Sant Jordi de ses Salines

Sant Jordi de ses Salines Poble de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. Se situa a la zona meridional de l´illa i ocupa una extensió de 31,11 km2. El padró de l´any 2009 recollia una població total de 9.096 habitants. Limita al N amb el poble de Sant Rafel de sa Creu (del terme municipal de Sant Antoni de Portmany), a l´O amb el poble de Sant Josep de sa Talaia, al S amb el de Sant Francesc de s´Estany i a l´E amb la mar i amb el terme municipal d´Eivissa. Tradicionalment es trobava dividit en tres grans véndes: es Racó, Cas Costes i l´Horta; la modificació de planejament territorial municipal aprovada inicialment l´any 2009 preveu una nova divisió, que manté les véndes des Racó i de Cas Costes i en crea quatre de noves, que bàsicament es reparteixen el territori de l´antiga vénda de l´Horta i que són: es Rafal Trobat, sa Carroca, es Pla de Sant Jordi i la Platja d´en Bossa.


Geografia

Espai físic


Al territori de Sant Jordi de ses Salines es distingeixen dues zones clarament diferenciades: d´una banda, l´extensa planura que ocupa la part central i meridional del poble, i de l´altra, l´àrea muntanyenca situada a l´extrem més septentrional.

Els terrenys planers, anomenats sovent pla de Sant Jordi, són en realitat l´extensió cap al N de l´ampli pla de ses Salines. Des dels extrems E (a la vora de la mar, amb la platja d´en Bossa) i S (també a nivell de la mar amb els estanys de sa Sal Rossa), la plana va elevant-se progressivament cap a l´O i, sobretot, cap al N, però de forma molt suau. El sector amb una menor elevació (no supera els 5 m sobre el nivell de la mar), a tocar dels estanys de ses Salines, es coneix com es prat d´en Fita; darrere les antigues dunes de la platja d´en Bossa les altituds no són gaire majors (al voltant dels 8 m); de fet tot el territori que queda més avall de la trinxera de l´autovia de l´aeroport es troba a menys de 10 m d´altitud.

El centre urbà del poble, al voltant de l´església, se situa entre els 18 i els 20 m sobre el nivell de la mar, igual que la zona de Can Raspalls, més a l´E, i l´anomenada plana d´en Fita, més a l´O.

Més amunt d´aquestes zones, la inclinació dels terrenys comença a ser lleugerament més pronunciada; cap a l´O el sector conegut com plana d´en Joanet arriba a devers 50 m, altitud a la qual es troba el peu del puig d´en Pelleu, a la zona de Can Font. Cap al NO les àrees més baixes s´allarguen per la vall des Racó, al N del puig d´en Pelleu i la serra de sa Cova Santa, fins a la zona coneguda com Can Calbet. El coll de ses Gerres, on hi ha el límit amb el poble de Sant Josep, és el punt que marca el final de les terres que vessen les seues aigües cap a les salines. I cap al N, més amunt de la carretera de Sant Josep aviat s´arriba al peu de les diverses muntanyes d´aquesta zona, tot i que també es formen algunes raconades de terres més baixes, com la de Can Trontoll o la de Cas Orvais i Can Parreta.

A l´extrem O del poble hi ha la zona elevada del massís del puig d´en Pelleu, del qual queden dins Sant Jordi els cims coneguts com puig d´en Fumeral (204 m) i puig d´en Portmany (212 m). Però les elevacions realment importants es troben a tot el sector septentrional del poble. Es tracta de l´alineació muntanyenca que, iniciant-se al SO de l´illa s´allarga cap al NE fins a la zona central; en aquest sector aquestes muntanyes donen lloc a un veritable efecte barrera, de forma que tot i que hi havia algun camí tradicional, els primers anys del s XXI és pràcticament impossible circular de Sant Jordi cap a Sant Rafel travessant-les.

A l´extrem NO del poble es troba el puig de Cas Serres o puig Miquel (367 m); una mica més cap a llevant hi ha el puig d´en Cardona (291 m), que té a tramuntana el puig d´en Lluquí (244 m), separats pel coll des Vent (a 209 m d´altitud); més a l´E, a l´altra banda del canal per on circula el torrent de sa Font des Taronger i el camí de Cas Colls, hi ha el grup de muntanyes més important, que curiosament forma com un gran cercle, només obert cap al S per un estret pas, conegut com ses Coves Fosques; resseguint aquest cercle en el sentit de les agulles del rellotge, s´hi troben les següents elevacions: tocant amb la zona plana, la serra de Can Trontoll (226 m) i el puig de Can Parreta (171 m), que s´uneixen per les rotes de Cas Orvais (154 m); més cap al NO, i que s´allarga en aquesta direcció, la serra Grossa (amb diversos cimerols, a 239, 274, 321, 342 i 345 m); a continuació apareix el punt culminant de la zona, el puig de sa Pega o des Merlet (402 m), que s´estira cap a l´E per la serra de sa Murta (350 m) i la serra d´en Font (343 m); seguint, ara ja cap al SE, hi ha els puigs de la Granada, el puig d´en Palau i el puig des Cònsol, dels quals només els estreps més occidentals queden dins el poble de Sant Jordi; finalment, gairebé tancant el cercle, hi ha el puig de Can Mariano (211 m) i el puig de Cas Damians (255 m), dalt de la zona de sa Carroca.

L´àrea que queda tancada dins tot aquest conjunt de muntanyes rep el nom des Rafal Trobat i la formen diverses valls (bàsicament les de Cas Galops, sa Rajola i Can Pere Marí i Can Cama) i també àrees elevades, com la serra de ses Fontanelles (que parteix del cim del puig de sa Pega cap al SE), el puig de Can Jaume Costa (246 m), es Mort (251 m), es Coscollar (267 m) o sa Guardiola (172 m).

La línia de costa es correspon amb un sector de la platja d´en Bossa i és, per tant, baixa i arenosa, sense cap accident morfològic. El canal de desguàs de ses Salines, a l´extrem S de la platja, és el límit amb Sant Francesc i per tant el tram rocallós de la punta de sa Mata ja queda dins aquest últim poble.


Climatologia

La configuració geomorfològica és la que provoca les petites variacions climàtiques que poden produir-se en aquest poble respecte al conjunt de l´illa. L´efecte barrera de les muntanyes situades al N pot mitigar, a vegades, vents forts de tramuntana, mentre que els de mestral entren acanalats per la vall des Racó, i a la resta de vents l´exposició és ben oberta, predominant els de llevant i ponent. L´efecte dels vents de mar tendeix a suavitzar les temperatures extremes, que no solen arribar a puntes de tanta calor ni tant de fred com en pobles del centre de l´illa. El nivell d´humitat, en canvi, sí que és sovent ben elevat.

En definitiva, un clima mediterrani amb tendència a l´aridesa i a la irregularitat pluviomètrica. La temperatura mitjana anual se situa sobre els 18º C i la precipitació al voltant dels 400 mm. Tot i que no hi ha dades científiques fiables, la percepció popular i la lògica indiquen que les precipitacions han de ser lleugerament superiors a la zona muntanyenca respecte a la plana.


Hidrologia

Tots els cursos d´aigua superficial importants del poble són torrenteres que baixen des de les muntanyes situades al N del poble cap a la zona més baixa del pla de ses Salines; d´O a E són el torrent de Can Font, el torrent de sa Font des Taronger, el torrent des Rafal Trobat i el torrent de Can Fita.

El torrent de Can Font (conegut també com torrent de sa Cova Santa i com torrent de Can Calbet) neix al tram pla situat entre el puig Miquel i el puig d´en Cardona i envolta pel NE i l´E el massís del puig d´en Pelleu, fins arribar, ja al poble de Sant Francesc, a la platja des Codolar.

El torrent de sa Font des Taronger es forma per la unió de les diverses torrenteres que envolten el puig Gros, al poble de Sant Josep (torrent des Cirer, torrent de Can Josepet, canal de Cas Colls...) i segueix en direcció N-S; a banda de la que li dóna nom, en aquest primer sector rep les aportacions de diverses fonts (font des Cirer, font Paredada, font d´en Bellet...); ja al pla rep el torrent de Can Sala, per la dreta, i quan sembla que s´ha d´ajuntar amb el de Can Font i estan els dos a pocs metres, aquest darrer es desvia cap a la mar, mentre que el de sa Font continua cap al S; antigament desembocava als aiguamolls que després foren els estanys saliners, però precisament per evitar això fou desviat i també acaba a la mar a la platja des Còdols.

El torrent des Rafal Trobat neix a la vall d´aquest nom, recull les aigües de les diverses canalades que hi ha i surt cap al pla per l´estret pas de ses Coves Fosques, en direcció cap al S; a partir d´aquí va rebent també diversos noms, en funció de les finques per on va passant (ca na Parra, can Guerxo, can Miqueleta...), fins arribar als estanys de sa Sal Rossa, i desemboca a la mar pel mateix canal de desguàs dels estanys, a l´extrem S de la platja d´en Bossa; amb tot, presenta una curiositat interessant: quan aquest torrent es troba a la zona de sa plana d´en Fita, ja gairebé sense pendent, en cas de pluges importants hi ha un punt en què el seu cabal es reparteix almenys en tres direccions diferents, tot i que l´actuació humana ha desbaratat una mica aquest estrany repartiment natural.

Finalment, el torrent de Can Fita neix a l´extrem oriental del poble, al límit amb el terme municipal d´Eivissa, i baixa també cap al pla, on la seua llera acaba desapareixent, poc abans d´arribar a les dunes de la platja d´en Bossa.

Entre un torrent i altre, però, també es produeixen importants avingudes d´aigua, en cas de pluges importants, que d´ençà de la urbanització generalitzada del territori baixen pels carrers que tenen direcció N-S, especialment el camí de Can Bellotera (el 2011 carrer de Montblanc) o el carrer del Campanar (que comunica sa Carroca amb Can Raspalls). Aquest sistema de circulació de les aigües, que permetia una ràpida evacuació en direcció a la mar, ha quedat tallat per la construcció de l´autovia de l´aeroport en forma de trinxera pel S del nucli urbà de Sant Jordi; totes les aigües des de l´arribada a l´aeroport cap a l´E s´acumulen a la mateixa autovia i causen greus problemes d´inundacions i talls de trànsit; per solucionar aquest problema està prevista la construcció, l´any 2011, d´una àmplia bassa de drenatge de més de 20.000 m2, entre els nuclis urbans de Sant Jordi i de la Platja d´en Bossa, des de la qual s´evacuaria l´aigua cap a la mar de forma escalonada en el temps.

Les aigües subterrànies són ben abundants a tot el poble per la presència d´un gran aqüífer; el problema és l´elevadíssim grau de salinitat d´aquestes aigües per la sobreexplotació provocada per l´existència, especialment a partir de la segona meitat del s XX, d´una gran quantitat de pous, especialment els situats a la finca de ses Eres i a Can Fita, que extreuen l´aigua que serveix per abastir la xarxa pública de proveïment d´aigua potable del municipi de Sant Josep de sa Talaia, juntament amb altres pous menys importants. L´any 2011 hi ha instal·lada a ses Eres una planta dessalinitzadora, per poder abastir d´aigua de qualitat bona part dels nuclis urbans de Sant Jordi.

A la rodalia de la platja d´en Bossa i al prat d´en Fita eren molt abundants les sénies, però en bona part han desaparegut o es troben en molt mal estat de conservació. Entre els pous tradicionals, alguns dels quals eren d´ús públic, destaquen, a la part central del poble, el pou des Vicents, el pou des Cans i el pou Roig, mentre que a la part més alta de la plana es troben el pou des Torres, el de Can Parreta i el de sa Carroca, entre d´altres.


Sòls i vegetació

Els al·luvions de totes les torrenteres que baixen de la zona més elevada del poble són els que han format bona part de les terres de la zona baixa. Es tracta, per tant, d´uns sòls d´una fertilitat relativament alta, comparats amb la mitjana de l´illa. A la part més baixa els sòls anomenats prat tenen una elevada salinitat (solontxacs), però només els immediats als estanys no són aprofitables; la resta eren cultivats intensament, generalment per majorals (parcers), ja que la propietat solia ser de propietaris de Vila. Darrere de la platja d´en Bossa també hi havia una franja de sòls arenosos, però en general també s´aprofitaven.

Així com es va ascendint en altitud, els sòls es van tornant més calcaris, però continuen tenint una bona profunditat, tret d´alguns clapers més pedregosos. Als vessants muntanyencs, en canvi, els sòls són ben prims i només poden ser aprofitats després d´eliminar la capa de pedra morta (crosta calcària) i construint-hi marges per evitar-ne l´erosió. Les zones més altes del poble, així com algunes finques que han quedat abandonades i no s´han edificat, apareixen cobertes de l´habitual combinació de pins blancs i un dens sotabosc amb espècies com el cepell, el coscoll, la mata, el ginebre, etc. Sovent als marges de les zones cultivades, i també del bosc, apareixen savines, estepes, frígoles i altres espècies més pròpies dels llocs més assolellats. Als fons de torrents, en canvi, s´hi troben arbocers, argelagues i altres plantes enfiladisses. A les dunes que queden de la platja, hi apareix encara algun sector, molt degradat, de borró o càrritx de platja i alguna altra planta pròpia d´aquest ambient; a les zones properes als estanys, s´hi troben joncs i, ja quan la salinitat és molt elevada, salicòrnies.


Demografia

Amb 9.096 habitants segons el padró de l´any 2009, Sant Jordi és, sense comptar la ciutat d´Eivissa, el tercer poble per nombre d´habitants de l´illa, només darrere de Sant Antoni de Portmany i de Santa Eulària des Riu, i per tant també és el poble més habitat que no és capçalera municipal. Aquesta xifra s´ha assolit després d´un creixement molt elevat durant la segona meitat del s XX. En l´època preturística les xifres de població eren molt similars a les dels altres pobles d´Eivissa, ja que les seues densitats eren molt semblants. L´any 1885 s´hi comptaven 1.427 habitants, i cal tenir en compte que en aquell temps la zona des Viver, Can Cantó i algunes altres finques que el 2011 són de Vila pertanyien a Sant Jordi.

Quan als anys seixanta del s XX s´inicià el canvi econòmic motivat per l´arribada del turisme de masses, Sant Jordi va ser un dels primers pobles on es féu evident el creixement de població per immigració, la que venia de fora de l´illa i també la que es desplaçava des d´altres pobles eivissencs més allunyats dels nous centres de desenvolupament econòmic. Així, l´any 1975 la població total ja era de 3.049 habitants. Aquest creixement es mantengué de forma moderada però accelerant-se fins a l´inici de la dècada dels noranta, de tal forma que l´any 1991 la població era ja de 4.325 habitants. Durant la darrera dècada del s XX i la primera del s XXI el creixement ha estat encara molt més accelerat: l´any 1996 el padró municipal assenyalava 5.304 habitants i deu anys després, el 2005, la xifra era de 7.855 habitants, fins arribar als 9.096 que ja s´han assenyalat l´any 2009. En trenta anys, per tant, la població s´ha triplicat.

La zona urbana del poble s´estén continuadament des dels peus del puig de Cas Damians fins a la platja d´en Bossa, amb algunes bosses de sòl rústic. Al N de la carretera de Sant Josep es troba la zona coneguda com sa Carroca, amb diverses finques urbanitzades, com la d´aquest nom, Can Nebot, Can Burgos, Can Mariano o Can Fita. Entre aquesta carretera i la de l´aeroport se situa el nucli central del poble, amb el petit centre històric al voltant de l´església. Hi ha alguns barris desenvolupats ja als anys setanta del s XX, com Can Josepet, Can Bellotera o Cas Formenter, però la gran expansió s´ha produït els anys vuitanta, noranta i l´inici del s XXI, amb barris de cases unifamiliars com Can Guerxo, però també amb zones de cases adossades, amb una densitat molt elevada d´habitatges, com Can Tanqueta o Can Mariano Palerm. Al S de la carretera de l´aeroport hi ha bona part del barri de Can Raspalls i tota la zona urbana de Platja d´en Bossa, on predominen també les edificacions plurifamiliars.

A efectes estadístics censals la població es reparteix en les esmentades tres zones urbanes: sa Carroca, amb 1.801 habitants l´any 2009, el nucli central de Sant Jordi, amb 2.464 habitants, i la Platja d´en Bossa, amb 2.463 habitants. La resta fins arribar a la població total, 2.368 habitants, són els que viuen disseminats en la resta del territori o en els petits nuclis urbans de la plana d´en Fita o al voltant de la zona industrial propera a la carretera de l´aeroport.

En algunes àrees, tot i tractar-se de sòl rústic, s´han produït parcel·lacions que han tengut com a resultat una elevada densitat d´habitatges, com a Can Jaume Raspalls, Can Calbet, Can Trontoll o Cas Pujols, entre d´altres.

Pel que fa a l´estructura de la població, el tret més destacat és l´elevat percentatge de població immigrant, el 51,9 %. La població autòctona es limita, per tant, al 48,1 %. Pel que fa a l´origen, un 31,8 % prové de l´Estat espanyol, mentre que el 20,1 % correspon a un variat mosaic de nacionalitats de fora de l´Estat. Aquestes xifres generals cal matisar-les, ja que en totes les zones estadístiques la població autòctona supera el 50 %, excepte a la Platja d´en Bossa, on només suposa el 33 %.

Aquestes xifres, combinades amb la constatació que s´ha produït un gran creixement els darrers anys a totes les zones, porta a la conclusió que a tot arreu s´ha produït l´arribada de nous residents, però que mentre que a la zona de la Platja d´en Bossa s´han concentrat els immigrants en un percentatge molt elevat, a la resta de zones molta de la nova població ha vengut a residir a Sant Jordi des d´altres punts de l´illa, especialment des de la ciutat d´Eivissa, probablement per l´atracció que suposa un poble amb oferta residencial i molt proper a la ciutat.

Pel que fa a sexes, la població masculina és superior a la femenina (4.742 homes per 4.354 dones l´any 2009), com correspon a una entitat de població amb un elevat percentatge de població immigrada.


Activitats econòmiques

Les activitats primàries es troben en una evident decadència. Molt poca gent es dedica de forma professional a l´agricultura o a la ramaderia i, a més, també cada vegada menys gent s´hi dedica a temps parcial. La conseqüència més directa és l´abandonament de les terres de cultiu. Primer es varen deixar de treballar les finques menys agraïdes, poc productives i als vessants dels puigs, però cap a la darreria del s XX també es començaren a abandonar finques situades al mateix pla de Sant Jordi i a banda i banda de la carretera de Sant Josep, o com a molt tot just es llauren, però no s´arriben ni a sembrar.

Allà on es mantenen els cultius tradicionals es troba la combinació habitual de les Pitiüses d´arbres com els ametllers, garrovers, oliveres o figueres i cereals (ordi, blat o civada). On es disposa d´aigua es fan cultius d´hortalisses, sovent també combinats amb fruiters, especialment cítrics, una combinació que, a més, és ben habitual en molts d´horts urbans. Els ramats d´ovelles i cabres pràcticament han desaparegut, i tan sols es mantenen animals que viuen en corrals devora les cases, com porcs o gallines. Algunes parcel·les s´han destinat a planters destinats a la comercialització, com ara de palmeres. També hi ha una empresa de vénda de planters d´hortalisses i d´altres especialitzades en plantes ornamentals.

El sector secundari és el menys representat i només poden comptabilitzar-se algunes fusteries i ferreries. Una part del polígon industrial de la zona de Can Fonoll (prop de l´aeroport) queda dins d´aquest poble, però tot i el genèric, es tracta de naus de distribució de mercaderies, més que de producció. Prop del centre urbà, a la zona de Ca na Palleva, hi ha una empresa envasadora de begudes i productes lactis, que és també distribuïdora. Dins el territori de Sant Jordi se situen dues de les pedreres més actives de l´illa, la de Can Xomeu (a la zona des Rafal Trobat) i la de Cas Orvais (al puig d´en Pelleu).

En canvi, el sector terciari compta amb una gran diversitat d´establiments comercials i turístics. Els turístics es concentren a la zona de la Platja d´en Bossa, una de les grans àrees d´acolliment de visitants de l´illa, compartida amb el municipi de la ciutat d´Eivissa. S´hi troben tota mena d´establiments: grans hotels de centenars de places, hotels menors, alguns establiments que a inici del s XXI s´han reformat per augmentar la qualitat de la seua oferta i edificis d´apartaments d´ús turístic. A les zones rústiques es troben algunes cases que es lloguen també com a habitatge vacacional.

Pel que fa a les zones comercials, durant els primers anys del s XXI s´ha produït un gran desenvolupament del nucli central del poble, que s´ha convertit en un pol comercial que atreu gent de tot el poble i fins i tot d´altres zones, amb una bona varietat d´establiments (supermercats, pastisseries, bancs, perruqueries, bars, restaurants, impremtes, tallers mecànics, una empresa de serveis nàutics, etc.).

El segon nucli comercial (de fet, n´era el primer durant les darreres dècades del s XX) és al llarg de la zona urbana de la carretera de Sant Josep, especialment a les antigues finques de Can Bellotera i Cas Formenter, també amb supermercats, bars, empreses de distribució de productes alimentaris i comerços molt diversos. L´altra gran zona comercial, però més centrada cap a l´oci, és la Platja d´en Bossa, amb gran quantitat de bars i restaurants, però també botigues molt diverses, negocis la majoria dels quals dirigits als visitants i, per això, en gran nombre oberts només en temporada turística. A la zona de sa Carroca també hi ha bars i alguna botiga. I en el sòl rústic també es troben alguna botiga, punts de venda d´artesania, naus de distribució de productes diversos i alguns locals d´oci, especialment al llarg de la carretera de Sant Josep. En definitiva, una xarxa comercial àmplia i policèntrica.


Equipaments i serveis

L´Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia disposa a Sant Jordi de ses Salines d´oficines municipals, situades al centre del nucli urbà i obertes al públic l´any 2011, que compten amb punts d´atenció a la ciutadania, despatxos, sala d´actes i aules. També al mateix edifici hi ha la Biblioteca Municipal Vicent Serra i Orvay. Molt prop, als soterranis de la plaça pública, hi ha també una sala d´actes i oficines per a entitats del poble. També són de competència municipal les oficines situades a Can Mariano Palerm, on hi ha la policia local i els despatxos de serveis socials. Al seu costat hi ha els salons del centre per a la gent gran del poble. L´any 2009 obrí un centre de salut, on hi ha atenció primària, pediatria, infermeria i algunes especialitats mèdiques. Al barri de Can Raspalls, s´hi situa un centre d´atenció sociosanitària, destinat en principi a malalts mentals. Hi ha també un centre de pediatria privat i dues farmàcies (al centre urbà i a la Platja d´en Bossa).

Pel que fa a l´esport, hi ha les instal·lacions municipals de Can Burgos i Can Guerxo: a Can Burgos hi ha un espai diàfan dissenyat per a la pràctica de les arts marcials i pistes exteriors amb circuit de jòguing, mentre que a Can Guerxo hi ha el camp de futbol, de gespa artificial, i el pavelló poliesportiu cobert, que compta també amb oficines, gimnàs i altres espais. De propietat privada és l´Eivissa Club de Camp, on té la seu un club de tennis. L´hipòdrom de Sant Jordi s´utilitza habitualment com a lloc d´entrenament de cavalls, però no s´hi fan carreres des dels anys noranta del s XX; s´hi fa cada dissabte un mercat de productes de segona mà al qual acudeix un gran nombre de persones de tota l´illa. Una altra instal·lació privada amb diverses pistes, especialment d´esquaix, conegut com Ahmara, a principi del s XXI es troba en estat d´abandó. A la zona de la Platja d´en Bossa hi ha diverses pistes esportives privades, vinculades als hotels o que es lloguen per a ús particular.

Els equipaments educatius són abundants a Sant Jordi: tres escoles de primària públiques (Sant Jordi, Can Guerxo i Can Raspalls), dos centres públics de secundària (l´IES Algarb i l´Escola d´Arts d´Eivissa), un centre privat concertat de primària i secundària (Mare de Déu de les Neus), l´Escola Francesa d´Eivissa, l´escoleta pública de Can Nebot, diverses escoletes privades i diverses acadèmies d´estudis no reglats. Com a equipaments cal indicar també els parcs infantils, ja que n´hi ha al nucli urbà central, vora l´església, i també a Can Guerxo, a sa Vinya (prop de Can Bellotera), a sa Carroca, a Can Raspalls (amb espai d´oci per a gent gran) i a la Platja d´en Bossa. A Can Guerxo hi ha una deixalleria i a Can Fita el Centre Penitenciari d´Eivissa. L´oficina de correus és al barri de Can Raspalls.

La xarxa bàsica de transport i comunicació la formen la carretera de l´aeroport, que travessa el nucli urbà del poble en forma de trinxera, de manera que suposa una barrera física important per al contacte entre barris i crea problemes per a l´evacuació de les xarxes d´aigües fecals i pluvials, i la carretera de Sant Josep, a banda de totes les vies urbanes i la densa xarxa de camins de les zones rurals.


Ordenació territorial

Les Normes subsidiàries de planejament urbanístic aprovades per l´Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia l´any 1986 han estat les que han condicionat el desenvolupament urbanístic del poble i la forma com s´ha fet. S´hi delimiten sectors urbans o urbanitzables de forma continuada des del peu dels puigs de Cas Damians i Can Mariano fins al mar, i des del límit amb la ciutat d´Eivissa per l´E fins a la meitat del poble, fins a les finques de ca na Parra, cas Català, la Pi, can Gallard i sa plana d´en Fita per l´O. En aquestes Normes no es donà cap tipus d´oficialitat a les divisions tradicionals del territori, pobles i véndes, i les úniques divisions territorials eren les seccions i els polígons.

En l´adaptació d´aquelles Normes al Pla territorial insular que s´aprovà inicialment l´any 2009 s´incloïa una nova divisió del territori basada en els seus elements tradicionals. Així, es reconeixia oficialment l´existència del poble de Sant Jordi de ses Salines, que quedà dividit en les véndes des Rafal Trobat, sa Carroca, es Pla de Sant Jordi, la Platja d´en Bossa, Cas Costes i es Racó.

Dins el sòl rústic es troben diversos graus de protecció: a l´extrem S, els estanys de sa Sal Rossa formen part del Parc Natural de ses Salines d´Eivissa i Formentera, mentre que una franja de terrenys al seu voltant, que arriba fins a la carretera de l´Aeroport, constitueixen la zona perifèrica de protecció del Parc. A l´altre extrem, al N, tota la zona des Rafal Trobat forma part de l´àrea natural d´especial interès de sa Serra Grossa, que abasta tota la zona muntanyenca central de l´illa. La resta és sòl rústic comú, tot i que la part alta del puig d´en Pelleu també està preservada urbanísticament en ser considerada zona 1 pel Pla territorial insular d´Eivissa i Formentera, aprovat l´any 2005, la qual cosa suposa que sigui inedificable, com també la part alta del puig Miquel, a l´extrem NO del poble. [JPS]


Història

La primera notícia que apareix a la documentació sobre l´església de Sant Jordi del quartó de les Salines es remunta a l´any 1469, quan segurament encara es trobava en construcció. Aleshores i en anys posteriors rebia, com altres temples eivissencs, certes quantitats de sal per a la seua obra.

Sembla prou clar que la gènesi d´aquesta església fou contemporània a la de la Mare de Déu de Jesús del pla de Vila i, molt probablement, a la de Sant Miquel de Balansat. Els creixents atacs barbarescos i turcs obligaren a aixecar llavors una sòlida torre de refugi de planta rectangular, murs atalussats i coronada de merlets, dins la qual es troba la nau, coberta de volta apuntada i dividida en tres trams per dos arcs faixons sobre pilastres. El 1482 ja hi residia un prior, Pere Tàpies, el qual cobrava de la Universitat dues lliures “per son salari”. Això vol dir que funcionava com a lloc de culte assidu, si més no els diumenges i les festes, i que estava en condicions d´amagar els pagesos del voltant en cas de desembarcament d´enemics.

A partir de l´inici del s XVI les referències sobre els priors de Sant Jordi i altres qüestions esdevengueren gairebé constants als documents conservats. Així, per exemple, se sap que el dia del Corpus de l´any 1539 el bisbe de Gràcia, Rafel Llinàs, després de presidir la processó i la missa a la vila, “beneí la campana de San Antoni de Pormany y la campana de San Jordi”.

L´any 1577 es realitzà la primera visita eclesiàstica de la qual ha quedat esment, efectuada pel vicari general a l´illa, Miquel Joan d´Ossó. Aquest veié l´altar major ben adornat i decent, encara que en manà canviar l´ara, per no estar consagrada, fer una tovalla nova, comprar un missal, adobar el calze i fer una bossa portaviàtics. Les fonts baptismals també estaven decents, però s´havia de fer un armari amb tancadura per posar-hi els Sants Olis i els llibres litúrgics. Trobà que les cantonades del cementeri s´havien d´assenyalar amb creus, conforme al ritual. “Els governadors passats se n´havien portat la campana”, perquè manà als obrers que la recuperassin del governador, el qual la tenia penjada al castell. Hi havia un benifet per a sustent “del capellà que va allí a dir-los missa cada diumenja, a lo qual, per a que ensenye la doctrina, a asignat deu lliures”. Abans de fer inquisició sobre la moralitat i la religiositat dels saliners, amonestà els obrers perquè els comptes no estaven clars, tot concedint-los un termini de sis dies per aclarir-los. D´altra banda, el 1568 la Universitat efectuà uns “estims” generals de l´illa, consignant al quartó de les salines una llista de 79 propietaris i el valor de les seues hisendes.

La següent visita pastoral fou feta personalment per un arquebisbe de Tarragona, Joan Terés, l´any 1594. No resta cap descripció del temple o del seu contengut, però sí una bella crònica escrita pel prevere curat, Pere Puig, com a pròleg de l´acta de confirmació de 299 persones el dia 16 de setembre. S´hi descriu el “molt gran resebiment” donat al prelat, amb “armas, tanbor y bandera”. La dita acta és el document més antic conservat de l´arxiu de l´antiga vicaria de Sant Jordi.

L´any 1614 fou rebut semblantment el bisbe visitador Joan Estelric, el qual confirmà 442 persones. Aleshores era curat de l´església mossèn Gaspar Subirats, el qual la regí durant 20 anys (1603-1623).

Durant la primera meitat del s XVII el temple sofrí una transformació abans impensable per motius d´estratègia defensiva, és a saber: l´afegit d´una capella lateral sobresortint de la planta primitiva. Per adossar-la-hi s´hagué de practicar una obertura considerable, perforant els gruixuts murs de la nau fortificada a la banda de tramuntana, davant l´antiga porta principal de migjorn. Es tracta de la posterior capella del Cor de Jesús, originalment dedicada a la Puríssima Concepció pel seu promotor, constructor i patró, Guillem Tur “Balansadenc”.

El mes d´agost de 1662 l´arquebisbe Francesc Rojas trameté des de Tarragona unes determinacions generals per a totes les esglésies foranes de l´illa, erigint-les en vicaries, establint que hi residissin continuadament els capellans i que s´hi deixàs reserva de l´Eucaristia. Aleshores començaren a funcionar com a vertaderes parròquies, tot i no gaudir d´aquesta categoria fins a la creació del bisbat el 1784. El primer vicari curat “en propietat” de Sant Jordi fou el fins llavors simple encarregat, mossèn Joan Baptista Riambau Desclapers.

La població anava en augment, perquè el recompte de 1663 donava 867 habitants al quartó i 945 el de 1669.

L´any 1691 féu la visita Josep Móra, bisbe de Maronea, quan era vicari mossèn Bartomeu Tur. S´han conservat unes actes amb descripció de l´estat del temple, en general “bé i decent”, tot i que s´hi havien de fer alguns adobs i adquisicions. Hi havia una confraria dedicada a la Puríssima, amb la seua imatge i exvots de joies, i començava a gestar-se´n una altra de la Mare de Déu dels Desemparats, amb altar propi. Per evitar rivalitats entre uns altres devots de la Verge Maria el mitrat determinà assenyadament que s´unissin en una sola societat.

De la visita de Josep Gelabert, efectuada el 7 de febrer de 1704, només en resta una quartilla amb l´esborrany de l´acta. Aleshores n´era rector mossèn Jaume Rosselló. Se sap que hi havia tres altars, a més de l´altar major: el de la Puríssima, el de la Mare de Déu dels Desemparats i el de Sant Crist. Aquesta darrera menció pot estar indicant que ja s´havia construït la capella de planta quadrada i coberta de cúpula amb llanterna, adossada al mur de migjorn, el 2011 encara sota la mateixa advocació. Per primera vegada es parla d´un cor alt fet de taules de fusta, al qual s´accedia des de l´exterior de l´edifici mitjançant una escala i una porteta que foradava el mur. La sagristia no existia, car s´havien de fer “uns calaxos y per a la roba en lo altar dels Desamparats”.

Manuel de Samaniego y Jaca arribà de visita el 19 de setembre de 1726 i deixà unes actes completes. El rector seguia sent Jaume Rosselló. Féu una descripció molt concisa i suggeridora de l´altar major, dedicat a sant Jordi, on hi “havia retablo de pintura antigua”, probablement el primer retaule de l´església, encara gòtic. Per primera vegada s´esmenta la casa rectoral, la qual s´havia de reparar per estar indecent, i la sagristia, on hi havia diversos objectes de plata i ornaments.

Joan Lario i Lancís realitzà la visita dues vegades, el 1760 i el 1771. En aquesta darrera manà que no es tornàs a enterrar ningú dins els tres vasos o sepultures de l´església, en ús continuat des de la primeria del s XVII, per la humitat que ocasionaven al paviment i la consegüent insalubritat per a les dones que s´hi asseien directament damunt. Era rector des de l´any 1729 Francesc Balansat i Laudes, el qual fou retratat per Josep Sánchez Ocaña aprofitant el barreró central de la barana del cor. Allí apareix de cos sencer, sobre l´escut de la seua família, amb el collaret distintiu de la seua condició de comissari del Sant Ofici, un llibre en una mà i una campaneta a l´altra. Al seu dilatat rectorat, que arribà fins al 1776, es deuen, entre d´altres coses, la pica de batiar, obrada en pedra viva per l´escultor mallorquí Joan Coll el 1735, el sòcol de rajola esmaltada valenciana, l´antic retaule barroc, destruït el 1936, la custòdia de plata i el portalet d´entrada a la plaça.

Arran de la creació del bisbat d´Eivissa, el 1785 l´església de Sant Jordi fou elevada a la categoria parroquial, alhora que part del territori del quartó era assignat a la nova parròquia de Sant Francesc de Paula, amb temple en una capella o oratori existent des de 1703 i millorat el 1771 vora la casa de l´Estany per atendre els treballadors de les Salines.

El 3 de maig de 1784 rebé la visita del primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra, el qual trobà que s´hi havien de fer molts adobs, reformes i millores. Aleshores hi havia a tot el quartó 1.090 habitants, per la qual cosa el temple era ja massa petit. Eren assistits per mossèn Josep Bofí, el qual s´ajudava de dos obrers, elegits cada dos anys. És segur que la casa rectoral conegué en aquell temps millores i que se n´hagué de construir o habilitar més endavant una altra d´adossada, més petita, per al vicari.

La visita del governador eclesiàstic Rafel Oliver Ribes el 1856 constata que s´havien fet millores al temple: escala interior i fortificació del cor, referit i emblanquinat de parets, consolidació de les parets de la capella de la Puríssima i l´enrajolat. L´any 1860 es parla d´iniciar l´obra de cobrir de teula el terrat, de substituir el cor de taulons, que s´aguantava sobre una biga mestra, tot podrit, amb un arc de carreus de marès per sostenir les noves bigues, i fer una escala nova. El pressupost, presentat pel mestre Joan Ferrer Colomar, muntava a 3.766 reials 71 cèntims, i acabà costant-ne 3.410 el 1862.

En un altre ordre de coses, poc després, el 27 de desembre de 1863, foren assassinats a la casa parroquial el rector, Joan Ferrer, i el seu criat. Aquest crim, sembla que motivat pel robatori d´uns diners destinats a la compra d´una hisenda, commogué profundament el poble i tota la societat eivissenca. En data encara no coneguda, el darrer terç del s XIX es tapià la porta principal de migjorn que donava a la plaça, se n´obrí una de nova i s´hi construí el nou campanar a sobre, al costat de ponent. Tal vegada fou l´any 1878, data tallada en la truja de l´antiga campana, el perfil de la qual conjunta amb el del campanar. Poc després s´ampliarien o s´aixecarien de bell nou els porxos. Fos com fos, ja n´hi havia quan el 1869 l´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria escrigué que a la seua façana s´obrien uns “airosos porxos”. També a la darreria de la centúria es construí la nova sagristia, entre la casa i la capella del Sant Crist, coberta de volta rebaixada de marès (posteriorment reemplaçada per un terrat pla).

Al s XX conegué diversos afegits: els anys trenta s´adossà la capella de la Puríssima a la banda del cementeri, de planta quadrada coberta de cúpula amb llanterna, i els anys cinquanta s´obrí dins el mur de tramuntana la capelleta de les fonts baptismals davall el cor.

L´inici de la Guerra Civil Espanyola suposà la desaparició de gairebé tots els béns mobles de l´església: retaules, quadres, imatges, etc. Gràcies a la previsió del rector i l´ajut de la seua família pogueren salvar-se els llibres de l´arxiu parroquial, alguns objectes litúrgics de valor i ornaments, soterrats dins d´una caixa vora un safareig proper.

Sent rector mossèn Joan Torres Tur “Borrasca”, els anys setanta s´enderrocà cas vicari, situat entre cas mossènyer i el cementeri, i sobre el solar d´uns corrals i magatzem s´edificà el nou habitatge del rector conforme a un projecte d´Elies Torres, mai no acabat del tot. Entre 2000 i 2001 s´emprengueren obres de rehabilitació al temple, aprofitades per reobrir la porta ogival original, vers la casa de l´obra, redescobrir la cisterna de davall el presbiteri i buidar els vasos sepulcrals del mig de la nau. El 2008-2009 es portà a terme la rehabilitació de l´antiga casa rectoral.


Béns mobles


El retaule de l´altar major, composició de peces antigues i modernes dels tallers de Mesquida de Madrid, fou col·locat i beneït el 1991. La imatge central, del sant titular, és una talla en fusta policromada de devers 1940. Els retaulets neoclàssics (s XIX) de les capelles del Cor de Jesús i de la Puríssima, provinents de l´església de l´Hospitalet, foren restaurats i posats en el seu lloc el 1996 i 1998, respectivament.

A la sagristia es conserven diversos objectes litúrgics de plata: la corona de la desapareguda imatge de la Puríssima, feta a Mallorca al s XVII; un encenser, molt restaurat, també del s XVII; un copó barroc, obra barcelonina de devers 1691; la custòdia, peça mallorquina amb ornamentació rococó de la segona meitat del s XVIII; un calze dels tallers de l´orfebre F. Mas de Barcelona, de la darreria del s XIX, i les joies d´or de la Puríssima (creu, joia i medalla amb perles, s XVII-XVIII).

S´ha de destacar, així mateix, la bandera parroquial, única que ha conservat els trets característics d´una coronela, insígnia portada per les milícies dels quartons almenys des dels temps de Carles III, és a saber: sobre fons blanc, l´escut de la monarquia sobremuntant la creu de sant Andreu.

També s´ha d´esmentar la campana refosa el 1888 i que porta la següent inscripció: “Dedicada al culto divino por el Ecónomo D. Juan Torres Mayans y sus queridos feligreses”.


Terme parroquial

Amb l´annexió d´una part del territori de la parròquia de Sant Jordi al municipi d´Eivissa l´any 1971, aquesta porció passà a formar part de la parròquia de Sant Ciriac, de nova creació. Els primers anys del s XXI limita amb la mar, les parròquies de Sant Francesc de Paula, de Sant Josep, de Sant Rafel, de Sant Pau i de la Mare de Déu del Roser. La divisió del terme parroquial conserva encara la denominació històrica corresponent a l´antic quartó, repartit en tres grans véndes: l´Horta, Cas Costes i es Racó. [FTP]


Societat

En l´Eivissa tradicional, i per tant també a Sant Jordi, la immensa majoria de la població vivia del camp. Ara bé, en aquest poble hi havia dos trets diferencials que cal destacar: d´una banda, la relativament elevada proporció de pagesos que no eren propietaris de les terres que treballaven (eren parcers o majorals), perquè bona part de les fèrtils finques del pla pertanyien als senyors de Vila, en especial a la Platja d´en Bossa, a les terres sobre les quals es construí l´aeroport o en altres zones del pla (Can Guerxo, per exemple); d´altra banda, la proximitat dels estanys saliners feia que el percentatge de persones que hi treballaven també fos relativament alt.

Probablement totes dues coses tenen a veure amb el naixement, ja els anys trenta del s XX, d´una certa consciència de classe i de necessitat de lluitar contra les injustes condicions de vida que sovent patien tots dos col·lectius, que es transformà en un incipient moviment sindical (a les salines arribà a ser important, però queda per aclarir si també ho fou en la vida dels pobles).

En aquella època la vida social girava al voltant del temple parroquial, on es trobava tothom els diumenges i altres dies de festa. Probablement per això bona part de les cases més properes a l´església esdevengueren bars, llocs de trobada i tertúlia, i algun també botiga de queviures: Can Gibert (més endavant va ser Can Jurat), Cas Sac, Can Tanca Roja o Can Maians (coneguda també com Cas Formenterer). Uns metres més al S, vora el camí vell de Vila (el camí “de Baix”) hi havia Can Coves.

Al poble existia una altra zona de comerços: la carretera de Sant Josep; allí i en un tram de devers 3 km es podien comptar fins a vuit botigues-bar cap a la meitat del s XX: Can Bellotera, Can Noguera, Can Manyà, Can Vicent Jondal, Can Trull, es Mig Terç, Ca na Ribes (on hi havia molí de farina) i Can Xocolata. Caldria incloure en aquesta llista Can Sifre, tot i que quedà dins els límits del terme municipal de la ciutat d´Eivissa quan es desplaçaren els seus límits, els anys seixanta del s XX. Costa d´imaginar que els que baixaven cap a Vila, o tornaven cap a casa, de Sant Jordi o de Sant Josep complissin amb la “tradició” de “fer totes les estacions” (aturar-se a fer una “copeta” a cadascuna de les botigues que anaven trobant en el seu camí). A més, encara hi havia alguns altres d´aquestos comerços al poble, com Can Font (al peu del puig d´en Pelleu) o Can Blai (vora el carreró que feia de partió amb Sant Francesc, on hi ha l´aeroport).

Els anys seixanta del s XX encara augmentà més el nombre de botigues (que sempre comptaven amb despatx de licors i altres begudes), quan s´obriren Can Bonet (devers mig km al N de l´església), Cas Costes (també vora la carretera de Sant Josep) o, al barri de Can Fita, les de Ca n´Isidro i Can Basques (també coneguda com Can Tonió). Més endavant també s´obrí una botiga al centre de la zona on creixia sa Carroca i s´anà conformant la distribució de centres comercials tal com es coneix a principi del s XXI.

L´escola del poble s´edificà, com tantes altres, en temps de la Segona República, l´any 1934, en una parcel·la molt propera a l´església, vora el que aleshores era el camí de ses Salines. Juntament amb l´escola de les monges agustines (fundada el 1943 vora el camí de Baix i traslladada la dècada dels seixanta a l´avinguda de Vicent Serra), foren els únics centres educatius del poble durant molts anys, tret de les classes particulars que feien algunes persones “de lletra”, com les que s´impartien a la casa des Coll des Jondal (també vora la carretera de Sant Josep) i que pogueren aprofitar una gran quantitat de nens i nenes de la zona des Racó, massa allunyats del centre del poble com per anar a l´escola oficial.

Els anys setanta la necessitat d´espais de l´escola pública era tan evident que hi havia aules repartides per molts de magatzems del poble, fins que l´any 1977 s´acabà una important ampliació que, malgrat tot, va ser insuficient i ben aviat es va obrir una escola nova, Can Guerxo, als anys vuitanta i, ja al s XXI, una altra, Can Raspalls.

Cap a l´any 1977 es constituí una activa Comissió de Festes de Sant Jordi, que aviat convertí les festes patronals del poble en unes de les de més anomenada de l´illa. Fruit de l´activitat de la gent que formava aquesta Comissió l´any 1985 nasqué el Centre Recreatiu i Cultural (CRIC) Ses Salines, inicialment amb tres àrees de feina (cultura, joventut i esports), que l´any 2011 continua amb les seues activitats, més centrades en el món del bàsquet i amb seu al poliesportiu de Can Guerxo.

L´any 1982 es creà el Grup Folklòric de Sant Jordi de ses Salines, que manté una intensa activitat de recuperació de tradicions culturals i que moltes vegades ha anat més enllà de les seues funcions, fent-se càrrec de l´organització de pràcticament totes les festes patronals, als anys del tombant de segle. Entre d´altres, conserven la tradicional ballada del pou Roig, el primer diumenge després de Santa Maria. De forma efímera, també als anys vuitanta del s XX aparegué un altre grup folklòric, la Colla de Migjorn, que no tengué continuïtat més enllà d´uns pocs anys.

Entre els clubs esportius cal destacar el ja esmentat CRIC Ses Salines, dedicat al bàsquet, i la Penya Esportiva Sant Jordi (fundada l´any 1949 amb el nom de Club Deportivo San Jorge), un dels clubs de futbol més destacats de l´illa, ja que manté diversos equips en totes les categories, inclosa la regional; la temporada 2010-11 un equip d´aquest club, el juvenil, participa per primera vegada en una categoria estatal, la Primera Divisió (en el grup dels equips de les Illes Balears). També té un gran nombre de practicants el judo, amb el Club de Judo Sant Jordi, amb seu a les instal·lacions esportives de Can Burgos.

Es creà l´Associació de Vesins de Sant Jordi, i també diverses associacions veïnals de barris (Can Raspalls, Platja d´en Bossa, Can Fita, sa Carroca), totes amb activitats esporàdiques. També hi ha l´Associació de Comerciants de la Platja d´en Bossa.

D´entre els nadius del poble destaca molt especialment el gran erudit Vicent Serra Orvay (1869-1952), “el canonge Margalits”, religiós, astrònom, lingüista, matemàtic... que va ser declarat fill il·lustre per l´Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia l´any 1927. [JPS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments