Tanit

Tanit HIST Deessa púnica que no apareix en el panteó de Cartago fins al s. V aC, si bé no pot descartar-se que el seu culte s’hagués introduït abans. Durant molt de temps es va creure que el seu origen era nord-africà —libi o berber— en no haver-se trobat cap testimoni del seu culte en altres àrees geogràfiques i, sobretot, a Orient. No obstant això, l’any 1974 va ser localitzada una inscripció realitzada sobre una plaqueta d’ivori, en un temple de Sarepta, localitat situada al S de Sidó, en l’actual Líban. Aquesta inscripció, datada entre el s. VII i inici del VI aC, diu: “Estàtua que Shillem, fill de Mapa’al, fill de Izai, va fer per a Tanit Ashtart”, fet que ha permès resoldre definitivament el debat sobre l’origen d’aquesta divinitat i posa en valor la seua presència i culte a Orient, tot relacionant-la amb el territori de Sidó. S’ha d’assenyalar que els déus principals del panteó de Cartago dels primers segles eren Astarte i Melqart , el déu de Tir, al santuari del qual era enviat un tribut anual. Amb les dades de què es disposa, és difícil entendre l’ascens de Tanit al més alt del panteó cartaginès, i per explicar aquest enaltiment s’han proposat diverses explicacions. S’ha apuntat que va ser com a conseqüència d’una transformació religiosa que estaria relacionada amb els canvis que s’operaren en l’Estat cartaginès i que sembla que cal lligar amb els esdeveniments d’índole política, social, econòmica i, fins i tot, bèl·lica, que tengueren lloc entre els s. V-IV aC. Entre aquestes hipòtesis s’ha suggerit una reforma politicoreligiosa que situaria en el cim del panteó cartaginès una deessa diferent a Astarte, que es relacionava amb la reialesa, igual que Melqart, el culte del qual es vinculava amb la facció dels Magònides. Igualment s’ha assenyalat que la derrota que varen patir els cartaginesos a Himera, Sicília (el 480 aC), va motivar la caiguda en desgràcia dels Magònides, i donà pas a un període de pau i al conservadorisme de l’aristocràcia terratinent que perdurà fins al s. III aC i que es va veure reflectit en una expansió agrícola de Cartago en el N d’Àfrica, amb el consegüent canvi ideològic en la societat, la qual adoptà Tanit i Baal-hammon com a déus tutelars de la ciutat. El coneixement que es té sobre Tanit ve donat per l’arqueologia i, de forma principal, per les inscripcions de les esteles trobades en el tophet —lloc en el qual es realitzaven els sacrificis i en el qual eren enterrats després de la seua cremació tant els infants com els animals de substitució— de Cartago, informació parcial i que pot estar distorsionada pel caràcter de les fonts manejades, ja que manquen textos literaris directes. D’aquesta manera, en la major part de les inscripcions trobades en el tophet, que estan datades a final del s. V aC, apareix el nom de Tanit en una posició superior i per davant de la seua parella (paredros), el déu Baal-hammon, divinitat que sí que es troba documentada a Cartago com a mínim des del s. VII aC, amb una fórmula quasi inamovible TNT PN B’L, que es tradueix com “Tanit faç de Baal”, mitjançant la qual el déu fa brillar el seu rostre sobre el qual s’acosta per sol·licitar la seua ajuda. Igualment aquest epítet subratlla la relació especial que uneix Baal-hammon amb la deessa com a mediadora entre el déu i els homes. Es pot dir que Tanit, el nom de la qual segons els més recents estudis cal transcriure com a Tinnit, reuneix els poders de les deïtats femenines de l’antiga Fenícia i assimila els caràcters astrals, guerrers i de fertilitat de les deesses orientals. Com a deessa celeste és senyora de la lluna i com a deessa de la fertilitat té com a emblemes el colom i la magrana. Però, a més, en algunes esteles és denominada nostra senyora i mare, epítet aquest últim que s’ha de relacionar amb el seu culte a la fecunditat, la qual cosa ve corroborada per la seua identificació com a Hera pels grecs i com a Juno Caelestis pels romans —culte que va perdurar en el N d’Àfrica fins al s. IV dC—, encara que adquirí també caràcters ctònics, és a dir del món subterrani, com a protectora dels morts en el seu viatge al més enllà. També s’ha de dir que al món púnic en general, i a Cartago en particular, manca una estatuària de caràcter monumental perquè les escultures no es varen conservar després de la caiguda i posterior arrasament de Cartago el 146 aC, per la qual cosa es pot dir que es desconeix quina devia ser la iconografia “oficial” de la deessa Tanit. L’illa d’Eivissa, igual que altres centres de la cultura cartaginesa, va tenir culte a la deessa Tanit. Fins i tot per a alguns autors, les representacions en terracota, aclapadorament femenines, que es troben presents en les sepultures púniques d’inici o mitjan s. IV aC, són representacions d’aquesta divinitat. Però per no tenir la seua major part atributs o símbols, no pot afirmar-se que es tracti de representacions de la deessa Tanit. Encara que una part d’aquestes figures s’assembla a les representacions de la deessa Demèter a causa de l’origen del prototip iconogràfic siciliota, precisament la seua pròpia abundància en un ambient púnic fa pensar que la majoria deuen ser representacions de la deessa Tanit com a senyora dels morts, que els protegeix en el seu camí cap a la vida ultraterrena. Encara que no es pot establir amb seguretat quin va ser el moment de la introducció del seu culte a l’illa, Eivissa conserva una de les escasses coves-santuari coneguda, dedicada a la deessa Tanit: el santuari des Culleram (Culleram, cova des ), com va quedar confirmat pel text en caràcters neopúnics d’una de les cares de la placa de bronze, datada al s. II aC, que expressament al·ludeix a la deessa cartaginesa, i per l’enorme quantitat d’exvots femenins trobats en el seu interior, que evidencien la gran devoció que aquesta divinitat va tenir a l’illa. Precisament les figures de tipus acampanat constitueixen el grup d’exvots més important i nombrós que, amb lleugeres diferències, mostra una figura femenina, coberta per un kalathos, pentinada amb dues trenes o metxes que li cauen a cada costat de la cara i amb el cos cobert per un mantell format per dues grans ales plegades que s’uneixen en el centre, deixant un espai triangular sobre el pit on figuren representats diferents motius decoratius de caràcter simbòlic tals com el caduceu, el disc solar, la flor de lotus o el creixent lunar i que, pels seus detalls iconogràfics, han estat identificades com a representacions de la deessa Tanit. Aquestes representacions vestides amb ales tenen el seu precedent en la deessa egípcia Isis, que amb elles proporcionava l’aire vital al déu Osiris, la influència del qual i la seua iconografia es va estendre per tota la Mediterrània. A Orient, Anat és la deïtat que pot identificar-se amb una deessa alada, ja que apareix en una estela representada amb un mantell format per dues ales. Té el seu cicle mitològic basat en la fertilitat i en les estacions, i recorda els cicles d’Isis i d’Osiris, en la recerca de la seua parella Baal; és també similar al d’Afrodita i al d’Adonis a Grècia o al d’Ishtar i Tammuz a Babilònia. Anat va ser la deessa principal d’Ugarit, era la faç de Baal, de qui era amant i esposa. Simbolitzava la fertilitat, era també deessa de la guerra i la seua personificació era el lleó. És important assenyalar que encara que en tots els exvots de la deessa des Culleram (tot i que mostri els seus trets hel·lenitzats), els símbols que apareixen en les figures o el mantell amb què està vestida, format per les dues ales plegades sobre el seu cos, és típicament púnica, igual que altres representacions trobades en la metròpolis cartaginesa, com les terracotes procedents del sector funerari de Sainte Monique a Cartago. Aquestes figures no són les úniques, ja que al Museu de Cartago es conserven fragments d’altres estatuetes similars, igual que una representació d’ivori, trobada al santuari excavat per l’investigador Carton el 1916, situat molt a prop del tophet de Salambó, que representa una figura femenina amb túnica i ales que s’entrecreuen sobre el seu cos. Però sense cap dubte, la més important representació d’una figura vestida amb ales és la del sarcòfag anomenat de la sacerdotessa de Cartago, descobert en un sector de la necròpolis dels Rabs per P. Delattre. Aquesta imatge, àmpliament difosa, apareix dempeus sobre un sòcol, per la qual cosa la majoria d’autors que s’han ocupat del tema admeten que representa la deessa Tanit amb els seus atributs, de manera que cal sospitar, com ha estat assenyalat per alguns investigadors, que l’artista va esculpir aquesta figura a imitació d’una estàtua de culte existent a l’època en algun temple dedicat a aquesta divinitat. Es pot dir, per tant, que les figures des Culleram mostren la correcta interpretació dels símbols i els atributs del panteó cartaginès, que l’artesà coneix de la iconografia de la deessa, que s’evidencia també en l’esquematisme amb què va representar la filera superior de plomes en les ales, que és igual que les del sarcòfag femení de Cartago. No hi ha dubte que aquest model iconogràfic va tenir un profund arrelament popular a l’àrea cartaginesa, com es desprèn de les representacions d’aquesta divinitat que apareixen amb un vestit amb les ales plegades sobre el cos, però representades també amb cap de lleó, trobades al santuari de Thinnisut, situat a Siagu, en el Cap Bon a Tunísia. D’aquest lloc, consagrat a divinitats cartagineses, gregues i orientals, datat a la fi del s. I dC, procedeixen diverses escultures de terracota; una d’aquestes, conservada gairebé completa i de quasi 1,50 m d’altura, representa Tanit leontocèfala, és a dir, la deessa amb cap de lleó, dempeus, vestint un cosset bufat que arriba a l’altura de la cintura i una faldilla formada per dues grans ales que s’entrecreuen i emboliquen el cos de la figura, a semblança de les terracotes acampanades del santuari des Culleram. Aquest aspecte leontocèfal de Tanit també es té documentat as Culleram, on es va trobar com un exvot: una estatueta d’ivori d’11 cm d’altura, representant un lleó en posició sedent, profundament afectat pel foc. Segons la interpretació d’alguns investigadors, la imatge de la deessa va poder ser reemplaçada en aquest cas pel lleó, el seu animal simbòlic, per manifestar l’aspecte temible de la seua condició guerrera. No és necessari insistir que el lleó era la representació del caràcter bèl·lic de les deesses orientals i que va ser un dels atributs simbòlics de Tanit tant en època púnica com romana. És important remarcar que el santuari de Thinissut constitueix la fase de transició entre un santuari púnic i un temple romà en el qual les inscripcions púniques i llatines mostren l’assimilació de Baal-hammon amb Saturn i de Tanit amb Juno Caelestis. Precisament molts dels problemes d’interpretació que planteja Tanit, a causa de l’escassa informació de què es disposa, en part poden ser solucionats amb la seua hereva, la deessa Juno Caelestis, el culte a la qual va perdurar fins al s. IV dC, ja que no va arribar a desaparèixer malgrat la destrucció de la ciutat de Cartago i dels seus temples per l’exèrcit de Publi Corneli Escipió “l’Africà” el 146 aC. [JFG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments