ca

ca  m
1. ZOOL [Canis familiaris, família dels cànids] 1 Mamífer carnívor de la família dels cànids , que sol viure en domesticitat. És emprat per l’home en múltiples tasques: caça, guarda, companyia, guia de cecs, localització de drogues i  explosius i salvament, entre d’altres. A les Pitiüses se sol emprar per a guarda, caça i companyia, i hi ha representants de nombroses races. Les més corrents són el ca eivissenc, el pastor alemany i els bords. Últimament ha crescut l’afecció a tenir cans i també n’han augmentat les races (boxer, dobermann, rottweiler, mastí, husky, alaska, fila, pequinès, yorkshire, terrier, caniche, llebrer, pit bull, de presa, gos d’atura, pointer, perdiguer, basset, bull terrier, mastiffs, etc. 2ca bord oca entravessat. Es diu d’aquell que és fill de pares de diferents races o de pares també bords. En aquest últim cas se’n diuca rebordonit, bé que el terme rebordonit s’empra més en casos de consanguinitat. Aquest ca se sol diferenciar dels altres perquè mostra comportaments més decidits i independents que els de races pures. 3ca de mostra. Ca que ensuma la peça de caça, s’atura i sol aixecar una pota com si l’ensenyàs al caçador. 4ca perdiguer operdiuer. Ca emprat per a la caça de perdius i guàtleres, i fins i tot de cegues i faisans. Té el cos gruixat, les cames fortes i les orelles caigudes. 5ca eriçoner. Ca de grandària reduïda que sol ser bord i s’empra per caçar eriçons. Quan els ensuma es posa a glepar i avisa l’amo. També sol capgirar l’eriçó i empènyer-lo amb una pota. 6ca ratoner orater. Ca de grandària reduïda que sol ser bord, encara que a Mallorca és d’una raça definida de colors negre i foc. S’empra per caçar ratolins i rates grosses, bé que també es pot emprar per caçar conills dins els caus. 7ca de caça. Ca eivissenc i, més rarament, ca perdiguer. 8ca eivissenc. És utilitzat a les Pitiüses per a la caça del conill. L’estàndard oficial, que data de 1930, diu que es tracta d’una raça molt rústica, originària d’Eivissa i molt comuna a les Balears, si bé assegura que a Mallorca hi ha els millors exemplars. Afirma, igualment, que és abundant a Catalunya, València, el Rosselló i Provença, conegut amb el nom de ca mallorquí o ca de les Balears, encara que reconeix que és més conegut amb el nom d’origen: ca eivissenc. Precisament, el nom d’aquest ca, que pertany al grup dels cans conillers (cans caçadors, que utilitzen l’estratègia i no la persecució directa de la presa), ha estat sempre motiu de polèmica. Ja el 13 de juny de 1930, el president de la Real Sociedad Central de Fomento de las Razas Caninas en España contestava al president de la Societat de Caçadors L’Eivissenca, Bartomeu Prats Escandell, per comunicar-li que el ca passaria a denominar-se ca eivissenc: «En virtud de lo interesado por la Sociedad de Cazadores La Ibicenca, que V. S. tan dignamente preside, en escrito de 3 de febrero del corriente año, relativo al nombre que se debe dar al podenco por unos titulado Ca Eivissenc y por otros Podenco mallorquín, con fecha 26 del mismo mes de febrero escribimos a nuestro representante para la islas Baleares, Don Alfredo Llompart, rogándole hiciese una encuesta sobre el particular, para determinar, teniendo en cuenta las opiniones más fundamentales, cuál es el título que en lo sucesivo deba llevar el podenco que se cría en las Baleares. En 7 del corriente mes de junio hemos tenido carta de Don Alfredo Llompart, en la que nos dice que después de haber consultado con todos los cazadores viejos de alguna ilustración, con varios escritores y con filólogos de nota, todos dicen con rara unanimidad y noble franqueza que en Mallorca nunca se ha hablado de Podenco mallorquín  y sí siempre del Ca Ervisench (así reza en su escrito). Reunido ayer jueves 12 de junio de 1930 el Bureau o subcomité de esta colectividad, se acordó por unanimidad (...) se conozca en lo sucesivo oficialmente por el nombre de Podenco ibicenco». L’esmentada societat canina tradueix el nom de ca eivissenc per podenco ibicenco, la denominació més corrent des de llavors. El ca eivissenc té un cap llarg i estret, en forma de con agut; el crani és llarg i sec amb la depressió frontal poc pronunciada. Les orelles són dretes, dirigides cap endavant i molt mòbils; els ulls són oblicus, petits i de color sempre ambre clar. El nas és de color carn i sol ser tengut en compte per determinar la puresa de la raça (un color fosc pot indicar algun encreuament amb altres races). El color del ca és blanc i roig, o blanc i lleonat, o unicolor, encara que és estrany. El pes oscil·la  entre els 20 i els 24 kg. Pel que fa a l’alçada del ca, també hi ha moltes controvèrsies, ja que la moda ha imposat de vegades cans més esvelts i alts que els que viuen a Eivissa. Fins i tot s’indica una alçada d’entre 66 i 72 cm, que es troba molt lluny de la realitat. Els cans que es crien a Eivissa i Formentera són més baixos. La mitjana de la femella és de 58 cm, i la del mascle és de 62 cm (un 8% més), més prop del que asse-nyala l’estàndard de 1930 (mascles de 60 a 66 cm i femelles de 57 a 63 cm). L’altura té una importància relativa en funció de la tasca encomanada al ca; si es tracta d’un ca de companyia o per participar en concursos, possiblement una alçada major l’afavoreix i li dóna més bellesa, però a l’hora de caçar en garrigues com les d’Eivissa, un ca més baix té més possibilitats. A les Pitiüses, la pràctica totalitat dels cans no té pedigrí i la selecció es fa únicament segons la funció de la caça. Els caçadors no tenen cap mirament en eliminar aquell cadell que no demostra una predisposició a la caça des de ben aviat i això permet portar a terme una correcta selecció de la raça en la línia de treball, no sempre acceptada per tots els clubs oficials del ca eivissenc que hi ha a Espanya i a l’estranger (EUA, França, Holanda, etc.), que prefereixen donar prioritat a la morfologia. Tampoc s’accepta aquesta selecció per part de les Associacions de Protecció d’Animals, que troben que els mètodes són massa expeditius. Sobre l’origen del ca eivissenc només es fan conjectures, a falta de proves concretes que demostrin que deriva dels cans portats pels fenicis des d’Egipte. Aquesta és la hipòtesi més acceptada per la majoria d’autors i experts. És, sens dubte, una de les races més antigues del món, que es manté ben conservada gràcies a la cria endògena, limitada per la insularitat. Possiblement els fenicis importaren cans de les races anomenades cans del faraó i, una vegada a l’illa, la selecció, tant natural com artificial, convertí aquells primers cans en el que avui es coneix com  ca eivissenc. Aquells cans també podrien haver originat les distintes varietats de cans conillers que actualment es troben a la Península (conillers portuguès, andalús, extremeny, etc.). La raça del ca eivissenc, modificada en petits aspectes d’adaptació a les Pitiüses, podria tenir uns 6.000 anys d’antiguitat. Hi ha referències en tombes de faraons de la primera dinastia (3400 aC) i de més recents on es troben representacions de cans molt pareguts al ca eivissenc. Es tracta de cans lleugers, de línia mitjana, de molta cama, de cap i coll llargs i prims, i amb orelles dretes i coa llarga. Aquests podrien haver estat els primitius cans eivissencs, i ser els seus avantpassats directes (cans dels faraons o, possiblement, basenji) que sofriren modificacions ecoetològiques causades pel clima i per la geografia de les illes. El tipus de ca representat en les tombes o en escultures podria haver format el grup de cans de trets semblants que els fenicis o cartaginesos estengueren per les illes de la Mediterrània occidental i des de les illes a la Península, o bé directament, així com a les Canàries, bé que no és tan clar com se’n va produir l’expansió, ni quina cultura els va escampar. Els primers cans arribats a Eivissa, segurament del tipus de ca del faraó (Pharaon hound), anaren convertint-se en una raça pura per mor de l’encreuament consanguini efectuat per l’aïllament, cosa que no passà a la Península, on la raça ha estat més afectada per encreuaments bords. Es diu que els primers cans gairebé no caçaven, però que en trobar-se en un lloc on hi havia molts de conills des-envoluparen l’instint fins a convertir-se en una gran especialitat. El ca eivissenc es un ca de caça sobretot, encara que també hi ha gent que, últimament, l’empra com a ca de companyia. És un animal molt rústic, potent i resistent, que suporta hores de treball sense adonar-se’n. Empra tots els seus sentits en la caça, cosa que el distingeix bàsicament dels llebrers, i es refia de la vista, l’oïda i l’olfacte per localitzar i perseguir el conill, fins agafar-lo.  Normalment se sol caçar en colles de quatre o sis cadelles, ja que el mascle es considera que molesta els altres cans, encara que també és bon caçador. Els cans fan tota la feina: cerquen la peça i la capturen; per això disposen d’un sistema de comunicació visual per saber en tot moment on es troba el seu company, i no solen glepar fins que no han descobert el conill. Aquest sistema de caça és molt apreciat pels caçadors, ja que conforma un art primitiu on no cal l’escopeta, sinó la feina de l’animal, ajudat per l’home. Els caçadors consideren el ca eivissenc com el millor animal per a la caça a barres. Una vegada localitzada la peça, aquesta té l’impuls de fugir, i és en aquest moment quan el ca aplica els seus extraordinaris sentits de l’oïda i la vista, a més de l’olfacte, ja que se’n refia per perseguir el conill. El seu cos atlètic li permet  fer bots a l’aire que componen un gran espectacle durant la persecució del conill; així es para en sec, torna a córrer, gira de colp, i tot això en perfecta harmonia i coordinació amb la resta de cans que componen la colla. Normalment, la colla de cans, que moltes vegades s’ha comparat a una colla de cànids salvatges pel seu primitivisme, sol tenir un cap entre els que la componen, que dirigeix l’operació de caça, sense que ningú se n’adoni més que el propi caçador. Quan un ca localitza un conill, glepa d’una manera característica que els altres cans i els caçadors coneixen molt bé; tot d’una la colla envolta la peça. Si el conill escapa, tots els cans tornen a començar fins que l’agafen i el porten a l’amo, moltes vegades encara viu. Els cans es comencen a ensenyar quan tenen quatre o sis mesos i molt aviat ja els comencen a portar al bosc perquè aprenguin dels altres cans ja caçadors. Quan tenen mesos se’ls amolla algun conillet o bé es fa córrer davant ells un embolic de pell de conill lligat a una corda, que estimula l’instint de caça; aprenen la resta pràcticament sols. Segons els caçadors eivissencs, hi ha dues varietats de cans: una de pèl llis i una altra de pèl dur, però neguen que hi hagi cans de pèl llarg, com de vegades es veuen en llibres o exposicions. A Formentera és on més cans de pèl dur hi ha, malgrat que la seua introducció és més recent. El ca eivissenc és molt independent i no necessita la companyia de l’home per viure, tal com passa amb la resta de cans; sol campar molt bé tot sol, la qual cosa demostra la gran adaptació d’aquest ca al medi on viu, i això ho confirma el fet que sovent es troben cans amollats i sense amo, que van d’una banda a l’altra, sense provocar danys als animals domèstics i sense acostar-se massa a l’home. El ca eivissenc té una jerarquia molt marcada i cadascú sap perfectament quin és el seu paper dins el grup o la colla. Així mateix, quan el ca es troba tot sol pot mostrar aspectes d’un comportament de guarda de la propietat o del domicili de l’amo, encara que aquesta tasca està pràcticament limitada als mascles, i, així i tot, es dóna amb poca freqüència. Quan no cacen solen ser animals tímids o gairebé porucs, trets que canvien molt radicalment si la colla està en plena feina de cerca o persecució del conill en el bosc: llavors es tornen descarats, agosarats i s’encoratgen uns als altres sense reparar en res ni veure més perill que la renyada de l’amo si no agafen la peça. El ca eivissenc s’ha estès per quasi  tot el món des d’Eivissa i en temps recent. Aquest fet conforma una circumstància especial que converteix aquest animal en un ambaixador eivissenc per nombrosos països. La raça ha estat introduïda a la Península Ibèrica i a la Catalunya Nord; encara que a molts d’aquests llocs tenen cans pareguts, els eivissencs són més apreciats per a la caça. Hi ha, igualment, societats dedicades a la cria del ca eivissenc als Estats Units, Anglaterra, França, Alemanya, Rússia, Àustria i Holanda, a més d’exemplars en molts altres països. És destacable que a Anglaterra els aficionats a la caça constituïren un club del ca eivissenc per fomentar la cria i a Los Ángeles hi ha exposicions de cans eivissencs nascuts en aquests països. Aquesta expansio té un perill del qual sovent s’ha parlat, ja, perquè no sempre els criadors forasters crien els animals mirant-ne la funcionalitat, sinó que ho fan per guanyar concursos de bellesa. A Espanya hi ha el Club del Ca Eivissenc, que està ubicat a Mallorca, mentre que a Eivissa no hi ha ninguna societat en actiu ni cap club que fomenti la raça del ca eivissenc tal com és realment a les Pitiüses. Característiques i etologia. El ca eivissenc és molt submís amb l’amo  i respecta les seues ordres, sense oposició de cap tipus. No obstant això, sol ser molt desconfiat amb els estranys, encara que les femelles mostren sovent una gran docilitat. És independent i té pautes de conducta  ben marcades que el diferencien d’altres races de cans, com pot ser la gran expressivitat que solen mostrar amb els membres de la família humana on viuen i amb els seus congèneres inferiors. Així i tot, tenen una marcada jerarquia intraespecífica  que remarca les pautes comunes amb altres races. El cap del grup de cans sol ser molt autoritari i fa respectar les normes internes a l’hora de menjar o caçar; també la maternitat constitueix un fort instint i les quissones són bones mares. En estat de llibertat (cans fuits o amollats), el ca eivissenc sol anar vagant i li costa treball formar colles amb altres cans. Ell es procura l’aliment precís per viure i s’aprofita de les restes del mejar que li puguin donar les persones, encara que això no el condiciona a mostrar-se més amistós o submís que el necessari per recollir el menjar. Els caçadors i la gent que té cans eivissencs diuen que és un animal molt intel·ligent, si bé aquesta circumstància és merament anecdòtica, ja que la intel·ligència es valora, en aquest cas, per la capacitat que té un exemplar per capturar les preses, i com que el tipus corresponent al ca coniller utilitza una estratègia comuna per a la caça, està acostumat a utilitzar mètodes que semblen intel·ligents, però que únicament reprodueixen les pautes de conducta dels seus avantpassats primitius, dels quals varen heretar aquests sistemes de caça, en col·laboració amb els altres membres de la colla o manada. Aquest primitivisme permet, efectivament, mostrar certs avantatges i aparèixer amb un grau d’intel·ligència superior a altres races més modernes o seleccionades. [APM]
2. CULT POP Quan els pagesos, tant d’Eivissa com de Formentera, no poden perdre unes hores de jornal cacen de nit, sempre sense escopeta. Antigament, el pagès només tenia un ca o dos, ja que no en podia alimentar més. Els donaven garroves i figues seques. Pel que fa a la intel·ligència del ca eivissenc es conta l’anècdota següent: un català, fill de mare eivissenca, Carles Bielsa Balanzat, que havia passat la guerra a l’illa amb la seua àvia, uns anys després va portar a Barcelona un ca eivissenc per fer-lo competir en les curses del canòdrom; a la primera volta el ca va córrer, com tots els altres cans conillers, darrere la llebre mecànica, però a la segona volta li va sortir l’instint caçador, va travessar la pista i es va tirar sobre el conill mecànic amb tanta mala sort que aquest enginy li va rompre les dues potes. I aquí es va acabar la competició del ca eivissenc als canòdroms. [NRB]
3. DIAL fig Elca és el quissó del trull. [AMB]
4. loc Passar una nit de cans equival a passar una molt mala nit.


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments