democràcia

democràcia HIST/SOC El 1810, la Junta Central refugiada a Cadis a causa de la guerra del francès, va convocar eleccions a diputats. A Eivissa resultaren elegits Josep Ribes Ribes, rector de Sant Josep i Lluc Prats, rector de Santa Eulària, Marià Balansat fou nomenat suplent. Ribes, en qualitat de diputat del Regne de Mallorca —que comptava amb cinc diputats— va participar en la redacció de la Constitució de 1812. Aquell any, els regidors perpetus de l’Ajuntament —instituïts per Reial Ordre de 1797— foren confinats a Formentera i es procedí a l’elecció del primer ajuntament constitucional i designat alcalde Bartomeu Rosselló Sala. La reforma de 1789 va declarar els ajuntaments forans com a pedanis del d’Eivissa, cosa que va fer que la gent del camp es negàs a votar en les eleccions de 1813 i així només votaren els electors de Dalt Vila, la Marina i Formentera. Després del primer període absolutista (1814-1820) l’alçament del general Rafael del Riego proclamà de nou la constitució de 1812. A Eivissa un aixecament popular va restituir els ajuntaments constitucionals que s’havien derogat el 1814. El Trienni Liberal va ser un període d’exaltació constitucional, malgrat que el 1822 el governador i un grup de propietaris pagesos donaren un colp d’estat i feren presoners els regidors de l’ajuntament liberal, que una revolta popular va alliberar. El 1823 els Cent Mil Fills de Sant Lluís ajudaren a restablir l’absolutisme i aboliren els drets democràtics. Aquell any el corsari Antoni Riquer, aleshores tinent de fragata, al front d’un estol de tres naus eivissenques, va anar a Cartagena a auxiliar el governador d’aquella plaça, el general Torrijos que s’havia aixecat contra l’expedició francesa que intentava la reposició de Ferran VII. A la mort d’aquest monarca el 1833 esclataren les guerres carlines que no tengueren cap repercussió a les Balears, que es mantengueren fidels a Isabel II, que va restablir la constitució de 1812 i convocà corts constituents, en les quals sortí elegit el mariscal de camp Ignasi Balansat d’Orvai Briones. 1837, el govern de Mendizábal redactà una nova constitució de caràcter progressista, que fou substituïda el 1845 per una de nova molt més conservadora. La constitució de 1852, de Bravo Murillo, de caràcter autoritari no va arribar a entrar en vigor. L’any 1866 es fundà el Liceu Ebusità, a la planta baixa de can Montero, com a lloc de reunió de les principals famílies de Dalt Vila, però també com a seu de l’antic partit moderat. Mentre que a la Marina, el mateix any, es funden el Casino del Comerç, seu del partit progressista, i el Casino Artístic, l’únic de caràcter veritablement recreatiu. El sexenni democràtic de 1868-1874 va suposar un període de conquistes democràtiques: llibertat d’impremta, d’educació i de culte i la supressió de les quintes, dels impostos de consums i de la pena de mort. A Eivissa, en conèixer l’alçament anomenat “La Gloriosa”, un grup d’habitants de la Marina produïren un aldarull, pujaren a l’Ajuntament, arrabassaren el retrat d’Isabel II i el cremaren. La situació va obligar el governador militar a protegir el comandant de marina per evitar que fos agredit; dies després atacaren can Montero, residència del cap del partit Moderat, Marià Riquer Wallis. El 1869 començà amb eleccions, per primera vegada mitjançant el sufragi universal, però restringit als homes majors de 25 anys. El juny es promulgà una constitució de caràcter progressista i arran de la llibertat d’expressió i d’impremta naixeren a Eivissa un gran nombre de periòdics que coincidien amb la ideologia dels diferents partits polítics. L’Ajuntament d’Eivissa i el Casino Republicà Federal acolliren amb entusiasme l’abdicació d’Amadeu de Saboia. Els republicans desenvoluparen una intensa activitat social, política i cultural al Centre Republicà, a la Marina; però va ser clausurat arran del colp d’estat del general Pavía. La constitució de 1876, proclamada per Cánovas del Castillo, consagrà el bipartidisme (conservadors i liberals). A les Balears el caciquisme estava ben arrelat i dictava, sovent des de Madrid, el sentit del vot. El 1918 i 1923 va guanyar el liberal Carles Roman Ferrer. La dictadura de Primo de Rivera va suposar, malgrat la manca de llibertats, l’augment de la industrialització, de la massa treballadora i també la implantació dels partits i sindicats obrers, especialment a Formentera on la CNT va tenir força. Les municipals de l’abril de 1931 varen ser a Eivissa guanyades pels monàrquics, mentre que a Formentera i Menorca guanyaren els republicans. A Mallorca guanyà la candidatura de dretes. A les eleccions constituents de juny de 1931, Manuel Azaña va encapçalar la llista per Balears de la coalició republicana-socialista, que va guanyar en el conjunt de l’Estat. A Eivissa va guanyar el candidat de centre republicà Pere Matutes Noguera, seguit del liberal regionalista Carles Roman; a Formentera s’imposaren novament els republicans, amb prop d’un 75% dels sufragis. A les Illes la República va intentar l’establiment d’un règim autonomista que no va reeixir. La victòria de les dretes en els comicis de 1933 fou aclaparadora a Eivissa, amb quasi un 90% dels vots. El nou govern aturà bona part de les reformes impulsades per la primera etapa republicana. A Eivissa, la repressió va fer que es detenguessin alguns dirigents d’esquerra i que es tancassin els locals on es reunien, com ara el cafè La Estrella. El 1936 torna a repetir-se la victòria dels partits de dreta. A Formentera, en canvi, va tornar a guanyar la candidatura d’esquerres. La victòria del Front Popular en el conjunt de l’Estat va accelerar les conspiracions antidemocràtiques que acabaren amb l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i l’esclat de la Guerra Civil. S’iniciava la llarga dictadura del general Franco. L’any 1972 un grup de persones opositores al règim, entre les quals hi havia Antoni Costa Bonet, rector de Sant Mateu i militant carlí d’idees progressistes, constituïren la Mesa Democràtica, que el 1975 es va transformar en Junta Democràtica, aglutinadora de la quasi totalitat de les forces polítiques i socials oposades al règim. La mort del dictador va donar pas a un govern continuista. El govern d’Adolfo Suárez va suposar el definitiu desenvolupament d’un procés de canvi vers la democràcia. El referèndum de 15 de desembre de 1976, a les Pitiüses amb un 94% de sufragis afirmatius i un 2,5% de negatius (el més alt de Balears), aprovà la Llei de reforma política. Es legalitzaren els partits polítics i el 15 de juny de 1977 se celebraren eleccions a Corts constituents. Al conjunt de l’Estat guanyà la UCD, partit liderat per Suárez. Les Balears formaven una circumscripció única i 4 diputats varen ser per la UCD i 2 per al PSOE. Però cada illa triava els seus senadors. A les Pitiüses va guanyar una plataforma que aglutinava els petits partits de dretes, la Unió Liberal Popular i Democràtica d’Eivissa i Formentera, encapçalada per Abel Matutes Juan, que obtengué 8.806 vots, enfront de la candidatura d’esquerres, Bloc Autonomista, que va obtenir-ne 6.604 vots. La nova situació va permetre l’inici d’una descentralització de l’Estat que a Balears va establir un règim preautonòmic, i, d’acord amb el Reial Decret-Llei de 13 de juny de 1978, es va constituir el Consell General Interinsular. El 3 d’abril de 1979 se celebraren les primeres eleccions als ajuntaments, on per primera vegada podien votar els majors de 18 anys; també s’havien d’escollir els membres dels consells insulars. El Consell Insular d’Eivissa i Formentera es constituí el 19 d’abril de 1979 i el primer president va ser Cosme Vidal Juan. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears va ser aprovat el 26 de gener de 1983. [NBM/EEiF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments