Vila, prat de

Vila, prat de GEO Zona humida en el sector de ponent de ses Feixes , immediat a la ciutat i al port d’Eivissa i limítrof amb les finques agràries del pla de Vila , en bona part convertides en àrea urbana. El 2015 els límits queden marcats per la carretera de Sant Joan (avinguda de Santa Eulària) i el primer cinturó de ronda, fins a la rotonda on ambdues vies conflueixen amb el passeig de Joan Carles I i l’avinguda Vuit d’Agost. La denominació deriva de l’aprofitament com a pastura del maresme desenvolupat tot al front marítim del pla que constituïa, així, un prat natural, d’ací els noms dels prats de Vila i de ses Monges (Monges, prat de ses ) i dels romanents d’aiguamoll fins avançat el s. XX: es Prat , que unia ambdues àrees d’horta a través de la ribera N de la badia d’Eivissa, i es Pratet , límit de les edificacions urbanes entre el racó del port i la carretera de Sant Antoni. La situació, en coordenades UTM, fus 31 N i sistema de referència ETRS89, té com a punts centrals per a les feixes del prat de Vila 364.100, 4.308.500 i per a les del prat de ses Monges, 365.700, 4.308.800. La topografia és la corresponent a una plana, sense desnivells ni formes de relleu que hi destaquin, però en la seua formació ha contribuït en gran manera la presència dels puigs calcaris que envolten el pla de Vila, del qual el prat és, com ha quedat indicat, la part més baixa i en contacte directe amb la mar, una zona caracteritzada i condicionada per la confluència d’aigües dolces i salobres. Els substrats geològics estan formats, fonamentalment, per llims argilosos i llims amb palets arrodonits, amb alguna intercalació d’arenes i fangs, dipositats en processos de sedimentació continentals i marins. Els primers són de caràcter al·luvial, per l’acció dels torrents i torrentons que baixen des dels puigs des Cònsol, d’en Palau, d’en Negre (entre aquestos dos baixa el torrent d’en Capità), des Collet i de la Granada; els altres són propis de la dinàmica litoral. Segons estudis paleoecològics de ses Feixes, publicats el 2009, amb un dels cinc sondeigs al prat de Vila, aquesta zona es manifesta com a molt inestable, ja que la dinàmica dels aiguamolls ha anat, aquí, més lligada a les oscil·lacions climàtiques de l’holocè i a les aportacions dels torrents, causants d’episodis d’avingudes i inundacions, en alternança amb períodes de sequera i salinització del prat. Les seqüències pol·líniques apunten a una intervenció antròpica sobre el medi a partir del s. IV dC, però sembla que, amb excepció del període islàmic, l’explotació agrícola fou poc intensa i no s’hi aprecia continuïtat fins a la darreria del s. XVII, quan amb permís i subvencions de la Universitat s’inicià la dessecació del prat i les aportacions de terra de cultiu. El rebliment relativament ràpid i la disponibilitat d’aigua dolça en abundància, amb la capa freàtica a flor de terra, varen facilitar l’ús agrari del pla i l’aprofitament del maresme, estenent un model agrícola i sistema de drenatge heretat dels musulmans. Però encara al s. XVIII es donava prioritat al pasturatge, com mostra l’àmplia zona de marjal envoltant la badia dibuixada en els mapes de l’enginyer Joan Ballester (1738, 1740, 1752), fins al peu dels baluards de Sant Pere i de Sant Joan i la primera Estacada, amb la porta de la Creu; el rètol “prado” del primer confirma la dedicació ramadera del front marítim; en els altres dos representa també, més endins, un conjunt de feixes i una estructura de canals de desguàs fins a la mar. Així, aquesta àrea hortícola d’alt rendiment es conformà a partir d’un sistema amb orígens a l’època islàmica, amb una estructura de canals perpendiculars a la badia que s’adaptava als cursos dels torrents i els modificava, aprofitava l’abundància d’aigua dolça subterrània i la que brollava en superfície, com es Gorg, controlava les aigües d’escolament i drenava els excedents cap a la mar. Al tomb dels s. XVIII i XIX i encara cap a la meitat d’aquest la falta de neteja dels canals era un problema de salut pública en una societat molt afectada per les febres palúdiques, i requeria de mesures per part de l’administració; també s’hi rentava roba. La disposició i la profunditat de les séquies i la correcta circulació de l’aigua eren condicions fonamentals per evitar la salinització de l’aqüífer i pal·liar la inundació dels horts per torrentades, temporals o embats de la mar. El paisatge típic de les feixes del prat de Vila mostrava un parcel·lari dividit en camps rectangulars de petites dimensions, molt allargassats i limitats a banda i banda per séquies, amb els blancs portals de feixa com a nota visual distintiva; uns pocs vials cap a ponent enllaçaven amb la carretera de Sant Antoni i es Puig d’en Valls. Els camins principals tenien la denominació de carreres: eren les de can Murtera, de ca na Glaudis i des Puig d’en Valls. En el moment que foren estudiades per George Mcclelland Foster a mitjan centúria passada, ocupaven una superfície d’unes 30 ha (306.000 m2) repartida entre 84 feixes, i la xarxa de séquies feia 17.240 m lineals. Un canal transversal, paral·lel a la badia i a la carretera a Sant Joan, rebia les aigües de les altres séquies i mitjançant les comportes que hi regulaven el nivell les desaiguava a la mar per baix de la carretera. L’aigua arribava als cultius des de les séquies que limitaven cada feixa a través d’unes fibles (fibla ) subterrànies, perpendiculars als canals, que la repartien per tota la parcel·la en un sistema de reg per capil·laritat. Tot, en conjunt, constitueix un testimoni d’enginyeria hidràulica tradicional, llegat de múltiples generacions, un patrimoni històric i cultural de gran valor, dotat d’una forta personalitat geogràfica, d’uns trets identitaris que Foster considerava únics al món. Elements arquitectònics característics del paisatge són els portals que donen accés a cada feixa, protegits amb la categoria de bé d’interès cultural (BIC). La blancor de la calç dels portals de feixa puntejant camins i carreres entre la verdor dels horts ja va ser remarcada per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, entre d’altres autors, i ha quedat reflectida en diversos documents gràfics. La majoria són fets de pedra i argamassa; en vertical presenten dos muntants atalussats i de caires arredonits sobre els quals descansa horitzontalment una llinda de bigues de savina, els tanca un rústic reixat de fusta, i un pontet de lloses a nivell del terra permet salvar la séquia que limita la parcel·la. Uns pocs més moderns, del segle passat, presenten perfils diferents i uns materials de construcció que combinen pedra calcària amb marès, de vegades amb coberta de teules, i fins i tot algun detall decoratiu. La forta pressió urbanística sobre l’àrea del prat de Vila ha provocat la desaparició de molts dels portals i, a pesar de ser terreny inundable, ha estat causa de la disminució superficial progressiva, sobretot a partir dels anys setanta del s. XX. Retallada a favor de sòl d’ús industrial i condicionada en els límits actuals per unes vies de trànsit intens i anteriors polítiques urbanístiques favorables a la construcció, cap al 2015 la zona humida ha quedat reduïda a poc menys d’un 30 % de la superfície abans cultivada. Tot plegat, ha afectat l’estructura del sistema de drenatge i l’arribada d’aigües dolces als canals, amb el consegüent abandonament de l’activitat agrícola, la desfiguració del parcel·lari, un notable deteriorament paisatgístic i degradació ambiental. La revisió del Pla general d’ordenació urbana aprovat el 2009 va canviar la classificació urbanística dels terrenys de la zona humida de sòl urbà a sòl rústic protegit. Impugnat pels propietaris, diverses sentències judicials s’han afirmat en el caràcter no urbanitzable d’aquest sòl, però el 2015 queda encara pendent de resolució judicial ferma i de l’elaboració d’un Pla especial. Tanmateix, els valors de la zona ja havien estat reconeguts per l’Icomos (organització no governamental assessora de la Unesco) i per dues vegades havia demanat la inclusió del conjunt de ses Feixes en l’àrea que el desembre de 1999 fou declarada Patrimoni de la Humanitat amb la denominació “Eivissa, biodiversitat i cultura”; inicialment només hi quedaren com a part de l’entorn de protecció. En el segon decenni del s. XXI, en línia amb la sensibilitat europea de concepció del paisatge com a indicador i objectiu de sostenibilitat, es fa més palesa la urgència de formular uns objectius de qualitat paisatgística i aplicar polítiques de protecció, gestió i ordenació del paisatge per tal de garantir la conservació de la identitat i la diversitat del territori, restaurant i mantenint unes característiques d’alt valor patrimonial i ecològic, a fi de salvaguardar el paisatge del prat de Vila en el conjunt de ses Feixes i del pla de Vila en general. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments