espardenya

espardenya f INDUM Calçat lleuger de sola més flexible que la sabata. A les Pitiüses les espardenyes eren el calçat habitual fins entrat el s XX, ja que no hi havia tradició de sabater que fes calçat de pell i cuiro. Hi ha diferents models d’espardenyes. Normalment totes es feien amb la sola d’espart, o bé d’espart i de cànem mesclat. Atenent al material de la coberta, hi ha tres tipus diferents d’espardenyes: les d’espart, les de lona, anomenades també sabatilles, i les de pitra, més conegudes com a espardenyes eivissenques. Les cobertes podien ser per exemple d’espart, per a les espardenyes més rudimentàries i fetes per anar a treballar. Sovent a aquest tipus d’espardenya s’hi posaven taloneres i punteres de ferro, clavades amb claus de ferro, anomenats esteperols, per tal que les soles no es desgastassin tan aviat. Eren les espardenyes ferrades. Era un costum estès tant a la pagesia com a Vila, on les ferreteries venien unes ferradures ja preparades per fixar amb els esteperols a les soles. Altres maneres d’allargar la vida de les espardenyes era enquitranar les soles, aprofitant sobretot l’encesa d’algun forn de pega; o bé més tardanament, aferrant goma de roda de camió a la sola, eren les anomenades espardenyes de sola de camió. També podien tenir la coberta de lona, normalment cotó blanc o cru, encara que també se’n feien d’altres colors, tant per la coberta com per al folro interior. De les de lona destaquen les anomenades escotades, model molt emprat per les dones, especialment a Formentera; les de mirallet o angelet, que portaven les dones i els infants; els homes solien portar la catalana, amb les característiques vetes negres o de colors per fermar-se al turmell; la valenciana, molt semblant a l’anterior, i la blutxer o d’ullets que intentava imitar la forma d’una sabata, i estava tota rivetejada amb veta i portava uns ullets de metall per on passava el cordó o veta per fermar-se al centre del peu. Aquestos dos models tenien una sobre puntera de lona petita que servia com a reforç, també una mica a imitació de les sabates de pell. El tercer tipus és el de la coberta de pitra, que normalment es guardaven per més mudar. Cal tenir en compte que el teixit i ordit de la pitra era una feina laboriosa que comportava moltes hores de feina. Com que la pitrera no és una planta autòctona de les Pitiüses —sembla que prové de l’altiplà mexicà—, les espardenyes fetes amb coberta de pitra són sens dubte posteriors al segle XVI. En canvi, les que estan fetes totes d’espart es remunten a època prehistòrica i de models semblats a les que es feien aquí se’n troben per altres indrets. En aquest sentit un precedent digne de menció és un parell d’espardenyes d’espart trobades a un enterrament datat de l’eneolític, a la Cueva de los Murciélagos a Albuñol (Granada), on sens dubte s’han pogut conservar gràcies a la sequedat de l’ambient. Aquest tipus d’espardenya feta tota d’espart, ben freqüent a tot el llevant peninsular i a alguns indrets concrets de les nostres illes, i que dóna lloc a alguns topònims locals (s’Espartar, s’Espardell...), era comú a una àmplia zona geogràfica on es trobava espontàniament o bé es cultivava. Per fer espardenyes, tant s’aprofita l’espart bord com l’espart verd. Aquesta fibra vegetal es pot treballar tant en cru com amarada. En el cas concret de la llata per fer les soles de les espardenyes, l’espart s’ha d’amarar i posteriorment picar. La llata normalment és de cinc camades, encara que, de vegades, si es tractava d’espardenyes per treballar, es feia la llata de set camades. En tenir devers deu braces de llata, ja es pot començar a enrotllar. El perímetre del cercle dependrà de la mida del peu. Un cop es té el perímetre, es va enrotllant tenint en compte que la part davantera de l’espardenya és més ampla que la talonera. El taló té catorze llates i l’arronsada i la puntera també en té catorze, més les set filloles o voltes petites que queden al mig. Després s’ha de fermar, embastar i estrènyer. Un cop llesta la sola, ja es pot cobrir, d’espart o de pitra, emprant els puntalets i les perxetes, o també de lona, que es cosia al revés per després donar-li la volta. [CSC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments