domini

domini m
1. GEOL Terme aplicat a àrees geogràfiques caracteritzades per oferir un mateix medi ambient. Aquest imposa adaptacions anàlogues als éssers que el poblen. El domini continental pot ser el que té iguals característiques (desert, muntanya, plana, bosc, etc.) domini marí, domini lacustre, etc. [BEP]
2. HIST/DRET Terme que prové del llatí dominium, establert al Dret Romà com a figura jurídica. Apareix per primera vegada a la jurisprudència del final de la República (30 aC.) fent esment del poder o facultat del propietari, com a dominus, o senyor de les coses. El terme propietas va prevaler, a les llengües romàniques, enfront del dominium, essent utilitzat a la jurisprudència per designar la nuda propietat o propietat sense l’usdefruit. En el Dret Antic i Quiritari (753 al 130 aC.) el pater familias exercia un senyoriu real i efectiu sobre les coses, que integraven el patrimoni agrícola. Aquest senyoriu tenia cert caràcter familiar i encara que el pare posseïa un poder absolut estava obligat a destinar els béns a l’ús de la família. La propietat constituïa una realitat econòmica i social a l’època originària, però el pas d’una economia agrícola a una altra de canvis i el desenvolupament de la riquesa mobiliària ocasionaren la decadència de la propietat familiar. Els juristes clàssics (130aC.-230 dC.) diferenciaren clarament la possessió de la propietat, tendint sempre a protegir no només l’aparença de la propietat sinó la situació del posseïdor. En aquesta època, juntament amb el domini civil, coexistien altres situacions jurídicament protegides, així, es distingien les següents classes de propietats: el dominium ex iure quiritium que era la propietat romana en les seues diverses èpoques; no pot considerar-se com absoluta perquè tenia importants limitacions derivades de les relacions de veïnatge i de l’interès públic o del dirigisme econòmic que es va imposar durant el Dominat (284-565 dC.). La propietat pretòria o bonitària (in bonis habere) existia quan el pretor protegia la persona que rebia una cosa que es podia mancipar contra el propietari civil que li lliurava sense haver utilitzat l’objecte de la transacció. La forma de mancipatio també anomenada in iure cessio. La propietat dels pelegrins: els estrangers no podien ser titulars de dominium, però el pretor els protegia amb accions fictícies ja que moltes vegades fingia la ciutadania romana de l’estranger. Propietat provincial, era la possessió de l’ager publicus o territori conquistat a l’enemic que pertanyia al poble romà, que el cedia en arrendament als particulars que al seu temps s’obligaven a pagar un cànon anomenat tribut o stipendium. En el dret postclàssic (230-527 dC.) es va unificar el règim de la propietat, confonent-se amb la possessió. Els juristes qualificaven com a possessió tot senyoriu sobre els béns. El dret de Justinià (527-567 dC.) només va concedir veritable protecció al posseïdor de bona fe i declarava que no hi havia cap diferència entre les diverses classes de propietat, que era d‘un sol tipus i es tractava indistintament de dominació o de propietas i l’acció que la protegia era la reivindicatio. A l’edat mitjana amb el mot domini i arran de la seua significació jurídica al Dret Romà, es designava la possessió territorial o immoble d’un noble, senyor o monarca, tot i que el seu significat ha variat al llarg del temps. Domini prové del llatí dominus i també està documentat també en el dret feudal català com a domenge (Usatges de Barcelona) —i d’aquí diumenge “dia del senyor”. A l’alta edat mitjana les terres que per diferents vies eren propietat d’un senyor formaven el seu domini. Sobre els pagesos que les habitaven el senyor tenia un poder coercitiu —el ban— que li permetia apropiar-se del seu treball o dels fruits del seu treball. Generalment i sempre en aquesta època, en el domini vivien almenys dos grups de persones que es diferenciaven jurídicament: els colons lliures, amb personalitat jurídica, adscrits a la terra i vinculats al senyor mitjançant contractes que estipulen la quantia i natura dels censos i serveis que li devien, i els esclaus dividits en dues categories, els casati amb casa i terra i els domèstics o non casati, que vivien i treballaven a la casa del senyor. El senyor tenia la propietat i la possessió sobre la reserva o mansus dominicatus —el mas o terres del senyor—, sobre un conjunt de construccions (forn, molí, farga) d’ús necessari per a la gent, les pastures, els boscs i els erms d’explotació comunal. Igualment tenia el domini o propietat sobre unes altres terres —els mansos o tinences— que cedia als colons i als serfs adscrits (que les posseïen individualment) per tal d’assegurar-se el seu manteniment i la satisfacció periòdica de rendes i serveis en treball o en moneda. El dret feudal que va implantar-se a Eivissa arran de la conquista de 1235, contemplava diverses categories de domini sempre referides a la relació de propietat o drets que una persona o institució tenia sobre una terra. El domini, doncs, podia ser eminent, directe o útil. El domini eminent se’l reservava —en aquest moment de l’edat mitjana, el segle XIII, la monarquia estava prou consolidada— el monarca. Eminent fa referència a superior o últim ja que la seua qualitat de rei —primum inter pares— li permetia aquesta prerrogativa. El rei, per exemple en la conquista d’Eivissa, havia permès Guillem de Montgrí dur-la a terme, li havia cedit el domini directe d’Eivissa i Formentera a canvi de la fidelitat de l’arquebisbe i de l’ús de les fortificacions de l’illa en cas de guerra. Guillem de Montgrí implicà Nunó Sanç i Pere de Portugal i en el moment del repartiment cedí el domini directe dels quartons que pertocaren a aquests senyors, però com a feudataris seus. Cada senyor en establir, mitjançant contractes d’emfiteusi, diferents persones a les terres sobre les quals tenien el domini directe i la jurisdicció o senyoriu cedien el domini útil sobre aquestes terres. A la vegada els que habien rebut l’establiment de terres podien fer contractes d’emfiteusi a altres o explotar-les directament. Naturalment aquestos contractes estipulaven les quantitats anuals a pagar en concepte de cens, a més dels pagaments a l’Església anomenats delmes o primícies. Els documents de compra, venda o de subestabliment, a més, sempre deixen clar que el domini directe i la jurisdicció queden en mans del senyor feudal, ja fos l’arquebisbe de Tarragona o qualsevol dels altres consenyors —l’esmentada alqueria i els dos rafals són tenguts pel senyor arquebisbe de Tarragona sota el directe domini, alou, lluïsme, fadiga i jurisdicció. [EPC/CRL/AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments