Tarradell i Mateu, Miquel

Tarradell i Mateu, Miquel (Barcelona 1920 — 1995) Arqueòleg i historiador. Va estudiar a la Universitat de Barcelona i va ser deixeble de Lluís Pericot i Garcia i de Martín Almagro. Es llicencià en filosofia i lletres, secció d’història, amb premi extraordinari el 1944, i es doctorà a la Universitat de Madrid (1949), també amb premi extraordinari, amb la tesi La cultura de El Argar. Va fer diverses intervencions arqueològiques, primer a Catalunya, als dòlmens de l’Alt Empordà, així com al sector romà d’Empúries, i posteriorment va treballar als jaciments de l’edat del bronze a Monachil i Montefrío (Granada). El 1948 va ser nomenat director del Servei d’Excavacions del Protectorat Espanyol del Marroc i responsable del Museu de Tetuan, zona on treballà en diversos jaciments prehistòrics i punicoromans, com els de les ciutats de Lixus i Tamuda. El 1950 li va ser concedida una beca d’ampliació d’estudis a l’Institute of Fine Arts de la Universitat de Nova York i a l’Institut de Paleontologie Humaine de París i coincidí en aquesta ciutat amb Pere Bosch i Gimpera, que tenia un alt càrrec a la Unesco. Durant la seua estada al Marroc, el 1952, es va casar amb Matilde Font Sariols , antiga companya d’universitat, que es va convertir fins a la seua mort, el 1975, en una estreta col·laboradora dels seus treballs d’investigació. El 1953 va organitzar el I Congreso Arqueológico del Marruecos Español amb una destacada participació que quedà reflectida a les actes publicades l’any següent. També a Tetuan va ser un dels fundadors de la revista Tamuda, que tenia com a propòsit ser una publicació d’investigació periòdica al Marroc espanyol. El 1956 guanyà per oposició la càtedra d’arqueologia, epigrafia i numismàtica de la Universitat de València, on va realitzar una intensa activitat en els quinze anys que va residir al País Valencià i formà un important equip d’investigació compost, entre altres, per Gabriela Martín, Enric Llobregat, Carmen Aranegui, Gerardo Pereira o Milagos Gil Mascarell, que posteriorment es convertiren en professors universitaris i directors de museus. Va fer abundants excavacions a tot el territori valencià com a la cova del Montgó, la cova d’en Pardo, el poblat del Mas de Miró, el tossal de la Cala de Benidorm, el tossal de Manises d’Alacant o el puig i la serreta d’Alcoi. Fundà la revista Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, publicació que continua el 2014 amb el sobrenom de Saguntum, i en la qual es reproduïren molts dels resultats de les investigacions realitzades. Va publicar diversos treballs relacionats amb els seus estudis al nord d’Àfrica, com Lixus (1959), Marruecos púnico (1960), Manual de prehistoria africana (1960); en col·laboració amb Lluís Pericot i amb Michel Ponsich, Garum et industries antiques de salaison (1965). D’aquella època són també diverses obres de síntesi sobre prehistòria i arqueologia dels Països Catalans, com Les arrels de Catalunya (1962), La fundació de la ciutat de València (1962), El País Valenciano del neolítico a la iberización (1963), o la part de prehistòria i antiguitat inclosa a Història dels catalans (1963) i Història del País Valencià (1965). Va col·laborar amb la W.L. Bryant Foundation a l’illa de Mallorca en les excavacions que eren programades anualment a l’estiu a la ciutat romana de Pollentia (Alcúdia), amb la col·laboració dels també professors Antoni Arribas Palau i Daniel E. Woods. Tarradell dirigí també les excavacions de les necròpolis talaiòtiques de Son Real i de l’illa des Porros, prop de Can Picafort. Fruit dels treballs a Mallorca va publicar en col·laboració amb A. Arribas i D. E. Woods, Pollentia I i II (1977 i 1978), i en col·laboració amb A. Arribas i Guillem Rosselló el primer volum d’una Historia de Alcudia (1978). El 1970 es va traslladar a la Universitat de Barcelona, on va ocupar la mateixa càtedra, dedicant-se els primers anys a l’estudi de l’Eivissa púnica atès el seu interès per aquesta cultura, juntament amb la seua esposa Matilde Font i un equip format per Mercè Roca, la seua filla Núria Tarradell i Jordi H. Fernández. Sobre Eivissa va publicar Ibiza púnica: algunos problemas actuales (1974), Sobre la fecha inicial de la ceca de Ibiza (1973-1974), el llibre Terracotas púnicas de Ibiza (1974), El descobriment arqueològic de l’Eivissa púnica (1975) i Materiales púnicos de Ibiza en el Museo de Lluc (1976), conjuntament amb Matilde Font. Els resultats dels treballs d’investigació realitzats al Museu d’Eivissa varen ser la base del llibre Eivissa Púnica (1975). Aquest llibre, escrit amb Matilde Font, que morí quan s’estava imprimint, va representar el balanç dels coneixements i el punt de partida dels estudis de l’Eivissa púnica. La desaparició de la seua esposa i col·laboradora va resultar un colp molt dur en la vida de Tarradell, que va deixar sense editar, a pesar que estava pràcticament redactat, el treball Necrópolis rurales púnicas en Ibiza (2000), que va ser publicat de manera pòstuma al núm. 45 de la col·lecció “Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera”. L’any 1979 va fundar i dirigir la revista en llengua catalana Fonaments, centrada en la prehistòria i el món antic. Fins a la seua jubilació el 1988 Tarradell es va dedicar a la seua càtedra i impartí classes, sobretot, d’arqueologia romana i epigrafia, i publicà entre d’altres treballs Les ciutats romanes als Països Catalans (1978) i el volum primer d’una Historia de España (1980), en col·laboració amb M. Tuñón de Lara i J. Mangas. És autor d’una gran quantitat d’articles que han tractat molts de temes que abasten des del neolític al món feniciopúnic, fins a l’estudi del món ibèric i el món romà. Pocs mesos després de la seua jubilació va ser nomenat professor emèrit fins a la seua mort. Tarradell va ser membre de diverses institucions: corresponent de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1951), membre ordinari de l’Institut Arqueològic Alemany de Berlín (1958), de l’Institut Italià de Prehistòria i Protohistòria de Florència (1958), de l’Acadèmia Etrusca de Cortona a Itàlia (1963), de l’Institut d’Estudis Catalans (1971) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1978). Entre d’altres distincions va rebre la condecoració de comanador de l’Orde Marroquí de la Mehdauia (1954), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1988), així com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1977). [JFG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments