Santa Eulària, riu de

Santa Eulària, riu de GEO/HIST Fou un corrent continu d´aigua fins a l´augment de l´explotació dels aqüífers relacionat amb el canvi de model lucratiu que originà el turisme. Neix en terres de la vénda de Besora del poble de Sant Mateu d´Albarca, passa per una porció del poble de Sant Miquel de Balansat, davalla per dins del terme del poble de Santa Gertrudis i desemboca a la mar a Santa Eulària. La seua conca hidrogràfica té 94,42 km2 i el seu recorregut és de 17 km. Alguns mapes recullen el nom de riu “Balcar”, que es pretén d´origen antic, quan es tracta d´una errada tipogràfica a partir del nom riu Balear, denominació que s´atribueix a Alfons XIII, que li hauria posat en una de les seues visites a Eivissa el 1904 o el 1929. Tot i que el riu no té aigua de manera regular, els anys plujosos presenta un cabal modest que arriba a la desembocadura. En aquesta part baixa del riu, l´aigua de la mar envaeix la llera i li dóna l´aspecte d´un autèntic riu. Els anys vuitanta del segle XX es construí un passeig a la riba esquerra que arriba fins a la font d´en Lluna, vora el pont Vell. Aquesta obra va afectar greument l´entorn natural del riu. Un pont per a vianants permet travessar el riu ja a tocar de la mar. La seguretat que dóna la raconada del riu s´ha aprofitat tradicionalment per amarrar-hi embarcacions i aquest costum ha fet que des del final del s XX l´indret hagi esdevengut refugi per a diverses desenes d´embarcacions d´esbarjo de petita eslora i calat, que hi amarren de manera no reglada. L´any 1977 hi va haver la darrera riuada important, causada per un episodi de pluges insistents; el riu sortí de mare i l´aportació de sediments canvià la fesomia de la seua desembocadura, després consolidada artificialment. Les riuades són ocasionals, tot i que normals en el clima mediterrani; se´n coneixen altres de 1860, 1932 i 1961. En realitat, però, considerar el recorregut mencionat del riu és un artifici geogràfic actual, ja que en el seu primer tram rep el nom de torrent de Besora i encara se li donen diferents denominacions segons les terres que travessa. No és fins a la part baixa del seu recorregut que hi ha consciència popular que es tracta del riu de Santa Eulària. Altres torrents li aporten les seues escorrenties, especialment el torrent de Labritja, que s´entrega al riu —allí també anomenat torrent de Can Llàtzer— en un indret proper al pont de sa Llosa, lloc a partir del qual aquell corrent d´aigua es pot anomenar, amb propietat, riu. El torrent des Ierns es lliura al riu molt prop de la desembocadura. Històricament, ha estat considerat riu almenys des del s XVI, concretament en una nota dels Llibres d´entreveniments de 1533: “arribà una fragata o bergantí de moros en el riu de Santa Aulària”. Els primers mapes que es conserven són d´aquell mateix s XVI (mapa de G. B. Calvi, 1555) i també l´assenyalen com a riu. No es descarta que documents anteriors en facin al·lusió designant-lo riu. De fet, el jaciment arqueològic d´època púnica i romana excavat entre 1988 i 1990 en terres de l´antiga finca de Can Fita, vora la desembocadura del riu de Santa Eulària, és probablement un testimoni de la utilització del riu com a lloc de desembarcada en època antiga. Això no obstant, va ser a partir del s X, amb la colonització de l´illa d´Eivissa per part de grups clànics d´origen àrab i berber provinents d´al-Àndalus, que el riu va ser utilitzat per a l´agricultura. El 1235, any de la conquesta catalana, el document anomenat Memoriale divisionis deixa constància de l´existència de molins d´aigua a la circumscripció de Xarc, posterior quartó de Santa Eulària. Aquells molins funcionaven amb la força de l´aigua i servien per moldre cereal i llegum. La seua presència implica l´existència de canalitzacions d´aigua, de séquies i de llocs de captació. Les séquies de major importància se situen a la part baixa del riu. El canal des Molins neix des Trenc, una presa de derivació que interceptava el corrent d´aigua que baixava pel riu i en desviava una part per aquest canal, el de major antiguitat (segle X) i cabal. Un altre assut, més modest de dimensions, situat a la bassa de sa Rota, originava la séquia de sa Roca, construïda molt probablement al s XVIII per convertir en horta una zona de prat situada entre els horts regats pel canal des Molins i el riu. A la dreta del corrent hi ha restes de la séquia des Molinet, que naixia d´un assut ja desaparegut. El riu és salvat per diferents ponts històrics; el primer, el de Beniformiga o de Can Taltavull, segueix el de Can Llàtzer, indret on el 2010 hi ha dos ponts —un de la carretera i un altre d´una carretera anterior— i, més avall, el de Can Font, que és el primitiu pont d´en Llàtzer, en el camí de Labritja. A la zona baixa del riu es troben el pont Vell, documentat per primera vegada a l´inici del s XVIII, el pont Nou, iniciat el 1918, i un pont modern. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments