Sant Vicent de sa Cala

Sant Vicent de sa Cala GEO/ HIST Poble de l’illa d’Eivissa, del terme municipal de Sant Joan de Labritja. Situat a l’extrem NE de l’illa, ocupa una extensió d’uns 25 km2. Segons el padró municipal de gener de 2010, tenia una població de 473 habitants. Limita al N i a l’E amb el mar, a l’O amb el poble de Sant Joan de Labritja i al S amb el de Sant Carles de Peralta. Rep el nom de Sant Vicent de sa Cala per la parròquia que el conforma sota l’advocació de sant Vicent Ferrer, però en la documentació també apareix esmentat com Cala d’en Maians, Cala des Marins, Cala Marge o, simplement, sa Cala, tal com se’l denomina popularment. El poble inclou les véndes de Cas Negres, Cas Rierons, es Port, s’Àguila, Missa, Cas Serres i s’Almànguena.

 

Geografia

 

Espai físic

El territori del poble de Sant Vicent de sa Cala s’estén des del puig Gros, a l’extrem SO, fins als límits de la part costanera, és a dir, es Raig , al SE, i es Quintalar , al NO. La seua orografia respon als plegaments alpins de materials secundaris, que disposats en plecs tombats determinen la forma de l’illa. Configura un relleu accidentat i trencat, amb forts desnivells, en què alternen petites valls amb planes, turons i torrenteres. El territori està constituït per tres grans unitats de relleu que, a la seua part central, formen l’extensa vall per on circula el torrent de sa Cala, que travessa d’O a E el poble. L’eix bàsic d’elevacions forma part del sector nord-oriental des Amunts i s’articula a partir del puig Gros (398 m), situat a la serra de sa Mala Costa , on es troben els punts més elevats de tot el sistema muntanyós. Aquesta serralada tanca la vall de sa Cala per la part de migjorn, d’O a E, amb alçades properes als 300 m. El puig de sa Mola n’és el segon més important, ja que assoleix els 382 m i al seu vessant N hi ha el poble. Alguns cims menys destacats fan de nexe amb el tram d’elevacions de la serra de Sant Vicent, a l’alçada on se situa el puig de s’Àguila (287 m), que actua de contrafort i que s’estén cap al N per la vénda a què dóna nom. Al peu del seus vessants transcorren dos torrents, el torrent de s’Almànguena, a ponent, i el de sa Sangonera , a llevant. Entre aquest puig, el puig d’en Toni Joan i el puig d’en Xic Gat, se situa el pla de s’Àguila, a 224 m d’alçada, tradicionalment dedicat al conreu de llegums i cereals, i el 2014 ja emboscat. A la serra de Sant Vicent se situen el puig d’en Blai (244 m), el puig de la Mar (238 m) i el puig d’en Vicent Marge (219 m) que, en pendent cap a la costa, acaben a la zona des Raig. A l’extrem occidental del poble hi ha un sector d’elevacions alineat que s’allarga cap al N des del puig Gros fins a la mar, de manera que esdevé la separació natural entre Sant Vicent de sa Cala i Sant Joan de Labritja. Amb alçades superiors als 300 m, es localitza la part més alta de la canalada del torrent de sa Cala, en el tram de la serra entre el puig des Maçons (360 m) i el coll d’en Morneta, que correspon a la vénda de Cas Serres, per on passa la carretera que uneix els dos pobles. En direcció N i travessant la zona des Murtar, hi ha el puig d’en Pep des Puig i els plecs del puig de sa Fita (309 m), el més important de tots abans d’arribar as Quintalar, entre es port de ses Caletes i sa cala d’en Serra. A la part de tramuntana, hi destaca el massís de sa Talaia de Sant Vicent (303 m), que des del cim, en el seu vessant N, cau pràcticament en timba sobre la mar i dóna lloc a un espectacular penya-segat que forma el Racó de sa Talaia. En el seu vessant de ponent deixa pas a una petita canalada, abrigada a l’O pel puig de sa Fita , per on circula el torrent de ses Caletes, que aboca les seues aigües al port del mateix nom. Tanca pel S aquest sector relativament deprimit el puig d’en Serra (152 m), que es troba separat dels dos puigs per sengles collades situades a E i O que assoleixen els 120 m d’alçada. Sa Talaia, en el seu vessant de llevant, va perdent alçada fins a donar lloc a una planícia, el pla de ses Formigues , un extens pòlie càrstic que es troba a 130 m del nivell del mar vorejat de turons, com el puig de ses Penyes (161 m), al N, i el puig des Claper (200 m), a l’E. Les tres elevacions tanquen el pla de ses Formigues per tramuntana. A aquest pla, s’hi accedeix a través d’una carretera que serpenteja per ses Marrades i també a través de diversos carreranys. A partir del puig des Claper, l’alçada disminueix en direcció O-E fins a la mar, a través de la serra d’en Negre (137 m), situada a la zona més nord-oriental del poble. Hi neix el torrent des Ullastres que, pel S, la separa de la serra des Port, on es forma una fondalada que arriba fins as Caló, a la cala de Sant Vicent. Aquesta cala la tanca, pel N, la punta Grossa , que es forma després del puig que li dóna nom, el qual s’alça fins als 174 m sobre una petita península. La costa que correspon al poble és espadada i s’articula en nombrosos caps i racons; fa uns 15 km de llargària, amb trams de difícil accés per terra a causa del predomini dels penya-segats. Tampoc no hi ha gaires llocs que ofereixin refugi a les embarcacions i només hi ha varadors al port de sa Cala i al port de ses Caletes . Resseguint la costa des de l’extrem oriental fins a l’occidental, en primer lloc se situa la costa des Raig, orientada cap a llevant, on hi ha diverses coves i que rep el nom per les fonts d’aigua que, a causa de l’augment del nivell freàtic en anys de pluges abundoses, ragen sobre la mar a través dels sortidors que hi ha a la roca. Passada sa pesquera Plana, una zona de roques planes i molt laminades, sobresurt una rocassa alta i esmolada coneguda com es Còdol , que per la part de migjorn dóna protecció als varadors de la cala de Sant Vicent (o es port de sa Cala, nom que rep perquè aquesta era la sortida natural cap al mar de tota la rodalia). El torrent de sa Cala desemboca a la platja, originalment de grava i de còdols, modificada i ampliada de forma artificial a principi dels anys noranta del s. XX, amb l’aportació d’arena procedent des Clot des Llamp. Els tallserrats de migjorn de la punta Grossa tanquen sa Cala per la part de tramuntana. La costa d’aquest massís muntanyós forma una vorera de mar rocosa, amb penya-segats molt elevats i els esculls de sa Farola, situats davant les restes de l’antic far de sa punta Grossa. A partir de l’extrem de la punta Grossa, la costa canvia de direcció i dóna pas a tot un tram obert cap al NE fins a la punta de Cala des Jonc, conegut genèricament com es Clot des Llamp , on se succeeix la presència de coves, puntes i petites raconades. S’hi situen, en primer lloc, els dos esculls de ses Deixes, que es troben abans d’entrar a dues cales amples separades per ses puntes des Forn (on hi ha una gran cova amb el mateix nom), com és sa Penya Blanca, de vores espadades i a la part superior de la qual s’ubica la urbanització Allà Dins, i es Clot des Llamp, oberta a gregal; després, la costa és dominada per elevats penyals que miren a llevant, raconades com es caló des Moltons (on desemboca el torrent des Ullastres) i petits esculls abans de l’ampla punta de Cala des Jonc, que s’allarga cap al NE formant un terreny molt baix. Després de passar uns petits esculls, s’entra en una profunda cala llarga i estreta del mateix nom, també anomenada s’Aigua Dolça i, per l’O, la tanca la punta des Cap Negret. A partir d’aquí, la línia de costa comença a dirigir-se cap a mestral a través des Forn d’en Roig, una balma allargada producte de l’erosió de la mar, i continua per una zona de roques planes i estratificades amb un perfil més o menys rectilini fins al pas de s’Escullat , format entre l’illot que porta el mateix nom i la punta de ses Formigues, una altra punta ampla i plana que té una part coberta amb pinar molt castigat pel vent però adaptat al medi, mentre que una altra part és baixa, pedregosa i pelada a causa del salnitre que contenen els esquitxos de l’onatge dels vents de mestral, tramuntana i gregal. Això dóna lloc a nombrosos cocons que transformen l’aigua salada en sal, que era aprofitada pels habitants de sa Cala. Més al N, hi ha els illots o esculls de ses Formigues. La punta de ses Formigues protegeix la cala d’Emboscar dels vents de gregal i llevant, una raconada, però, que queda exposada als vents de tramuntana i ponent. Seguint en direcció cap a ponent, apareixen petites caletes i puntes que porten fins a sa punta de ses Penyes Negres , per continuar un tram de costa sembrada de coves i puntes fins a s’escull des Pas, que dóna entrada a una extensa badia oberta al N i voltada de penyes, coneguda com es racó de sa Talaia, situada al peu de sa Talaia de Sant Vicent. La gran cala queda tancada pel NO per s’entrador de s’Illa, un pas molt estret que a penes separa la part continental de s’illa de ses Caletes , de 29 m d’alçada i amb un petit escull. Tot seguit s’obre a tramuntana el port de ses Caletes, una platja pedregosa on desemboca el torrent de ses Caletes i que dóna refugi a uns varadors de pesca. A continuació, en direcció NO, la costa serpenteja formant algunes raconades, fins a arribar a un tram de costa ple de grans roques despreses de les penyes, conegut amb el nom des Quintalar, on s’estableix el límit que separa la costa del poble de Sant Vicent de la de Sant Joan de Labritja.

 

Clima

Com a tota l’àrea de les Pitiüses, el clima d’aquesta zona és mediterrani, amb una important tendència cap a l’aridesa. Tot i així, en funció de la seua situació i orografia, es poden assenyalar algunes particularitats de la zona del poble de Sant Vicent de sa Cala respecte a temperatures i precipitacions. Pel que fa a temperatures, la mitjana anual es troba en 18º C a tot el poble; les precipitacions estan entorn dels 500 mm anuals i acostumen a ser més acusades quan els vents són de component est-nord, a causa d’estar el poble exposat als vents humits de tramuntana, gregal o llevant. En canvi, la serra des Murtar, a l’O, i la serra de sa Mala Costa i de Sant Vicent, al S, dificulten la penetració dels vents humits provinents d’aquesta direcció, sovent més càlids.

 

Hidrografia

La xarxa hidrogràfica superficial s’estructura bàsicament a través del torrent de sa Cala, que transcorre per la part central de la vall del poble de ponent a llevant fins a desembocar a la platja dita cala de Sant Vicent, amb uns 16 km2 de conca; actua com a eix vertebrador dels diversos afluents hidrogràfics que hi endeguen les aigües dels sectors més elevats que envolten la vall. A causa del fort pendent del relleu, tots els torrents excaven un profund solc en el territori. El torrent de sa Cala neix a la vénda de Missa , a 70 m d’altitud, al punt on conflueixen els dos braços principals que el formen. Pel NO, el torrent d’en Xomeu, que des dels contraforts del puig de sa Fita travessa de NO a NE la vénda de Cas Negres, circula pel vessant S del puig d’en Maians i conflueix amb el torrent des Baladre al límit amb la vénda de Cas Serres . Aquest darrer, a través de torrenteres menors, recull part de les aigües superficials de les véndes de Cas Serres, Cas Negres i de Missa. L’altre braç del torrent de sa Cala, el de s’Almànguena, està format per dos ramals, pel S el del Forn des Saig i, pel N, un que ve del límit amb el poble de Sant Joan. Hi circulen les aigües procedents del vessant NE de les elevacions de la serra de sa Mala Costa. El torrent dóna nom a la vénda que, des de l’àrea central, travessa diagonalment en direcció NE, amb trams que adopten diferents denominacions segons les propietats per on circula. Al pont de ca sa Iaia, en el punt exacte des Pouet, a 2,5 km de la platja de sa Cala, es troba amb el torrent provinent de ponent. A partir d’aquí, es forma la profunda canalada per la qual circula el torrent de sa Cala, que encara rep altres importants aportacions hídriques com la del torrent de sa Sangonera, que endega part de les aigües de la vénda de s’Àguila, i el canal d’en Pere Batista; pel torrent de sa Cala circula aigua tan sols en èpoques de pluges intenses i contínues, la qual cosa a vegades ha provocat el desbordament de les seues lleres i la consegüent inundació de les feixes inferiors dels vessants, tal com va passar l’any 1977, quan es produïren importants danys materials i s’obrí un gran estuari a la platja, tot i que la memòria popular també en recorda altres de catastròfiques. El conjunt d’elevacions que pel N s’estén d’O a E dóna lloc a dues zones hidrogràfiques més a causa de les diferents àrees de relleu que es troben en el poble. L’aspecte que mantenen en comú és que els torrents endeguen les seues aigües a la mar i el seu recorregut és més curt, ja que són als pendents que cauen sobre la línia de costa. Així doncs, a l’extrem occidental flueix el torrent de ses Caletes en direcció cap al N, que recull les aigües de tramuntana del puig d’en Serra i que per l’esquerra rep l’aportació del torrent de s’Aigua . El caràcter endorreic del pla de ses Formigues dóna lloc a la formació d’aigües subterrànies. A l’extrem oriental, hi ha una profunda llera per on transcorre el torrent des Ullastres, visible sols en temps de pluges abundants, que des del puig des Claper es dirigeix cap a l’E i que desemboca al caló des Moltons. Arreu del territori es comptabilitza una important quantitat de pous i fonts, la qual cosa dóna constància de l’existència d’una circulació regular d’aigües subterrànies que, fins als anys cinquanta del s. XX, va convertir la vall de sa Cala en una gran hortada. Així, per exemple, al llarg del torrent de s’Almànguena se succeeixen fonts com la de can Toni de sa Font, la de can Mariano Gat i la de can Fornet, entre d’altres. Al curs del torrent des Baladre hi ha algunes fonts importants, com la font des Murtar, la font d’en Cirer, la font d’en Joan Serra, el pou des Baladre, etc. El torrent de sa Sangonera recull les aigües dels vessants del puig d’en Blai, del vessant oriental del puig de s’Àguila i del vessant de ses Savines, així com també les aigües de la font Joana i de la font de sa Sangonera. A partir de ca sa Iaia, un sistema de séquies i un torn preestablert permetien aprofitar l’aigua que es recollia en els safareigs al llarg del torrent. Les terres fèrtils al·luvials donaven vida i riquesa a moltes famílies i un singular encant paisatgístic. L’home transformà i adaptà l’entorn a les seues necessitats mantenint l’equilibri natural, el qual es trenca a causa de la sobreexplotació dels aqüífers, la manca de pluges, el consegüent descens del nivell freàtic i l’abandonament de l’agricultura. Pel que fa a les zones humides, l’àrea on desemboca el torrent de sa Cala es coneix com es Gorg, ja que l’aigua a vegades no arriba a rompre la platja i hi queda embassada darrere. També algunes canalades i verinals d’aigua, on se situa alguna font (font d’en Cirer, font de sa Sangonera, etc.), poden mantenir temporalment una zona humida si es dóna el cas que l’any sigui plujós i el nivell freàtic prou elevat. El tipus de sòls que hi predominen són els calcaris, que formen les parts més elevades del territori, mentre que aquells sectors que ocupen els vessants amb menys pendent i també les terres més baixes al costat de les voreres dels torrents són sòls al·luvials aprofitats per a l’agricultura, particularment en els marges creats pel torrent de sa Cala al llarg del darrer tram de recorregut a través de la vénda des Port. Als penya-segats, com el del racó de sa Talaia, s’identifiquen materials argilosos que exposen casos de despreniment. Envoltat de terrenys calcaris, es forma el pla de ses Formigues, un pòlie d’origen càrstic que conté sòls vermellosos aprofitats per a l’activitat agrícola. Com a la resta de l’illa, la vegetació natural dominant en el territori és la brolla amb pinar (pi bord i en alguns llocs pi ver) especialment densa, alta i vigorosa als vessants septentrionals de les elevacions, més ombrívols i humits, mentre que als vessants que donen a migjorn és més seca i més baixa. Apareix amb espècies com el cepell, la mata, el romaní, l’estepera (blanca i negra), el coscoll, el ginebre i la ginesta, aquesta última endèmica al llarg de l’extrem N de l’illa, per citar-ne algunes. A les zones profundes dels torrents, s’hi troben espècies com el baladre. Arreu hi ha savines i també alguna bellotera molt localitzada (la de cas Vildo Perot, a la vénda de s’Àguila, és possiblement la més gran d’Eivissa) que no fan més que confirmar la sospita de la presència a l’illa d’extensos boscos d’alzines en el passat. Però durant les últimes dècades del s. XX s’ha observat un notable avanç del pi, bàsicament per dos motius: d’una banda, els incendis forestals que s’hi han registrat han impossibilitat la regeneració de la vegetació original i el pi ha ocupat els espais arrasats i, d’una altra, l’abandonament d’àrees cultivades ha donat pas a zones boscoses, en què sobretot el pi és l’espècie que pobla el terreny.

 

Les degradacions de l’espai

En termes generals, el territori de Sant Vicent de sa Cala, com la major part de la zona des Amunts, ha sabut conservar els seus valors naturals i paisatgístics. Tot i així, convé ressenyar algunes degradacions mediambientals provocades per l’activitat humana i que en determinades zones del territori han trencat l’equilibri ecològic. A l’àrea del port de sa Cala, concretament a primera línia de platja, s’hi estenen edificis destinats a l’oferta turística que han modificat significativament l’estètica del seu entorn, accentuant un gran impacte visual sobre la cala. L’atractiu que suposa l’establiment d’habitatges en zones relativament elevades sobre la primera línia de costa ha suposat la creació d’urbanitzacions a les àrees de la punta Grossa, d’Allà Dins i des Racó de sa Talaia, consistents en edificis unifamiliars sobre solars de poc més de 1.000 m2. Aquesta ocupació del territori també s’acompanya de l’obertura de vies d’accés que obliguen a una adequació del terreny per al seu traçat, i de l’estesa aèria de línies elèctriques i telefòniques, que causen un cert risc d’incendi sobre la vegetació i un important impacte visual. La gran importància de disposar d’aigua per proveir-ne els nuclis turístics ha provocat la sobreexplotació dels recursos aqüífers i, en segon terme, la salinització de les aigües subterrànies. La gestió de les aigües residuals, tant de manera individual (fosses sèptiques) com comunitària (depuradores), també es converteix en un dels factors que contribueix a la degradació de l’entorn, ja que les aigües depurades no són tractades ni aprofitades convenientment per a una funció terciària. A més, aquestes instal·lacions no funcionen de manera correcta. D’altra banda, la platja de sa Cala va ser regenerada de forma artificial i excessiva amb abocaments d’arena procedents dels fons marins des Clot des Llamp. Els incendis que s’hi han succeït els darrers trenta anys també han afectat greument la massa forestal d’aquest territori en què, si bé el poder de regeneració natural és molt elevat, afecten la diversitat vegetal i, fins i tot, en alguns casos han provocat la substitució d’espècies. El maig de 2011, les véndes de s’Almànguena, Cas Serres i Cas Negres es varen veure afectades per l’incendi més greu registrat a l’illa d’Eivissa. El foc, originat a la vénda des Codolar del poble de Sant Llorenç de Balàfia, s’estengué en direcció NE i assolà la serra de Morna fins a cremar una àrea total de 1.576 ha. L’abandonament de l’agricultura tradicional, que s’havia adaptat i desenvolupat en equilibri natural amb el medi, també ha anat modificant els valors naturals, ecològics i paisatgístics de Sant Vicent de sa Cala.

 

Demografia

El tipus de poblament tradicional a Sant Vicent de sa Cala era el dispers. Les cases, cada una ubicada dins la propietat a la qual corresponien, apareixien disseminades sobre el territori, de manera aïllada, llevat de tres casos de cases bessones. Aquesta forma d’assentament poblacional estava determinada per la importància que adquiria el món agrari, entorn del qual giraven tots els aspectes de la vida. El treball del camp obligava a cercar les zones que oferien les millors condicions per al conreu de la terra, és a dir, una bona predisposició dels sòls i l’accés als recursos naturals per al seu aprofitament agrícola. D’aquesta manera, els habitatges s’anaren establint als peus dels vessants de les muntanyes i a les zones més planes, en una alçada prudencial respecte del corrent d’aigua que hi circulava, mentre que els bancals formats permetien condicionar les feixes que havien de ser treballades. Així doncs, gran part de la població es distribuïa a banda i banda del torrent de sa Cala al llarg del seu recorregut, de manera que era la vénda des Port la que acollia un major nombre de cases. A partir dels anys seixanta del s. XX, els canvis socioeconòmics que va comportar el turisme varen desvirtuar l’hàbitat rural, tot i la pervivència del seu caràcter disseminat. De fet, es manté l’absència d’un nucli urbà consolidat en el poble, i tan sols a la rodalia de l’església parroquial hi ha algunes construccions. Certament, la casa ha deixat d’exercir el seu paper original d’element bàsic i d’articulació de la societat rural tradicional: no s’entén ja com a centre funcional d’una explotació agrària, sinó com un element patrimonial més. Lligat amb el fenomen turístic i propiciat per una permissivitat legislativa en matèria urbanística, les iniciatives constructives que es varen portar a terme varen certificar l’establiment d’un nou model poblacional, com són la construcció de complexos turístics al port de sa Cala i l’augment dels habitatges unifamiliars destinats a segones residències (inicialment en mans de suïssos i belgues) als voltants de la punta Grossa i al racó de sa Talaia. La qüestió és que l’augment d’edificacions no ha anat en consonància amb un creixement demogràfic, ans al contrari. Al llarg del s. XX, l’evolució demogràfica va experimentar una tendència regressiva continuada. Si el 1885 s’hi comptabilitzaven 715 habitants (aleshores ja es considerava la parròquia de Sant Vicent Ferrer com la segona menys poblada de tota l’illa), el 1975, quasi un segle després i als inicis del turisme, n’hi havia 392. El padró municipal de 1986 xifrava la població en 376 habitants i així es confirmava aquesta mateixa línia descendent, la qual arribà al seu punt més baix el 1991, en què el cens poblacional calculava 306 habitants. El padró municipal de 1996 indicava un petit creixement, amb 351 habitants, que s’ha anat consolidant en el tombant de segle, fins que el de 2010 establia la població en 473 habitants. Per entendre el llarg període d’evolució negativa de la població cal esmentar alguns factors importants. En primer lloc, a final del s. XIX i a principi del XX, molts d’habitants de sa Cala (la major part homes casats i fadrins, i en determinats casos famílies senceres) decidiren emigrar a l’estranger, sobretot a Algèria, Cuba i l’Argentina, per tal de guanyar-se un futur pròsper fent-hi fortuna. A meitat de segle, homes i dones joves també abandonaren l’illa, en aquest cas per dirigir-se a Mallorca i a Barcelona. L’abandonament de les activitats agràries va comportar que molts d’habitants de sa Cala es dirigissin a nuclis turístics desenvolupats de l’illa, com per exemple Santa Eulària des Riu i Sant Antoni de Portmany i, també, Vila. Per estudiar els moviments naturals de la població, els llibres parroquials proporcionen dades prou interessants que donen una visió molt aproximada de la realitat. Des de 1950, l’estudi per dècades de l’evolució de la natalitat i la mortalitat mostra com a la dècada dels setanta es produeix un canvi en el model demogràfic, ambdós amb una tendència paral·lela a la disminució, mantenint una fluctuació dins uns mateixos paràmetres, tret d’un parèntesi els anys vuitanta en què els dos factors estadístics augmentaren els seus valors. Des d’aleshores la mortalitat sempre ha estat superior als naixements i, durant aquestos 58 anys, l’edat mitjana de mortalitat se situa de manera global, en el cas dels homes, en 71 anys i la de les dones, en 78 anys. Segons el llibre de defuncions, el 12 % dels traspassats tenien una edat superior als 90 anys i el 34 % superaven els 80 anys. No es disposa de dades concretes del poble pel que fa a la distribució de la població per edats, però si s’extrapolen les dades demogràfiques del municipi de Sant Joan de Labritja, confirmen el caràcter envellit de la població, la qual cosa es tradueix en la disminució de la proporció de joves i l’augment del nombre de gent major, cosa que fa incapaç d’assegurar la renovació de la seua població. Cal dir que la població de Sant Vicent de sa Cala representa el 8,64 % del total del municipi. Pel que fa a la distribució de la població per sexes, resideixen al poble més homes que dones, concretament trenta més segons l’últim padró municipal. Tampoc no es disposa de dades poblacionals segons l’origen, però cal remarcar que en el conjunt del municipi conviuen més de cinquanta nacionalitats, entre les quals destaquen els nascuts a Alemanya, França, Romania, el Regne Unit, Itàlia i Holanda. El creixement poblacional que s’ha anat experimentant els darrers quinze anys ha estat causat, principalment, per l’arribada de persones nascudes fora l’illa a través d’un contracte laboral relacionat amb el sector terciari, però es preveu que l’evolució de la població de Sant Vicent de sa Cala mantengui un ritme molt lent de creixement.

 

Espai i activitats econòmiques

Les activitats primàries al poble de Sant Vicent de sa Cala no contribueixen de manera destacada en la dinàmica econòmica. No passava el mateix fins a les darreres dècades del s. XX quan, en una economia de subsistència, en la qual la producció es destinava al consum familiar, la població es dedicava a l’agricultura, la ramaderia, els boscos i, ocasionalment, la pesca, mentre que els excedents de producció s’exportaven. L’agricultura podia ser de secà i de regadiu, per això prèviament s’havia modificat el relleu preparant el terreny i fent en els vessants dels puigs, parets, feixes, terços, solanes, rotes, etc. A les zones més elevades, l’agricultura produïa cereals i llegums; a les hortades, situades a cada banda del torrent de sa Cala i en algunes canalades on se situaven fonts, els conreus eren de verdures i hortalisses segons l’estació de l’any. També s’hi podien veure grans terços de dacsa i patata. Durant els anys cinquanta i seixanta del s. XX, va tenir-hi molta importància la patata anglesa, sembrada també a la resta de l’illa, i que anava destinada a l’exportació. Pel que fa la ramaderia, totes les cases tenien el seu propi ramat d’ovelles i cabres, que abastien de llet la casa i en feien formatges. Era una agricultura mixta que combinava els conreus amb els arbres fruiters, sobretot l’ametller, el garrover, la figuera, l’olivera i algunes camades de parra. Les ametlles i les garroves ajudaven l’economia familiar, mentre que el vi, les figues seques i les olives omplien el rebost. El 2011 són molts menys els tarongers, els perers i els cirerers, que anys enrere s’afileraven al costat dels torrentons més frescos. A totes les cases es pot observar, segons el seu nivell de conservació, l’era on el cavall o la mula batia els llegums i els cereals. Era l’animal més important de la casa i el motor indispensable per garantir la producció familiar (batre, llaurar, rodar la sénia, rampinar, transportar, moldre al molí, etc.). A Eivissa, el conreu tradicional de tabac pota gaudia d’autorització (el 1866 va arribar a prohibir-se i a ser perseguit per la Hisenda pública) i a Sant Vicent de sa Cala fou molt rellevant. Al poble no només s’utilitzava per al consum propi, sinó que també s’exportava de manera il·legal, sobretot a Mallorca. Els primers anys del s. XXI, amb la transformació dels processos productius, les activitats primàries han anat adoptant un paper residual. Malgrat que encara hi ha extensions que continuen sent treballades (hi ha una plantació d’ametllers als peus del puig de sa Talaia), d’altres s’han abandonat i s’han deixat emboscar. Per tant, també els boscos han deixat de ser un complement indispensable. Bàsicament, la llenya s’aprofitava per conrar el forn, ja que cada família feia el seu propi pa, i també per coure els forns de calç. Les branques més primes, la rabassa i altres restes servien per fer carbó a la sitja, el qual també es venia a fora. Pel que fa a la pesca, hi ha varadors a la cala de Sant Vicent i a ses Caletes, que testimonien la seua pràctica ocasional, ja sigui amb petita embarcació o amb canya, a causa de les poques facilitats que oferia la costa i la constant dedicació que suposava el treball de la terra. Les activitats secundàries no són presents al poble, excepte algunes empreses de construccions. El sector terciari concentra la major part de la seua activitat a la platja de sa Cala. L’oferta turística d’allotjament està coberta per dos hotels, un de tres estrelles que disposa de 400 places i un de quatre estrelles amb 227 places, i cinc blocs d’apartaments de titulació privada. L’oferta complementària consisteix en set restaurants, tres souvenirs, dos supermercats, servei de gandules i para-sols, servei de patins de pedals, lloguer d’embarcacions de motor, un centre d’activitats subaquàtiques, un espai públic d’aparcament, servei de taxi, dos lloguers de cotxes i un minigolf. A la urbanització Allà Dins, un complex que funciona amb el sistema de multipropietat, hi ha oferta esportiva i de restauració. Al voltant de l’església hi ha un local polivalent que acull un espai social i el servei de correus, una pista poliesportiva dependent del Camp d’Aprenentatge de sa Cala i, com a oferta complementària, un restaurant emplaçat on abans hi havia la fonda anomenada Es Cafè. Al poble hi ha dos trams que formen part de la xarxa d’itineraris Rutes des Falcó: el primer té inici a la cala de Sant Vicent, transcorre vorejant el torrent de sa Cala i acaba amb la visita a l’església del poble; l’altre s’enfila pels pendents de la punta Grossa fins arribar a l’antic far. Pel que fa a l’itinerari historicoartístic corresponent al municipi de Sant Joan de Labritja es localitzen dos punts d’interès al poble: l’església i el santuari púnic des Culleram , el qual compta amb una senyalització a l’entrada del camí del pla de ses Formigues i una altra que dóna accés a un carrerany que passa per darrere cas Quintals. L’activitat esportiva es redueix pràcticament a l’organització de la Pujada a sa Cala, prova puntuable per al Campionat d’Espanya de ral·lis de muntanya i que el 2011 va celebrar la XXVII edició. Pel que fa a les comunicacions, és possible l’accés al poble amb vehicles motoritzats per mitjà de les dues carreteres que connecten amb Sant Joan de Labritja i Sant Carles de Peralta. La primera té entrada al poble pel coll d’en Morneta, zigzagueja pels puigs de la vénda de Cas Serres i s’obren diversos camins a banda i banda al llarg del seu recorregut en direcció a la platja de sa Cala, on finalitza. Ordenadament, primer es troben els camins que, pràcticament a la mateixa alçada, es dirigeixen as Murtar, per l’esquerra, i a la vénda de s’Almànguena, per la dreta. Després hi ha el camí que distribueix la vénda de Cas Serres. La carretera passa pel costat de l’església, al punt on coincideix l’inici de tres camins més, dos a mà esquerra, el primer dels quals porta al Camp d’Aprenentatge i el segon a l’església, i un a la dreta, que dóna entrada a la vénda de s’Àguila. Més endavant, es troba per la dreta el camí Vell des Port i, a l’altre costat, un que es bifurca en direcció a ses Caletes i a sa Talaia. A continuació, a l’esquerra hi ha el camí que condueix al pla de ses Formigues i, a la dreta, un altre que va a la vénda de s’Àguila. En arribar al pont situat davant de can Toniet d’en Toni, la carretera té una desviació pel costat dret que connecta amb Sant Carles de Peralta, i des d’on també es dirigeix a la platja de manera paral·lela al curs del torrent de sa Cala. A l’arribada, hi ha una petita illa de circumval·lació que dóna sortida a una carretera que porta a les urbanitzacions d’Allà Dins i de la punta Grossa. Al cap més oriental de la punta Grossa hi ha les restes d’un antic far que va estar en servei entre 1870 i 1916. A mitjan anys setanta, l’arranjament de la platja de sa Cala de cara al servei turístic va fer desaparèixer sa Casassa, una edificació que esdevenia l’últim punt de la línia aèria de l’anomenat camí des Fil, que a través de Morna i es Figueral servia per a la recepció del fil telegràfic a Eivissa, i des d’on se submergia per connectar amb l’illa de Mallorca. Al cim del puig d’en Toni Marge hi ha una estació de subrepetidor de televisió. Hi ha dues línies d’autobús que surten des de la cala de Sant Vicent, una que connecta el poble amb la ciutat d’Eivissa passant per Sant Joan de Labritja i una altra que connecta sa Cala amb Sant Carles de Peralta a través des Figueral. A la vegada, hi ha un servei de transport escolar que fa el trajecte fins al poble de Sant Joan de Labritja. Al port de sa Cala també hi ha una parada de taxis corresponent al municipi de Sant Joan de Labritja. Hi ha línies elèctriques que provenen de Sant Joan de Labritja i que entren al poble a través del coll d’en Morneta des d’on, esquivant el terreny, es distribueixen a partir de les estacions transformadores que abasteixen d’energia les cases disperses en el territori, els habitatges i els hotels concentrats a la platja de sa Cala i a les urbanitzacions de la punta Grossa, d’Allà Dins i del racó de sa Talaia. Igualment també hi ha una cobertura telefònica que arriba pràcticament a totes les cases del poble. [VMa]

 

Història

Els indicis més antics de presència humana a Sant Vicent de sa Cala pertanyen al jaciment arqueològic de la cova des Culleram , que és un dels més destacats en el context del món feniciopúnic. Així ho demostra la troballa, el 1907, de centenars de figures i fragments de terracota corresponents als s. IV-II aC, a càrrec de membres de la Societat Arqueològica Ebusitana encapçalats per Joan Roman Calbet . El 1909, Antonio Vives y Escudero identificà un estrat, inferior al corresponent a les figuretes púniques, en què es trobaren ceràmiques prehistòriques de l’edat del bronze. El 1981 l’estudi fet per l’arqueòleg Joan Ramon Torres confirmà que en època prehistòrica la cova va estar ocupada com a lloc d’habitatge o refugi, possiblement com a indicador de l’existència d’una explotació agrícola i d’una activitat ramadera, aprofitant el sòl fèrtil i els vessants de les muntanyes com a terreny de pastura. Tot i aquesta primera ocupació de la cova, no es pot parlar d’un establiment permanent i consolidat fins a l’època feniciopúnica. Sembla que a partir del s. IV aC la cova esdevengué un lloc sacre i, per tant, de peregrinació de fidels. Certament, al s. III aC la cova s’erigí com a santuari dedicat a Tanit segons el culte organitzat per un grup de sacerdots, que es fa palès amb el conjunt de representacions de la deessa de Cartago constituït per més de 2.000 exvots o ofrenes en forma d’estatuetes de terracota. D’altra banda, el seu emplaçament, abrupte i elevat, indica que la cova funcionà com a punt de referència visual de la vall de sa Cala, densament poblada en època púnica i romana altimperial. A més, va desenvolupar un paper important per a la navegació, a causa de la seua situació estratègica i orientada al mar, d’on provenien els fidels que accedien al santuari a través del port de sa Cala. És aquí, concretament a can Pere Català des Port, on el 1956 es va localitzar un hipogeu feniciopúnic, inventariat per José María Mañá de Angulo . Les investigacions posteriors han confirmat que el santuari es deixà d’utilitzar a final del s. II aC, coincidint amb la caiguda de Cartago (146 aC) i la posterior conquista romana de les Balears (125 aC), però tot indica que l’assentament de sa Cala va sobreviure a la transició del domini púnic al romà. Després de la caiguda de l’Imperi romà, es va entrar en un període en què no hi ha mostres d’ocupació humana a l’època tardoromana, bizantina i musulmana. Amb la conquista catalana de 1235, cada un dels consenyors tenia l’obligació de mantenir cavalleries o cavalls armats per a la defensa de l’illa. Dins del territori que correspongué al quartó de Xarc o del Rei, hi havia la cavalleria de Peralta, que comprenia totes les posteriors parròquies de Sant Carles de Peralta i de Sant Vicent de sa Cala, exceptuades la vénda d’Atzaró i una petita part des Canar, de Santa Eulària. Aquesta cavalleria fou primer de Ramon de Velario, lloctinent del governador d’Eivissa, amb consentiment del rei Jaume II de Mallorca. Al final del s. XV, la cala de Sant Vicent, per on la vall s’obre a la mar, es coneixia com la cala d’en Maians, que rebia el nom pel propietari de la gran hisenda situada en aquelles terres, aleshores despoblades. Així apareix en la documentació quan, el 1478, Pasqual Maians va haver de subhastar tota l’alqueria per poder fer front als seus deutes. La subhasta fou guanyada per Galcerà Vidal per preu de 600 lliures, moneda reial de Mallorca. Cal acudir als llibres parroquials de final del s. XVII per veure esmentada la repoblació de les terres de sa Cala, moment d’inici d’una expansió demogràfica d’Eivissa i Formentera que s’anà consolidant durant el s. XVIII. A sa Cala, s’hi anaren establint persones que s’havien vist obligades a traspassar les muntanyes i que obriren espais conreats guanyats al bosc. Entre els primers pobladors hi havia famílies procedents de Labritja (era el cas dels Marí i Torres) i també venguts de Morna, com els Ferrer. És així com aviat adoptà el nom de la Cala dels Marins. Aquestos primers pobladors i les posteriors generacions varen anar creant una particular realitat social fonamentada en un acusat aïllament a causa de la difícil accessibilitat de la zona. Una antiga aspiració dels habitants de sa Cala era la construcció d’una carretera que connectàs el poble amb Sant Joan de Labritja. El primer anunci de les obres és datat durant la dictadura de Primo de Rivera. El 27 de març de 1933, el Diario de Ibiza recollia una declaració de l’arquitecte i polític espanyol Amós Salvador Carreras, en què afirmava que el projecte havia estat aprovat pel Ministeri d’Obres Públiques i, a més, preveia la seua imminent construcció, però l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i les seues conseqüències varen aturar les obres durant més de vint anys. La dècada dels quaranta, per iniciativa popular, es va obrir un camí de carro que connectava el port de sa Cala amb Sant Carles de Peralta, que es convertí en la primera via de comunicació per on transitaren els primers carros, cotxes i bicicletes. No fou fins al 1963, coincidint amb l’inici de l’època turística, que l’antiga Esplanada o Esplanació, tal com es coneixia, es va obrir a la circulació, i fou asfaltada dos anys més tard. Fins aleshores, el port de sa Cala esdevenia l’entrada i la sortida natural de Sant Vicent. De fet, existia un moviment mercantil amb el port de Vila per mitjà de llaüts que passaven freqüentment i que va suposar l’única navegació regular que es va portar a terme a l’illa. Partien carregats de fruites i verdures, ametlles, garroves, fusta de pi, carrasca, carbó i altres productes agraris que abastien els mercats de la ciutat, i també de puntals de savina que s’exportaven a Mallorca, sobretot per a les plantacions d’ametllers. A canvi es rebia principalment oli, arròs, sucre i farina que s’oferien en els pocs establiments de queviures que hi havia al poble —Can Roig, Ca sa Iaia, Es Cafè, Can Botigues i, més tard, Can Rei. La navegació marítima resultava menys feixuga que la tasca de superar a peu o amb animals de càrrega els camins oberts sobre el terreny muntanyós que duien a Sant Joan de Labritja i a Sant Carles de Peralta, els pobles més propers. Al s. XIX i al principi del XX, n’existien tres: des de Sant Joan de Labritja l’antic camí a sa Cala, i des de Sant Carles de Peralta dos, el del Forn des Saig i el des Figueral o de la costa. El 1867 l’arxiduc Lluís Salvador anà a sa Cala per primera vegada. Tal com ho tornà a fer el 1885, va partir de l’església de Sant Carles de Peralta i, després de dirigir-se en direcció a mestral, agafà el camí que, a través de les serres de Morna, dóna entrada a sa Cala. Aleshores enfilà el camí del Forn des Saig i, després de passar per devora la font de Can Mariano Gat i per la torrentera de s’Almànguena, arribà a l’església de Sant Vicent. L’arxiduc escrigué: “El terreny s’anava aplanant gradualment i es convertia com en una vall solcada pel torrent d’en Toni Negre, de vores cobertes de baladres i acompanyades per garrovers exuberants. Així s’arribava a una elevació petita i erma el cim de la qual era coronat per la humil església de Sant Vicent Ferrer. Unes poques casetes pageses pròximes semblava com si haguessin cercat la seua empara”. Anys abans, el 1726, l’antiga cala d’en Maians era motiu de preocupació per a l’arquebisbe de Tarragona Manuel de Samaniego, que arribà a Eivissa amb la convicció d’ordenar la construcció de nous temples que consolidassin el moviment de repoblament que, com a la resta de les Pitiüses, s’estava donant a Labritja. Els pobladors de sa Cala vivien molt allunyats de les esglésies de Santa Eulària des Riu i de Sant Miquel de Balansat i tampoc no podien assumir l’esforç d’aixecar un temple. Aleshores, l’arquebisbe va decidir obrir un llarg expedient i cridà a declarar molts pobladors de les comarques que s’anaven repoblant més. En representació dels de sa Cala hi va assistir Jaume Marí “Rieró”, que va transmetre a l’arquebisbe les dificultats amb què es trobaven per complir amb els preceptes cristians. Ell mateix ja parlava d’una capella a sa Cala que pensava enllestir, però no hi ha constància que mai s’edificàs. Finalment, l’arquebisbe manà que la nova església del quartó de Santa Eulària s’ubicàs a la pujada de Labritja, perquè els pobladors de sa Cala la tenguessin més al seu abast, i no a les Torres de Balàfia, tal com volia el paborde de Santa Maria Josep de València Regàs. Quasi un segle després, el 1810, Jaume Marí de Jaume “Català” va obtenir permís del bisbe Blas Jacobo Beltrán per construir un oratori públic adjunt a la seua casa, però no es va realitzar. El 1827, el bisbe d’Eivissa Felipe González Abarca va visitar sa Cala i copsà la necessitat d’erigir-hi una església. Jaume Marí de Joan “Rieró” va cedir un terreny de la seua finca per construir-hi l’església —de fet, durant més de cent anys es va resar un parenostre en agraïment a la seua família. Les obres definitives començaren el mateix any, amb l’ajut de les rendes de l’hort de Can Parra del pla de Portmany, que per a aquest efecte havia deixat en testament el rector d’aquella parròquia Joan Marí Torres “Refila”, natural de Sant Joan de Labritja, amb la condició que es fes en un termini màxim de deu anys. En l’obra participaren els vesins, gesta recollida en un romanç anòmim de tradició popular. El 1830 es va presentar una petició especial al bisbe Carrasco demanant que es destinàs a ajut parroquial de Sant Joan instituït sota l’advocació de sant Vicent Ferrer. Es té coneixement que, durant els anys de construcció de l’església, es va celebrar missa a l’ombra d’un garrover del qual penjava una campana, la mateixa que repicà una vegada aixecat el temple. Aquesta campana, segons es diu, havia estat extreta de les restes del naufragi d’un vaixell en aigües de sa Cala. El 15 d’agost de 1838, dia de la Mare de Déu de la Bona Mort, l’església va ser inaugurada pel capellà Ramon Serra Tur “Pujoletí”, natural de Sant Josep, que hi exercí entre 1837 i 1854. Hi assistí el bisbe Carrasco, acompanyat del coadjunt de Sant Pere Antoni Sebastià Puiggròs, que donà com a obsequi una imatge de sant Vicent Ferrer que estava a l’antic convent dels dominics d’Eivissa, suprimit el 1835. Per tant, amb l’erecció del temple i l’habilitació d’un cementeri adjunt, la vénda de sa Cala, que pertanyia a la parròquia de Sant Joan de Labritja, es transformà en la vicaria de Sant Vicent de sa Cala, dependent de Sant Joan. El 1867 el vicari capitular, Rafel Oliver Ribes, va destinar l’església a ajut parroquial de Sant Joan, i no va ser fins a l’any 1933 que va adquirir oficialment el caràcter de parròquia. Durant la Guerra Civil, l’església fou assaltada i l’arxiu parroquial i els objectes sagrats varen ser saquejats i cremats. L’enfrontament civil va tenir una important incidència a sa Cala pel que fa a la violència i al nombre de morts. Però sobretot la figura d’un personatge que es trobava a sa Cala els anys anteriors a l’esclat de la guerra va emergir per romandre en la memòria col·lectiva dels habitants de sa Cala: Raoul Alexandre Villain , “es francès de sa Cala”, l’assassí del dirigent socialista francès Jean Jaurès , que s’havia refugiat en aquest poble el 1933. La seua personalitat enigmàtica i un obscur passat varen provocar el recel dels vesins durant el temps que hi visqué. El 13 de setembre de 1936, en ple clima de terror a l’illa —bombardeig de la ciutat d’Eivissa per part d’aviació italiana i afusellament de més de cent persones empresonades al castell a mans de milicians anarquistes—, Villain fou assassinat a la platja de sa Cala, prop de la casa que s’hi estava construint. [VMa]

 

Societat

Com a la resta de pobles d’Eivissa, el paisatge físic i humà de Sant Vicent de sa Cala s’explica a partir de la configuració d’una societat rural tradicional. Fins ja avançat el s. XX, el desenvolupament d’una economia de subsistència al voltant de l’organització familiar, entesa com a unitat econòmica de producció i consum, determinava la fesomia cultural i la vida quotidiana de la gent. La casa aïllada al camp esdevenia a la vegada centre de producció i de relacions socials. Així, sorgí una societat en la qual la majoria de la població vivia del treball directe en l’agricultura i el pagès en posseïa les terres i les treballava juntament amb la seua família. Tot i que el cultiu de la terra era l’activitat fonamental, l’organització d’una divisió familiar del treball permetia dedicar-se a altres activitats rurals que ajudaven a assolir l’autoabastament, com la ramaderia, els boscos i ocasionalment la pesca i la caça. Per tant, eren poques les persones que tenien alguna especialització determinada. Tot i així, a Sant Vicent de sa Cala existien llocs o cases que esdevengueren centres de proveïment o de servei per a la resta dels habitants. D’aquesta manera, i a causa de l’augment de la població, es varen obrir les primeres botigues que combinaven els queviures amb la funció de bar, com és el cas de Can Vicent de sa Font (Es Cafè), Can Botigues i Can Roig. Totes servien com a punt de trobada, però en el cas d’Es Cafè també funcionava com a pensió i hi havia el servei de correus, abans emplaçat a can Jaume d’en Serra. A Ca sa Iaia mateix i, més tard a Can Toni d’en Rei, s’hi feia pa. De fusters n’hi havia a can Toni sa Font des Negres, a can Toniet d’en Toni i a can Joan d’en Xomeu Bosquets (en ambdós casos s’hi succeïren generacions de mestres d’aixa) i a can Toni Serra de Dalt (també encarregat de fer els taüts). En Jaume de can Marí realitzà la marqueteria de fusta de les capelles de l’església de sa Cala i d’altres de l’illa, després de la crema de 1936. De ferrers, n’hi havia a can Toni des Ferrer i a can Xomeu d’en Marge (s’hi ferraven els animals de preu). Quan una dona estava de part, s’avisava na Miqueleta de can Miquel d’en Joan. Moltes cases també disposaven d’un molí, com can Serra, can Lluquí, can Joan Rieró, cas Vildo, sa Font, can Toni Gat i can Bosquets, per citar-ne algunes. Tot just acabada la carretera que connectava amb Sant Joan de Labritja, aquell que volia anar a Vila ja disposava d’un taxi de set places conduït per Vicent “d’en Rota”, que cobria el trajecte tres dies a la setmana. A final del s. XIX hi havia un elevat grau d’analfabetisme. La construcció del far de sa Punta Grossa (Grossa, far de sa Punta ), inaugurat el 1870, va suposar que alguns joves tenguessin l’oportunitat d’aprendre a llegir i escriure amb els faroners que hi estaven destinats. Tot i la supressió del far, el 1916, s’ha de suposar que ja abans el mossènyer del poble també instruïa alguns dels seus feligresos. Poc temps després, l’ensenyament a sa Cala es va donar a ses cases Noves, una casa particular situada prop de l’església, on des de 1919 acudien els més petits per assistir a les classes que impartien el mestre Agustí Laseca Sanz i, poc després, Lluís Rovira Miralles, els primers titulats que varen exercir la docència en aquest poble. Aviat, però, a causa de l’augment de població i de l’interès per a l’ensenyament, es va fer necessària la creació d’una escola. L’associació de vesins El Progreso, a través de la qual s’articulava la societat civil del poble, es va constituir com a avaladora del projecte. El març de 1928 Antoni Marí Torres, “Toni Lluquí”, firmava el document de cessió d’un solar de 560 m2, situat al costat de ses cases Noves, per un valor de 100 duros. Aleshores ja s’hi havia construït l’escola unitària d’al·lots, obra encarregada al mestre “Campos” (Gómez Ripoll, Joan ) i que havia costat 15.537 PTA, per a la qual també es varen utilitzar les portes de l’antic far de la punta Grossa. Hi va començar a exercir un nou mestre, Ramon Pieras Castell, que havia substituït Lluís Rovira. Mentrestant, les al·lotes anaven a Sant Joan fins que, poc abans de 1930, es començaren a impartir classes a Ca sa Iaia. Aquell any, Josefa Busquets Dicenta, “donya Pepita”, va ocupar la plaça de mestra. Anys després, les al·lotes es traslladaren a ses Casetes i, posteriorment, a can Miquel d’en Joan. L’esperit d’aquestos primers mestres va despertar l’interès dels joves del poble per l’ensenyament, que ha perdurat fins al s. XXI. De sa Cala han sorgit generacions de professionals docents que, en termes proporcionals, possiblement no s’han donat en cap altre poble de l’illa. L’escola tengué continuïtat fins a 1976, quan la Llei general d’educació de 1970 va establir la igualtat d’educació entre nens i nenes. Les dimensions de l’edifici de l’escola i el nombre d’alumnes no permetien adaptar-la a la nova legislació, de manera que se’ls va haver de reubicar i se’ls incorporà a l’escola de Sant Joan de Labritja. El 1990 el terreny i l’edifici de l’antiga escola es varen arreglar amb la idea que s’hi organitzàs el Camp d’Aprenentatge de sa Cala. Des d’aleshores, aquest camp planteja la tasca de desenvolupar una proposta didàctica sobre l’entorn mediambiental dirigida a l’alumnat de centres escolars de tota l’illa i les instal·lacions permeten també la possibilitat d’efectuar-hi estades. Una altra institució compromesa amb la identitat del poble és el Grup Cultural Sant Vicent de sa Cala, que organitza les festes patronals i tota classe d’activitats culturals i recreatives, sovent en col·laboració amb l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja, el Consell d’Eivissa i el Grup Folklòric Sa Colla de Labritja. Pel que fa al ball pagès, s’engegà una tasca de recuperació del calendari de ballades de festes a pous i fonts que havia perdurat fins als anys cinquanta. Així, el dia 5 d’abril, Sant Vicent Ferrer, es balla a la plaça de l’església; el dia de Sant Ciriac, 8 d’agost, com ja es feia abans, s’organitza una ballada popular al pou des Baladre, i el 15 d’agost, dia de la Mare de Déu de l’Assumpció, es balla al port de sa Cala i se celebra l’aniversari de la construcció de l’església. També cal esmentar les ballades que es feien antigament a sa font d’en Cala, el dia de Sant Jaume, i a sa font de sa Sangonera, el 5 d’agost, dia de Santa Maria. D’altra banda, el temple parroquial de Sant Vicent no sols desenvolupava un paper religiós, sinó que es convertia en un dinamitzador cultural i organitzava activitats al llarg de tot l’any. Els anys seixanta, el mossènyer Josep Ribas Riera, el 2014 degà del clergat de les Pitiüses, prengué la iniciativa de construir una sala parroquial contigua a l’església; coneguda popularment com “es Cine”, ja que el motiu principal pel qual es va construir era la projecció de films, que ha acollit tota mena d’activitats culturals relacionades amb les arts escèniques, musicals, etc. El 1993 es varen tornar a cantar els passos de Setmana Santa a Sant Vicent de sa Cala, trenta anys després de la darrera vegada; és una processó religiosa que recorda el viacrucis o camí de Jesucrist amb la creu durant un recorregut de 14 estacions. Únicament és en aquesta parròquia en què els homes canten els passos curts i llargs, els quals es diferencien dels d’altres pobles per la lletra i la tonada. Se celebren el Diumenge de Rams, quan la processó es realitza a l’exterior voltant l’església, i el Divendres Sant al seu interior. La missió era una altra activitat religiosa que servia com a preparació pasqual i que anava a càrrec d’un membre religiós de fora poble que predicava cada nit durant una setmana. Cada diumenge a la tarda, entre els mesos d’abril i maig, una vegada finalitzada la Quaresma, el mossènyer, acompanyat de l’obrer de la corresponent vénda i d’un sagristà, es dedicava a recórrer a peu, una per una, les cases de cada vénda. Les visitava, les beneïa i recollia els donatius dels vesins. Aquest ritual cristià es coneix com la salpassa , estesa arreu dels territoris catalans, i que a Sant Vicent de sa Cala deixà de ser costum els anys seixanta del s. XX. [VMa]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments