aigua

aigua f 1 GEOL
Un dels elements predominants a la Terra. Es presenta a mars, rius, llacs, etc., salada o dolça. Però en termes geològics podem distingir-ne diversos tipus:
a) l’aigua artesiana és la que, per trobar-se captiva en una capa de roques permeables entre d’altres que ho són menys, ascendeix més o menys a favor d’una fractura natural de les roques superiors a aquesta capa aqüífera o a favor d’una perforació o pou, i o bé brota a la superfície o bé queda a poca distància d’aquesta.
b) L’aigua aeratoterma és la que sorgeix calenta.
c) L’aigua amarga és la que té aquest sabor, per contenir magnèsia o altres sals.
d) L’aigua crua és la que resulta poc potable, perquè conté determinades substàncies minerals, especialment guix.
e) L’aigua prima és la que té molt poques sals en disolució.
f) L’aigua dura és la que conté sals o carbonats i és poc potable.
g) L’aigua freàtica és la que es troba a poca profunditat al primer nivell d’aigua existent al subsòl.
h) L’aigua de font és la que surt naturalment de la terra com a sorgent, artesiana o de qualsevol altra manera.
i) L’aigua mineralitzada és la que conté una notable quantitat de substàncies minerals, en suspensió o en dissolució.
j) L’aigua minero-medicinal és la que conté substàncies minerals que li donen propietats terapèutiques, moltes vegades en combinació amb propietats radioactives.
k) L’aigua salada és la que conté sals en proporció anàloga a la de la mar.
l) L’aigua salabrosa o salmaia és carregada de sals, que la fan impròpia per a la beguda, i, així mateix, la que resulta de la mescla de les aigües fluvials amb les de la mar.
m) L’aigua soma és la subterrània poc profunda.
n) L’aigua subàlvia és la que s’allotja entre els còdols i les arenes que constitueixen els al·luvions que formen el llit dels rius o dels torrents.
o) L’aigua submarina és la continental que brota entre les roques per sota el nivell de la mar.
p) L’aigua subterrània és la retenguda entre les roques del subsòl.
q) L’aigua termal és la que a totes les estacions de l’any surt a la superfície a temperatura superior a la de l’ambient.
r) Les aigües falses són les que es troben en tasques subterrànies i no són permanents.
s) Les aigües fermes són les de pou o font perenne.
t) Les aigües infiltrades són les que han penetrat al sòl i al subsòl i s’han fet subterrànies.
u) Les aigües mares són les que queden després d’haver-se dipositat al fons les substàncies que portaven dissoltes. Aquestes són les aigües que queden a les salines després d’haver-s’hi dipositat les sals. [BEP]

2 HIDRO
La situació geogràfica de les Pitiüses, dins l’àrea climàtica de la Mediterrània, ha fet de l’aigua un element de vital importància al llarg de la història antiga i, en el cas de Formentera, fins al poblament definitiu de l’illa el segle XVIII. Abans de la possibilitat actual d’aplicar noves tecnologies, per dessalinitzar i potabilitzar l’aigua de la mar, el nivell efectiu d’aquest recurs a Eivissa i Formentera estava completament lligat al cicle hidrològic. La quantitat d’aigua disponible va relacionada directament amb les precipitacions, l’evaporació i la filtració com a elements bàsics d’aquest cicle.
Quant a les precipitacions, el mapa d’isohietes (en què es reflecteixen les quantitats mitjanes d’aigua recollides al llarg d’una sèrie d’anys) ens mostra les diferents zones de pluja, que en termes de classificació me-teorològica encaixen dins el tipus de clima temperat, entre els 300 i els 600 mm anuals. La major part de l’illa d’Eivissa és dins els nivells de 500 i 600 mm anuals, amb unes característiques molt similars a les de Menorca. L’àrea de les salines d’Eivissa i tota l’illa de Formentera constitueixen un espai considerablement més sec, amb una mitjana anual entre els 300 i els 400 mm. Estudis recents (Guía de la naturaleza de Eivissa y Formentera) han aprofundit notablement en la coneixença d’aquestes precipitacions: el mes de juliol és el menys plujós de tot l’any, amb una mitjana de 2’2 dies de precipitacions; a l’altre extrem, el mes de desembre és el més plujós, amb 11’2 dies de mitjana. Per estacions, durant la tardor plou el 37% de tot el conjunt anual, l’hivern un 29%, un 23% la primavera i un 11% l’estiu. Centrant-nos en les dues àrees esmentades abans i segons els nivells de precipitacions de l’any 1990 (Dades Balears), a l’aeroport d’Eivissa va ploure tots els mesos de l’any tret de febrer. A Formentera es registraren 0 mm durant els mesos de febrer, juny, agost i setembre. Dels 240 mm totals d’aquest any, els mesos de gener i abril en concentraren 150. La neu i el calabruix tenen una presència molt escassa a les precipitacions, 0’4 i 2 dies per any respectivament com a mitjana des del 1961 al 1980. La probabilitat que plogui dins els nivells mitjans de 300-600 mm és d’un 77’5%, els anys secs entre els 100 i 300 mm tenen una probabilitat del 17’5% i els anys plujosos de 600-800 mm només el 5%. A l’aeroport d’Eivissa, des de l’any 1952 fins al 1991 hi hagué una mitjana de precipitacions d’un mínim de 174’7 mm (1983) i d’un màxim de 719’7 mm (1972), amb una mitjana anual al voltant dels 450 mm. A aquesta darrera dada hi podríem afegir que, dels 40 anys que comprèn la medició, n’hi ha 21 que tengueren precipitacions per sota dels 450 mm, 4 que giren al voltant d’aquesta xifra i que els 15 restants plogué en quantitats superiors. Per tant, la freqüència anual de pluges a les Pitiüses és molt variable si la relacionam amb la mitjana, que no pot ser considerada com a dada fiable per a qualsevol tipus de previsió. En general, les quantitats anuals de pluja s’allunyen de la mitjana amb oscil·lacions remarcables d’un any a l’altre.
Una constant històrica de les Pitiüses és la successió periòdica i irregular d’assecades que es reflecteixen en nivells de pluja inferiors als 300 mm anuals. L’antiga importància del sector agrícola en el conjunt de l’economia insular feia de les precipitacions el factor més important per al resultat de les collites. Els exemples documentats durant la segona meitat del segle XIX sobre successius anys secs, provocaren grans pèrdues econòmiques, que en els casos extremats es tractaven de solucionar amb pregueres i processons amb què hom suplicava la pluja. Les precipitacions no tenen una distribució homogènia al llarg de tot el dia. Generalment es concentren en unes poques hores i superen la capacitat d’absorció de la terra, i així sorgeixen cursos d’aigua sobre la superfície que expliquen l’àmplia presència de torrents a les illes. Aquests cursos d’aigua irregulars s’aprofitaven parcialment mitjançant el reg de les terres properes, a través de sèquies i canals que ajudaven a recuperar una part de l’aigua per a ús agrícola.
El mapa de “torrents, conques i estacions d’aforament” mostra l’organització dels cursos dels torrents de Buscastell (Santa Agnès-Sant Antoni) i de sa Llavanera (Sant Mateu-Vila), als quals podríem afegir la conca del riu de Santa Eulària (Sant Miquel i Sant Joan-Santa Eulària). Totes elles estan relacionades amb les aportacions de zones de majors precipitacions de l’àrea des Amunts , entre els 600 i 700 mm anuals. Els 485’5 km lineals dels torrents de les Pitiüses els relacionem a la taula adjunta. Sens dubte, els torrents són els accidents geogràfics lligats a l’aigua més importants a les Illes.
També criden l’atenció la multitud de fonts, que antigament s’empraven per proveir d’aigua el món rural els mesos secs. Temps passat, les fonts eren llocs de reunió i de celebració de festes actualment en procés de recuperació per la seua importància cultural.
Altres reserves d’aigua disponibles per a ús agrícola eren els pous excavats artificialment, dels quals es treia aigua mitjançant sènies mogudes per força animal, que anaven acompanyats de la presència generalitzada de dipòsits i aljubs .
De totes maneres, les esmentades irregularitat i concentració en poc temps de les precipitacions provoquen que la major part de l’aigua de pluja sigui absorbida per la terra, s’evapori o bé passi als torrents. La capacitat d’absorció de la terra s’ha calculat en 41 mm com a mitjana anual, i arriba a nivells per damunt dels 70 mm entre els mesos de desembre i abril i de 0 mm entre els de juny i octubre. Això fa que la presència real d’aigua al sòl estigui limitada als mesos d’hivern i de primavera, i que a l’estiu i a la tardor sigui pràcticament nul·la, ja que la major part de les precipitacions d’aquests mesos s’evaporen per l’acció de la temperatura i el vent.
Si ens referim al conjunt d’aigua a les Pitiüses, l’evaporació és un fenomen meteorològic d’importància similar al de les precipitacions. De juny a setembre s’evaporarien (si hi fossin) més de 100 mm d’aigua mensuals, cosa que explica la dificultat perquè hi hagi embassaments o qualsevol altre tipus d’aigua dolça acumulada a la superfície. De fet el desembre, el mes més plujós, amb una precipitació de 77’6 mm, s’evaporen 25’3 mm i en resulta un balanç real d’aigua retenguda de tan sols 52’3 mm. En altres mesos plujosos, com l’octubre, les precipitacions arriben a nivells de 73 mm i l’evaporació a 73’2 mm. Això fa que el balanç entre la pluja i l’aigua retenguda sigui 0. En conjunt, els mesos amb uns nivells de precipitació superior als d’evaporació són els de desembre, gener i febrer. La resta de l’any, s’evapora una quantitat igual o superior a la de la pluja caiguda. Tenint en compte la complexitat de tots el factors que regulen l’evaporació de l’aigua, s’ha calculat (J. A. Guijarro) que a les Pitiüses el nivell anual oscil·laria entre els 800 i els 950 mm, dels quals 546 s’evaporarien de juny a setembre, l’estació realment seca. Veritablement el límit màxim d’evaporació és la quantitat total de precipitacions, ja que en conjunt no es pot evaporar més aigua de la que plou. En el cas de les Pitiüses, seguint els càlculs anteriors, a unes precipitacions de 487’1 mm anuals, hi correspon una evaporació real de 483,9 mm i sobrarien tan sols 3’1 mm per a les infiltracions i corrents superficials. L’època de major evaporació, entre els mesos de juny i setembre, és justament la de menys precipitacions. Aquests efectes inversos fan que dels teòrics 546 mm, se n’evaporin tan sols 133, que corresponen a la quantitat de pluja que cau aquests mesos, a la qual cal afegir la retenció del sòl el mes de maig (35 mm). Les característiques físiques del sòl, determinen la seua capacitat de retenció d’aigua. Els sòls arenosos de les illes són poc aptes. Per tant, la reserva d’humitat per aquest concepte és més aviat escassa, tot i que la poca retenció d’humitat dels sòls calcaris, és compensada per la formació d’aqüífers al subsòl.
Els aqüífers són cavitats de roca impermeable que retenen l’aigua filtrada pels porus i fisures del sòl. A les Balears els aqüífers constitueixen les reserves més importants d’aigua dolça. El sistema d’aqüífers de Formentera, per la seua estructura geo-lògica, es pot considerar com una fina capa d’aigua dolça flotant sobre una altra capa d’aigua marina que ocupa tot el subsòl de l’illa. El cas d’Eivissa és molt més complex, ja que els aqüífers es divideixen en set grans grups que comprenen vuit subgrups més. L’aqüífer més gran és el del centre, que inclou els pobles de Sant Joan de Labritja, Sant Vicent de sa Cala, Sant Llorenç de Balàfia, Sant Miquel de Balansat, Sant Mateu d’Albarca i una part de Santa Gertrudis de Fruitera. L’aqüífer de Vila comprèn part de Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Rafel de sa Creu, Jesús, Sant Jordi, San Francesc i una part de la parròquia de Sant Josep de sa Talaia. En aquest aqüífer, hi ha els subgrups de la serra des Murtar i uns altres tres de menors propers al puig des Jondal, can Pujolet i el puig de Cas Serres. La zona occidental del municipi de Sant Josep forma l’aqüífer del sud-oest de l’illa. L’aqüífer del sud-est comprèn les rodalies de cala Llonga i s’estén cap al sud fins a les proximitats del cap Martinet, i és el que té les dimensions més reduïdes d’Eivissa. El de Santa Eulària el formen els voltants d’aquest poble i s’estén cap al nord, fins a arribar a prop de Sant Llorenç de Balàfia, i té dos subgrups a prop del puig d’Atzaró. L’aqüífer de Sant Carles de Peralta ocupa aproximadament l’extensió del poble, amb una prolongació cap a Sant Joan de Labritja. Finalment, l’aqüífer de Sant Antoni de Portmany, que, a més del poble, s’estén cap a Santa Agnès pel nord i aproximadament fins al port des Torrent cap al sud. En aquest aqüífer es troba un dels majors subgrups al voltant de can Costa, a prop de Corona, que a la vegada és una de les zones típiques d’infiltració dels terrenys càrstics, que es poden identificar a cop d’ull per la formació de dolines.
Segons dades del Govern Balear (1982), els aqüífers de les Pitiüses, respecte a la distribució municipal, aportaven les següents quantitats per a l’abastament anual:
Sant Joan:      0,339 Hm3
Sant Antoni:    1,530 Hm3
Sant Josep:     0,900 Hm3
Santa Eulària:  0,700 Hm3
Eivissa:           5,000 Hm3
Formentera:    0,345 Hm3
Total:              8,814 Hm3

En estudis més recents (Guía de la naturaleza de Eivissa y Formentera, 1992) hom calcula que els recursos emprats pels aqüífers són 14 hm3 per any. En tot cas aquestes quantitats són insuficients per satisfer la demanda de totes les activitats reflectides al quadre annex.
L’augment progressiu de la demanda, a causa sobretot del creixement de la població estable els pròxims vint anys, planteja un dels majors problemes a l’actual model d’expansió sense límits, relacionat concretament amb l’aspecte més general de l’ús dels recursos naturals a espais clarament limitats com són les illes.
En l’actualitat els aqüífers més explotats (Vila) pateixen un fort risc de salinització, ja que les aportacions d’aigua per filtració són inferiors a les quantitats que s’extreuen. Així es provoca un deteriorament que alguns experts opinen que serà irreversible en molt pocs anys, si continua el ritme actual. La possibilitat de complir amb les previsions de creixement il·limitat en el consum d’aigua, que podria arribar a duplicar la demanda actual devers l’any 2010, fa necessàries les aplicacions de solucions tècniques a diferents nivells.
L’estat actual (1986) de l’abastiment i sanejament a les Pitiüses, recollit al mapa adjunt, demostra una clara insuficiència de les infraestructures davant la forta pressió sobre el consum d’aigua als principals centres turístics de les illes, lligada a les necessitats de la pròpia indústria i a l’atracció de població estable cap a aquests llocs de major activitat econòmica. Gran part de la zona turística des de la platja d’en Bossa fins as Canar (terme municipal de Santa Eulària des Riu), excedeix les condicions de l’oferta en l’abastiment, i les instal·lacions per a sanejament i depuració són insuficients.
El cas encara és més greu a les altres zones amb pressió demogràfica (Sant Joan de Labritja, Portinatx, cala de Sant Vicent, cala Vedella, Sant Josep de sa Talaia i Formentera), on l’abastament, el sanejament i la depuració no reuneixen les condicions més elementals.
El recurs tècnic per superar aquestes deficiències en els casos de sanejament i depuració, passa per plans d’inversió en plantes depuradores i pel tractament de les aigües.
Quant a l’abastament, les solucions actuals se centren en l’habilitació de potabilitzadores i de plantes dessalinitzadores al voltant de Vila, juntament amb projectes per a la importació d’aigua potable d’altres comunitats autònomes. Aquest fet crearia una dependència en l’abastiment, fins avui desconeguda a les Balears.
En conjunt, les aportacions d’aigües depurades o tractades, anomenades “recursos no convencionals” depenents de l’aplicació de tecnologia, suposaven, segons estimacions de 1990, 5 hm3 per any, i per a l’any 2010 hom en calcula un considerable augment fins als 9 o 11hm3 anuals. De qualsevol manera, amb els nivells de consum actuals i els previstos, l’oferta d’aigua potable a les Pitiüses és molt inferior (entre un 30% i un 40%) a les necessitats, amb un possible dèficit del 42% les pròximes dècades.
Els càlculs del consum domèstic demostren les grans diferències en funció dels costums socials. La població de Formentera consumeix l’1% del total de l’aigua de les Pitiüses; els habitants de nuclis de població municipal inferior a les 6.000 persones, 150 litres per dia; la resta de la població estable, 250 litres per dia; i els visitants i turistes, al voltant de 400 litres diaris.
Quant a l’agricultura, les previsions consideren un consum estable de 17 hm3/any fins al 2010, però cal tenir en compte la tendència actual d’augment del reg, començada la dècada dels anys seixanta amb l’electrificació del camp i la possibilitat d’emprar aparells que permeten l’extracció d’aigua de profunditats superiors als 100 metres de profunditat. La continuïtat d’aquest sector econòmic depèn, en gran mesura, de l’especialització de cultius per a l’abastiment del mercat, lligada a un ineludible augment de l’ús d’aigua de reg per a les collites dels productes amb majors rendiments: hortalisses, tubercles i arbres fruiters. En el balanç final del consum agrícola és necessari remarcar que un 10% de l’aigua de reg torna als aqüífers, sens dubte afectada per l’ús de productes químics per a la conservació i la millora de les collites. Aquesta contaminació s’agreuja amb la salinització dels aqüífers pròxims a la mar. Actualment, en alguns casos, els nivells de concentració de clorur són prou elevats per considerar aquesta aigua com no potable, d’acord amb la legislació espanyola, els barems de l’Organització Mundial de la Salut i la Unió Europea.
La importància abans esmentada de l’evaporació de l’aigua ens porta a l’últim dels elements a considerar: les llacunes i les salines. La situació de les terres baixes, properes a la mar, afavoreix l’estancament d’aigua salada a espais de molt poca profunditat (entre 1 i 4 metres a les Pitiüses) emprats per a la producció de sal des de fa milers d’anys. Les llacunes de l’estany des Peix (113 ha), de l’estany Pudent (380 ha) i ses Salines d’Eivissa (500 ha), constitueixen l’1’5% de la superfície de les illes, amb un alt valor paisatgístic, ecològic, cultural i, en el cas de ses Salines d’Eivissa, també econòmic. A més de la seua riquesa en formes de vida pròpia, com a ecosistema clarament delimitat, són uns elements claus per a la fauna migratòria de tota Europa, circumstància que fa aquests espais mereixedors d’una estricta protecció que garanteixi la seua permanència. En etapes anteriors, els segles XVIII i XIX, les salines foren considerades com a focus de malalties contagioses i a la vegada cobdiciades per la fertilitat de les seues terres quan ja s’havien dessecat. Aquests factors provocaren la desaparició de grans espais com el prat de Sant Jordi i una part de l’albufera d’Alcúdia, a Mallorca. Les zones lacustres de les Pitiüses sobrevisqueren a aquestes causes higièniques i d’interès agrícola presents a la història recent de les Balears. En l’actualitat constitueixen els espais humits més íntegrament conservats a tot l’arxipèlag. Encara que avui dia interessos econòmics d’altra naturalesa, lligats al sector turístic i de la construcció, pressionen fortament perquè, al seu voltant, es construeixin urbanitzacions on la presència de l’home seria constant, fet que és considerat unànimement pels especialistes com un efecte irreversible per a la seua des-aparició com a ecosistema. Segons aquests mateixos criteris, ses Salines i les llacunes són d’una fragilitat tan extremada que no suporten la contaminació afegida que comportaria l’edificació de vivendes, ni en el cas d’urbanitzacions parcials, que sovent es proposen com a solució acceptable.
L’ús de l’aigua per l’home a les Pitiüses, bé sigui per al seu consum o per a fruïció dels espais naturals, obliga a tenir en compte les seues limitacions i la impossibilitat actual de substituir-la, si es produís l’esgotament dels recursos. [GMF]

3
DIAL/CULT POP
1 Com a nom del líquid format de dos volums d’hidrogen i un d’oxigen, l’aigua creixent és l’aigua calenta o tèbia que s’empra per pastar el pa.
2 Tot designant la pluja, l’aigua de bombolla és una pluja forta i intensa.
3 p ext Nom de diversos compostos líquids on predomina l’aigua: a) aigua d’alfàbega és el líquid que resulta de la cocció d’alfàbega en aigua i serveix per aturar els vòmits. b) aigua d’anís és un licor que es fa amb essència d’anís i sucre. c) aigua d’arínjol: decocció d’arínjol que s’empra com a remei per als èczemes. d) aigua de camamil·la: infusió de camamil·la que fa fugir el mal de panxa i els urçols. e) aigua de cendra: solució que s’empra com a lleixiu per fer la roba neta, per amarar olives o per amaurar pells. f) aigua de coa de cavall: decocció d’aquesta herba que neix als torrents, que s’empra per combatre el mal de ronyons. g) aigua de frígola: decocció de fulles i flors de frígola, de gust aspre, que es pren per posar remei al mal de ventre. h) aigua de ginebre: decocció d’estelles de ginebre, que es beu per guarir els constipats. i) aigua de ginebrons: decocció dels fruits del ginebre, que, glopejant, s’empra com a remei per al mal de queixal. j) aigua d’herba lluïsa: cocció de les fulles d’herba lluïsa que té la propietat de calmar el mal de panxa. k) aigua de malves: decocció de malves que té efectes laxants. l) aigua de pa és el líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa. m) aigua de roses: destil·lat de roses disolt amb aigua que s’empra per rentar els ulls. n) aigua de ruda: decocció de ruda que s’empra per combatre el mal d’orella. o) aigua de romaní: infusió amb efectes medicinals usada per guarir els esmalucs i que, glopejant, serveix com a remei per al mal de queixal. p) aigua de tot bosc: decocció medicinal de diverses plantes del bosc (romaní, olivarda, frígola, plantatge, etc) emprada per guarir talls i espellats, entre d’altres. q) aigua de (o des) Trucadors: remei contra el mal d’estómac i per abaixar la febre, que s’obté de bullir herba blanca o de Trucadors amb aigua, fins que el volum d’aquesta es redueix a una tercera part. r) aigua de vineta: és un tipus de xarop. s) aigua de blincaperblinca: decocció de blincaperblinca emprada com a remei per al mal de coll. t) aigua de viveta: remei per abaixar la febre que s’obté de la decocció de sempreviva (o viveta) amb aigua.
4 aigua roja: se’n diu de la pluja d’aigua mesclada amb terra d’aquest color.
5 Usat com a genèric és sinònim de fonteta, suany o naixor d’aigua.
6 loc a) Faltar una aigua (a algú): faltar-li l’enteniment.
7 refr a) Aigua per sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa. b) Aigua d’abril, cada gota val per mil. c) Aigua de març, faves a sacs. d) Aigua de maig, tot s’any dura es raig. e) Aigua i vent, damunt sa casa des vell. f) Canteret nou, aigua fresca. g) Ningú no pot dir «d’aquesta aigua no beuré». h) S’aigua fa granotes. [AMB/ERM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments