almoràvit, període

almoràvit, període HIST Els almoràvits procedeixen d’una tribu berber, del grup dels Sanhaga. El seu nom, al-murabitun, significa ‘homes del ribat’. Aquest moviment, que predicava la més rigorosa ortodòxia religiosa, es limità a suprimir els impostos i castigar les infraccions conforme a la llei. Devers el 1050 els almoràvits han sotmès tot el Sàhara occidental. S’expandeixen amb celeritat: entre el 1053 i el 1062 conquisten tot el sud del Marroc i entre el 1062 i el 1082 ocupen el nord del país i part d’Algèria. Funden Marràqueix el 1062 i la converteixen en la seua capital. El 1085 creuen l’estret de Gibraltar per primera vegada per ajudar els regnes de taifes, però cinc anys després en destronen els reis i s’annexionen els seus estats. L’època almoràvit a Eivissa i Formentera està lligada a la de Mallorca i Menorca, des que són incorporades a l’imperi després de l’expedició catalano-pisana a les Balears del 1114-1115. El 1142, Muhammad ibn ‘Ali Yusuf, conegut pel seu nom de família, Banu Ganiya, acompanyat pels seus fills, arriba a Mallorca enviat per l’emir amb la finalitat de pacificar les revoltes i els aixecaments populars que s’havien produït com a reacció contra la intenció del primer governador de traslladar la ciutat de Mallorca des de la costa a l’interior. Encara quan l’imperi almoràvit s’enfonsa a la península, a partir del 1157, les Balears, amb els Banu Ganiya, quedaran com a únic reducte almoràvit davant els almohades , fins al punt que el front de batalla es traslladarà al nord d’Àfrica, on continuarà la lluita fins i tot després de la caiguda de les Balears en mans dels almohades (Eivissa i Formentera, el 1188; Menorca, el 1202; i Mallorca, el 1203). [JFG] Les causes de l’atribució del nom almoràvit al moviment generat per ‘Abd Allah ibn Yasin ibn Maku al-Gazuli, encara són discutides, així com la cronologia exacta dels fets d’aquest savi. Hom pot distingir tres hipòtesis. Una fa derivar aquest nom de la veu ribat, recinte on els musulmans es retiraven per fer vida ascètica i defensar les fronteres de l’islam. En aquest sentit hom fa al·lusió al retir d’Ibn Yasðn a un ribat amb un grup dels Lamtuna, quan el seu guiatge fou refusat pels G%udala/G&u-dala/Qudala, o bé es fa esment de la llar -dar al-murabitin- que el mestre d’Ibn Yasin, Waggag ibn Zalu al-Lamti, havia bastit per rebre estudiants a Ag%lu. L’altra hipòtesi assenyala que Ibn Yasðn va encunyar ell mateix aquest terme en dues ocasions diferents per designar els seus seguidors -murabitun-. La tercera justifica aquest nom en relació a la seua tàctica militar de formació lineal tancada, que estaria inspirada per l’exemple dels primers musulmans. A les fonts, reben també el nom de mulattamun -els portadors de vel-, apel·latiu que obeïa al costum de cobrir la cara masculina adulta amb un vel, tret que assenyalava el seu origen saharià, concretament dels grups nòmades Snhag&a del desert. La gènesi d’aquest moviment es produeix quan Yah5yà ibn Ibrahðm dels G%udala passa per al-Qayrawan, de retorn de Makka, i sol·licita a Abu ‘Imran al-Fasð un faqðh que pogués alliçonar la seua gent en els preceptes i les pràctiques rituals de l’islam i, gràcies a la intervenció de Wag&g&ag& ibn Zalu al-Lamt5ð, deixeble d’Abu ‘Imran, Yah5yà ibn Ibrahðm torna a territori G%udala amb ‘Abd Allah ibn Yasðn, faqih originari del Sus extrem, per tal d’acomplir aquesta tasca. Mort Yah5yà ibn Ibrahðm, i a causa de la militància i zel excessiu d’‘Abd Allah ibn Yasðn entre els G%udala, aquest haurà de cercar refugi amb el seu mestre, Wag&g&ag&, qui escriurà als principals caps d’aquest grup per aclarir que qualsevol desobediència a Ibn Yasðn va contra el mateix esperit de l’islam. Tot i això, en el seu retorn ‘Abd Allah ibn Yasðn predicarà entre els Lamtuna, un altre grup Snhag&a del desert, competidor dels G%udala, i n’esdevendrà el guia indiscutit, l’imam. L’activitat d’‘Abd Allah ibn Yasðn es manifesta entre els Lamtuna a dos nivells: a) imposició del seu guiatge per l’aplicació estricta, i executada rigorosament, dels principis del madhab de Malik ibn Anas -hom diu que féu fuetejar el propi cap dels Lamtuna, Yah5yà ibn ‘Umar, per exposar la seua vida en batalla-, paral·lela al respecte envers certs trets del costum tribal -matrilinealitat, vel masculí, etc., elements en els quals basarà Ibn Tumart la seua opinió que els almoràvits no són musulmans-; b) g&ihad contra tots els grups tribals berbers pagans o musulmans que no acceptassin el guiatge d’Ibn Yasðn i el seu missatge de reforma dels costums. En aquest segon vessant s’insereix l’expansió dels almoràvits Lamtuna pels dos extrems de la via comercial que creuava l’oest del Sàhara i unia el bilad al-sudan amb al-Mag%rib -incursions contra Awda-g%ust (1054) i Sig&ilmasa (1053) que donaren als Lamtuna el domini sobre aquesta via de comunicació i el predomini, tàcitament acceptat, sobre els grups Snhag&a del desert- i la guerra posterior contra els caps berbers Zanata d’al-Mag%rib, enemics tribals hereditaris dels Snhag&a i herètics aferrissats, que havien foragitat de Fas Abu ‘Imran al-Fasð, per la seua actitud crítica cap al seu govern i la seua forma de vida -luxe, aplicació de taxes no canòniques, menyspreu de la llei musulmana, etc., els mateixos càrrecs mitjançant els quals hom proclamarà la legitimitat de la despossessió dels governants de taifes a Al-Andalus-. El 1056, Yah5yà ibn ‘Umar morirà a Tbfarilla rebutjant un atac dels G%udala a les muntanyes de l’Adrar, a Mauritània, i serà succeït pel seu germà Abu Bakr ibn ‘Umar, durant el mandat del qual es durà a terme l’expansió dels almoràvits Lamtuna per al-Mag%rib: Sus, Tadla, Ag%mat i el territori dels Snhag&a Mas5muda formen part del domini almoràvit quan ‘Abd Allah ibn Yasðn mor, el 1059, durant una campanya contra els Bargawat a Tamasna. Fins al 1068 Abu Bakr ibn ‘Umar consolidarà la seua autoritat a la zona de Sig&ilmasa i al desert, i fundarà la ciutat de Marrakus. Aleshores delegarà en el seu cosí Yusuf ibn Tasufðn la tasca de sotmetre la resta de territoris d’al-Mag%rib i ell es retirarà al desert el 1070, i no tornarà a veure el seu cosí fins al 1071, a Marrakus, quan li farà lliurament d’aquesta ciutat, de la seua esposa Zaynab i de plena llibertat d’acció per exercir la seua autoritat. Abu Bakr ibn ‘Umar morirà el 1086 en un enfrontament amb un enemic desconegut, al desert. La conquista d’al-Mag%rib, amb la submissió dels territoris dominats pels Zanata i pels Bargawat, es completarà el 1083, i serà novament un grup de fuqaha’ el responsable que els governants de taifes d’Al-Andalus demanin l’ajut de Yusuf ibn Tasufðn per aturar els atacs d’Alfons VI de Castella, que havia ocupat T5ulayt5ula el 1085. El 1086, Yusuf ibn Tasufðn passarà a Al-Andalus i esclafarà l’exèrcit d’Alfons VI a Zallaqa. Finalment, amb el suport d’una fatwa dels ‘ulama’ d’Al-Andalus i al-Mag%rib, acabarà amb els governants de taifes, blasmats públicament per la seua indignitat com a governants musulmans incapaços de defensar la umma dels infidels -1088-1100-: totes les conquestes dels feudals cristians, llevat de T5ulayt5ula, es perdran. ‘Alð ibn Yusuf ibn Tasufðn (1103-1143) haurà de veure, a partir de 1125, el desenvolupament de la prèdica almohade als seus territoris -fortificació de Marrakus, que romania sense murades- i l’increment de la pressió feudal, però no serà fins al govern del seu fill Tasufðn (1143-45) i el del seu nét Is5haq (1145-47) que els almohades posaran fi a un estat contra el qual lluitaven des de 1121.
Els almoràvits a les illes. La incorporació de les illes a l’estat almoràvit fou resultat de l’expedició de socors que ‘Alð ibn Yusuf va enviar per respondre a la demanda d’ajut que Mubasir Nas5ir al-Dawla havia fet, davant la impossibilitat de poder vèncer l’exèrcit croat catalano-pisà que assetjava Madðna Mayurqa. L’arribada de l’estol almoràvit de Wanudðn ibn Sðr el 1115 es produí després de l’assalt i la destrucció de Madðna Mayurqa i les illes foren integrades a l’estat almoràvit. Entre 1115 i 1125 ostenten el govern de les illes Wanudðn ibn Sðr, Abu Bakr ibn Tiqartt, Yabur ibn Muhammad i Abu Bakr ibn ‘Alð ibn Warqa’. Aquest seria substituït per Muhammad ibn Ganðya al-Masufð, a causa d’una ambaixada dels habitants de Madðna Mayurqa, desitjosos de justificar davant ‘Alð ibn Yusuf la seua rebel·lió contra els projectes de desmantellament de Madðna Mayurqa i la seua reconstrucció a un indret més segur de l’interior. A partir de 1146, Muhammad ibn Ganðya, parent de Yusuf ibn Tasufðn per part de la seua mare, governarà sol, presa Marrakus pels almohades, i rebrà nombrosos fugitius de l’esfondrament de l’estat almoràvit, que constituiran un consell consultiu que legitimarà l’autoritat de Muhammad ibn Ganðya, i es procedirà a la reconstrucció de Madðna Mayurqa al seu antic emplaçament. Muhammad ibn Ganðya -tal com faria Ibn Mardanis, cap andalusí rival dels almohades- va pactar amb les ciutats de Pisa i Gènova (1148) i va nomenar hereu el seu fill ‘Abd Allah, fet que provocaria l’aversió del seu germà Ishq i la mort d’‘Abd Allah i del seu pare a mans d’Ishq (1151-55?), ajudat per un grup dels Lamtuna del qual acabaria desfent-se amb el suport de l’almirall Lubb ibn Maymun. Tot i que Ishq sembla haver renovat els pactes del seu pare amb Gènova i Pisa, practicarà dues incursions anuals contra les costes del sud de França i Catalunya -1178, Toló i l’església de Santa Maria d’Ulla, a Girona, fets recollits per les cròniques llatines-, les quals li permetran acumular botí i captius i mantenir ensinistrades les seues forces. El 1182 Abu Ya‘qub Yusuf enviarà una ambaixada per demanar la submissió d’Ishq, que rebutjà aquesta petició: per una banda, va lliurar part del botí i dels captius de les seues expedicions, però de l’altra, continuà fent la hutba en nom dels ‘Abbasiyya de Bag%dad. Per apaivagar l’amoïnament dels Lamtuna davant el seu intent de conciliació amb els almohades, va menar una nova expedició contra les costes cristianes, en el transcurs de la qual, o bé ja de retorn, va morir (1183-84). Succeït pel seu fill Muhammad, una nova i nodrida ambaixada almohade -sol·licitada pel propi Muhammad, temorós del seu propi clan i de la seua família, o bé impotent per mantenir-se davant les pressions d’almohades i cristians-, encapçalada pel cristià islamitzat Abu al-Hsan ‘Alð ibn Rubartyr, va arribar a l’illa. La trajectòria personal de l’ambaixador convidava a provar fortuna amb els almohades: fill del mercenari feudal que havia batut ‘Abd al-Mu’min en el primer setge de Marrakus (1129) i defensor fidel dels almoràvits, va passar als almohades i es va islamitzar, i aquests, tot i el precedent del seu pare, varen acceptar els seus valuosos serveis. No se’n coneixen els detalls amb la fidelitat necessària, però els germans de Muhammad ibn Ishq -‘Alð, Yah5yà i ‘Abd Allah-, als quals va arribar la notícia de la desfeta i mort d’Abu Ya’qub Yusuf a Santarem, s’apoderaren de l’estol d’Ibn Rubartyr i de la seua persona i deposaren el seu germà Muhm-mad. Seguidament, els tres germans utilitzaren l’estol i els equipaments apresats i dirigiren una expedició contra Bug&aya, de la qual s’apoderaren i començaren aleshores una prolongada guerra de desgast contra els almohades a al-Mag%rib oriental. Tlh, un dels germans, romandrà a Mayurqa com a governador, però Ibn Rubartyr -cristià islamitzat-, des de la seua presó al qasr es guanya el favor de la milícia de mercenaris cristians i, en un cop de mà, s’apoderarà del qas5r i dels familiars i amics dels Banu Ganðya. Els seus hostatges i el fracàs dels partidaris dels Banu Ganðya per desallotjar Ibn Rubartyr, l’obligaran a pactar: aquest podrà abandonar l’illa sa i estalvi amb els seus seguidors i tornar a Marrakus. Determinades fonts donen a entendre que Ibn Rubartyr fins i tot fou capaç d’arribar a imposar nou governador en la persona del deposat Muhammad, el qual, segons altres autors, fou der-rocat pels habitants de Mayurqa quan aquests varen saber que estava negociant amb el comte de Barcelona el lloguer d’una nova milícia cristiana que el pogués defensar dels almohades. En tot cas, trobarem Muhammad servint Abu Yusuf Ya’qub com a governador de Daniya. Els germans Ganðya que estaven a al-Mag%rib, coneixedors de les notícies, enviaren ‘Abd Allah i Tlh per fer-se càrrec de l’illa (1187): el primer esdevengué el governador després de fer fora Tasufðn, el governador que els habitants de Mayurqa havien triat per substituir Muhammad. El mateix any, els Banu Ganðya, a al-Mag%rib, esclafarien un gran exèrcit almohade a ‘Umra: entre les víctimes es trobava Abu al-Hsan ‘Alð ibn Rubartyr. El govern d’‘Abd Allah ibn Ganðya (1187-1203) veurà la lluita per estendre l’autoritat almoràvit a les illes i els intents almohades per ocupar-les i privar els Banu Ganðya a al-Mag%rib de la seua darrera base d’operacions, intents que culminaran el 1203 amb l’ocupació de les illes pels almohades -1188, ocupació almohade de Yabisa; 1199-1200, defensa almohade d’Eivissa a càrrec d’Abu ‘Abd Allah ibn Maymun i d’‘Abd al-Wah5id; 1200-1201, ‘Abd Allah ocupa Menorca i en nomena governador Ibn Nag&g&ah5; 1202, l’estol almohade de Sabta conquereix Manurqa; 1203, ocupació almohade de Mayurqa i final de l’estat almoràvit a les illes-. [XBN/MBP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments