dimoni

dimoni m
1. ZOOL Nom amb què es coneixen els mol·luscos del gènere Aplysia, de la família dels aplísids, superfamília dels aplisioïdeus, infraclasse dels opistobranquis, subclasse dels heterobranquis i classe dels gasteròpodes. El més corrent és Aplysia punctata, animal marí de cos semblant a una bavosa, que pot arribar als 15 cm de longitud. Són de color fosc bru o verdós, amb petites taques blanquinoses; en els joves els colors són més clars. La closca és molt reduïda i fràgil i és recoberta pel mantell. Al cos es pot diferenciar molt bé el cap, que porta quatre tentacles: un parell de labials anteriors i un parell de rinòfors enrotllats, i els ulls; la massa visceral és voluminosa i sol ser recoberta per unes expansions laterals del mantell molt desenvolupades, els parapodis; el peu, musculós i amb forma de sola, els permet reptar pels fons, encara que també poden nedar ondulant els parapodis; la cavitat pal·lial és un solc a la dreta del cos, entre el mantell i la base del parapodi que s’obre a l’exterior i conté la brànquia al seu interior; els dos parapodis s’uneixen a la part posterior del cos formant el sifó anal. Són animals exclusivament herbívors i es poden trobar sobretot a la primavera i a l’estiu en els fons poc profunds on les algues són abundants. Si són molestats poden expulsar una secreció porpra, inofensiva per a les persones. A les aigües pitiüses hi ha dues espècies més de dimoni semblants a l’anterior, per bé que menys freqüents: Aplysia fasciata i Aplysia depilans; la primera pot arribar als 40 cm i quasi 2 kg de pes i té el mantell vorejat de color taronja. Aplysia depilans pot atènyer els 30 cm i és de color bru amb taques blanques. Aquestes dues espècies són de cos globós i de peu molt ample, mentre que Aplysia punctata és més estilitzada i de peu més estret. Als dimonis se’ls coneix també amb el nom de llebres de mar. [SRT]
2. CULT POP Amb els mots dimoni, diable i altres derivats, el cristianisme designa els àngels que es rebel·laren contra la sobirania de Déu, anomenats àngels caiguts, condemnats eternament al foc de l’infern. Des de l’antiguitat es cregué que existia un gran nombre d’aquestos esperits que vaguen errants pel món i que apareixen en forma d’animal o són invisibles per a les persones. Són presents sovent a les dites populars, les rondalles i les llegendes. A Eivissa es coneixen uns esperits familiars que a vegades es confonen amb dimonis: els barruguets. Es diu que s’allunyen amb el senyal de la creu que es pinta amb calç a portes i finestres per tal d’espantar-los i protegir-se’n. Són nombroses les dites i locucions en què apareix el dimoni: “que el dimoni —o el diable— se t’enduga” es diu per desitjar un mal a algú. “Fugir (d’algú o d’alguna cosa) com el dimoni de la creu”, “saber-ne més per vell que per diable”, vol dir que s’ha de valorar l’experiència. “Parèixer el diable —o el dimoni— amb banyes” significa ser molt lleig o anar mal vestit. “Ses dones són el diable —o el dimoni—”, creença que es té sobre la maldat de les dones. “N’hi havia que el dimoni!” (haver gran quantitat d’alguna cosa a un lloc). Un altre refrany de les Pitiüses que usa la paraula dimoni és aquest: “Té més sous que no hi ha de dimonis a can Terracavat”. Se sol dir que el dia creix per Nadal una passa de pardal i per Sant Antoni una passa de dimoni. [EPC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments