Vara de Rey y Rubio, Joaquín

Vara de Rey y Rubio, Joaquín (Eivissa 1841 — Santiago de Cuba 1898) HIST Militar. Fill del també militar Joaquín Vara de Rey y Calderón de la Barca, aleshores capità —amb el temps arribà a brigadier— destinat al Regiment d’Infanteria de la Reina amb seu al Castell d’Eivissa, i de la senyora Clotilde Rubio y Cuvillas. Segons Nito Verdera (El General Vara de Rey i El Caney, col·lecció “Balears i Amèrica” núm. 10, editada per la Comissió de les Illes Balears per a la Commemoració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, Palma, 1992), va ser batiat a l’església parroquial de Sant Pere Apòstol el mateix dia que va néixer. No se sap en quin moment abandonà l’illa, però ja des de molt jove va seguir la carrera de les armes com el seu pare i molts dels barons de la família. Quan només comptava 16 anys, el 1857, ingressà com a cadet al Col·legi d’Infanteria, del qual va sortir el 1859 amb la graduació de sotstinent i va prestar el seu servei a diverses destinacions de la península Ibèrica; fou nomenat tinent per antiguitat el 1860 i el 1866, capità per la seua actuació en la repressió de la revolta a Madrid a causa de la greu situació econòmica i social. El 1867 es va casar amb la senyora Jacoba Pallarés y Osio. El 1868, a Santoña, prengué part amb el seu regiment en la revolució anomenada “La Gloriosa” que acabà amb el destronament d’Isabel II. El 1869, estant de guarnició a Lleida, va sortir al front d’una columna a les Garrigues en persecució de partides de republicans i per protegir la via fèrria. El 1870, sent ajudant i a les ordres del seu propi pare, aleshores coronel, va formar part de la força que ocupà Alcoi; marxà d’aquesta població amb dues companyies a Dénia per neutralitzar els aldarulls provocats per una vaga obrera i, d’allí, a Altea a bord del llaüt San Vicente; una vegada aconseguits els seus objectius marxà a Alacant, on va quedar de guarnició a la caserna a causa d’haver-se estès una epidèmia de febre groga a la zona. El 1872 sortí de València amb el seu regiment en operacions de repressió d’elements carlins per algunes poblacions de la mateixa província i del Maestrat i fou ascendit a tinent coronel sense antiguitat (no efectiu) pels serveis prestats. El 1873 tornà a sortir en persecució dels carlins amb els quals lliurà alguns combats a Xert, ribera esquerra de l’Ebre, Manresa, Sant Hilari i Igualada, població on combaté pels carrers i d’on va haver d’ordenar la retirada per la Pobla de Claramunt, Gelida i Tortosa fins a València. Aquell mateix any i estant a Alacant va sofrir el bombardeig de les fragates insurrectes cantonalistes de Cartagena i formà part de la columna de defensa del port d’aquella ciutat. El 1874 va ser destinat a Madrid, des d’on va sortir en persecució de partides carlines per Guadalajara i Conca; el 1876, estant en comissió de servei a Sant Sebastià, sofrí el bombardeig dels carlins contra aquella capital; el 1878 i amb motiu de l’enllaç matrimonial del rei Alfons XII, li va ser concedida la graduació de coronel sense antiguitat i de tinent coronel efectiu, i va ser nomenat comandant militar de la plaça de Tudela, i el 1879 de Tafalla, on va protagonitzar una picabaralla amb un alferes per negar-se aquest darrer a complir les seues ordres amb el resultat d’una ferida de bala de revòlver a la mà esquerra. El 1880 va ser nomenat comandant militar de la plaça d’Astorga. El 1884 va ser destinat a l’exèrcit de les Filipines i embarcà a Barcelona en el vapor Isla de Luzón, amb el qual va arribar a Manila el mes de desembre d’aquell any; durant el 1887 prengué part en algunes operacions de guerra contra insurgents filipins en diverses illes d’aquell arxipèlag i especialment a Mindanao. El 1890 fou nomenat governador militar de les Illes Mariannes i el 1891 el mateix càrrec a Zamboaga. Aquell any també va ser ascendit a coronel efectiu i tornà a Espanya destinat a Àvila i a altres indrets fins que el 1895 fou traslladat a l’illa de Cuba; arribà a la ciutat de l’Havana procedent de Santander el mes d’abril. Durant aquell any li foren encomanades algunes missions de protecció de combois, fortificacions, control d’insurgents i persecució de les columnes de Bartolomé Masó i Amador Guerra a les zones de Manzanilla i Veguita; també fou nomenat comandant militar i alcalde accidental de Bayamó, des d’on el 1896 va tenir uns enfrontaments armats amb el líder independentista cubà José Maceo, que va morir en un d’aquestos combats a Loma del Gato. També va dirigir uns combats contra Calixto García i gairebé tot l’any a molts altres indrets de l’illa de Cuba, la qual cosa palesa l’extensió de la insurrecció per tot el territori. El 1897 també va prendre part gairebé tot l’any en continus combats per la zona de Santiago, Guantánamo i El Caney, accions de guerra que li varen ser reconegudes amb l’ascens a general de brigada per mèrits de guerra i se li assignà el comandament de la brigada San Luis. El 1898 seguia a la mateixa zona ocupat en operacions bèl·liques contra els insurgents llavors ja ajudats directament pels nord-americans. El dia 1 de juliol d’aquell any se li havia encomanat la defensa d’una petita fortificació anomenada El Viso, a la població d’El Caney, que era la clau per a la defensa de Santiago; va ser atacat a les sis del matí per la divisió nord-americana del general Lawton composta per devers 6.500 soldats dels EUA i uns 400 cubans, a més de quatre peces d’artilleria de campanya. Davant d’una desproporció com aquella només es pot atribuir la brava defensa de la posició durant tot el dia a la ferma determinació, a l’experiència en el combat i a la professionalitat dels defensors comandats per Vara de Rey, que varen ocasionar centenars de baixes als atacants, no sense rebre a la vegada un fortíssim càstig, fins que, ja caiguda la tarda, els darrers espanyols no varen poder aguantar més i Vara de Rey, ferit a les dues cames i transportat en una llitera, va morir sense rendir-se una vegada que ja havia ordenat la impossible retirada a Santiago, on varen arribar un centenar dels defensors d’El Caney. Segons Nito Verdera a la ja citada obra, en aquesta acció també varen morir dos dels seus fills; també hi explica que el cos del general Vara de Rey va ser soterrat pels nord-americans amb honors militars. Segons la publicació cubana Juventud Rebelde, fa uns anys, arqueòlegs de Santiago localitzaren la tomba de Vara de Rey en un indret entre plantacions de mangos a uns 80 m del camí que porta al poblat de San Miguel, tot seguint les indicacions d’un nét de Poliano Drago, que va ser corregidor d’El Caney i amic del general a l’època de la dominació espanyola. Segons el cronista cubà Emilio Bacardí, un testimoni presencial va veure en aquella zona, prop d’uns matolls, un grup de sis homes i tres cavalls morts, un d’ells tenia una barba abundant i canosa, era el cos del general Vara de Rey. També diu que anys més tard una comissió espanyola va exhumar les restes, varen ser traslladades entre honors militars al vapor Purísima Concepción i transportades a Espanya. Durant la seua vida militar va ser mereixedor de les següents condecoracions: el 1868 la Creu del Mèrit Militar de 1a classe amb distintiu vermell per la defensa de Santander, permutada amb la graduació de comandant; el 1873 la mateixa condecoració i el títol de Benemèrit de la Pàtria per la defensa del port d’Alacant i la repressió d’elements carlins; el 1876 la Medalla de la Guerra Civil sense passadors; el 1878 la Medalla de San Hermenegildo; el 1887 la Creu del Mèrit Militar de 2a classe amb distintiu vermell per les operacions de Río Grande a l’illa de Mindanao i la Placa de la Reial i Militar Orde de San Hermenegildo, distinció retribuïda amb una pensió a partir de 1896; el 1897 la Creu del Mèrit Militar de 3a classe amb distintiu vermell per la seua actuació en el combat de Loma del Gato; el 1898 la Gran Creu de l’Orde Militar de María Cristina. Com era d’esperar, tota la premsa espanyola es va fer ressò de la brava acció de defensa protagonitzada per Vara de Rey i els seus homes a El Viso, així que, en assabentar-se que l’heroic militar havia nascut a Eivissa feia cinquanta-set anys, l’Ajuntament, presidit per Josep Verdera Ramon, va acordar en un ple dirigir-se a la senyora Clotilde Rubio, que residia a Logronyo, per expressar-li el seu sentit condol oficial i comunicar-li que s’havia decidit nomenar Vara de Rey Fill Il·lustre d’Eivissa, a més de dedicar-li un carrer de Vila. La senyora Rubio va contestar donant les gràcies i enviant una fotografia del seu fill, que va servir per pintar el retrat de la galeria de fills il·lustres. El carrer escollit, paral·lel as Rastrillo, que més tard seria el del Bisbe Torres Mayans (fins a aquell moment s’havia anomenat d’Argüelles), va ser el dedicat al general Vara de Rey, encara que més tard es va decidir donar el seu nom a l’incipient passeig de s’Alamera, a més de posar en el seu record una placa commemorativa al lloc on havia nascut, o sigui al Castell, mitjançant una subscripció popular que l’Ajuntament va obrir amb 25 pessetes. La replega va ser tan ben rebuda que aviat ja s’havien recaptat quasi 200 pessetes i, en vista de l’èxit, es va abandonar la idea de la placa i es començà a pensar en erigir-li un monument; amb aquest objecte es va formar una comissió amb l’encàrrec d’organitzar una col·lecta nacional pro monument. Segons Joan Prats Boned (El Pitiús, 1991), aquesta comissió estava formada pels senyors Marià Riquer Aquenza com a president; Plàcid Pereira i Morante, vicepresident; Jaume Riera Torres, tresorer; Andreu Tuells, secretari, a més de Bartomeu de Roselló, Antoni Pineda Prats i Josep Tur, vocals. El primer acord de la comissió va ser dirigir-se al govern de la nació per sol·licitar que el monument fos declarat d’interès nacional. El Consell de Ministres aprovà la petició. El febrer de 1900 ja s’havien arreplegat més de 4.000 pessetes, mentre que un grup de parlamentaris de Balears del qual formava part l’eivissenc Pere Tur i Palau va visitar els presidents del Congrés i del Senat i aconseguiren 5.000 pessetes de cada cambra. El projecte de l’obra, que va costar 57.500 pessetes, va ser confiat a l’escultor Eduard Batiste Alentorn , que va venir a Eivissa el mes de juny de 1900 per mostrar el projecte a la comissió, inclòs el pedestal dissenyat per l’arquitecte August Font i Carrera , mentre que l’Estat va contribuir amb els 9.000 quilos de bronze necessaris. Com que els membres designats no eren entesos en la matèria, el seguiment es va confiar a una comissió tècnica formada pels escultors J. Fuxà i Pere Carbonell i els pintors Manuel Cusachs i Severià Martínez, tots ells de Barcelona, mentre que la Secció d’Artilleria del Ministeri de la Guerra lliurava el bronze a la casa fonedora Masriera i Campins, també de Barcelona. Sis anys varen durar els tràmits i les obres d’erecció del monument. La primera pedra es va col·locar el 14 de juliol de 1901 a l’indret anomenat sa Tarongeta, als afores de la població, lloc destinat a ser el futur passeig conegut popularment per “s’Alamera”. Un pergamí i una ampolla amb els diaris del dia quedaren soterrats al seu interior. La recollida de diners i les obres anaven més a poc a poc del que estava previst, però la comissió seguia tenaçment amb la seua tasca mitjançant l’organització de gales al Teatre Pereira, rifes, subhastes, etc. a més de la col·laboració d’un gran nombre de ciutadans. A final de 1903 arribaren les figures de bronze. El 25 d’abril de 1904 el rei Alfons XIII en persona el va inaugurar amb l’assistència multitudinària de població; tot i així la inauguració es va repetir amb solemnitat i sense presses l’1 de juliol següent, el mateix dia que justament feia sis anys de la mort de Vara de Rey. El conjunt està format per les figures a una escala major de la natural del general situada a la part superior, ja ferit de mort, amb l’actitud d’aixecar el sabre al cel donant crits de “visca Espanya” mentre es recolza en un dels seus homes. A cada costat del pedestal en forma rodona hi ha les al·legories de la Glòria i d’Espanya, aquesta última en forma de reina en actitud d’escriure un gravat a la pedra que diu A Vara de Rey, i a un altre l’escut d’armes d’Eivissa entre llorers, mentre que, davall de la cornisa que separa el grup principal de les figures al·legòriques, hi penja una garlanda de flors i fruites. A la part baixa del costat de llevant hi ha un rètol que indica que fou inaugurat pel rei Alfons XIII el 25 d’abril de 1904, mentre que a la part de ponent n’hi ha un altre que diu que el monument va ser erigit per subscripció nacional. El conjunt, situat al bell mig del passeig, queda envoltat i protegit per una gruixuda cadena de ferro suportada per vuit canons de bronze clavats al terra (monument ). El general Vara de Rey encarna el prototip clàssic del militar professional espanyol del s. XIX, obligat a prendre part en un llarg i traumàtic procés de descolonització: territori continental americà, Cuba, Filipines, no sempre amb el suport efectiu i en disposició dels mitjans necessaris per portar a bon port la seua tasca per part dels que aleshores regien el país, sense oblidar les nombroses missions encomanades en territori propi en la repressió d’elements contraris a l’ordre polític i a les institucions establertes: republicans, carlins, cantonalistes, moviments obrers, revoltes populars. És per això que encara que la seua relació amb l’illa i amb la ciutat d’Eivissa va ser gairebé circumstancial (en haver-se absentat la família per motius professionals ell no hi va tornar mai més), el temps i els avatars del creixement urbanístic d’Eivissa varen fer que per molts d’anys el passeig dedicat a la seua persona fos el més emblemàtic i representatiu de la ciutat. [PVG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments