espart

espart m BOT (Stipa tenacissima) Família de les gramínies. Planta herbàcia perenne, molt robusta, cespitosa i rizomatosa, de 60-100 cm d’alçària. Les seues fulles són linears i llargues, glabres, convolutes i molt tenaces. Presenten inflorescència en panícula dreta, densa i groguenca, amb nombroses espiguetes; tenen una característica aresta de 4-6 cm, pilosa a la base i inserida a la glumel·la inferior. Creix en terrenys esteparis, secs o àrids, amb tendència a ambients marítims; ha substituït garrigues degradades. Tradicionalment l’espart ha tengut un gran ús, de caire menestral, per a la fabricació de cordam, senalles, sàrries, estores i espardenyes, encara que, el s XXI, la seua recol·lecció pràcticament ha desaparegut al nostre país. A les illes Balears, l’espart només és present a l’illa d’Eivissa. [GPA] CULT POP L’espart és la fulla de l’espartera, un material flexible que s’ha usat en cistelleria i en la fabricació de caps i cordes des de temps immemorial. A les Pitiüses l’espart es pot trobar a l’illa de s’Espartar, a Porroig, as Jondal i as Cap Martinet. Tradicionalment s’anava a collir quan l’espartera tenia les fulles tancades per culpa de la sequera, això és, a l’estiu, i a l’hivern, a causa del fred. Les dates exactes eren per Sant Cristòfol (10 de juliol) i per Nadal. A s’Espartar s’hi solia anar a l’estiu quan fa el temps més bo i segur a la mar. Els que anaven en aquest illot solien partir en llaüts ben de matinada, per arribar just a trenc d’alba i aprofitar tot el temps de fresca per collir espart, ja que és un lloc molt calorós i sense ombres. A vegades hi estaven més d’un dia, fent nit dins coves. De l’espart collit, se n’havia de deixar la meitat a l’illot per als amos. Si qui collia l’espart no era entès, corria el risc de collir espart bord, que té la fulla com el bo o, a vegades, més llarga i ufanosa, però quan s’asseca es torna rígida i es romp. A l’estiu es destria fàcilment per l’espiga; el bo fa una espiga llarga acabada en plomissols, gairebé com la boga, i el bord la fa baixa i amb una fulla blanca com una plometa. L’espart no es talla, s’arrenca amb les mans o amb l’ajut d’un collidor i així no es fa malbé l’espartera, ja que s’arrenca la fulla, però no la rabassa ni l’arrel. Els collidors són de fusta i s’usen enrotllant-hi l’espigó de l’espart (la part prima) i després tensant per arrencar-lo. Hi ha dos tipus de collidors: un de més petit que es porta fermat al braç i s’usa amb una sola mà; a un cap té la cordella per lligar-lo, a l’altre un forquet per fer les lligades de les manades i l’espart s’enrotlla a la part central. L’altre és més gran, se subjecta amb una mà pel centre, s’enrotlla l’espart amb l’altra mà per darrere de la pilota que forma a un cap i a l’altre cap té un forc com l’altre model, també per a la mateixa funció. Mentre es cull espart, aquest es va amuntegant fins que el manat ja no cap dins les dues mans juntes. Llavors amb uns quants esparts i l’ajut del collidor es fa la lligada i ja es té una manada feta. En haver acabat es fan feixos, lligant manades juntes amb una corda. Hi havia qui portava l’espart a ca seua i estenia les manades al sol, perquè s’assecassin abans d’amarar-les, ja que així en resultava un espart més blanc. Molts amaraven l’espart directament. Per a tal fi es penjava un boldo a cada feix i aquestos se submergien a la mar en un lloc de poca fondària, de fons d’arena a l’embat del sol. Es deixava a mar de trenta a quaranta dies. Després es treien els feixos, es desfeien i s’estenien les manades al sol perquè s’eixuguassin. Feina de dones i de vells era desfer les manades eixutes, triar l’espart bo del que s’hagués podrit i fer-ne manolls, que és la quantitat d’espart que cap dins una sola mà. Als manolls se’ls feien tres lligades. Quan estava tot amanollat, es tornava a enfeixar i s’emmagatzemava per al proper ús. Per a tot aquest procés explicat, al segle XXI hi ha dos problemes per dur-lo a terme: un és que com que l’espart treu fulla nova cada any i molt poca gent va a collir-ne, qui hi va troba les esparteres plenes de fulles seques que són les que es podreixen quan s’amara. L’altre és que el millor temps per amarar és l’estiu, que és quan no hi sol haver temporals, però és quan el litoral s’omple d’embarcacions que ancoren als millors amaradors desfent els feixos quan n’hi ha. Qualsevol pagès o pagesa sabia manobrar l’espart en les fases més elementals. Qui s’especialitzava en la seua elaboració rebia el nom de sarrier, de sàrria, un temps el recipient més important usat en el transport al llom d’animals de preu. L’espart abans emmagatzemat és cru i, per elaborar segons què, s’ha de menester picat. Els manolls es picaven un a un a colps amb la maça de picar espart damunt una picadora o una penya llisa. Amb espart picat es fa el més senzill de l’obra d’espart. Es fa cordella de dues camades, que s’usava per fer traves, estores de canya, cingles, sobrecàrregues... i, en general, qualsevol cosa que no hagués de patir molta fricció. Cordella i corda de tres camades per fer bagons de trava, bassetges, morrals, desmamadors, vencisos, cabestrells, regnes, xàvegues, encordats de cadira, soles i cobertes d’espardenya, ribets i anses de senalles, borses... Corda de cinc camades per fer soles d’espardenya i anses de senallons, senalles... I finalment llata de cinc camades per fer soles d’espardenya, enverducar garrafons, ampolles... La diferència entre llata i corda és que, en secció, la corda és redona o gairebé redona i la llata és molt més aplanada. Amb espart cru es fa llata de sàrria, de tretze i quinze camades, més fina o més gruixuda segons a què anàs destinada. Per fer el cos dels estris de llata, aquesta, una vegada feta i esporgada, es cosia amb una agulla sarriera i cordella d’espart, pitra o cànem. Si l’objecte tenia el sòl rodó, es feia tot amb una mateixa llata cosida en espiral. Si el tenia allargat, s’havien de menester postissos de llata per fer el sòl, i un d’ells havia de ser de llata esquerrana, d’onze camades també d’espart cru. Amb llata fina es feia el cos d’ulleres, senalletes d’anar a moldre i del que cosir, bosses, senallons, morrals, estores per a les baranes dels carros... Amb llata gruixuda es feien sàrries, estorins d’albardà, estores de carro, senalles, senallons, sembradores, sarrions, erers, enverducats de garrafa, cofes de palangre, arguenells... De sarriers n’hi havia tant homes com dones. Sovent ells es dedicaven a l’obra gruixuda i elles a la fina, però sense exclusivitat. Tots feien de tot. Era un dels pocs oficis on no hi havia feines reservades a un sexe en concret. [VMS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments