calcària

calcària  f GEOL
1. Roca sedimentària que conté més d’un 50% de carbonat de calci. Les calcàries es poden dividir en tres grups principals: a) calcàries d’origen químic o bioquímic formades pel dipòsit de carbonat de calci a causa de l’evaporació de les aigües o per fixació realitzada per organismes; b) calcàries d’origen organogen constituïdes per copines o estructures d’organismes (calcàries coral·lines); c) calcàries detrítiques que, en relació amb la granulometria dels elements que contenen, s’anomenen: calcirudites, calcarenites i calcilutites. L’aragonita i la calcita són les formes més freqüents del carbonat de calci. La magnèsia, o carbonat magnèsic, no juga un paper accidental a les roques carbonatades, ja que sovent es troben formades pel carbonat doble de calci i magnesi en proporcions diferents. Així es passa de calcàries pràcticament pures quant a carbonat de calci, a les dolomies que tenen major quantitat de carbonats de magnesi, encara que els materials externs pràcticament no existeixen.  El calci prové de la descomposició de les roques eruptives i metamòrfiques, en particular dels seus silicats de calci. El seu transport es fa en forma de solucions, en suspensió col·loïdal o en estat de petites partícules detrítiques. La precipitació del carbonat de calci es realitza per diferents mecanismes, uns químics i altres bioquímics. Els primers, per la solubilitat del carbonat de calci a l’aigua del mar, en funció del percentatge de CO2, compost capaç de transformar-se en bicarbonat. La pèrdua d’anhídrid carbònic és per diverses causes entre les quals es poden esmentar: l’afiliació de les aigües i la disminució de la pressió atmosfèrica. Les aigües fredes i profundes són més riques en anhídrid carbònic que les aigües calentes i superficials. Es comprèn que l’anada cap l’equador de les aigües polars dóna lloc, per augment de la temperatura i la disminució de la pressió hidrostàtica, a la precipitació dels carbonats de calci a les mars càlides. El mateix fenomen es produeix més localment, per la remuntada de les aigües fredes dels fons profunds. Ocasionalment, les erupcions volcàniques provoquen el rescalfament de les aigües, que evapora l’anhídrid carbònic i produeix la precipitació. A vegades, les capes oceàniques superficials, saturades de carbonat de calci per evaporació, poden donar lloc a la precipitació de fines làmines d’aragonita que sovent es dilueixen en el seu descens cap al fons. Un fenomen anàleg pot produir-se a la boca dels rius, on l’aigua dolça s’estén en mantells de poc gruix a la superfície marina. Aquestes condicions particulars d’evaporació poden regnar a medis epicontinentals fins a alguns centenars de quilòmetres d’amplària. Als esculls coral·lins, l’evaporació i la precipitació de carbonat de calci resultant, condueixen a la cimentació ràpida de les restes dels esculls i dels sediments de platja. Se sap que les aigües que alimenten els llacs estan generalment molt carregades de calç i que aquestes precipiten a les seues conques calcita molt fina que constitueix la creta lacustre. Aquestes precipitacions provenen essencialment de la diferència de temperatura entre el llac i els seus afluents. En entrar a les conques lacustres les aigües torrencials, sobresaturades per la relació de la tensió en àcid carbònic de l’atmosfera, precipiten una fracció del seu carbonat, sobretot si la seua temperatura és elevada. L’arribada d’aigües carregades de calç als mantells de forta salinitat condueix a resultats anàlegs. Als casos en què el medi té una forta concentració, els sulfats també es poden precipitar. L’agitació i la presència accesòria d’algues condueixen a la deposició de turs porosos i de travertins. Per mecanismes bioquímics, els organismes marins i lacustres fixen el carbonat de calci dels seus esquelets a les seues parts protectores amb associació amb CaCo3, CaSO4 i Ca3(PO4)2. Aquestes síntesis, afavorides per una elevació de la temperatura, són característiques dels mars càlids. El dèbil contengut en CaCO3 en aquestes últimes, indica que el carbonat se sintetitza a partir del sulfat, molt més àmpliament repartit en el medi marí. Per ordre d’importància se citen els organismes següents constitutius: algues calcàries, foraminífers, mol·luscs, coralls, equinoderms, esponges, crustacis, anèl·lids i briozous. La fotosíntesi de les algues és un important factor de precipitació de carbonat de calci;  en particular, la varietat d’algues verdes  disposa d’un metabolisme que necessita el CO2, mesclat amb l’aigua de la mar a partir dels bicarbonats. Aquests, en reduir-se a carbonats, precipiten en forma d’una fina pols de vidres de calcita (algaldust) i en recobreixen els seus tal·lus i el substrat. Aquest fenomen té lloc a una profunditat que no sobrepassa els 80 m; d’entre els principals organismes actius, al medi marí, es poden citar Lithothamniun i Halimeda i, als llacs, les caràcies. La fotosíntesi absorbeix igualment el CO2 d’altres bicarbonats, en particular del mag-nèsic. Però, en aigües dolces, el carbonat que resulta és més soluble que la calcita i no es diposita, o molt rarament, cosa que explica el feble contengut mitjà en magnesi dels fangs lacustres. Al medi marí, el contengut és més elevat, però rarament assoleix la saturació. La gènesi del carbonat de calci per l’activitat bacteriana encara és mal coneguda. Els bacteris aerobis i anaerobis són abundants als sediments marins i molt particularment a la part superficial dels dipòsits al llarg de les costes baixes. S’atribueixen als bacteris, encara que no està provat fefaentment, la precipitació de l’aragonita i rarament de la calcita, segons els processos següents: al primer, els nitrats són reduïts a nitrits; després, en amoníac que, combinat amb CO2, dóna lloc al carbonat d’amoníac que, per doble descomposició amb el sulfat de calci, dóna carbonat de calci. Aquesta cadena de reaccions,  unida a la descomposició bacteriana de la matèria orgànica, condueix a la precipitació de l’aragonita en fines palletes. El carbonat magnèsic pot obtenir-se per un procés anàleg, però la reacció és més lenta. En un segon procés, l’amoníac pot influir directament sobre el bicarbonat de calci en dissolució, per combinar-se amb l’anhídrid carbònic i precipitar el carbonat de calci. I en un tercer procés, els compostos orgànics del calci utilitzats directament pels bacteris poden alliberar CaO que s’uneix a l’anhídrid carbònic per formar el carbonat. La precipitació del carbonat de calci per l’activitat bacteriana no és més que una conseqüència d’aquesta última i no constitueix un producte directe d’aquests organismes. Dunham (1962) classifica les calcàries segons la seua textura en: Grainstone, grans sense matriu; Packstone, grans en contacte amb una matriu; Wackestone, grans que suren en una matriu; Mudstone, micrita amb pocs grans; i Boundstone, calcària de subjecció orgànica (taula I). “Els sediments carbonatats neixen, no es fan” (James, 1979); aquesta frase constitueix la clau per a la comprensió de les diferències essencials que hi ha entre els sediments carbonatats i els siliciclàstics. Els carbonatats es formen al mateix medi de deposició —o quasi— i per això la seua anàlisi, a més de tenir en compte els paràmetres físics, indicadors del règim hidràulic (estructures sedimentàries, textura i fàbrica), ha de considerar-ne com a part essencial la pròpia naturalesa de les partícules sedimentàries que la composen. Els plans d’estratificació representen un canvi en les condicions de sedimentació, però hi ha dos tipus de plans, esp pel que fa a les roques carbonatades: hardgrounds i paleocarsts. Els primers representen horitzons de cimentació sinsedimentària just per davall la superfície del sediment i abans de l’enterrament per la següent arribada de material. Són sempre subaquàtics i representen un moment de no sedimentació (diastema). Generalment tenen incrustacions de lamel·libranquis, foraminífers, etc. i han estat perforats per esponges, anèl·lids, bivalves, etc. Els paleocarsts responen a processos de dissolució per les aigües meteòriques de les superfícies dels materials, quan aquests emergeixen. Això produeix una superfície irregular i foradada. A la taula II s’indiquen els principals minerals que composen les roques carbonatades (subratllats els més importants). Amb caràcter generalment secundari, els elements minerals no carbonatats que s’observen als dipòsits carbonatats són els següents: matèria orgànica; òxids i hidròxids, principalment d’alumini i silici; quars, generalment en forma de grans detrítics; fosfats; sals hal·lògenes, sobretot de sodi i potasi; silicats; sulfats, sobretot anhidrita i guix; sulfurs, principalment pirita i marcassita. A la taula III se sintetitzen els principals components texturals dels materials carbonatats.2 calcàries ampelítiques. Són roques essencialment compostes per fragments calcaris que el carbonat de calci ha cimentat convertint-les en roques consolidades. Són calcàries de pasta fina de color negre mat diferent de les calcàries sapropèliques pel fet que la matèria carbonosa que les impregna els confereix una superfície polsosa que taca. La pirita en cristalls o en grànuls és un element constant en les calcàries ampelítiques i la seua freqüència sembla variar en sentit invers a la matèria carbonosa.3 calcàries argiloses. Són roques grises, generalment d’aspecte tendre, molt repartides en les sèries geològiques, que s’assemblen molt més a les argil·lites que a les calcàries i es reconeixen per l’olor argilosa característica. La participació orgànica a les calcàries argiloses és molt variable i no ofereix cap element característic, contràriament al que ocorre amb la creta de la mateixa fàcies. 4 calcàries bituminoses. Són calcàries més o menys acolorides en marró per materials bituminosos que solen desprendre una olor fètida característica en colpejar-les. Disposen d’una estructura zonada a causa de l’alternança d’innombrables nivells grisencs calcaris i nivells negres on es concentren els productes bituminosos. La pirita sol trobar-se íntimament unida a la matèria bituminosa.5 calcàries clàstiques. Contenen sovent una proporció apreciable de minerals detrítics entre els quals predominen el quars i la glauconita. La transició entre les ortoquarsites i les glauconites de ciment calcari és freqüent i comporta una gamma de variables en les quals els minerals i les partícules calcàries estan barrejades en totes les proporcions.6 calcàries coral·lines. Són roques marines recristal·litzades, sense estratificació aparent i que presenten associacions de pòlips. L’element caracterísitic d’aquestes roques és la fibra de l’esquelet dels zoantaris; desgraciadament, la transformació de l’aragonita en calcita condueix a la separació quasi completa de l’estructura fibrosa i és necessari el microscopi per examinar-la. Els estromatoporoïdeus componen sovent calcàries coral·lines amb una estructura interna pareguda a un teixit esponjós de gran finura i molt criptocristal·lí. Al contrari, res sembla més variable que la morfologia i l’estructura de les melobèsies fixades als esculls, que presenten un teixit molt compacte. Les calcàries coral·lines o esculloses són a voltes vacuolars i cavernoses, a causa de les vicissituds del creixement dels pòlips o a fenòmens de dissolució sinsedimentària.7 calcàries dolomítiques. Són roques carbonatades que contenen un percentatge de carbonat magnèsic; Hom les classifica de la manera següent: les calcàries tenen més d’un 95% de calcita i menys d’un 5% de dolomia; les calcàries magnesianes tenen entre un 90%  i un 95% de calcita i entre un 5% i un 10% de dolomia; les calcàries dolomítiques, entre un 50% i un 90% de calcita i entre un 50% i un 10% de dolomia; la dolomia calcària, entre un 50% i un 10% de calcita i entre un 50% i un 90% de dolomia; la dolomia, menys d’un 10% de calcita i més d’un 90% de dolomia.8 calcàries granuloses. Són roques semblants a les calcàries pseudo-oolítiques; deuen la seua estructura a accions dinàmiques o a processos fisicoquímics secundaris. Quan l’estructura grumosa és d’origen secundari, revela petits elements calcaris de pasta fina, esfèrics o irregulars i de contorns sempre difosos. Aquests grums criptocristal·lins destaquen pel seu color gris fosc en una massa fonamentalment de calcita incolora. L’estructura grumosa no és més que una variant de l’evolució diagenètica de les calcàries de gra fi. El mecanisme és sempre el mateix: un fang calcari homogeni comença a cristal·litzar en el conjunt de la seua massa.9 calcàries lacustres. Són, en general, dèbilment argiloses i pobres en materials clàstics i contenen un nombre restringit de gèneres orgànics (encara que alguns d’ells amb molta profusió): caràcies, algues incrustants, ostràcodes, gasteròpodes i lamel·libranquis. A les calcàries lacustres es troben varietats orgàniques a causa de l’acció de les algues del grup de la cianofícies. Altres vegades, no sembla participar en la gènesi cap element orgànic. La finura extrema dels grans d’aquestes calcàries es tradueix en un aspecte criptocristal·lí.10 calcàries lumaquèl·liques. Són una varietat que inclou restes de mol·luscos i altres organismes, fortament consolidats, encara que el seu aspecte general a vegades és vacuolar. Nombroses calcàries lumaquèl·liques es troben cimentades fins al punt que, quan es rompen, es trenquen indistintament els elements i el ciment. L’examen al microscopi revela una infinitat de restes de copines, i la seua microestructura pot ser perfectament conservada o bé totalment destruïda i substituïda per calcita molt pura. La forma de vida colonial dels rudistes condueix a la gènesi de fàcies lumaquèl·liques, amb restes gruixudes de valves unides per un ciment fi.11 calcàries amb microbretxes zoògenes. Inclouen calcàries detrítiques amb elements en els quals la grandària dels grans d’arena és de 0’05 a 5 mm i són angulosos. Encara que,  entre els grans angulosos i els pseudo-oòlits existeixen tots els graus de transició. Les restes orgàniques solen ser importants, esp els foraminífers i equinoderms. La influència de les aportacions continentals és palesa en la presència de minerals clàstics, en proporció variable.12 calcàries oolítiques. Constitueixen un ampli grup de roques carbonatades els elements de les quals tenen una forma globulosa d’escassos mil·límetres de diàmetre i es componen de fulles concèntriques. La designació de calcàries pisolítiques és aplicable quan la talla dels glòbuls s’aproxima al d’un pèsol. Un oòlit típic es descompon en dues parts, un nucli mineral o orgànic i un embolcall de gruix variable caracteritzat per una estructura concèntrica més o menys fina. Les calcàries oolítiques marines ofereixen el millor exemple d’aquesta estructura. Els oòlits es troben units per un ciment, encara que es comporten com a cossos estranys. L’estructura oolítica és un caràcter primari adquirit per precipitacions del carbonat de calci al medi marí, llacunar o lacustre, poc profund i agitat. El paper de l’agitació de l’aigua és mantenir en suspensió les partícules minerals o orgàniques que serveixen de centres d’atracció al carbonat de calci, i originen una successió de pel·lícules concèntriques que condueixen finalment a la precipitació de les esfèrules sobre el fons.13 calcàries pelàgiques. Es formen per una acumulació de closques calcàries de foraminífers i d’algues planctòniques, associades, en proporció variable, a cefalòpodes. Això no obstant, cap d’aquests trets no implica una sedimentació de mar profunda. Les calcàries pelàgiques són, per excel·lència, de gra fi, i totes les delicades estructures orgàniques que contenen presenten tots els estadis de dissolució, fins a la desaparició de tota aparença orgànica.14 calcàries pseudo-oolítiques. Són roques essencialment compostes per fragments calcaris de la mateixa grandària que els grans d’arena (0’05-5 mm), més o menys esfèrics i desproveïts d’estructura interna. El dipòsit d’aquests fragments engendra arenes i gravetes calcàries que, cimentades per carbonat de calci, esdevenen roques consolidades.15 calcàries sapropèliques. Són formades per materials orgànics animals o vegetals en vies de descomposició. La matèria sapropèlica és carboni en una forma indeterminada. Als afloraments, aquestes calcàries ofereixen la particularitat de descolorir-se prenent una pàtina gris o blanquinosa, d’aspecte esponjós, que ressalta de manera notable amb la ruptura, d’una lluentor negra mat. Amb la gran part dels casos, aquestes calcàries són sediments de fons lacustres o llacunars, o de conques interiors marines en què la putrefacció de la matèria orgànica es va produir a recer de l’aire.16 cretes. Són roques calcàries blanques i tendres que es distingeixen de les altres per la seua dèbil cohesió i per la porositat. Hom admet que el precipitat inicial es presenta en forma de calcita, i no es produeix cap modificació ulterior. Els minerals clàstics antígens són rars, llevat de la glauconita i dels fosfats de calç, a partir dels quals es desenvoluparen certes varietats de creta. Això no obstant, encara que el residu insoluble en pes és molt poc important, és molt variable i inclou quars, minerals pesants i compostos antígens on predominen els feldspats, la pirita, la limonita i l’òpal. Dos grups principals d’organismes són presents a la creta: els coccolitofòrids i els foraminífers. Les calcàries coral·lines a Eivissa i Formentera s’aprecien al Tortonià transgressiu, formant vertaders bancs en què abunden els corals, i en les calcàries urgonianes amb rudistes de la unitat d’Albarca. Les calcàries pelàgiques més importants d’Eivissa es troben als sediments fins, esp a les calcàries ebúrnies del Cretaci superior (sa Talaia de Sant Josep , nord del port de ses Caletes , puig d’en Serra , Llentrisca , etc.). A la base dels tallserrats des Cubells , en nivells de l’Hauterivià-Albià, hi ha calcàries de gris fosc a gris ocre en les quals es troben nivells de calcàries oolítiques. També al ciment dels vessants del puig d’en Serra, en les calcàries massives del Titònic-Valanginià, hi ha calcarenites amb oòlits. A les calcarenites urgonianes es troben nivells calcaris oolítics, amb microorganismes al centre dels oòlits. Sota uns 100 m de calcàries que formen la serra de Cala Molí , afloren, als vessants N i W, calcàries oolítiques en bancs d’uns 50 cm de potència, que pertanyen també a la fàcies urgoniana. Igualment, als pujols urgonians de la cala d’Albarca , de color gris ocre, apareixen nivells de calcàries oolítiques alternant amb calcarenites. Les calcàries lacustres es poden apreciar alternant amb conglomerats i llims terrosos en les sèries fluvials que afloren a la part més baixa de la costa entre la punta de s’Àguila i es Portitxol . Les calcàries clàstiques són freqüents en ambients marins costaners de profunditat inferior als 80-100 m. Molts dels afloraments calcaris i calcarenítics de la unitat d’Albarca contenen importants quantitats de clastos, generalment de reduïdes dimensions. Les calcàries argiloses són freqüents a la unitat tectònica d’Eivissa, als sediments del Titònic-Cretaci inferior; se’n pot observar una potent sèrie a la punta des Jondal . També a l’Oxfordià de la punta Grossa es veuen nivells de calcàries argiloses. Les calcàries dolomítiques, que en alguns punts passen a dolomies calcàries, s’aprecien a tots els afloraments del Lias inferior (pedrera de s’Argentera, pedrera de Can Xomeu de Sant Miquel, puig Nunó , es Botafoc , canal d’en Capità, etc.). També n’hi ha entre els nivells de calcàries amb lloses del Kimmeridgià i sobretot als nivells del Muschelkalk (s’Església Vella , cap Roig , Atzaró , cala Llenya , can Puig de Dalt a Sant Carles, sa Talaia de Sant Llorenç , etc.). [BEP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments