calàpet

calàpet  m ZOOL [Bufo viridis ssp balearicus, família dels bufònids, ordre dels anurs] Nom que rep a les Pitiüses l’única espècie d’amfibi bufònid que viu a les illes Balears. Té la pell berrugosa i de color verdós amb taques més fosques i ben definides i amb la part ventral blanquinosa. La grandària no és massa considerable: el mascle fa uns 8 cm i la femella uns 10 cm, amb un pes d’entre 20 i 30 g. Les glàndules paròtides són grans i aproximadament paral·leles, el timpà és mitjancer i l’iris de l’ull és verdós. De costums més terrestres que els de la granota, pot allunyar-se 3 o 4 km de les basses o dels safareigs. Sembla que a les Balears el seu comportament és més aquàtic que al continent, possiblement per l’aridesa i la dificultat de trobar llocs adequats per a la posta. Aquesta espècie és comuna a gran part d’Europa, Àsia i Àfrica del Nord, però no és present a la Península Ibèrica; la població eivissenca és, doncs, el límit meridional europeu de l’espècie. Sembla que a les Balears va ser introduït per l’acció de l’home a l’edat de bronze amb un origen tirrènic. Al llarg del temps el calàpet s’ha diferenciat a les Balears com a subespècie pròpia. Aquesta subespècie, proposada per Boetter l’any 1880, va ser rebutjada per Antoni Vidal a partir de les  seues investigacions a les illes Pitiüses. Més tard, anàlisis de les proteïnes plasmàtiques i de la vocalització han permès diferenciar la subespècie balear com a forma insular pròpia. A les Pitiüses només és present a Eivissa, bé que s’han trobat alguns individus a Formentera que arriben dins caixes de verdures portades des d’Eivissa. Fins no fa molt de temps era molt corrent als conreus, especialment als plans de Vila i de Sant Jordi, així com a Jesús, Santa Gertrudis i Portmany. En l’actualitat es troba en perill d’extinció a Eivissa, segurament per l’abandonament dels cultius (i per tant dels safareigs) i a causa de l’ús indiscriminat de productes fitosanitaris. Per tot això, l’any 1991 la Direcció General d’Estructures Agràries i Medi Natural va iniciar un pla de recuperació del calàpet a l’illa d’Eivissa, amb la introducció, des de Mallorca, de cabots a les fonts i les basses illenques. A Eivissa els mascles es dirigeixen cap a les basses devers el mes de febrer i comencen a cantar; les femelles hi arriben un poc més tard i hi dipositen uns cordons gelatinosos de 2 a 4 m, que inclouen tres o quatre fileres de petits ous negres.  En cada posta hi ha entre 10.000 i 20.000 ous, dels quals, pocs dies després, surten els cabots. Durant l’hivern, a les Balears manté una activitat nocturna si es donen les condicions favorables, mentre que a les poblacions continentals hivernen. L’activitat dels calàpets és principalment nocturna: cap al sol post surten dels seus amagatalls sota pedres, entre parets seques o d’entre la vegetació, i s’alimenten d’insectes, de manera que són molt útils per als pagesos. [JCP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments