cotó

cotó m
1. BOT [Gossypium sp., família de les malvàcies] El cotó era conegut per les antigues civilitzacions hindú i peruana, que l’utilitzaven com a fibra tèxtil, entre 3.000 i 2.400 anys abans de Jesucrist. Els cultivars moderns de cotó provenen de dos grups d’espècies, un asiàtic i un americà. Les espècies Gossypium herbaceum i Gossypium arboreum, amb una dotació de 13 cromosomes, són originàries de l’Antic món. Les espècies Gossypium hirsutum i Gossypium barbadense, amb una dotació de 26 cromosomes, són originàries d’Amèrica. Els cultivars actuals de cotó tenen arrels pivotants i profundes, port arbustiu, de consistència semillenyosa, o herbaci, de 75 a 150 cm d’alçada. Les fulles són lobulades i poc o molt palmades, de color verd clar, recobertes d’una pubescència llenyosa. Les flors són caliculades, amb cinc pètals blancs o groguencs. Els fruits són càpsules amb 3 o 5 divisions que, en obrir-se, deixen veure una sèrie de fibres blanques. És una planta exigent en calor i aigua i que no suporta el fred. Prefereix els sòls profunds, rics en humus i de consistència mitjana. Resisteix molt la salinitat. Se sembra a partir d’abril. La collita es fa entre octubre i novembre. Les pluges perjudiquen molt aquesta fase. Es poden fer unes 5 o 6 passades a mà. A Eivissa s’havia cultivat fins al principi del s XX, principalment a ses Feixes i vora el riu de Santa Eulària, cercant un bon subministrament d’aigua. [CGV]
2. INDUM Al s XIII ja hi havia una certa manufactura de cotó a la corona d’Aragó. La documentació eivissenca ofereix uns interessants registres de cotó el 1651, bé que referents a les mercaderies que portava el vaixell Sant Nicola di Bari, que naufragà als freus de ses Portes després d’haver sortit de Venècia i passat pels ports de Messina i Palerm, en la seua travessia cap a Espanya (Marí Cardona, Joan ). Concretament, s’esmenten sis bales, dos fardells i setze lliures de cotó filat. Dues d’aquestes bales es trobaven desfetes i com que estaven banyades s’havien de rabejar en aigua dolça i deixar-se eixugar per poder-les pesar. A més, es va recuperar el cotó que era dins “los magatzems, humit y enbolicat”, que havia d’“asentarse” una vegada venut. Per altra banda, deu ser cap a mitjan s XVIII quan cal situar l’inici de la introducció del cotó procedent d’Amèrica, de tanta transcendència per a la revolució industrial. És més o menys per aquestes dates quan algun dels inventaris eivissencs que s’han pogut estudiar informa de l’existència de cotó en madeixes. D’altra banda, arran del nomenament de Miquel Gaietà Soler, el 1784, com a assessor del Tribunal civil d’Eivissa i Formentera, hi ha constància de l’interès per ensenyar als pagesos el cultiu del cotó en aquestes illes. Quasi immediatament després, una sèrie d’informes notarials sembla reflectir la pràctica d’aquest cultiu, mitjançant els humils registres de cotó que apareixen en alguns inventaris, els quals no solen ultrapassar unes quantes lliures. Precisament fou a la darreria d’aquesta dècada quan el bisbe Manuel Abad y Lasierra va estimar en una tona, aproximadament, la producció de cotó a Eivissa. “Tan mínima collita —diu Joan Carles Cirer Costa — fa pensar en un conreu nou, més que en un de tradicional”. Ja el 1803, registres tals com «una sembradora con una porción de algodón en pepita» són clarament il·lustratius. Aquest cultiu local es corrobora, un any més tard, mitjançant una carta enviada al rei per la Junta de Comerç de Barcelona. “Per aquells anys —escriu J. C. Cirer— el conreu de cotó no era molt corrent a Espanya”. El 1867 —quan s’acaba la “fam de cotó” provocada per la Guerra Civil Americana—, l’arxiduc Lluís Salvador confirma que el cotó només se sembrava a les terres més bones, regades amb sènies, d’acord amb el que també diu el canonge J. Ferrer Arabí, el 1825. Segons l’Arxiduc, la producció de cotó a Eivissa fou de 113,5 tones el 1865, de 115 el 1866 i de 157,5 el 1867. Si hom segueix, igualment, el que exposa J. C. Cirer, “les estadístiques de cabotatge confirmen que el conreu de cotó era mínim abans de la guerra americana i que quan aquesta acaba torna a ser-ho. El mateix Arxiduc preveu l’ensorrament del conreu per la gran baixa que pateix el preu del cotó l’any 1868. A partir d’aquest any ja esdevé marginal a les sortides del port d’Eivissa”. Pel que fa a la manufactura del cotó, el bisbe Eustaquio de Azara —que va ocupar el bisbat entre 1788 i 1794— manà que s’ampliàs la casa de l’hospici i pogué instal·lar-hi nombrosos telers de roba de cotó entre d’altres innovacions. Millores que, això no obstant, varen desaparèixer durant els trastorns civils dels anys 1820-1823, tal com ha constatat J. Marí Cardona. Un exemple de caràcter particular, de 1803, il·lustra com a una casa de Jesús tenien«catorce canas de lienzo casero tramado de algodón». Però abans de concloure la primera meitat d’aquest segle, segons J. Maximilià Gibert —cap polític de la província—, només a Formentera utilitzaven el cotó a més de les fibres tradicionals (llana i lli ), encara que a tots els pobles d’Eivissa hi hagués teixidors que elaboraven els gèneres d’ús local. Entre els projectes de millores esmentats per J. M. Gibert, hi figurava el d’un català que volia instal·lar una fàbrica de filats i teixits de cotó a l’edifici de l’antic hospici. Independentment de si aquest projecte tirà endavant o no, les primeres estadístiques de què disposam, de mitjan dècada de 1850-1860, ja recullen sortides de teixits de cotó a l’exterior. Seguint J. C. Cirer “la trajectòria de les trameses de teixits de cotó és ascendent any per any fins 1905, i llavò baixa la quantitat sortida en pes, però no en valor (...) L’any 1900 les sortides de cotó ja representen quasi la quarta part, en valor, de les sortides totals de l’illa i són la primera partida dins les sortides. Ara bé —puntualitza—, a Eivissa només es fa una part del procés de manufactura (...) El preu per tona dels teixits que surten és, aproximadament, el doble del preu dels filats que entren”. D’aquesta manera, J. C. Cirer afirma que, des de 1890, “la manufactura del cotó serveix per pagar la matèria primera i tot el consum de tèxtils cotoners d’Eivissa i Formentera. El resultat final és el mateix que si les Pitiüses s’autoabastissin de tèxtils de cotó”. A mitjan de l’última dècada del s XIX, quan la manufactura del cotó estava plenament en alça, el registrador de la propietat Víctor Navarro Reig va escriure sobre la indústria corresponent que va ocupar, encara que malament, les dones proletàries de la ciutat d’Eivissa: Con este fin —afirma— se trageron del continente unas cuantas máquinas de hacer medias y un número competente de pacas de algodón. Repartiéronlas entre muchachas necesitadas, les enseñaron el manejo del artefacto, y les señalaron el precio de la mano de obra á un tanto sumamente módico (cincuenta céntimos de peseta por docena de pares) con la prohibición de que empleasen las máquinas en trabajar por su cuenta ni para otro, y el cómputo de los pares que deberían salir de cada tantas madejas de algodón... Tot això, sumat a altres abusos, donava com a resultat que els “dos reales nominales por docena de medias” que s’havien de pagar a les calceteres, quedassin a la meitat i fins i tot a menys. Aquest negoci, qualificable com a “subindustrial”, només tenia possibilitats de subsistir mentre Eivissa fos més pobra que la resta del país. “Però l’existència de mà d’obra entrenada i barata —observa J. C. Cirer— acabarà fent possible l’entrada d’una veritable indústria tèxtil; ens referim a la fàbrica Ventosa (Can Ventosa, Espai Cultural de ) instal·lada el 1925 que ja té dimensions industrials”. Des del començament del s XVII —és a dir, des del moment en què parteix el buidatge documental dels protocols notarials eivissencs—, s’han pogut constatar a Eivissa diverses peces de cotó, tant de parament domèstic com indumentàries. Es documenten, així, diverses tovalles o tovalloles i tovallons. Això, a més d’alguns cobertors i pentinadors. Abunden els registres de gipons de cotó, des dels últims anys de l’esmentat s XVII fins a la darreria del XVIII. Al s XVIII pertanyen també nombroses al·lusions als guardapits d’aquest mateix teixit; grup al qual cal sumar els exemples de justets del mateix. Hom disposa, fins i tot, del testimoni d’algun balandram i de certs rebosillos. És altament representativa la presència de calces de cotó en els inventaris illencs. En canvi, tenen una representativitat documental escassa els calçons d’aquest gènere, a les Pitiüses. I també es tenen proves de les camises de cotó, o tramades de cotó. A aquestes i a altres peces s’afegeixen diversos registres de mocadors, des de la darreria del s XVIII i, esp, a mitjan s XIX ( cotonina, fil-i-cotó, indiana, llista, mitjallana). [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments