art

art m ART Obra que té per objecte l’expressió de la bellesa pel color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment, etc.
1. Època prehistòrica. Les primeres manifestacions conegudes de l’existència d’activitat humana a les nostres illes daten dels voltans del 2000 aC. El coneixement de la prehistòria pitiüsa es basa, ara per ara, en restes arquitectòniques, ceràmiques, lítiques i òssies, així com en la troballa d’objectes metàl·lics, del Bronze avançat. Les construccions, ja siguin de tipus funerari, domèstic o defensiu ( arquitectura prehistòrica), s’han localitzat majoritàriament a Formentera; cal destacar el sepulcre megalític de ca na Costa . El material ceràmic trobat es caracteritza per la senzillesa de les seues formes i la quasi total absència de decoració, exceptuant algunes peces amb incisions o impressions digitals.2 Època fenícia. La colonització semita d’Eivissa es produeix el s VII aC. Hi ha notícies de les seues tècniques constructives ( arquitectura antiga) gràcies a l’assentament de sa Caleta . De les restes de ceràmica trobades en aquest jaciment cal destacar els bols de pasta grisa, els plats i bols carenats de vernís roig i les gerres amb decoració policromada, així com alguns fragments d’ous d’estruç, d’ambre i fuselloles. Al peu del vessant nord-oriental del puig des Molins s’ha trobat, juntament amb materials d’altres èpoques, un important conjunt de ceràmiques relacionades amb l’ús domèstic, a més de bols de pasta grisa, vaixella de vernís roig, gerres amb decoració pintada i un vas d’alabastre. A partir del final del s VII aC, cada cop es fan més evidents entre les troballes les influències procedents de la Mediterrània central. Un cop abandonat l’assentament de sa Caleta, a partir del segon quart del s VI aC, el poblament es concentra a la badia d’Eivissa. Els paraments en els enterraments es redueixen a alguna peça de ceràmica i a alguns elements d’ornament personal: escarabeus egipcis, elements de joieria d’or i plata, collars de pasta vítria monocroms, etc.
3. Època púnica. A partir del darrer terç del s VI aC hi ha un canvi en el tipus d’enterrament, i apareix un parament funerari de més qualitat i varietat, compost, entre d’altres objectes, per ous d’estruç, amulets egipcis de pasta, o figuretes femenines de terrissa, aquestes últimes de tipologia molt habitual, fabricades amb motlo, fetes per ser vistes frontalment i pintades de color, normalment vermell o blau. Algunes peces de ceràmica presenten decoració pintada amb meandres verticals i bandes i línies horitzontals. La ceràmica púnica evolucionà des d’una producció local, còpia fidel dels prototips ceràmics dels centres púnics de la Mediterrània central, realitzada entre el s VI aC i el principi del V aC, cap a una ceràmica amb matisos propis el segle V aC, que donà formes pròpies ja al principi del s IV aC; al final d’aquest segle desapareixen aquestes tipologies per donar pas a l’entrada de nous tipus derivats d’una producció més oberta a les influències de la resta de la Mediterrània. Al final del s II aC i al principi del s I aC es constaten unes transformacions molt mal conegudes a hores d’ara. A l’època augusta i juli-clàudia, la ceràmica púnica evoluciona cap a formes romanes. Entre les troballes del santuari de l’illa Plana , destaquen les terrecotte amb pintura monocroma, masculines i femenines, lligades al culte de la fertilitat, amb trets sexuals molt marcats. Són ben interessants els escarabeus, d’origen egipci fins al s VI aC, que es començaren a produir als tallers púnics, però que, en un primer moment, continuen recreant temes egipcis, i més endavant inclouran escenes de la mitologia oriental i de tipus grec: figures d’herois, guerrers o atletes seran la iconografia habitual. Pel que fa als amulets, entre els s VI i V aC presenten motius egipcis, però ja entre els s IV i III aC apareixen els primers tipus púnics amb representacions de la deessa Tanit, dels genitals masculins, la mà fent la figa, l’aglà, dones en actitud de donar a llum, caps barbats o amb tirabuixons. En relació al s III aC, es pot parlar d’una expansió de l’àrea urbana i d’un notable coneixement del sector industrial de ter-risseries. També al principi del s III aC es comencen a encunyar monedes amb la imatge del déu Bes , per una cara, i del Toro, per l’altra, alternant amb Bes/Bes i, més rarament, amb Toro/Toro. A partir del s I aC apareix la llegenda ‘YBSM, i des de l’època de Tiberi, el bust de l’emperador -Tiberi o Cal·lígula-, a l’anvers, i el déu Bes al revers, amb la inscripció INS AUG. A l’època de Claudi, les monedes mostren l’emperador a l’anvers i el déu Bes, o més rarament el Toro, al revers. El s II aC es produí una ampliació del santuari des Culleram , ( arquitectura antiga), utilitzat des del s IV aC, del qual cal destacar les figuretes de terrissa acampanades trobades a l’interior del recinte. Pel que fa a les restes arquitectòniques, cal esmentar el jaciment de les pallisses de cala d’Hort . Una troballa recent és un mosaic, en molt mal estat, realitzat seguint la tècnica de l’opus tessellatum irregular.
4. Època romana. D’aquest període són importants les restes arquitectòniques de conducció d’aigua, i, entre d’altres, el jaciment de les pallisses de cala d’Hort. A partir del s III aC es constata la presència de materials de procedència itàlica, ceràmiques de vernís negre campanianes i àmfores vinàries. Els materials apareguts a les excavacions constaten una forta importació d’objectes de l’àmbit romà, i es troben sigil·lates itàliques, a partir del s I, vasos de parets fines i ungüentaris piriformes de ceràmica. Són interessants les peces de vidre, molt senzilles artísticament, que segueixen tipus estandarditzats a tot l’imperi. Les peces escultòriques són més importants des del punt de vista artístic; un grup n’és el relacionat amb l’escultura ornamental; l’altre, el lligat als grups locals de poder, caracteritzat per una major grandària i per una millor qualitat, així com pel fet que seguia les modes que arribaven de Roma. En destaquen l’estàtua amb cuirassa, thorocator, realitzada possiblement en un taller oriental i datada el s II, i l’estàtua femenina del s I, que devia cor-respondre a l’adaptació romana d’un model hel·lenístic. Les troballes de l’època del baix imperi són escasses, però entre els s IV i V, en la producció local, esdevenen corrents les mostres de ceràmica amb decoració incisa, meandres i bandes horitzontals, així com la decoració vegetal, molt esquemàtica i monolineal; també serà freqüent la ceràmica d’importació, principalment d’origen nord-africà. D’entre els s IV i III, són excepcionals els fragments del fons i d’un lateral d’un sarcòfag d’importació, realitzat amb marbre blanc i decorat amb estrígils, que ha perdut els motius escultòrics en relleu.5 Època vandàlica. Les dades materials d’aquesta època són escasses; hom suposa que no hi va haver un trencament en les formes tipològiques de la ceràmica entre el baix imperi i l’època vandàlica, ja que aquestes tipologies tenen continuïtat en època bizantina.
6. Època bizantina. Una troballa molt interessant és un anell de planxa d’or, amb la inscripció: IN DOMINO BENEDICTO TEC(UM) VIFREDE VITA. La ceràmica d’aquesta època presenta, com ja s’ha dit, trets continuadors de la tipologia del baix imperi, però com a novetat aporta l’ús massiu de la decoració incisa polilineal: puntillat, palmetes, pentinat discontinu i meandres.
7. Època musulmana. Les restes arqueològiques islàmiques ens permeten conèixer una interessant producció ceràmica, amb productes de qualitat i amb un elevat gust per la decoració, incisa o pintada; aquesta última sol ser monocroma i amb motius decoratius molt simples: línies, meandres i aspes. La ceràmica vidriada presenta un treball de més qualitat i una decoració policromada, i moltes de les troballes són peces d’importació. Els objectes de vidre són productes sumptuaris procedents de tallers orientals i datats entre els s IX i XI. Les restes arquitectòniques més importants són les referents a l’existència d’una triple murada que estructurava la ciutat en tres àmbits ( arquitectura militar). Com s’ha pogut veure, hom s’ha referit poques vegades a obres d’art, i és que les restes arqueològiques donen moltes dades materials sobre el passat de les nostres illes, però són, bàsicament, objectes realitzats en motlo que no es poden qualificar com a peces artístiques. Un fet que cal destacar és la capacitat dels artesans púnics per reinterpretar les formes i els models d’altres indrets, ja que no es limitaven a fer còpies dels estils que es posaven de moda, sinó que els adaptaven als models coneguts i creaven tipologies noves. [CFF]8 Època medieval. No es conserven vestigis artístics de l’alta edat mitjana i, per tant, cal centrar-se en el període del s XIII ençà. En arquitectura religiosa, s’ha de destacar la catedral d’Eivissa -antiga parroquial de Santa Maria-, situada al cim del puig de Vila. Consta d’una nau amb capelles laterals. S’inicia en estil gòtic -campanar, capelles absidals i sagristia- i s’acaba el s XVIII. Hom pot destacar, just a la vora, la capella gremial del Salvador, igualment gòtica. S’hi conserva una esplèndida talla d’un santcrist, d’època anterior, duta, possiblement, pels primers pobladors catalans. Tancant la plaça de la Catedral per ponent, la casa de la Cúria ostenta un bell portal, també d’estil gòtic. L’arquitectura civil, a Dalt Vila, se’n mostra amb altres exemples interessants -com can Llaudis-, que segueixen el model dels palaus catalans: finestres d’arc de mig punt, amb trencallum, i portes d’arc de mig punt, amb grans dovelles; banda dins, vestíbul ampli i petit pati, en alguns casos. Pel que fa a les esglésies rurals, cal esmentar les de Sant Jordi, Sant Antoni, Sant Miquel i Santa Eulària -reconstruïda la segona meitat del s XVI-, la datació de les quals és imprecisa, bé que deuen ser del s XIV. En el seu origen, aquestes esglésies eren constituïdes per una simple nau; les capelles, els pòrtics i les espadanyes o els senzills campanars són posteriors. La custòdia de la catedral és una de les millors obres de l’orfebreria mallorquina de l’inici del s XV. Pel que fa a la pintura de l’època, el museu de la catedral conserva quatre taules: santa Tecla i sant Antoni, segurament del mallorquí Francesc Comes, i sant Macià i sant Jaume, atribuïdes a Valentí Montoliu. Totes elles procedeixen de retaules avui desapareguts. A l’església de Jesús (s XV-XVI), hi ha un magnífic retaule, atribuït als Osona . El presideix la Mare de Déu de la Llet, envoltada de dues fileres de sants; la predel·la representa escenes de la vida de la Mare de Déu.
9. Època renaixentista. En destaquen alguns palaus de Dalt Vila -can Balansat, amb elegants finestres; can Botino, imposant i sobri-, unes quantes pintures del s XVI al museu de la catedral -totes les del retaule de sant Gregori, la central de la Santa Generació-. El temple guarda un alt relleu de la Mare de Déu del Roser. El recinte renaixentista, fortificat amb baluards, és de la segona meitat del s XVI i s’inclou dins la política defensiva de Felip II. El projecte fou encarregat a l’enginyer italià G. B. Calvi , que inicià les obres (1574). El succeí en la direcció Giacomo Paleazzo , “el Fratín”, que va concloure el recinte. Es tracta d’una construcció sens dubte monumental, que se suma als conjunts defensius més avançats de l’Europa d’aquell temps. En sobressurt el portal de Mar, amb un gran escut de Felip II i dues estàtues -ara rèpliques- romanes. Les primeres torres de defensa costanera d’Eivissa són del mateix temps.10 Època barroca. El temple de Santa Maria és remodelat el s XVIII. Jaume Espinosa i Pere Ferro en dirigeixen la reforma a partir de 1712. L’església de Sant Domingo, començada el 1592, hagué de ser reconstruïda després de l’explosió del polvorí el 1730. Hi són notables el retaule de l’altar major i el de la capella del Roser. La pintura de la volta de la nau, bé que d’estil barroc, és de la segona meitat del s XIX. Convé notar, així mateix, el retaule de sant Cristòfol al convent de les monges tancades. L’actual retaule de l’altar major de l’església de Santa Eulària procedeix de la segoviana de San Millán. Hi fou instal·lat devers els anys setanta. Les esglésies de Sant Josep i de Sant Joan són les primeres que es comencen al camp el s XVIII (1726). La primera conserva un púlpit (1732) decorat, anys després, amb pintures ben estimables de José Sánchez de Ocaña . Representen els misteris de Goig. El 1726, a Formentera, també s’inicia l’església de Sant Francesc, i, el 1772, la del Pilar de la Mola. Arran del decret d’erecció de les parròquies (1785), es comencen noves esglésies. Cal destacar les eivissenques de Sant Mateu i Sant Llorenç (1785), Sant Agustí, Sant Rafel i Sant Carles (1786).11 Segles XIX-XX. Encara s’erigeixen nous temples parroquials: Sant Vicent (1827), a Eivissa, i Sant Ferran (1823), a Formentera. El retaule neoclàssic de la Puríssima, a Sant Domingo, procedeix de la catedral. Hi fou instal·lat en temps del bisbe Úbeda . També és neoclàssic el mercat Vell d’Eivissa (1870-1872), notable per la seua esquemàtica harmonia. Cap a la darreria del s XIX i les primeres dècades del s XX, es produeix d’ací d’allà un tipus d’arquitectura -sobretot cases- en la qual s’aprecien trets colonials importats pels emigrants a Hispanoamèrica, especialment Cuba i Puerto Rico. El fenomen és ben palès a la ciutat. L’hotel Montesol, antic Grand Hotel -obra de Joan Gómez Ripoll “Campos”-, inaugurat el 1933, n’és un bon exemple. Al primer eixample d’Eivissa -es Poble Nou-, segueix, a l’inici del s XX, el del passeig de Vara de Rey, amb edificis d’aire distingit -La Mutual, can Tur-, ressaltats amb ornamentació diversa. El monument a Vara de Rey (1904), de l’arquitecte August Font i l’escultor Eduard B. Alentorn , constitueix un grup escultòric excepcional de l’art modernista. El dels corsaris (1915), al moll, més auster, és del mateix arquitecte. El racionalisme, més endavant, deixa igualment la seua empremta en edificis pròxims al passeig de Vara de Rey. Arquitectes com Sert o Broner aprofundeixen en aquesta tendència, i deixen les seues obres, no només a la ciutat, sinó per tota l’illa. La pintura del segle XIX és pobra. Hi ha algunes obres d’artistes mallorquins, amb vistes panoràmiques de la ciutat i amb personatges populars. N’és prou representativa una de Joan Mestre Bosch , conservada en una col·lecció particular de l’illa. No existeix una pintura local fins al s XX, de la mà de Narcís Puget Viñas (1874-1960), fotògraf i pintor de temes costumistes i de paisatges locals, que troba en l’exemple de Sorolla -visità Eivissa el 1919- un camí propi. Josep Tarrés Palau i Narcís Puget Riquer en foren alumnes distingits, i una llarga nòmina d’artistes eivissencs i forans establerts a l’illa comparteixen o segueixen aquella concepció pictòrica; en sobressurten Laureà Barrau , Rigobert Soler i Antoni Marí Ribas “Portmany” . [ERS/JoMa] Quant a la música, cal dir que, des del s XVI, se’n produeix una certa activitat en el món eclesiàstic, dirigida principalment a la litúrgia. L’església de Santa Maria, després catedral, n’és el millor testimoni, amb diversos organistes. L’art musical, però, sembla prendre cos a partir de mitjan s XIX i durant el XX. En són exemples notables, d’una banda, Joan Mayans ; de l’altra, Florenci Durany , Joan Gamisans , Victorí Planells -vinculats a l’escola municipal de música i a la banda-, Fermí Marí , i el tenor Frederic Lavilla . [RTC]12 Art contemporani. L’enunciat art contemporani inclou aquells creadors i llurs creacions que presenten una real connexió cronològica amb cor-rents o tendències del s XX, per la qual cosa quedarien excloses aquelles creacions que malgrat haver estat realitzades cronològicament dins aquest període connecten amb plantejaments, tant formals com de contengut, més propis del segle passat que no de l’actual. Pel que fa a Eivissa, la dècada dels anys trenta marca l’inici de la contemporaneïtat artística a l’illa. Durant els primers anys d’aquesta dècada arriben a Eivissa una sèrie d’artistes estrangers vinculats a l’art d’avantguarda. Amb aquest terme es defineixen aquells corrents artístics que sorgiren a principi de segle i que es prolonguen fins a la Segona Guerra Mundial. Aquests corrents són coneguts amb la denominació dels ismes i, de forma molt genèrica, pel que fa a la pintura i l’escultura, es caracteritzen, fonamentalment, pel fet que passen d’un art basat en la percepció visual a un altre basat en la conceptualització. Un grup clarament definit d’aquests artistes que es troben a Eivissa el configuren els artistes de procedència germànica. La seua presència a Eivissa constitueix una veritable fugida, ja que l’ascens i, finalment, el triomf del partit nazi a Alemanya feia perillar la seua vida. A més, s’ha de dir que la doctrina nazi perseguia l’art d’avantguarda, que era denominat despectivament amb el terme d’Entartete Kunts (art degenerat). Això s’agreujava pel fet que existia sempre una convergència entre militància plàstica i militància política, a la qual cosa s’afegia, en alguns casos, la condició de ser jueu. Aquests artistes germànics comparteixen haver coincidit en el temps i en l’espai amb la consolidació de corrents de les avantguardes com l’expressionisme, el dadaisme i el món racionalista de la Bauhaus. Immergits en aquell ambient tan ple d’opcions, tots aquests artistes tendran una formació avantguardista en un sentit general. Erwin Broner (Munic 1898 - Tegernsee 1971), Will Faber (Saarbrücken, Alemanya 1901 - Barcelona 1987), Raoul Hausmann (Viena 1886 - Limoges 1971), Erwin von Kreibig (Múnic 1904 - 1961) i Wolfgang Schulze , més tard conegut amb el pseudònim de Wols (Berlín 1913 - París 1951), són els artistes que configuren aquest grup de creadors provinents de l’àmbit artístic germànic i que durant la dècada dels anys trenta resideix a Eivissa. En la majoria dels casos, aquesta presència és totalment casual, i, generalment, l’arribada a l’illa es produeix amb dues escales prèvies: Barcelona i Mallorca. L’estada serà breu, l’esclat de la Guerra Civil espanyola no els permetrà romandre per més temps. De tota manera, pot parlar-se d’un període creatiu en la trajectòria d’aquests artistes. Hausmann centrarà la seua creació en la realització de fotografies referides a l’arquitectura rural (clar exemple dels postulats funcionalistes) i a la vida eivissenca al camp. Aquest interès quedarà reflectit en la publicació d’articles dedicats al tema a la revista D’ací i d’allà i a la publicació AC , del GATCPAC. Wols també realitzarà tota una sèrie de fotografies de l’illa que es poden agrupar en quatre grups temàtics: escenes costumistes; cases, esglésies i torres; els camins pagesos i la vegetació de l’illa; i el port d’Eivissa. En el cas de Broner, l’artista realitzarà el que es considera com a primer exemple d’arquitectura moderna a Eivissa, el balneari de la platja de Talamanca (ja desaparegut), la pintura mural del qual fou realitzada per Will Faber, que també s’encarregà de fer la de l’hotel Portmany de Sant Antoni. D’aquest grup d’artistes, serien Broner, Faber i Hausmann els que mantendrien un contacte més estret, que també quedà reflectit en la publicació del núm 20 de l’esmentada revista AC dedicada a l’arquitectura rural eivissenca, la portada de la qual era un disseny de Faber i contenia articles de Broner i Hausmann, encara que per motius diversos els articles de Broner i Hausmann s’inclogueren en el número següent i la portada de Faber no s’arribà a publicar. L’esclat de la Guerra Civil i el tens clima polític internacional va obligar aquests artistes a abandonar l’illa. Aquest període s’ha d’entendre com un primer contacte d’Eivissa amb l’art contemporani, encara que aquests creadors no exerciran cap tipus d’influència en l’ambient artístic autòcton de l’illa. La dècada dels quaranta no pot considerar-se com un lapse cronològic especialment significatiu dins l’art contemporani d’Eivissa. L’any 1939 retornarà Will Faber, que a partir de llavors sempre mantendrà una doble residència entre Eivissa i Barcelona. Fins a la seua entrada en l’abstracció, l’any 1953, realitzarà diferents quadres de temàtica paisatgística de l’illa. L’ambient artístic se centra en les exposicions de la Societat Cultural Ebusus , que eren un mostrari de l’activitat artística de l’illa. En aquestes exposicions col·lectives exposa l’artista eivissenc Antoni Marí Ribas “Portmany” (Eivissa 1906 - 1974), que ja havia donat a conèixer la seua obra a Ebusus l’any 1933 en la que seria la seua primera exposició individual en molt de temps, ja que no tornaria a exposar individualment fins a 1952, a Palma de Mallorca. Els anys cinquanta signifiquen un nou període que s’origina amb l’arribada d’artistes estrangers procedents de l’àmbit de l’avantguarda. Des del punt de vista artístic la situació a Eivissa, pel que fa a l’art d’avantguarda, no havia canviat excessivament. A la resta de l’estat la situació era molt diferent als anys trenta. Al país existia un desig d’obertura i una recuperació cultural que es va manifestar amb la creació d’una sèrie de grups com Dau al Set, Pórtico o La Escuela de Altamira, que eren l’exemple del creixent interès pel restabliment del panorama artístic a l’Estat espanyol. Al principi d’aquesta dècada arriben a Eivissa, entre d’altres, Hans Laabs (Treptov, Alemanya 1915), Erwin Bechtold (Colònia, Alemanya 1925), Heinz Trökes (Hamborn, Alemanya 1913), Katya Meirowsky (Satussdorf, Alemanya 1920) i, desprès de la seua estada als Estats Units, novament, Erwin Broner. El bagatge avantguardista de tots aquests artistes era certament important. Erwin Bechtold havia estat alumne de l’artista Fernand Léger i abans d’arribar a Eivissa havia mantengut contactes a Barcelona amb el grup Dau al Set. En aquells moments es trobava immers en el seu període informalista; Katya Meirowsky i Hans Laabs havien estat alumnes de Joost Schmidt, el professor del taller d’escultura de la Bauhaus; Heinz Trökes havia estat igualment alumne dels també professors de la Bauhaus Johannes Itten i George Muche a Krefeld, Alemanya. Erwin Broner arribava aleshores a Eivissa per segona vegada després de mantenir contactes amb Hans Hofmann, membre de l’anomenada Escola de Nova York. Aquesta primera presència d’artistes va transcendir l’àmbit merament insular, i l’any 1955 es presentaren a la Sala Gaspar de Barcelona amb l’exposició que duia per títol Artistes alemanys d’Eivissa i en la qual exposaren les seues obres Erwin Bechtold, Erwin Broner, Hans Crauser, Hans Laabs, Curt Lahs, Heinz Trökes, Theodor Werner i Katya Meirowsky. Aquesta exposició va representar que per primera vegada el nom d’Eivissa anàs vinculat al de l’art contemporani i que es donassin a conèixer a l’exterior els creadors vinculats a l’illa. La consolidació de tota aquesta activitat artística arriba l’any 1959 amb la formació del grup Ibiza 59 , que estava format, en els seus inicis, per Erwin Bechtold, Erwin Broner, Hans Laabs, Katya Meirowsky, Heinz Trökes, Bob Munford (Worcester, Estats Units 1925) Egon Neubauer (Magdeburg, Alemanya 1920), Bertil Sjöberg (Malmö, Suècia 1914) i Antonio Ruiz (Sòria 1923) -al grup, s’uniren més tard altres artistes-. Cal connectar aquest fet amb el panorama estatal. A partir de 1947 i 1948, dates, respectivament, de la creació dels grups Pórtico i Dau al Set, fins a mitjans dels seixanta, apareixen a l’Estat espanyol un gran nombre de grups vinculats a l’art contemporani, i el període en què més en sorgiran és, precisament, el final de la dècada dels seixanta. Aquests grups significaren, per primera vegada, la sintonització i el reconeixement internacional de l’art realitzat a l’Estat espanyol, que fins aleshores havia viscut aïllat. El grup Ibiza 59 va sorgir vinculat a la galeria El Corsario , situada a Dalt Vila, propietat d’Emil Schillinger. Si bé la majoria dels grups d’art contemporani comptaven amb un ideari plàstic que quedava palès en el seu manifest fundacional, en el cas d’Ibiza 59 no fou així, i ja a l’acta fundacional redactada el maig de 1959 quedava clar que la vinculació dels membres es produïa amb una finalitat expositiva: una col·lectiva l’any i una individual cada mes. Ibiza 59 va ser una manera de donar a conèixer l’art contemporani dins (organitzaren exposicions de Genovés, Hernández Mompó, etc.) i fora de l’illa, però mai no fou un grup cohesionat, els membres anaren canviant i els interessos individuals s’imposaren als col·lectius. El grup es va dissoldre l’any 1964. A l’hora de valorar la influència en el panorama artístic pròpiament insular del grup Ibiza 59 s’ha de dir que no trobà ressò entre els artistes autòctons a excepció del cas de Rafel Tur Costa (Santa Eulària des Riu, Eivissa 1927). L’arribada a Eivissa del professor de la Hochschule für Bildende Kunste de Berlín, Curt Lahs , l’any 1955, juntament amb els seus alumnes per tal d’impartir el curs a Eivissa, així com les exposicions a El Corsario, sempre han estat valorades per l’artista eivissenc com a molt importants a l’hora de poder tenir accés a l’art d’avantguarda. La dècada dels seixanta s’inicia amb la creació del Grup Puget l’any 1962, format per Marí Ribas “Portmany”, Ferrer Guasch (Eivissa 1917), Antoni Pomar (Eivissa 1929) i Vicent Calbet (Eivissa 1940 - Fukuoka, Japó 1994). El Grup Puget tenia en l’elecció del nom un clar sentit d’homenatge a la figura del pintor eivissenc Narcís Puget . L’amistat fou el vincle d’aquest grup en el qual les diferències d’edat eren notables. El cas d’aquests artistes eivissencs s’ha de valorar -com en el grup Ibiza 59-, com el d’un grup amb una finalitat principalment expositiva. També durant aquesta dècada tendrà lloc un esdeveniment de vital importància per a l’art a Eivissa, com fou la convocatòria de la Biennal d’Eivissa l’any 1963 per part del SEU (Sindicato Español Universitario), i que se celebrà l’any següent. Tot coincidint amb l’edició de la segona biennal (1966) es va crear el Museu d’Art Contemporani (MAC), encara que, paradoxalment, no existia una seu per a la seua ubicació. Les exposicions se celebraven a les sales de l’Ajuntament d’Eivissa. Amb la celebració de la tercera biennal, l’any 1968, s’aconsegueix una seu per al Museu, on avui s’ubica, que fou inaugurada oficialment el 1969. Un fet significatiu, pel que fa a l’ambient artístic de l’illa, és la supressió, en la convocatòria de la biennal, de la limitació a jóvens universitaris; aquest fet va brindar la possibilitat de concursar-hi a artistes professionals. Entre els guanyadors d’aquestes primeres biennals, s’hi trobaven artistes que posteriorment tendrien un lloc destacat en l’art contemporani de l’Estat, com Eduard Arranz-Bravo o Rafael Bartolozzi. A l’hora de contextualitzar dins el panorama històrico-artístic de l’Estat espanyol l’edició de les biennals i la creació del propi Museu d’Art Contemporani mitjançant un organisme de l’índole del SEU, així com el fet que entre els membres dels consells i comitès de les biennals figurassin destacades personalitats del règim franquista, val a dir, en primer lloc, que si l’art autènticament contemporani, en el sentit de trobar-se vinculat a l’art d’avantguarda, no tengué en absolut el suport del franquisme, la situació va experimentar un canvi radical després de la celebració de la I Bienal Hispanoamericana de Arte de 1951, on es va posar de manifest una pugna oberta entre diferents sectors del règim, i encara que la política artística no va ser unitària, sí que va existir un sector institucional que va donar suport a l’art d’avantguarda, i entre aquest sector es va trobar el SEU, que mitjançant els seus col·legis majors va realitzar un bon nombre d’exposicions d’art antiacadèmic a partir de mitjan dècada dels cinquanta. També a la dècada dels seixanta es crearen a Eivissa dues galeries d’art que jugarien un paper molt destacat: la galeria Ivan Spence i la galeria Carl van der Voort . Un bon exemple d’aquest dinamisme artístic el va representar l’organització de l’exposició itinerant Eivissa 65, que s’exhibí a Madrid i Barcelona, organitzada pel galerista Ivan Spence; incloïa obres d’Erwin Broner, Erwin Bechtold, Tur Costa, Antonio Saura i Hernández Mompó, entre d’altres. També en aquesta dècada es donà a conèixer l’obra de l’artista suís Hans Hinterreiter (Winterthur, Suïssa 1902 - Eivissa 1989), qui arribà per primera vegada a Eivissa el 1939 i que mai no havia exposat la seua obra, situable dins l’anomenat art concret. L’any 1969, i vinculat a la galeria Carl van der Voort, es crea el Taller Ibograf sota la direcció de Jane Mitchell; aquest taller d’obra gràfica, en el qual treballaren artistes rellevants, jugà un paper molt important en la recuperació de l’obra gràfica i tendria un significat protagonisme en les edicions de les biennals d’obra gràfica del Museu d’Art Contemporani instaurades el 1972. Pel que fa a l’arquitectura, durant aquesta dècada tenen lloc importants realitzacions en l’àmbit de l’arquitectura contemporània. D’una banda hi ha les obres d’Erwin Broner efectuades entre 1960 i 1971. Aquestes i alguna d’anterior dels anys trenta constitueixen un dels primers exemples d’arquitectura moderna a l’illa. La major part de les construccions són habitatges unifamiliars. Realitzà cinquanta-tres projectes, trenta dels quals es dugueren a terme. L’obra de Broner, situada en el funcionalisme, representa una adequació contemporània de l’arquitectura tradicional. Entre 1961 i 1970, l’arquitecte Josep Lluís Sert (Barcelona 1902 - 1983) realitzarà algunes obres a l’illa. El seu interès per l’arquitectura rural eivissenca arranca de la dècada dels anys trenta, en què va visitar l’illa i quedà impressionat per la connexió de l’arquitectura rural eivissenca amb els postulats funcionalistes de l’època. La seua obra ací se centrarà en la realització d’una casa a Dalt Vila, sis habitatges unifamiliars i un grup de tretze apartaments a la zona del cap Martinet, i un projecte d’hotel -no acabat de construir- a la cala d’en Serra. En les realitzacions de Sert a Eivissa es posa de manifest l’aplicació de les teories funcionalistes contemporànies, però de manera que les obres actuals s’integren al conjunt de les construccions existents. Sert va captar la necessitat de la inclusió d’un determinat element en l’arquitectura tradicional i va traduir aquesta necessitat pel seu equivalent contemporani. Durant els anys setanta, el Museu d’Art Contemporani es consolida, i continuen les biennals, que es van alternant amb exposicions de gran interès. A partir de 1972 s’inicia Ibizagrafic, fet que constitueix una novetat important, ja que a partir d’aquell moment les biennals es limiten a l’obra gràfica. La importància de la primera convocàtoria queda palesa amb la presència d’artistes com Guillaume Corneille, Sonia Delaunay, Equipo Crónica, Lucio Fontana, Josep Guinovart, Frank Kupka, Manolo Millares, Lucio Muñoz, Antonio Saura, Eusebi Sempere o Antoni Tàpies. Entre les rellevants exposicions que tengueren lloc al museu i que donen una idea de la seua importància en la vida artística i cultural dels setanta, cal destacar una exposició-homenatge dedicada a Sert, per iniciativa de Raimon Torres (Barcelona 1934), fill de Josep Torres Clavé, company de Sert al GATCPAC. Així com les antològiques dedicades a Will Faber, Frank el Punto , August Puig, als deu anys del Taller Ibograf i a l’artista cinètic Julio le Parc, membre del Groupe de recherche de l’art visuel de París. L’any 1977 té lloc l’exposició col·lectiva de set artistes residents a Eivissa Set Camins de l’abstracció, on s’exhibeixen obres d’Erwin Bechtold, Marcel Floris (Hyères, França 1914), Leopoldo Irriguible (Saragossa 1946), Don Kunkel (New Yersey 1933), Eduard Micus (Höxter, Alemanya 1925), Giorgo Pagliari (Roma 1933) i Tur Costa. Amb motiu de l’exposició s’edita un catàleg amb textos de Daniel Giralt-Miracle i José Corredor Ma-theos. L’any següent, i amb el patrocini de la Dirección General del Patrimonio Artístico, l’anterior exposició es va transformar en Cinc Camins de l’Abstracció (Bechtold i Floris no hi pogueren ser presents), i l’exposició tengué un caràcter itinerant per diverses ciutats espanyoles. El text de Corredor Matheos feia referència als trets comuns que presentava l’obra d’aquests artistes, malgrat les seues diferències, com l’expressió geomètrica, els grans blancs, o la importància del buit. Fins a 1985 -any en què, per problemes d’índole diversa, tanca les portes-, el Museu d’Art Contemporani continuà concentrant bona part de l’activitat artística de l’illa. El 1979 s’instauren els Salons de Primavera , que volen ser -i ho aconsegueixen-una mostra representativa i oberta a tot tipus de realitzacions i estils de la tasca artística a l’illa. Pedro Asensio (Conca 1950), Michel Buades (Orà, Algèria 1949), Carles Guasch (Santa Eulària des Riu 1957), Antoni Hormigo (Sant Antoni de Portmany 1933), Josep Marí (Eivissa 1948), Francesc Riera Bonet (Eivissa 1942), Adrián Rosa (Granada 1931), Tauste (José Fernández Tauste, Guadix, Granada 1948) i Paco Torres (Cadis 1925) entre d’altres hi exposaren les seues obres. Durant els cinc primers anys de la dècada dels vuitanta, al MAC tenen lloc exposicions dedicades a l’artista català Josep Guinovart, a l’alemany Eduard Micus, que exhibirà les realitzacions efectuades amb la tècnica del coudrage, i al belga Gilbert Herreyns (Brussel·les, Bèlgica 1943), ambdós residents a les Pitiüses. També cal destacar les retrospectives dels ja esmentats Rafel Tur Costa i Antoni Marí Ribas “Portmany”, així com la de fotografies realitzades per Raoul Hausmann durant la seua estada a Eivissa a la dècada dels trenta. D’entre les obres efectuades en l’àmbit de l’arquitectura, destaca la premiada i reconeguda rehabilitació de l’església de l’Hospitalet, obra dels arquitectes Elies Torres i José Antonio Martínez Lapeña , realitzada entre 1981 i 1984. També durant aquesta dècada es consolida l’obra de dos artistes que comencen a treballar a la dècada anterior: Antoni Cardona (Sant Francesc de s’Estany, Eivissa 1954 - Vesoul, França 1992) i Manuel Bouzo (Orense 1946), que col·laboraren en alguna ocasió en exposicions i muntatges. Constrasta l’efervescència artística dels vuitanta arreu de l’Estat espanyol amb l’ambient artístic a Eivissa durant aquests anys, i fins i tot podria parlar-se d’una decadència si hom el compara amb l’activitat generada els setanta. La clausura del Museu d’Art Contemporani i de la galeria Carl van der Voort (abans ja havia tancat la galeria Ivan Spence) fou important en aquesta decadència, i malgrat que la galeria reobrí les seues portes al final de 1987 i el MAC ho féu l’any 1991, no sembla que el protagonisme d’Eivissa en el món de l’art s’hagi recuperat en relació al paper que en el seu dia va tenir. Finalment cal mencionar una fornada d’artistes locals o establerts ací des de fa anys que s’ha donat a conèixer els anys noranta i que constitueix una nova generació de creadors. Maria Catalán (Castelló 1961), Joan Prats (Eivissa 1962), Paco Romero (Eivissa 1966), Rom-Ero (Granada 1960) i Fèlix Serra (Eivissa 1966) en són els integrants. Pel que fa a Formentera, es tracta d’un món artístic clarament diferenciat d’Eivissa. Des que l’any 1952 hi arribà l’artista Sioma Baram (Chis¢ina&u, Bessaràbia 1919 - Formentera 1980), són molts els artistes estrangers que s’estableixen a l’illa, com Peter Buch (Frankfurt am Main, Alemanya 1938), Aaron Keydar (Israel 1943), Marc Tara (Roche-sur-Yon, França 1944). També des de 1957 hi resideix Gabrielet (pseudònim d’Antoni Tur Costa , Eivissa 1917), i, des de 1968, Rafel Bataller (Blanes, Girona 1920). Com a fenomen destacable, cal parlar en ocasions d’una doble residència per part d’alguns artistes notables, com ara Antoni Taulé (Sabadell 1945) o Erro (pseudònim de l’artista islandès establert a França, GuDmundur GuDmundsson, Ólafsvik 1932). Enric Riera (Formentera 1963) i Pep Morna (Formentera 1960) són la nova generació d’artistes locals. La inauguració l’any 1988 de la galeria Bella & Sioma Baram , de la qual és director i propietari l’artista Aaron Keydar, va comportar la possibilitat de mantenir una certa activitat expositiva continuada a l’illa. El 1988 tengueren lloc les Jornades d’Art Contemporani ( Art Contemporani, Primeres Jornades), que pretenien aconseguir una continuïtat, però tan sols se’n celebrà la primera edició, que va comptar amb la celebració de diverses exposicions, conferències i mostres de vídeo. [RRB] Com una illa en el panorama artístic ressenyat de les Pitiüses, tanmateix notable per la seua qualitat i original concepció, cal fer referència al monument a Isidor Macabich (1980), a sa Car-rossa -Eivissa-, obra de l’arquitecte Elies Torres i de l’escultor hiperrealista Francisco López . [JoMa] En relació a la música dels nostres dies, cal fer esment de compositors com Miquel Àngel Roig-Francolí i Raymond Andres ; d’intèrprets com Vicent Colom , Pius Tur Mayans -ha publicat breus estudis sobre música- i Ricard Tur Sanz ; i de la soprano Teresa Verdera . La presència del conservatori, sota l’impuls de Catalina Bufí , ha contribuït a la promoció i difusió de la música. La tasca del grup Uc ha esdevengut decisiva pel que fa a la re-creació de la música i les cançons populars. [RTC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments