burgesia

burgesia  f HIST Classe social urbana caracteritzada per la seua activitat professional, empresarial o financera i per la possessió d’un patrimoni. La burgesia neix dins la societat estamental feudal i constitueix a la baixa edat mitjana un estrat social que abandona la dependència de la terra i basa la seua existència en l’intercanvi de béns; els seus membres gaudeixen de llibertat personal i dels privilegis i franquícies concedits a la ciutat, entre ells, l’exempció de certes càrregues fiscals, alguns relatius a la justícia, i el dret a portar armes. Més tard, el concepte burgesia equivaldria a patriciat urbà i per al s XVIII comprendria el conjunt de ciutadans dedicats a activitats mercantils o industrials. Però el terme burgès havia caigut en desús i no es recuperaria fins a la revolució francesa, amb els nous conceptes de llibertat (individual, econòmica i política), igualtat (jurídica) i fraternitat (condició d’igualtat natural, davant el fet de la vida i de la mort, que fa els homes germans). Hegel distingiria la societat burgesa o civil, el nivell de la vida social on es troben els interessos particulars i privats dels individus, del nivell públic o estat. Lluís Blanc defineix burgesia com la classe social de ciutadans que posseeix els instruments de treball o un capital, que li permeten independència econòmica. Però seran Marx i Engels qui donaran un sentit polèmic als conceptes burgès i burgesia, com a conjunt d’individus posseïdors dels mitjans de producció (terra, fàbriques, eines, capital en suma) i el control del treballador. Contraposen burgesia a proletariat, elements de la lluita de classes de la societat capitalista. Però Marx distingia també un cert nombre de subclasses: alta burgesia financera, industrial i terratinent, petita burgesia, propietaris rurals, etc. Dins la classe burgesa, en sentit ampli, cal incloure-hi també els quadres de la indústria i el comerç, els qui practiquen professions liberals i els qui consideren que els seus interessos són lligats als d’aqueixa classe. A l’Estat espanyol el concepte burgesia seria reintroduït, reprès del francès, pels activistes de la I Associació Internacional de Treballadors (AIT) a partir del 1868, i el terme burgès designaria el propietari de fàbriques o posseïdor de capital. La burgesia, que havia assolit el poder polític i havia imposat els nous conceptes morals, polítics, jurídics i culturals per ella creats, pren-gué consciència de classe i acceptà aquesta denominació al temps que s’esforçava a mantenir el seu domini, actuant a través de partits de notables i de la lluita parlamentària. La primera guerra mundial originaria el “nou ric”, nou tipus de bur-gès més reaccionari o conservador que l’anterior, que era més culte i que havia protagonitzat l’esplendor optimista de la belle époque al temps que iniciava l’entroncament amb l’aristocràcia. Avui, la nostra burgesia està plenament internacionalitzada, amb importants inversions a l’exterior. La Carta de Franquícies atorgada pels conquistadors catalans a Eivissa i Formentera, amb els seus habitadors presents i esdevenidors, usa el terme burgesos per referir-se a aquests; també esmenta els prohoms (antics homes bons), persones notables o principals de la localitat, que prenen un caràcter representatiu de la població en el període previ a la concessió de la Universitat i exercien funcions d’assessoria. En ple règim municipal, la mà major integrava els cavallers i gent principal qui són dels millors e pus rics de tota l’illa, expressió que els identifica com a patriciat urbà, encara que a Eivissa també alguns dels seus membres podien viure a la ruralia. La burgesia eivissenca degué tenir com a font d’acumulació les rendes urbanes i, sobretot, els beneficis derivats del comerç de la sal i els de l’activitat corsària, amb el gran negoci creat entorn dels captius: Eivissa era el s XIV un dels set punts on podien armar-se en cors els naturals de la Corona d’Aragó (els altres eren, el 1386, Barcelona, València, Mallorca, Menorca, Càller i l’Alguer). La burgesia eivissenca es mostrà col·laboracionista amb la monarquia; ho demostrà amb ocasió de la revolta de  les Germanies , en què les forces reialistes s’organitzaren des d’Eivissa, on s’havia refugiat el governador de Mallorca; l’emperador Carles demostraria la seua gratitud, per mitjà d’una cèdula signada a Valladolid el 15 de setembre de 1522, a la “molt noble i lleial” vila d’Eivissa. D’aqueix període es guarda referència de llinatges eivissencs, com Arabí, Balansat, Sacoma, Safortesa, Desclapers, Francolí, Llobet, Llompart, Olivella, Orvai, Palau, Quart, Quint, Tur, Vidal, entre d’altres. Però venien temps difícils dels quals l’illa no es recuperaria fins a la darreria del s XVII. El s XVIII, perdudes les salines, que havien passat a la Corona per dret de conquista, són les activitats corsàries les que vénen a enriquir novament la burgesia eivissenca: els corsaris eren el terror de les costes de Barbaria i serien dignes adversaris dels anglesos, amb qui s’enfrontarien tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic, i durien l’acció bèl·lica i comercial fins a Amèrica. L’economia eivissenca tendria com a mà d’obra imprescindible els esclaus (ja ben documentats des del s XIV en aquest sentit) i n’hi hauria fins al primer quart del s XIX. Les mesures desamortitzadores de l’Estat liberal burgès consagraven el sagrat dret de propietat plena i lliure, i posarien després en mans privades l’explotació salinera. La pacificació mediterrània dóna un nou caràcter a la burgesia mercantil, rendista i terratinent, i es troben nous llinatges, com els Ramon, Roman, Rosselló, Wallis, que, amb el temps, donarien nom a vies urbanes. A Dalt Vila, la casa Montero (abans dels Botino i anteriorment dels Fonne) allotjaria el Liceu Ebusità , centre de reunió dels moderats, mentre els progressistes ho feien a la Marina, al Casino del Comerç , a la plaça de la Tertúlia. Més tard, l’edifici de la Salinera, a l’avinguda d’Eugeni Molina, aplegaria els notables pitiüsos i l’actual Casino des Moll es convertiria en el nou centre cultural i recreatiu. A partir de la segona meitat del s XIX, el progrés econòmic quedaria reflectit en l’ampliació de la ciutat: primer pel poble Nou de la Marina, després amb la construcció del port modern i de l’eixample de Vara de Rey, típicament burgès. Aquí s’obririen la Societat Ebusus , punt de trobada de la bona societat eivissenca, la Banca Matutes ( Banca Abel Matutes Torres, S A), institució financera local, i la Caixa de Pensions ; el passeig es convertiria en el centre financer i de negocis de la ciutat. La dona juga un important paper en el manteniment de l’esperit de classe. Els hòmens són advocats, metges, professors, oficials d’alta graduació; els empresaris s’associen a la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Palma de Mallorca . El Foment del Turisme d’Eivissa i Formentera , creat el 1946, impulsarà un nou camp d’actuació econòmica que convertirà Eivissa en una societat postindustrial i durà al període de creixement desenvolupista; però la caiguda de beneficis amb la crisi dels setanta i vuitanta conduirà a la desviació de capitals cap a l’exterior, sobretot a l’àrea del Carib. Actualment, la burgesia eivissenca, ja internacionalitzada i amb presència de nous elements humans, té un nou centre de reunió als afores de la ciutat: l’Eivissa Club de Camp . [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments