dacsa

dacsa f
1. BOT [Zea mays, família de les gramínies] La dacsa era un cereal bàsic a les civilitzacions americanes precolombines, on es va començar a cultivar l’any 5000 aC. A Europa es va introduir i estendre a partir del s XVI. L’origen és dubtós i encara és per determinar entre dos centres diferents: l’Amèrica Central n’és un i l’altre és un eix format pel Perú, Equador i Bolívia. El seu origen genètic sembla que es troba en dos gèneres: Euchlaena i Tripsacum, a través dels quals s’originà la dacsa. Mitjançant hibridació del primer gènere amb una baula de la cadena perduda, s’obtengué el segon gènere, que a continuació es creuà amb el gènere desconegut. La dacsa és un cereal d’estiu, herbaci, anual, que pot arribar als 4 m d’alçada. Les arrels són fasciculades. Té tres tipus d’arrels: seminals, fins a sis arrels que poden sortir de la llavor; secundàries, que són les més importants i que surten d’un nu especial, i les arrels que surten dels nus de la base, que ajuden a fixar la planta. La tija és dreta, cilíndrica, plena de medul·la esponjosa. És nuosa, té de 7 a 22 nus. Les fulles són alternes i de forma allargada (fins a 80 cm) i primes (fins a 8 cm) i s’abracen a la tija. Són de color verd intens. És una planta monoica, amb les flors masculines a la part terminal formant fletxa, que és una panícula d’espiguetes. Les femenines són axil·lars i formen les panotxes, amb un eix gruixut esponjós, damunt el qual es disposen els pistils en fileres, que donen uns fruits grocs o vermellosos. Les flors s’agrupen en espiguetes de dues flors on la segona flor és estèril. A la inserció de cada gra hi ha les glumel·les, que quasi no es veuen. Les panotxes —pinyes de dacsa a les Pitiüses— són recobertes per diverses bràctees de consistència foliàcia, per la part superior de les quals sobresurten els estils de les flors femenines, que són molt llargs. Els estigmes apareixen primer verdosos, després marrons i finalment s’assequen. A Eivissa es talla quan la panotxa comença a madurar i serveix com a farratge. A una panotxa hi ha de 8 a 20 línies de grans, que tenen de 18 a 42 grans cadascuna. Se sembra des de final d’abril fins a la primeria de juliol, i l’època més normal és la compresa entre el 15 de maig i el 15 de juny. Es posen una o dues llavors cada cop, separades entre 60 i 70 cm; les fileres se separen 70 cm (això equival a uns 12 quilograms per hectàrea). Es cultiva exclusivament en terres de reguiu, en petites parcel·les de menys de mitja hectàrea normalment. Es pot cultivar a quasi tot tipus de terreny, sempre que es pugui regar bé. La seua plantació és una bona alternativa després de la patata. La recol·lecció es fa manualment, collint les panotxes. Es deixen secar una mica (15% d’humitat) abans d’emmagatzemar-les. Actualment totes les varietats cultivades són híbrids. La dacsa és una de les plantes amb major nombre de varietats. La varietat eivissenca (anomenadadacsó) era de gra més petit i molt vermellós, amb bones qualitats per barrejar amb la farina de blat i panificar. També hi havia una altra varietat de dacsa autòctona, ladacsa blanca, més clara com indica el seu nom, de gra menys clavat al cor que els híbrids actuals. Aquesta última és més dolça i es menjava torrada. [CGV]2 dacsa, desfeta de f CULT POP Feina d’arrancar els dacsons o grans de dacsa de la pinya. Primer de tot s’espellofava, i aquesta fibra exterior o pellofa es feia servir per fer enfarinats per als porcs i les mules, o per als corrals, o bé per fer màrfegues de palla de dacsa, senallons, estoretes i capçanes. Després es trinxava la pinya de dacsa amb una agulla gran o punxó, i d’aquesta manera anaven saltant els dacsons. El cor de la dacsa era mòlt per als animals, mesclat, o també servia per fer foc. El dia que s’havia de desgranar la dacsa s’ajuntaven al porxo de la casa amics i parents o vesins, i es feia una reminyola. [CSC].
3. DIAL La paraula dacsa fa referència a la gramínia que a bona part del domini lingüístic català es coneix amb el nom de blat de moro. Dacsa és un mot propi de València i de les Pitiüses; una prova més de la important quantitat de lèxic i formes morfològiques que el parlar de les Pitiüses i el del país Valencià tenen en comú, propiciat per la forta relació marítima i comercial que aquestes illes han tengut amb el llevant peninsular. Joan Coromines diu que aquesta paraula, probablement d’origen àrab, designava una espècie de penís i també un gra menut semblant al mill. En importar d’Amèrica el Zea Mays, la paraula va passar a designar aquesta gramínia. [EEiF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments