i en un article anònim a Proa (1995). L’esclavitud ha estat estudiada per Rittwagen (1933) i Planells (1991).

Les fonts estadístiques de la població des de 1857
. Els censos de població es fan els anys 1857, 1860, 1877, 1897, 1900, 1910, 1920, 1930, 1940, 1950, 1960, 1970, 1981, 1991. Entremig es fan els padrons que corresponen als anys 1965, 1975, 1986 i 1996. La informació que contenen és desigual. En tots ells es troba la població a nivell municipal: des de 1860 a 1991 la de dret. El 1996 els criteris es modifiquen i solament apareix un nou concepte que és el de població resident. Això permet conèixer la població tant d’Eivissa com de Formentera i, per tant, del conjunt de les Pitiüses. El cens de 1857 es va realitzar el 21 de maig. Però els següents fins al padró de 1986 es feren amb data de 31 de desembre dels anys respectius. Però el cens de 1981 es realitzà el dia 1 de març; el padró de 1986 és de l’1 d’abril; el cens de 1991, de l’1 de març, i el padró de 1996 de l’1 de maig. Això fa que els períodes intercensals es comptin per anys complets (1 de gener a 31 de desembre) des de 1860 fins a 1975. El corresponent a 1857-1860 és de 3 anys, 7 mesos i 10 dies; el de 1975-1981 de 5 anys i 2 mesos; el de 1981-1986, de 5 anys i 1 mes; el de 1986-1991 de 4 anys i 11 mesos, i el de 1986-1991 de 5 anys i 1 mes. Això és important en el moment d’establir les taxes mitjanes anuals de les variables que intervenen en el balanç demogràfic intercensal. Molt importants són els nomenclàtors, especialment el que es refereix a l’hàbitat i que es publicaren al mateix temps que els censos. Els més importants són els de 1877, 1887 (molt complet), 1900, 1920, i 1930 (també molt detallat) fins als més recents. Des de 1985 es publica anualment el Movimiento natural de la población que conté dades de naixements, defuncions i matrimonis, per anys —a vegades per mesos— de tots els municipis. Des de 1985 l’IBAE publica aquesta informació, amb un extraordinari grau de desagregació temàtica, temporal i espacial. Moltes d’aquestes dades, tant de nombre d’habitants com del moviment demogràfic, han estat reproduïdes en diferents publicacions locals (J. Clapés: Los Archivos de Ibiza: 1902, 1903, 1904); revista Ibiza (1944, 1945, 1946, per mesos); anuari El Pitiuso (1946, 1947, 1948, 1949, 1950, 1959, 1960, 1960, 1961, 1962, 1963, 1970, 1975, 1979). Un dels problemes que es tenen en el coneixement de les estructures de la població de les illes Pitiüses és que les illes Balears han estat considerades estadísticament com una unitat, una província. Aquest criteri fa que aquestes estructures apareixen, amb comptades excepcions, sols a nivell de província i la de la capital, Palma. Aquesta manca de desagregació a nivells insulars limita extraordinàriament la informació necessària per estudiar la població de cada una de les nostres illes. Les piràmides de població apareixen a nivell municipal en els censos de 1860 i 1877, i a nivell de partits judicials (Eivissa i Formentera) al de 1887. Els censos des de 1860 fins a 1920, excepte el de 1897, duen l’estat d’alfabetització a nivell municipal, cosa que no tornarà a aparèixer fins al cens de 1981 que du una completa situació dels diferents nivells d’educació, per al conjunt de les Pitiüses i de la ciutat d’Eivissa. Les dades d’activitat apareixen breument en els censos de 1970 per la ciutat d’Eivissa, 1981 a nivell de les Pitiüses i de la ciutat d’Eivissa. Fins a 1986 en què l’IBAE publica el padró no es torna a tenir una informació completa i desagregada per illes i municipis. Els padrons de 1986 i 1996, i el cens de 1991, constitueixen una informació d’un extraordinari valor per al coneixement de la població pitiüsa. Entremig es disposa d’informació elaborada per investigadors com és el cas de les dades del padró de 1965 (Pitiüses) elaborada per B. Barceló (1970); o la de 1975 elaborada per Rosa Vallès i Francesc Ramon (1982). Un altre recompte prou important és el fet per l’Ajuntament d’Eivissa per a la població de la ciutat el 1989, utilitzat per Barceló (1990).

Estudis sobre la població en el conjunt de les Illes Balears
. Algunes de les anàlisis geogràfiques del conjunt de les Balears duen referències a les Pitiüses i a la seua població. A títol d’exemple: B. Barceló publicà a les memòries comercials de la Cambra de Comerç unes “Reseñas geográficas” els anys 1960, 1961, 1964, 1965 i 1968. El 1967 P. Deffontaines va fer el capítol sobre les Balears a la Geografía de España y Portugal editat per Montaner y Simó. Barceló redactà el capítol sobre les illes Balears en la Geografía Regional de España Ariel (1968 i edicions posteriors); féu el mateix a Conocer España Geografía y Guía Salvat (1973 i edicions posteriors) i redactà el capítol de població de Baleares. Perspectivas de desarrollo económico, editat per la Confederació de Caixes d’Estalvis el 1974. De 1977 és la geografia de les Balears de V. Rosselló Verger, i de 1979 la de Josep Melià. Les obres generals que segueixen utilitzen la informació de l’IBAE, molt més completa i desagregada a nivell d’illes. Entre elles es poden citar els capítols sobre les Balears de Barceló a la Geografía de España, publicada per Planeta el 1991 i el de la Geografia Universal d’Edicions 62, el 1995; la Geografia humana de les Illes Balears de Picornell i Seguí publicada per Oikos-Tau el 1989. Finalment cal citar la més recent i completa d’aquestes obres generals que és la Geografia de les Illes Balears de F. D. Lluch, editada per L. Muntaner el 1997.

Treballs que comparteixen períodes d’abans i després de 1857
. Fajarnés estudia l’evolució de la població pitiüsa en els tres darrers segles (1893, 1928). S’ha de destacar l’estudi de Joan Carles Cirer (1986) sobre la població des de 1790 fins a 1920. Gordillo estudià la població de Formentera els segles XVIII i XIX (1983).

Treballs sobre la població al segle XIX
. L’arxiduc Lluís Salvador a la seua obra sobre les Pitiüses (vol. I de Die Balearen, 1869) fa referència a la població pitiüsa de 1860 i dóna dades demogràfiques de 1863-1867. L’anàlisi de la població en alguns anys concrets ha estat realitzada per Fajarnés per a 1898 (1900). El mateix autor té treballs sobre el conjunt de les Balears, amb continguts sobre les Pitiüses publicats a la Revista Balear de Ciències Mèdiques que fan referència als períodes 1880-1884 (1888), 1886-1890 (1894) o als anys 1888 (1890), 1810 (1899), 1897 (1900). A la mateixa revista hi ha altres nombrosos articles sobre la població de les illes que cal tenir en compte en estudiar la població pitiüsa.

Els estudis moderns
. Entre els estudis de la població de les Balears que fan especial esment a la de les Pitiüses o els que tracten exclusivament de la població d’aquestes illes, cal mencionar la tesi doctoral de B. Barceló (Instituto de Estudios Ibicencos-CSIC, 1970) que aporta una àmplia informació sobre la població pitiüsa treta del padró de 1965 elaborada per recompte manual destinada al Pla Provincial d’Urbanisme de les Balears aprovat el 1973 (1970). Destaquen en aquest treball diferents estructures de població com puguin ser les piràmides de la població activa per sectors. Molt important és l’estudi demogràfic inèdit fet per Rosa Vallès i Francesc Ramon, a través recompte manual dels fulls d’empadronament, sobre el padró de 1975 destinat al pla d’urbanisme redactat per Francesc Triay. Aquest estudi per primera vegada desagrega estructures a nivell dels municipis de les Pitiüses i per barris de Vila. Hisako Kurihara ha estudiat la població pitiüsa durant el segle XIX (1980) i Rosa Vallès ha fet el mateix referit al segle XX (1989 i 1993). Aquesta autora ha publicat estudis sobre el poblament els anys 1973 i 1992. També Vallès amb Francesc Ramon i Ernest Prats, sota la coordinació de J. Vilà Valentí redactaren la segona unitat de la Geografia de les Illes Pitiüses, dedicada a la població (1980). Existeixen, a més de les obres citades, estudis restringits en l’espai, la temàtica o el temps. El balanç demogràfic de les Pitiüses va ser elaborat per primera vegada per Barceló (1963) per al quinquenni 1955-60. El mateix autor el va fer per a 1960-65 a la seua tesi doctoral (1970) i per a 1965-70 en les estadístiques publicades per l’Organització Sindical (1976) i el de 1970-75 a la revista Mayurqa (1981). Salvà, seguint el mateix mètode utilitzat per Barceló, va publicar en els balanços quinquennals de les Pitiüses des de 1941 fins a 1955. Entre els estudis a nivell municipal cal esmentar el realitzat per Barceló sobre l’estructura de la població de la ciutat d’Eivissa el 1960 (1964) així com la de Sant Antoni de 1974. Utilitzant l’actualització del cens feta el 1989, Barceló va fer l’estudi, publicat en edició restringida, de la població del nucli històric de Vila inclòs al Pla redactat per Raimon Torres i Carlos Clemente (1990) en el qual cal destacar l’origen dels seus habitants i l’anàlisi de la població gitana; també ha fet una anàlisi actualitzada de la població del port d’Eivissa dirigit per Josep Carulla (1990), que resta inèdit. Rosa Vallès ha estudiat l’estructura de la població de Formentera segons el cens de 1991 (1996); aquesta població també ha estat estudiada des d’altres diferents punts de vista per Bertranpetit (1978, 1980, 1980, 1981, 1981 i per Bestard 1982, 1988, 1990).

Les migracions
. Les migracions han marcat el desenvolupament de la població de les Pitiüses, tant en el seu paper d’emissora d’emigrants, fins a 1960, com el de centre d’atracció d’immigrants des d’aquell any com a conseqüència del desenvolupament del turisme. Llevat dels saldos migratoris que apareixen als balanços demogràfics intercensals des de 1877 a 1996, manquen estudis aprofundits sobre aquestes migracions. L’emigració cap a Mallorca és contempla en els treballs de Castelló Guasch (1961 i 1963). La presència d’eivissencs a Barcelona és estudiada per Morales (1890), Cardona Guasch (1992), Ripoll Marí (1992), Lluy (1997). L’emigració de formenterers a ultramar ha estat objecte de diferents treballs com el de Jaume Serra (1993) i Verdera Verdera (1996); aquest autor ha escrit sobre emigrants de Formentera a Montevideo (1992, 1993) i a Cuba (1993). Aquesta illa va acollir emigrants pitiüsos (Gris, 1998), especialment durant la guerra de la seua independència (Marimon, 1998; Mesa i Negreira, 1998). La presència d’insulars a l’Argentina ha estat citada per Planells (1988). Més interessants són les entrevistes fetes a alguns emigrants retornats com Rafel Prats (Cuadra, 1988), Joan Marí i Marí (Marí Tur, 1992). Sobre la immigració cal destacar el treball de Bernat Joan sobre el canvi demogràfic i la substitució lingüística (Proa, 1999), i l’article de Siguan (La Vanguardia, 1998). Són interessants els articles periodístics sobre situacions i casos individuals d’immigrants publicats a la revista Proa: Lluy (1996, 1996, 1996,1996), Romero (1998) o sense autor (1996, 1996, 1996, 1996, 1998). El tema dels immigrants gitanos ha estat tractat per Barceló (1990) i en articles publicats a Proa: Garzón (1996) i Costa (1995). El fenomen dels hippies ha estat estudiat per Gil Muñoz (1970), Romero (Proa, 1995) i Greef (Proa, 1997). La població activa s’inclou als estudis generals ja esmentats, però cal destacar els treballs periodístics publicats a Proa sobre aspectes socials del treball derivats del turisme i la immigració com els de Bermúdez (1995), Iglesias (1995), Ramon Wyser (1995, 1995) o l’anterior de Cruz (Eivissa, 1972). [BBP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments