Torres Ribes, Joan –Batlet–

Torres Ribes, Joan –Batlet– (Eivissa 1844 — Ciutadella 1939) REL Eclesiàstic. Fill Il·lustre de la ciutat d’Eivissa. Nascut a Dalt Vila, fill de Joan Torres Tur, natural de Sant Miquel de Balansat, i de Maria Ribes Francolí, natural de Sant Cristòfol. Fou batejat l’endemà de néixer a la parròquia de Sant Pere de la Catedral. L’any 1853 ingressà al Seminari Conciliar d’Eivissa, on estudià amb aplicació les matèries pròpies de la carrera eclesiàstica. Rebé la primera tonsura el 17 de desembre de 1859 de mans de Miquel Salvà, bisbe de Mallorca. Se li conferiren els quatre ordes menors i el subdiaconat, el 26 de maig de 1866, i el diaconat, el setembre de 1867. Ocupà cinc anys la càtedra de llatí del Seminari d’Eivissa, a partir de l’1 d’octubre de 1863. Assistí també més endavant les càtedres de patrologia, teologia moral i cànons, sovent sense retribució. Rebé l’ordenació presbiteral el 19 desembre de 1868 de mans de l’arquebisbe Mariano Barrio, a la capella del Palau Arquebisbal de València. Cantà la seua primera missa el dia de Nadal d’aquell any a l’església del monestir de Sant Cristòfol, de les monges tancades. Aleshores fou nomenat coadjutor de la parròquia de Sant Rafel i passà a ser ecònom de Sant Cristòfol el 1869 i també ecònom de Sant Pere de 1872 a 1875, any en el qual oposità, sense èxit, a la canongia doctoral de la Catedral. Es llicencià en sagrats cànons el 1876 en el Seminari Central de València. Ocupà un temps la Capellania Castrense de la plaça, a la qual renuncià en absentar-se de l’illa, sembla que per opositar a canongies vacants de diverses catedrals de la península Ibèrica. Fou vicedirector i catedràtic de llatí del Colegio Hispano-Romano de Madrid (1877-1880). Tornà a Eivissa després de ser designat canonge de la Catedral mitjançant Reial decret de 7 de setembre de 1879. El vicari capitular Manuel Palau Aquenza el nomenà secretari de Cambra el 1882. Exercí com a ecònom de la Mitra a partir de 1884. El 1892 el capítol el comissionà per assistir a Madrid, en nom del vicari capitular, a la consagració de l’eivissenc Jaume Cardona Tur com a bisbe de Sió. Rebé el títol honorífic de cambrer secret del papa el 14 de febrer de 1895 i el mateix any el de capellà i predicador de Sa Majestat. Fou elegit vicari capitular el 12 d’abril i degà del Capítol el 24 d’octubre de 1898. El 1900 el Sant Pare l’honorà amb el títol de protonotari apostòlic ad instar. Presentat a la Santa Seu pel Reial decret de 3 de febrer de 1902 per al Bisbat de Menorca, fou preconitzat en el Consistori de 9 de juliol 1902. Rebé la consagració episcopal a la catedral d’Eivissa el 12 octubre de 1902 de mans del nunci de Sa Santedat, Arístides Rinaldi, assistit per Pere Joan Campins i Barceló, bisbe de Mallorca, i Jaume Cardona Tur, bisbe de Sió. Prengué possessió de la seu menorquina per procurador el 9 de novembre d’aquell any i hi féu l’entrada solemne el 7 de desembre següent. El 12 de maig de 1903 fou elegit senador per la província eclesiàstica de València, càrrec que exercí dos anys. S’han de destacar algunes actuacions més de la seua etapa a Eivissa: la fundació del Círculo Católico, amb escoles nocturnes gratuïtes per als obrers; el foment, com a encarregat, de l’Apostolat de l’Oració i de l’Òbol de Sant Pere; la fundació, amb Jaume Cardona Tur i altres persones, de la Confraria del Sant Crist del Cementeri, així com la promoció del seu culte i novenari; l’assistència al Concili Provincial Valentí com a procurador del vicari capitular, amb veu i vot; l’execució de diverses comissions a Madrid per tal de lluitar per la restauració de la diòcesi i els seus drets; l’organització de missions a totes les parròquies i pelegrinatges col·lectius al santuari de la Mare de Déu del Carme des Cubells; les cartes i exhortacions pastorals, assenyaladament sobre el festeig pagès (1899), i també a l’inici del segle XX (1900); la publicació del Boletín Oficial el 1899, la qual s’havia interromput per espai de disset anys; la completa restauració de l’església del Convent i l’ampliació de la capella del Sant Crist del Cementeri (1900); la construcció de l’església de Sant Ferran de ses Roques a Formentera; la reestructuració i modernització del Seminari, dotant-lo d’un professor de ciències i d’un gabinet de física i química i altres materials didàctics. D’altra banda, cal ressenyar que col·laborà decididament amb l’obra del diccionari d’Antoni Maria Alcover, tant durant la seua primera visita a Eivissa el 1902, com en els seus posteriors viatges a Menorca. Fidel al seu lema episcopal, Misericordia et veritas; iustititia et pax, imbuït de la doctrina social de l’Església engegada sobretot pel papa Lleó XIII, portà a terme una gran tasca pastoral en aquella illa. A més de multiplicar les missions i els exercicis espirituals, promogué amb decisió la Casa dels Salesians a Ciutadella. Donà gran impuls a l’associacionisme catòlic: Adoració Nocturna, Apostolat de l’Oració, Sindicat Agrícola Catòlic, Antics Alumnes Salesians, Acadèmia Mariana de Sant Estanislau, Patronat de Sant Joan Baptista de La Salle, etc. A Eivissa, tengué una atenció especial per al seminari, on reformà el pla d’estudis i l’amplià amb una càtedra de geologia i geografia astronòmica. Preocupat per la bona premsa, fundà El Iris a Ciutadella el 1913. Fomentà les obres de millora en diverses esglésies, entre les quals destaca l’adquisició el 1908 de l’antic convent i Santuari de Monte Toro i terrenys adjacents, així com la seua restauració, conclosa i beneïda el 1924. Poc després una greu malaltia i un glaucoma el deixaren molt sord i completament cec. Ateses aquestes limitacions, comptà amb l’ajut del també eivissenc Antoni Cardona Riera “Frit” com a bisbe coadjutor amb dret a successió de 1928 a 1935. Ja nonagenari, el 20 d’octubre de 1936 les autoritats republicanes el forçaren a abandonar el Palau Episcopal i a traslladar-se a l’Hospital Municipal de Ciutadella. Allí morí el 6 de gener de 1939 als 94 anys d’edat. L’endemà fou soterrat a la cripta del capítol del cementeri de Ciutadella. Durant el període de dominació republicana de la seua diòcesi conegué la general profanació i destrossa dels temples i l’assassinat de quaranta preveres i dos religiosos. El 14 de gener de 1942 les seues restes mortals foren traslladades solemnement a l’actual capella de Sant Josep de la catedral de Ciutadella. Tant a Eivissa com a Menorca deixà un gran record, per la seua obra i pel seu caràcter senzill, afable, compassiu i bondadós. Cal esmentar la seua faceta d’escriptor, col·laborador de diverses publicacions periòdiques eivissenques, com ara Nuestra Hoja, i nacionals, com la mariana Estrella del Mar de Madrid; és autor del llibre Artificio oracional de la lengua latina (Impremta de Josep Verdera, Eivissa, 1875), així com d’alguns opuscles de caire moral o legal: El duelo, Defensa de la doctrina de San Alfonso de Ligorio contra el sistema de Puro Probabilismo, Noticia histórico cronológica de los Concilios Generales de la Iglesia, etc. [FTP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments