ametller o ametler

ametller o ametler m BOT [Prunus dulcis] Arbre de la família de les rosàcies. Procedeix d’Àsia occidental i és molt cultivat a la regió mediterrània. Les seues dimensions són mitjanes, d’uns vuit metres d’altària; les fulles són lanceolades i dentades; les flors, rosades o blanques, surten abans que les fulles, en ple hivern (gener-febrer-març), i omplen totalment, de manera espectacular, la capçada de l’arbre; el fruit és una drupa el·líptica de 3 a 6 cm de longitud, dura i no comestible, de color verd vellutat, que conté generalment una única llavor comestible, anomenada ametlla. La major part de les varietats d’ametllers necessiten pol·linització encreuada per a l’obtenció de fruits. A fi d’aconseguir una fecundació efectiva d’una determinada varietat, se n’ha d’utilitzar una altra que tengui el període de floració coincident amb la primavera. A les Pitiüses és, juntament amb el garrover i la figuera, un dels arbres més representatius del secà i ha estat fonamental dins l’economia de subsistència del món agrari tradicional. El seu conreu a gran escala no es va iniciar a l’illa d’Eivissa fins al segle XVIII. El cultiu a les Pitiüses ha anat tradicionalment associat amb els cereals d’hivern (ordi, civada, blat), amb lleguminoses (faves o pèsols), o amb espècies ferratgeres (civada-veça, ordi-veça). És un arbre rústic que es desenvolupa a tota classe de terres, però especialment en sòls fondos i permeables. A fi que fructifiqui bé i no pateixi d’asfíxia radicular no ha de sembrar-se en terres argiloses ni molt humides. Les feines bàsiques tradicionals del conreu de l’ametller a les Pitiüses han estat les següents: a) viver d’ametllers: prèviament a la plantació dels ametllers, a la tardor, es fa el viver, a partir de llavors d’ametlles amargants; el lloc escollit és un bocí de terra de secà, especialment bo, ben treballat i femat i, si és posible, prop d’un pou, per si fos necessari ajudar els plançons amb aigua; b) plantació dels ametllers: al cap de 2 o 3 anys, es fa la sembra definitiva al terreny escollit, seguint un marc de plantació que tradicionalment, a l’illa d’Eivissa, ha estat de 7x7 a 11x11 m; les dates de plantació van del mes de novembre fins a gener; c) empelt dels ametllers: plantat l’ametller, es deixa que la tija assoleixi un gruix d’uns 3 cm per procedir a l’empelt; prèviament es despunta l’arbre a 1’5 o 1’8 m; l’empelt és de pua, que es col·loca entre la pell i la fusta; generalment es posen quatre pues per formar l’arbre; s’empelta des de final de desembre a començament de gener. A les Pitiüses existeixen nombroses varietats d’ametllers que han desenvolupat formes autòctones, així com varietats introduïdes o foranes. És difícil caracteritzar les varietats pel seu port vegetatiu. El caràcter que es fa servir per diferenciar les varietats és la closca llenyosa del fruit madur. En primer lloc cal diferenciar les ametlles dolces i les amargants; aquestes últimes tradicionalment s’anaven a vendre a la farmàcia, per a la preparació de compostos. Dins les ametlles dolces suposam com a únic caràcter que pugui ser considerat com a base de classificació la consistència de la closca de l’ametlla madura. Si aquest és molt fàcil de trencar o partir es diu que la varietat és del grup mollar, si és quelcom més fort, semimollar, i si, al contrari, és difícil de partir, és del grup dur o fort. Al grup de les ametlles mollars i semimollars pertanyen les varietats següents: pau (de llavor freqüentment bessona), bec de corb, patrona, fita, fita bord, mollarica, mollar blanca, mollar roig, mollar macià entre d’altres. Al grup de les ametlles dures: llegall fort, fort punta, forta botilera, marcona (varietat introduïda), reginal (fa dues llavors), bernadina, etc. El doctor Pere Estelrich i Fuster, catedràtic d’agricultura de l’Institut Balear, l’any 1907 publicà l’obra titulada El almendro y su cultivo en el mediodía de España e islas Baleares, en què esmenta, descriu i dóna nom a varietats pròpies de l’illa d’Eivissa, tals com la fita mollar o fita d’Eivissa, que considera en aquella data la base del cultiu de l’illa i la de preu més alt; avellana o eivissenca petita, que considera com un ametller de jardí o d’hort per tal com fa les ametlles petites com avellanes; mollar grossa, que li mereix estima per la grandària del fruit; mollar blanca, de gran desenvolupament arbori però poc productiva i que l’eivissenc Antoni Marí Torres va presentar a l’Exposició Agrícola de Manacor l’any 1897; mollar de canal, que presenta la closca acanalada amb una sutura ventral d’uns 3 mm. Totes aquestes varietats són considerades per Pere Estelrich com d’os semimollars. El grup mollar inclou les varietats eivissenques bec de corb, de la qual diu que és servida com a postres a les fondes de la ciutat, amb l’esclova inclosa, a causa de la facilitat que té de trencar-se amb els dits; princesa, de gran rendiment, molt buscada per a l’exportació, que cultiva la casa Wallis; infanta, que fa l’arbre de grandària mitjana i poc fructífer, però d’ametlla molt polida. L’ametller és un arbre d’aprofitament variat. A part del consum de l’ametlla com a aliment familiar, ja sigui crua o torrada, el producte excedent és comercialitzat i una de les fonts importants dels petits ingressos del pagès. De la seua esclova cremada, temps enrere, es feia lleixiu; de l’esclova capolada, avui es fa pinso per al bestiar; en confiteria es fa la gar-rapinyada; i les fulles serveixen d’aliment al bestiar. Actualment el cultiu es troba en regressió, i es pot observar com la producció i la superfície cultivada han minvat enormement: de 1960 a 1986 l’extensió de cultiu baixà de 7.995 ha a 5.179 ha; això significa una reducció de quasi el 30%. [CGV]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments