exili

exili HIST Separació per temps indefinit d’una persona de l’estat on viu a conseqüència, especialment, de la repressió i limitació de les llibertats individuals. En cas de ser forçosa es tracta d’una mesura política que es pren per allunyar individus perillosos per a l’estabilitat d’un règim. És voluntària quan es fuig per evitar la repressió. És semblant en les motivacions al confinament, o deportació, que consisteix en la negació de la llibertat de moviment, fixant un territori limitat i vigilat on es pugui moure el confinat, lluny de la terra d’origen.

A l’inici de la Guerra de Successió un grup de borbònics eivissencs fou deportat a la ciutat de Mallorca per les autoritats austracistes per evitar revoltes. El 1717 varen ser deportats a Mallorca els set acusats de participar en la primera conspiració antiborbònica, d’on tornaren per repetir l’intent de conspiració el 1719.

No es troba constància de pràctiques semblants fins a l’inici del segle XIX, molt turbulent políticament. La conflictivitat social sorgida de la protesta per una nova fiscalitat opressiva provocava continus aixecaments dels pagesos. El 1806 un grup d’ells, dels quartons de Santa Eulària i Balansat, va revoltar-se per demanar-ne l’exempció. El resultat fou que els tres màxims responsables varen ser enviats per deu anys a les presons de les Filipines, i quatre foren desterrats de l’illa, amb l’avís de pena de mort si tornaven.

Durant la Guerra del Francès, Eivissa va ser sobretot lloc de asil d’exiliats. Havent passat les Balears sota protecció de la flota anglesa, el 1810 arribaren 645 persones que partiren de Dénia, fugint de les tropes franceses.

Acabada la guerra, començà un llarg període de lluita, a través de conspiracions i pronunciaments, per la implantació o derogació de documents constitucionals, provocant arreu de l’Estat deportacions i exilis de molt diversa condició política.

En ple trienni constitucional, el 1822, un grup de pagesos revoltats varen demanar l’expulsió de l’illa d’un seguit de personatges de tendències absolutistes, dels quals només quatre es deportaren a Barcelona. Encara dins el període constitucional, l’illa va rebre el 1823 un grup de cent deu deportats, segurament absolutistes.

Establerta la constitució de 1837, hi ha encara moments revolucionaris, el més important dels quals va ser el de 1868, però ni aquest, ni la seua fi el 1874, no provocaren repressions polítiques.

Durant el segle XX la dictadura de Primo de Rivera va reprendre la via de la repressió, ara orientada sobretot contra elements de la lluita obrera i intel·lectuals. Antoni Ribas Marí “es Torrer”, de Sant Josep, un dels primers militants obreristes de les Pitiüses, va ser membre de les Joventuts Socialistes a Barcelona, i allí va participar el 1929 en disturbis que provocaren la seua estada a l’Argentina, d’on tornà, ja amb la República instaurada, però va acabar partint cap a Amèrica després de la Guerra Civil.

Les llibertats que va garantir el nou règim republicà varen permetre que venguessin a Espanya intel·lectuals que fugien del nazisme, com Walter Benjamin, que passaren un temps a Eivissa i, fins i tot, alguna família jueva que s’acabà establint a l’illa.

Però l’esclat i el decurs de la Guerra Civil provocaren el major èxode de caràcter polític conegut a Espanya. Durant el curt temps que Eivissa va ser al bàndol republicà no es varen donar casos d’exiliats, tot i existir repressió, més fruit del descontrol de les milícies que de la planificació del terror. En canvi, el govern del bàndol sublevat va promoure una guerra llarga, de desgastament, i una repressió que començà el mateix 18 de juliol de 1936, allí on va triomfar l’alzamiento.

Orientada molts cops a deixar una marca indeleble en la memòria col·lectiva, va servir-se dels treballs forçats, com al Valle de los Caídos, la presó, els camps de concentració, un dels quals va ser el de Formentera, les depuracions, els judicis sumaris i la satanització de l’enemic, i es va estendre en molts aspectes molt més enllà de la Guerra Civil, fins a la celebració de les primeres eleccions democràtiques, el 1977.

Des de les Pitiüses, les dues principals vies de fugida varen ser a Algèria o, en la gran massa republicana, travessant la frontera francesa. Aquestos últims varen ser concentrats als camps de refugiats creats al Rosselló, en condicions infrahumanes, formant part del mig milió de republicans que fugiren, de tota classe d’extracció social i ideologies. Des d’Eivissa i Formentera es calculen en almenys uns dos centenars els qui varen haver de fugir de l’illa, sobretot després dels afusellaments del 13 de setembre de 1936.

Un cop esclatada la II Guerra Mundial, molts d’aquestos refugiats de França tornaren, però com a vençuts. La Llei de responsabilitats polítiques del govern de Franco del 13 de febrer de 1939 va evitar que els qui havien defensat la República i el Front Popular poguessin tornar, ja que s’haurien hagut d’enfrontar amb els tribunals franquistes.

A l’exili, cal diferenciar entre un grup d’intel·lectuals i membres dels partits polítics, que varen rebre ajut i varen poder fugir cap a Amèrica, i els soldats, pagesos i pescadors que s’havien compromès políticament, però a qui ningú no recolzava. Molts d’aquestos varen ser mobilitzats per construir la Línia Maginot en companyies de treballadors estrangers: tots aquestos o bé varen acabar participant en la defensa de França des de la Resistència, tot continuant la lluita antifeixista que els havia mogut als seus llocs d’origen, o foren capturats per les tropes alemanyes. Es calcula que una vintena varen acabar portats als camps de concentració nazis de Mauthausen, Aurigny i Dachau, on s’han documentat les morts de cinc formenterers i dos eivissencs. L’exili formenterer deu ser proporcionalment superior a l’eivissenc, si es tenen en compte aquestes xifres, i que en aquesta illa el Front Popular guanyà les eleccions de 1936, a diferència d’Eivissa. Dels qui varen sobreviure als camps de concentració, molts acabaren adquirint la nacionalitat francesa i emportant-se les famílies que havien quedat a les illes.

L’altra gran via de l’exili, Amèrica, va comptar amb dues principals destinacions: Mèxic, on el govern de Lázaro Cárdenas es va mostrar hospitalari, acollint sense quotes els refugiats, o la República Dominicana, on el dictador Rafael Leónidas Trujillo pretenia una política de “blanqueig” de la raça. Dels qui varen anar cap aquestos llocs destaquen Joan Antoni Palerm Vich, Àngel Palerm Vich, Antoni Palerm Vich, Antoni Ribas “es Torrer”, Just Tur Puget, Ramon Medina Tur i Emili García Rovira, el fill del qual, Emili García Riera, nascut a Eivissa el 1929, també el va acompanyar.

Tant dels que anaren a Amèrica, com dels que romangueren a França, molts varen tornar a les illes quan la situació política els ho va permetre, però molts altres ho rebutjaren per por o per no voler trobar una illa canviada.

Per últim, cal destacar que Eivissa, com la resta de l’Estat, va ser, després de la II Guerra Mundial, refugi d’alguns membres del partit nazi que fugiren de la justícia internacional, com Aribert Heim, metge en cap del camp de Mauthausen, o Karl Doenitz, cap del servei secret alemany. [JPT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments