Sant Mateu d´Albarca

Sant Mateu d´Albarca GEO Poble de l´illa d´Eivissa que pertany al municipi de Sant Antoni de Portmany. Té una població de 376 habitants segons les dades de la revisió del padró de 2008. Està ubicat al NO de l´illa, a la zona des Amunts. Limita al N amb la mar Mediterrània, al NE amb Sant Miquel de Balansat, al SE amb Santa Gertrudis de Fruitera, al S amb Sant Rafel de sa Creu, al SO amb Sant Antoni de Portmany i a l´O i NO amb Santa Agnès de Corona. El formen set véndes: Benimaimó, es Racó d´Alcalà, Besora, Cas Turs, Albarca, sa Noguera i Can Miquel Cires.

Història
El territori que amb el temps configurà el poble de Sant Mateu d´Albarca no és precisament abundant en restes arqueològiques, per la qual cosa és ben difícil poder precisar-ne els primers pobladors. Un misteri de la història són les torres d´en Lluc (Lluc, torres d´en ), situades a la mola d´Albarca, l´extrem de la qual rep el nom de cap d´Albarca o cap des Mossons; la primera referència bibliogràfica és d´Artur Pérez-Cabrero (1909), que relaciona aquestes restes defensives amb forma de murada amb la paret que envolta la propera illa Murada, ja a la costa de Sant Miquel de Balansat. De manera tangencial s´hi referí J. Marí Cardona (1974), per situar-les prop de la cova d´en Jaume Orat, que era l´objecte del seu estudi, basant-se en un expedient del Sant Ofici de 1682, a la recerca d´un tresor. També Eduardo J. Posadas (1989) les va esmentar encara que sense poder donar una raó exacta de la seua utilitat. El 1994 s´hi realitzà una intervenció dirigida per Joan Ramon Torres, que diu que es tracta d´un tram de murada, d´uns 100 m de longitud, amb dues torres conservades, que podrien situar-se, cronològicament, entre la baixa antiguitat i els primers segles posteriors a la conquista catalana. A mitjan dècada dels anys cinquanta del s XX José María Mañá de Angulo realitzà excavacions arqueològiques a can Callarga, amb resultats discrets. Després de la conquista catalana de 1235 i en la relació de rafals i alqueries que varen correspondre a Benizamid, es troba el nom de Beniabarchy, que sembla que ha de correspondre a l´alqueria que després s´anomenà d´Albarca; cal pensar que aquesta alqueria, juntament amb les de Besora, Mitjana, sa Noguera i Alcalà i el rafal de Gomar, formaren la gran vénda d´Albarca, que amb el temps va esdevenir la parròquia de Sant Mateu. Tot i les dificultats que presenta l´abrupta costa del poble, hi ha notícia que el 1552 hi desembarcaren uns setanta turcs (diu el document) i foren derrotats en arribar al pla; aquest atac és una prova que les terres eren ben conreades i poblades, perquè els enemics no atacaven les terres ermes o desertes. A començament del s XIX, una comissió francesa encapçalada per Francesc Aragó, Jean-Baptiste Biot i José Rodríguez González s´instal·là as Campvell per tal de relacionar una nova i universal unitat de longitud, el metre, amb les dimensions de la terra, treballs que s´havien iniciat a Dunkerque. Entre octubre de 1806 i abril de 1807 també s´instal·là as Campvell, a can Lladalt, casa que després sempre s´ha conegut com casa de sa Comissió. El 1785, Manuel Abad y Lasierra, referint-se al seu projecte d´aixecar una parròquia en aquell indret, diu: “A tramuntana de l´illa, en un extrem de la feligresia de Sant Miquel, es troba l´indret anomenat Albarca, que és una vall molt fèrtil, on les cases no es troben molt allunyades les unes de les altres. L´extensió d´Albarca és d´una llegua de llargària i mitja d´amplària: les famílies que hi viuen no són més que unes cent vuit. Un lloc tan adient i la distància que separa aquells pobladors de l´església de Sant Miquel aconsellen instituir-hi una parròquia dedicada a sant Mateu apòstol, que confinarà amb la de Santa Agnès, de nova creació”. El 1787 ja s´havien començat les obres del temple nou; mentre duraven, se celebrava missa a la casa d´Antoni Cardona, el 2011 coneguda com ca n´Esperança, casa propera al temple; el 1796 sembla que ja s´havia acabat. És un temple de traça molt semblant a les de Sant Llorenç i Sant Carles. El primer presbiteri era molt més petit que no el que es conserva els primers anys del s XXI, ja que no comprenia gaire més que la tarima de l´altar major; el 1873 se li donà la nova forma. El porxo és posterior a 1867, amb tres arcs exteriors i cinc d´interiors, es va construir els anys 1884-1885; així, s´entén per què l´arxiduc Lluís Salvador no els pogué veure quan visità la parròquia el 1867 i no l´inclogué en la làmina que realitzà aquell any; tenen la coberta de bigues i tegells de savina i, curiosament, no hi ha pedrissos per seure-hi, com a altres esglésies. L´altar major fou reformat el 1968 i les columnes que el sostenen procedeixen d´una perforada d´un pou que es va fer al pla cercant aigua viva. L´església té les següents capelles: a la dreta del presbiteri hi ha la capella Nova o de la Mare de Déu de Montserrat, que és la més fonda de totes i per la part exterior ressurt notablement del murs mestres; després ve la del Roser, també fonda i segurament del mateix temps que la de Montserrat, del Sant Crist i la de Sant Josep. A l´esquerra es troben les capelles del Cor de Jesús, de Sant Vicent, de la Mare de Déu del Carme, de Sant Joan i de Sant Jaume. El campanar és d´altura considerable, però ben proporcionat a la façana principal del temple; la campana s´hi pujà l´any 1864. Les primitives véndes del poble (1786) eren Albarca (amb 31 famílies), Rubió (21) i es Camp Vell (55), amb un total de 107 famílies. Uns pocs anys després els empadronaments ja anoten 119 famílies. El 1794 les véndes de sa Noguera i d´Alcalà apareixen amb les famílies de la desapareguda vénda des Campvell. Esporàdicament apareix la vénda de Portmany, amb famílies que, de la mateixa manera, es troben a la vénda d´Alcalà. Definitivament, la vénda de Portmany s´ha convertit en la vénda de Benimaimó. El 1860 la vénda de Cas Turs (18 famílies) se separà de les d´Albarca i des Rubió, la de Besora substituí la des Rubió (14), la vénda de Can Miquel Cires es formà amb famílies de la d´Alcalà (9) i la vénda d´Alcalà prengué el nom de Racó d´Alcalà. El 2011 les set véndes del poble són Albarca, sa Noguera, Can Miquel Cires, es Racó d´Alcalà, Besora, Cas Turs i Benimaimó. L´antic cementeri era situat al NO de l´església, a la banda de Cas Turs; l´any 1948 el bisbe determinà que com més aviat millor se n´havia de fer un de nou, perquè el vell era massa reduït i tenia un aspecte deplorable; les obres del nou cementeri s´iniciaren cap a 1953 i s´inaugurà el 1964; està situat al pla, no gaire allunyat del temple parroquial i del pavelló esportiu polivalent. [JMC/EEiF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments