Taulé i Pujol, Antoni

Taulé i Pujol, Antoni (Sabadell 1945) ART Pintor.

S’instal·là a Formentera l’any 1971, on treballà com a arquitecte tècnic. El 1972 deixà aquesta feina per dedicar-se de ple a la pintura. Des d’aleshores, viu a cavall entre París i la seua casa de Formentera.

Fill d’una família benestant de Sabadell lligada a la indústria tèxtil de la ciutat, des de molt jove s’inicià en la pintura de la mà del seu pare Josep Maria Taulé i Coll, que havia pintat tota la vida, sobretot natures mortes i paisatges. Els anys seixanta havia participat en performances i pintura d’acció al carrer i a partir de 1965 exposà a Barcelona, Sabadell i Sitges.

Estudià arquitectura a la Universitat de Barcelona i l’any 1972 estudià pintura a l’Acadèmia Reial d’Arts i Anatomia al Chelsea College of Art and Design de Londres.

Molt aviat va entrar en els circuits de galeries de renom a França amb molt bona acollida per part de la crítica. Començà a ser internacionalment reconegut i exposà al Japó, als Estats Units, a Bèlgica, a Mèxic, al Canadà, a Holanda o a la Xina. Té obres en nombroses col·leccions privades i públiques, com el Centre Nacional d’Art Contemporani de París, el Museu d’Art Modern de la Vila de París, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, la Hastings Foundation de Nova York, el Museu de Besançon (França), el Museu de Pau (França), el fons de la Generalitat de Catalunya, la Tour d’Argent de Tòquio o el Consell Insular de Formentera, entre d’altres.

Treballa bàsicament la pintura, però també ha fet gravats, fotografia i escenografies de teatre. Els anys seixanta feia una pintura abstracta, amb gran importància de la matèria i molt gestual. Va pintar paisatges urbans i escenes de tauromàquia amb colors molt vius, a la manera dels fauvistes. Els setanta s’anà perfilant l’estil que caracteritzarà la seua obra: sèries de natures mortes, retrats i escenes hiperrealistes que contradictòriament sovent creen ambients irreals i onírics.

La llum tractada amb gran dramatisme, amb efectes teatrals, enllaça amb els grans mestres del barroc i esdevé protagonista de les seues pintures. Apareixen espais oberts o interiors d’edificis classicistes, però sempre amb un aire de majestuositat, de grandesa i moltes vegades amb una figura humana o un objecte que fa evident la monumentalitat de l’espai. Escenes aparentment quotidianes o banals esdevenen moments inquietants, amb presències pertorbadores i figures com espectres. Hi ha una sèrie dedicada a Velázquez, amb personatges de les seues pintures desubicats, com p. ex. La Lettre, on apareix el famós retrat del papa Innocenci X però amb els Alps de fons.

L’any 1982 féu el primer decorat per a teatre per a l’obra Les tres germanes d’Anton Txèkhov. Després n’hi hagué molts d’altres: treballà amb Rudolf Nureyev (1985), Josep Maria Flotats, Sergi Belbel o García Valdés.

L’època de les coves s’inicià l’any 1984; són coves pintades des de l’interior, amb jocs de llum i contrallum, de contrastos de penombres i claredats enlluernadores.

Des de 1990, i influenciat pels nombrosos viatges a l’Índia, la Xina i altres llocs orientals, aparegueren paisatges utòpics i arquitectures metafísiques; fons amb símbols orientals, personatges en grans espais oberts, deserts i arquitectures lligades a les grans civilitzacions de la humanitat; tot va prendre un caire més mitològic.

Després de passar dos anys de reflexió sobre la pintura, reinicià la seua activitat amb la sèrie “Confluències”, amb la utilització i l’experimentació de nous materials, amb més color, amb mapes, motius geogràfics, cartografies i elements còsmics. Tot plegat evoca molt més el món mediterrani, tant la llum —més càlida, més meridional— com les arquitectures. En moltes pintures apareix una resplendor sovent en forma de “T”, creant camins de llum damunt la tela. Vengueren les sèries “Mesopotàmia” i “Espirals”.

A partir de l’any 2000, hom es troba de nou amb interiors arquitectònics però buits de tota presència humana, on el mateix edifici és el protagonista absolut i esdevé personatge en si. Posteriorment aparegué l’època dels títols matemàtics i la sèrie “L’imperi del buit”. Ha fet retrats, molt sovent dels seus fills —Djamilla i Tigrane—, d’amics o de la seua dona Laetitia Ney.

El 2009 creà la Fundació Tigrane Taulé, en memòria del seu fill, amb seu a París i a Formentera, que inclou també el Centre d’Estudis Raymond Roussel (1877-1933), dedicat a l’escriptor francès pertanyent a la família de la seua dona —i per tant avantpassat del seu fill Tigrane—, que és considerat un dels antecedents de la literatura surrealista i amic de Jules Verne.

El 2018 fou distingit amb el títol de Fill Adoptiu de Formentera. [SMB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments