Sant Francesc de s´Estany

Sant Francesc de s´Estany Poble i parròquia de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. Situat a l´extrem S de l´illa, limita a l´O amb es Cubells, al NO amb Sant Josep de sa Talaia, al N i NE amb Sant Jordi de ses Salines i a l´E i al S abraça la mar. És format per les véndes des Racó des Jondal, de Can Llaudis, de sa Canal, de sa Torre de sa Sal Rossa i de la Revista, amb una superfície total de devers 23,5 km2. La població total és de 1.277 habitants segons les dades de la revisió del padró municipal de 2009. Tota l´extensió de Sant Francesc, excepte l´àrea de l´aeroport i algunes terres de l´interior, ha estat qualificada l´any 2001 com a parc natural (Parc Natural de ses Salines d´Eivissa i Formentera ).

Història
El territori que conforma el poble de Sant Francesc de s´Estany és dels primers que fou ocupat per l´home; hi ha els monuments prehistòrics de can Sergent, amb sepulcres megalítics, i el puig des Jondal, amb una murada defensiva, ambdós datats de l´edat del bronze. També d´aquesta edat són les troballes de destrals de bronze en un lloc no ben precisat de ses Salines. Cal apuntar, especialment, l´assentament d´època púnica de sa Caleta, a la vénda des Racó des Jondal. També ben prop d´aquest indret són els jaciments arqueològics de ca n´Úrsul i des Jondal, també púnics. Cal esmentar també els assentaments rurals púnics i romans de can Joanet, ca na Jondala i ca na Damiana i la construcció circular del puig Redó. Amb tot això, el que crida més l´atenció és la manca de restes arqueològiques en terres més properes als estanys, ja que s´hi dóna com a segura l´explotació salinera des dels primers temps. Les primeres notícies escrites de l´explotació de la sal són dels s XII i XIII i són dels geògrafs musulmans al-Zuhri i al-Himyari, que testimonien la importància que tenien en aquells moments les salines d´Eivissa. A partir de la conquista catalana de 1235 ja es tenen informacions més completes i així, encara que els estanys es trobaven dins del territori del quartó que li dóna nom —quartó de ses Salines, que va correspondre a Guillem de Montgrí—, els estanys restaren indivisos, ja que no era possible repartir-se la unitat d´explotació i foren un dels llocs dels anomenats de jurisdicció comuna, en què els beneficis i les càrregues es dividien proporcionalment entre els consenyors segons l´aportació feta en la conquista de les illes. Cal encara un estudi aprofundit de la molta documentació que es custodia a l´Arxiu Històric Municipal d´Eivissa, com els llibres del guardià de la sal i de l´escrivà de la sal i d´altres, tant de l´illa com de fora. En tota la documentació medieval sempre consta el nom de l´estany per referir-se a tota la zona d´extracció de la sal, que en aquells moments devia limitar-se a una zona molt reduïda; l´interès a augmentar la superfície i la millora dels mètodes varen fer que s´iniciassin obres de compartimentació dels estanys en porcions més petites i més rendibles que el gran estany. La Guerra de Successió va significar un canvi total en la manera d´explotar-les, ja que passaren a dependre, a partir de 1716, de la Reial Hisenda. Les feines d´extracció eren realitzades per pagesos venguts de tots els indrets de l´illa, que necessitaven una ajuda econòmica extra i hi acudien una vegada acabat l´any agrícola pel que fa als cereals. A mitjan agost, quan s´iniciava la collita, els pagesos havien aixecat eres i començava un moment de poques feines al camp. Dels primers temps posteriors a la conquista catalana se sap que els treballadors que anaven a recollir sal celebraven una missa, primer a la parròquia de Santa Maria d´Eivissa i després en celebraven una altra a Sant Jordi. Tot i haver-se dit missa de campanya per als traients des de molt antic vora l´Estany en temps de l´extracció de la sal, no fou fins als primers anys del s XVIII quan la Universitat d´Eivissa es decidí a construir un petit oratori annex a l´anomenada Casa de l´Estany. Segurament aquesta edificació donà pas a la que hi ha a començament del s XXI, una mica més gran, durant la segona meitat del dit segle, quan les salines eren ja propietat de la corona. L´escut reial (de Castella i Lleó) de la façana, tallat en pedra viva, dóna la data de 1771. S´ha de suposar que l´advocació de sant Francesc de Paula fou l´original, i que la conservà en erigir-se la parròquia el 1785. Amb tot, segons un inventari de llavors, el retaulet que estava a l´altar major mostrava un quadre dedicat a sant Ignasi de Loiola. Aleshores el primer bisbe de la diòcesi, Manuel Abad y Lasierra, segregà part del territori de Sant Jordi i establí, per a l´assistència espiritual dels més de 500 treballadors de la Reial Fàbrica de les Salines, una parròquia que havia d´anar a càrrec de les rendes de la Reial Hisenda. A les cases del terme, només hi vivien tot l´any 170 persones el 1787. El nou temple i el poble que l´havia de voltar, malgrat la insistència dels bisbes al rei, mai no arribaren a fer-se. Aquesta i altres mancances feren plantejar a les autoritats eclesiàstiques del s XIX la conveniència de suprimir la parròquia. Més endavant, la vida del poble quedà seriosament trastocada per la instal·lació de l´aeroport, el qual el dividí irremissiblement en dues meitats. A això se sumà no tenir capellà resident propi des de 1972 ençà, quan se´n féu càrrec el rector de Sant Jordi. El 2007 es rehabilità la ruïnosa casa parroquial amb la intenció d´instal·lar-hi un centre d´interpretació del Parc Natural de ses Salines. Dins el seu terme es troba la capella de la Revista, edificada també durant el s XVIII, el 2011 en desús, propietat de Salinera Española, dedicada en principi a sant Carles Borromeu i, des dels anys cinquanta del s XX, a la Mare de Déu de Fàtima. A l´inici de la Guerra Civil Espanyola el temple fou saquejat i pràcticament tot el seu contengut cremat. D´un cert mèrit només s´han conservat la campana, que sens dubte prové d´un vaixell, fosa a Amsterdam al s XVIII per Pieter Seest; un calze almoiner de plata, de factura francesa, donat pel rei Alfons XIII a final del s XIX, i la imatge del titular, talla en fusta policromada de l´escultor mallorquí Miquel Sacanell, obrada i beneïda abans d´acabar-se l´esmentada guerra. [FTP] Dins dels límits del poble cal esmentar alguns elements patrimonials com la torre de defensa costanera de ses Portes , de la darreria del s XVI, aixecada amb la finalitat de protegir el pas des Freus i també els treballadors de les salines, i la torre de sa Sal Rossa, amb una funció semblant. També s´hi troben diferents torres predials que tenien la funció de servir de refugi davant d´atacs externs, que en aquest indret eren ben freqüents a causa de la gran quantitat d´homes que havien d´acudir a la collita de la sal. En peu el 2011 resten la torre de Can Toni Rei, la de Can Savines, la de Can Font i la de Can Damià d´en Savines; d´altres han desaparegut amb el pas del temps, unes com la de Can Llaudis, a causa de la construcció de l´aeroport, i altres, com la de sa Torre Blanca, amb el pas del temps. L´explotació que va fer la corona de les salines era molt deficient, fins que el 1871 es va constituir a Palma l´Empresa de la Fàbrica de la Sal d´Eivissa, amb un capital social de 2.250.000 pessetes; el 15 accionistes eren tots mallorquins. De la mà de l´enginyer de mines Eugenio Molina l´empresa va iniciar un pla d´actuacions molt ambiciós, amb la modernització de les instal·lacions i un augment de la producció. [JMC/EEiF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments