ball pagès

ball pagès m FOLK Nom amb què es designa el conjunt de danses tradicionals de les Pitiüses. Són balls pertanyents a la societat rural que tenen com a característica comuna una clara diferenciació entre els papers de l’home i la dona. Aquesta, amb actitud submisa, recull els braços al cos i fixa la mirada en terra, mentre amb passes molt curtes i ràpides va descrivint cercles dins els quals actua l’home. Ell, en canvi, no té uns passos predeterminats, i balla fent grans bots i llançant les cames, tot esforçant-se per seguir la balladora amb la mirada; mai no li ha de donar l’esquena.

La música que acompanya les danses és interpretada pel sonador amb el tambor i la flaüta , i pels balladors masculins amb les castanyoles . Quant a les variants rítmiques, es distingeixen dos temps que coincideixen amb les dues principals modalitats del ball: la curta i la llarga . La primera és una dansa amb la qual els més vells inicien el cicle de ballades; es caracteritza pel seu ritme pausat i per la seua curta durada. La llarga, en canvi, és una dansa d’aire més violent, en la qual el ballador evoluciona fent grans bots i ràpides voltes, acostant-se i separant-se de la balladora, que llisca en espirals cada vegada més grans.

Una variant de la llarga és el ball anomenat sa filera , on l’home dansa amb tres dones. Ses dotze rodades, també anomenat ses nou rodades, és un ball d’una gran càrrega ritual, en què els balladors fan una sèrie de voltes simètriques, allunyant-se i acostant-se. Quan es troben en el centre, s’uneixen pels colzes i, a partir de la sisena volta o rodada, els dos balladors porten els braços colzats amb les mans a l’altura del pit. En aquesta dansa l’home no salta, sinó que llisca de manera semblant a la dona.

A aquestes modalitats tradicionals, als darrers anys s’hi han afegit coreografies i noves variants de la llarga que solen ser interpretades per les agrupacions folklòriques en les seues actuacions. D’entre elles es poden destacar ses dos balladores , també anomenada sa giratomba, sa palmera, es molí, es canvi de parella i es ball en fila o paral·lel.

Tradicionalment, les ballades se celebraven a les cases de camp, coincidint amb les principals feines col·lectives, com les matances, desfetes de dacsa, etc. Però és amb motiu de les bodes quan el ball es desenvolupa d’una manera més complexa. El comencen els pares o els majors amb la curta, i després d’ells la ballen els nuvis, que donen pas als convidats. Els convidats continuen amb la llarga i, en acabar-la, una parella inicia el ball de les dotze rodades en honor dels desposats. El cicle finalitza amb la filera, ballada pel nuvi, la núvia i dues al·lotes.

També se celebren ballades als pous i a les fonts a l’estiu, quan el nivell de les aigües és més baix, coincidint amb les festivitats de Sant Pere, Sant Jaume i Santa Maria, entre d’altres. En aquestes ocasions són l’amo del pou o de la font, amb l’hereva de la casa, o els sogres, els que obren la festa amb el ball de la curta.

Si bé l’origen dels nostres balls tradicionals és desconegut, les seues característiques i la intensa càrrega ritual fan pensar que pot tractar-se de danses d’origen molt antic. Quant a la música, és clara l’afinitat amb alguns ritmes i melodies nord-africans. [AMB]

Descàrregues

Col·laboradors