Salines, ses

Salines, ses GEO Part del territori d´Eivissa i Formentera destinat a la producció de sal; conjuntament amb es Freus i el rosari d´illots que els fa de pont d´unió formen una unitat natural i paisatgística de valor excepcional que ha merescut la declaració de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco (1999) i de Parc Natural pel Parlament Balear (2001). Situació i extensió. Les salines s´estenen al S d´Eivissa i al N de Formentera, a banda i banda del canal des Freus, que separa ambdues illes, sobre uns plans al·luvials inundats de zona humida litoral. La situació, la topografia, els sòls poc permeables i les condicions climàtiques, amb insolació elevada, un microclima d´estiu particularment càlid i llarg i la presència constant de les brises i vents suaus a l´estiu, que faciliten l´evaporació, són factors que afavoreixen aquesta explotació salinera de tradició mil·lenària, suposadament d´origen feniciopúnic i una antiguitat de gairebé tres mil anys. A Eivissa els estanys ocupen la major part del pla de ses Salines i, amb una superfície d´unes 400 ha, conformen l´àrea humida més extensa de les Pitiüses. Queden separats de la mar per una sèrie de restingues o cordons litorals que formen les platges des Codolar, des Cavallet o des Solseró, de Migjorn o sa Trinxa, de sa Sal Rossa i d´en Bossa. Les salines eivissenques es troben al peu de dos massissos bessons, es Corb Marí a llevant i el puig des Falcó a ponent, ambdós amb una altitud de més d´un centenar de metres, i són properes a la petita serra que limita pel N el pla de Sant Jordi, prolongat pel de ses Salines. Dels processos erosius de descalcificació de les calcàries dels puigs són els llims rogencs que han donat nom a un dels estanys, el Roig, i a un tipus de sal tradicionalment molt apreciada, la sal rossa. La topografia divideix els estanys eivissencs en dues àrees de superfície i condicions desiguals, la regió Grossa, que ocupa el quadrant NE i arriba fins as Codolar, i la regió Petita al SE, entre els pujols saliners i es Cavallet. Les salines de Formentera totalitzen una extensió de 397 ha incloent-hi s´estany Pudent (d´unes 370 ha, integrat en el sistema saliner com a concentrador) i els estanys cristal·litzadors, d´unes 25 ha, que se situen entre aqueixa llacuna litoral i les potents formacions dunars costaneres esteses per les platges des Pujols, sa Roqueta i les més extenses de Llevant, des Trucadors o de Tramuntana i la de ses Illetes, desenvolupades respectivament a llevant i ponent de la punta des Borronar o des Trucadors, que avança uns 3 km cap a l´illa de s´Espalmador. S´estany Pudent o des Flamencs separa dues àrees de producció, la més important de les quals és la de llevant, citada documentalment com “salines de Formentera” i que probablement un temps s´estenia fins as Pujols; és on a la segona meitat del s XIX s´habilitaren els anomenats cristal·litzadors Marroig, mentre que a ponent quedava s´Estanyol de la Savina, on s´acondiciaren els cristal·litzadors Ferrer, un espai que sembla que havia estat poc explotat en temps històrics. El Parc Natural de ses Salines incorpora 13.611,80 ha de medi marí i 1.786,52 ha de terrestre, amb els estanys, les àrees adjacents litorals i de maresme, la finca pública de can Marroig i la punta Prima a Formentera, i els massissos eivissencs des Corb Marí i el puig des Falcó, sa Caleta i es Jondal. Ses Salines formen part de la contribució balear a la Xarxa Natura (2000) en ser declarades zona d´especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d´interès comunitari (LIC), a més de ser lloc Ramsar (llista de zones humides d´importància internacional).Formació de la sal. Des del punt de vista industrial, una salina és una instal·lació per evaporar aigua marina a partir de l´energia solar amb l´objectiu d´obtenir-ne, fonamentalment, el clorur sòdic o sal comuna. Per això, s´afavoreix l´entrada de l´aigua de la mar de manera controlada, mitjançant uns canals d´alimentació artificials, i es fa circular a través d´un sistema de basses interconnectades (els estanys). El procés per a l´obtenció de la sal comença a la primavera amb el bombament d´aigua de la mar, són les aigües verges que arriben als primers estanys concentradors pels sagnadors o canals d´alimentació. En primer lloc, es deixen decantar els materials en suspensió. L´aigua es va escalfant i a mesura que s´evapora augmenta la concentració de les sals dissoltes, fins al punt que cristal·litzen i precipiten segons l´ordre marcat pels canvis en la composició química de l´aigua, mesurats amb l´areòmetre de Baumé, que indica en graus el percentatge de concentració salina. En els estanys concentradors precipiten, primer, l´òxid de ferro i el carbonat de calç o calcita, després el carbonat de magnesi o magnesita i el sulfat de calç o guix, i l´aigua s´hi manté fins que arriba al punt de saturació de 23º a 24º Baumé. Llavors, aquesta salmorra és transvasada als estanys de cristal·lització on precipita el clorur sòdic o sal comuna entre els 25º i 28º Baumé. Tot seguit s´han de fer sortir les aigües mares per evitar les sals amargants de magnesi que precipiten a continuació, al temps que s´introdueix més aigua dels estanys concentradors per realimentar el procés i fer créixer la capa de sal comuna. Els cristal·litzadors solen tenir una profunditat d´uns 40 a 50 cm i per facilitar la recollida han de tenir un sòl compacte, impermeable i sense desnivells, si bé el nivell de l´aigua no es deixa arribar fins a dalt. La primera sal precipita formant com unes escates que suren en la superfície, és la flor de sal, ben coneguda a les taules elegants del s XVIII i al s XXI comercialitzada com a producte per a gurmets. L´extracció de la capa de sal dipositada al fons dels estanys cristal·litzadors es fa a partir de final de l´estiu i pot durar uns tres mesos, de la fi d´agost a novembre.Evolució de l´explotació salinera. Les salines d´Eivissa i Formentera han estat fonamentals en l´economia pitiüsa al llarg de tota la seua història preturística, amb una producció bàsicament destinada a l´exportació. Com assenyala Vilà-Valentí, és probable que des d´antic les salines eivissenques hagin tengut característiques de gran explotació, fet que requereix d´un capital, una flota comercial i abundant mà d´obra, condicions que sembla que es donaren en els períodes d´esplendor de l´època púnica i romana. No se n´han trobat indicis arqueològics clars, però sí que se sap que fenicis i púnics eren excel·lents navegants i comerciants i practicaven una indústria activa de salaó del peix i que en els banquets romans no podia faltar el garum (una maceració salina de ventresca de peix); per això, es pot albirar que a l´antiguitat l´explotació salinera a Eivissa era ben organitzada. Sembla que, inicialment, es devia mantenir la formació natural de llacunes i s´anaren dividint progressivament mitjançant dics, per protegir-les de les avingudes al temps que se n´afavoria l´evaporació i augmentava la producció de sal. Segons alguns autors, el sistema d´estanys successius és una innovació tècnica de l´època islàmica. Els textos d´al-Zuhri i d´al-Himyari dels s XII i XIII respectivament deixen testimoni d´una explotació salinera intensiva a les Pitiüses. Amb la conquista catalana de 1235 els beneficis de la producció de sal s´havien de repartir entre els tres senyors feudals, Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal. El 1267 n´eren senyors Montgrí i l´infant Jaume de Mallorca, que cediren als eivissencs el dret a treure i carregar sal i, una vegada creada la Universitat o comú d´Eivissa i Formentera, es féu responsable de la gestió de les salines fins al s XVIII i n´organitzà el sistema d´explotació. Conjuntament amb els batles dels consenyors, nomenà els càrrecs que havien de calcular la sal (els arbitradors) i repartir l´estany entre els caps de família, “segons el seu valer”, és a dir, la seua posició social. Corresponia als beneficiaris l´extracció i la traginada de la sal, tasques que feien personalment o bé amb l´aportació de mà d´obra assalariada i captiva. Pagada la part que corresponia als consenyors, la Universitat disposava encara d´una bona renda sobre la sal per diferents conceptes, però una part, la del dret del millarès, era destinada a cobrir les despeses per a la defensa de les illes. Les notícies sobre les salines abunden a partir del s XVI i permeten una aproximació al sistema administratiu i d´explotació. Els documents citen càrrecs i oficis en relació amb les feines salineres: guardià de la sal, escrivà de la sal, arbitrador, curador, maimó, judicador, patró, mesurador, escombrador, escurador, aiguader, cavador, traient, traginer, tirador, rodador i barquer, entre d´altres. Els treballs d´extracció de la sal començaven oficialment cada any amb un acte solemne al qual assistien els jurats, el governador i els representants dels senyors eclesiàstics. Els Llibres d´Entreveniments del s XVI esmenten quatre estanys saliners a Eivissa, el Major, s´Estanyol, el de sa Punta i el Montgó, als quals se sumen un cinquè i un canal de desguàs i alimentació, dit els Sagnadors. Les ordinacions de les acaballes del s XVII fan referència a tres estanys, però amb major nombre de séquies i calçades. La inseguretat constant, per les freqüents ràtzies musulmanes, obligava a tenir talaiers als puigs de dia i guàrdies a la nit i en l´època de la collita de la sal la Universitat mantenia a les salines 35 llocs de vigilància, tres falutxos i un centenar d´homes. Una nota relativa als anys 1505-1506 refereix que la guàrdia nocturna s´havia reforçat amb 50 homes a peu i sis a cavall, i que els captius que treballaven als estanys eren instal·lats en un lloc segur. Durant la Guerra de Successió, malgrat la repulsa dels jurats, l´arxiduc Carles arrendà l´explotació salinera a l´aventurer italià Joan Baptista Visconti, i el 1715 Felip V, per dret de conquista, incorporà les salines a la Corona, que aquell mateix any es féu càrrec de la collita; l´any següent passaren a ser directament administrades per la Reial Hisenda i es nomenà una Reial Junta de Salines. Tota la població havia de contribuir obligatòriament als treballs d´extracció, transport i càrrega de la sal als vaixells compradors. A la fi de la centúria, en concordança amb els objectius del nou sistema il·lustrat, es feren a les salines obres d´importància sota la direcció del comissionat reial Miquel Gaietà Soler. Pel Tratado de las Reales Salinas de Ibiza, obra del seu coetani Jaume Cirer Pons, comptador de rendes unides a Eivissa, se sap que el 1788 hi havia un presidi de les Reials Salines, els cent components del qual eren ocupats en les feines dels estanys i se´n volia augmentar el nombre a 300 per poder fer les obres de millora a baix cost. També indica el nombre d´estanys, les diverses instal·lacions i els avenços aplicats a l´explotació salinera, entre els hi havia quals unes rodes de pales per transvasar i extreure l´aigua. Gràcies a les millores, el quinquenni 1786-1790 les salines pitiüses donaren uns 20.000 modins de sal anuals, poc menys de 28.000 tones. Al s XIX la producció va ser molt irregular per raons de caràcter natural i polític diverses: oscil·là de 15.000 a 30.000 tones, amb un mínim el 1870 de 8.500; però sembla que s´hi mantenien en forma similar els aspectes tècnics d´obtenció de la sal, la utilització massiva de mà d´obra i les dures condicions de treball. A meitat de segle tengué lloc a Formentera una obra important: arran de s´any dolent el bisbe Carrasco va fer obrir el canal artificial denominat sa Séquia, que comunica amb la mar s´estany Pudent: això hi permetia l´entrada de peixos, dels quals es beneficiaven els formenterers, al temps que la renovació de les aigües contribuïa a frenar la proliferació de moscards, i s´alleujaven així les febres palúdiques. Amb la consolidació del liberalisme i en virtut de les lleis de desamortització general de Madoz de 1855, els estanys pitiüsos foren venuts en subhasta pública. Part de les salines de Formentera eren en mans de particulars el 1868; segons l´arxiduc Lluís Salvador, aquell any l´estanyol de la Savina i els terrenys circumdants, amb una extensió total de 12 ha, estaven inscrits a favor de Jaume Juan Costa a títol d´herència, que l´any següent els va vendre a Bartomeu Ferrer Serra, i des de 1885 n´era propietari Josep Ferrer Verdera, que hi féu obres importants. D´ell ve el nom dels cristal·litzadors Ferrer, entre la Savina i l´estany des Peix, llacuna litoral que l´Estat va vendre per 21.648 pessetes a una societat mallorquina com a “finca rústica inundada”. També el 1868 la casa de comerç d´Eivissa J. i I. Wallis i Cia. comprà l´estany Pudent i el convertí en piscifactoria i finca d´esbarjo, pel gran nombre d´aus aquàtiques. I el 1871 se subhastà i es vengué per 80.401 pessetes la part anomenada “salines de Formentera” (al N i NE de l´estany Pudent), d´unes 24 ha d´extensió, més dues cases i 144 ha de bosc i arenal contigus; fou adquirida per Joan Baptista Muntaner, qui el 1873 ho traspassà tot a Antoni Marroig Bonet pel mateix preu que li havia costat. Aquest darrer hi va fer una sèrie de reformes i convertí els cinc estanys inicials en catorze, que el 2010 es coneixen com a cristal·litzadors Marroig. Les salines d´Eivissa foren venudes també el 1871 per la quantitat d´1.162.000 pessetes, a un hisendat i comerciant de Palma, Josep Astier i Cuevas, que formà una companyia amb caràcter interí i accidental que el 1878 es convertí en societat anònima, Empresa de la Fábrica de la Sal de Ibiza, un dels accionistes de la qual era Marroig. El 1897 l´empresa propietària de les d´Eivissa adquirí les salines de Formentera i l´any següent nasqué Salinera Española S.A. Les salines de Formentera ocupaven llavors una extensió de 248.219 m2 i les d´Eivissa 3.536.182. La reforma que donà a les salines pitiüses l´aspecte que han presentat al llarg del s XX s´inicià a Eivissa el 1885 amb la construcció de dues calçades de defensa per evitar les avingudes als estanys, i a Formentera els primers anys del s XX, amb el canal de circumval·lació de l´estany Pudent i integrant-lo en el circuit productiu. Les millores són notables: s´amplià el número d´estanys, se´n netejà i se´n consolidà el sòl i es dividiren en concentradors i cristal·litzadors, s´aixecaren places (salers) i magatzems per a la sal i se´n perfeccionà la mòlta, s´adaptaren les labors a les noves tècniques industrials amb la introducció del vapor i de vies fèrries. A Formentera es feren les instal·lacions del nou carregador de la Savina, que substituí l´anterior de la platja de ses Illetes, més a llevant, i a Eivissa s´amplià i es condicionà el de sa Canal o sa Cova Llarga, que des de llavors concentra les labors de càrrega de la sal en barcasses i vaixells, i es deixaren d´utilitzar el Roig i el des Cavallet. En el període de treure la sal, s´arribà a reunir una massa treballadora d´un milenar de persones de tot el conjunt d´Eivissa i de Formentera. La producció, exportada a l´exterior, cresqué notablement i s´aconseguiren de 70.000 a 90.000 tones anuals de mitjana, amb un any excepcional, 1920, en què se n´obtengueren 111.000 tones. El treball a escarada i la racionalització de les tasques de les colles de cavadors i traients són característiques que es poden assimilar a una mena d´stakhanovisme i taylorisme, aplicats a una activitat extractiva molt dura, amb utillatge manual, realitzada per pagesos que la defineixen amb el llenguatge de la ruralia: la collita de la sal; a més, l´aigua destil·lada per la sal fresca, el brou, feia més penós el treball tradicional dels saliners. I és entre els jornalers de les salines que les reivindicacions inspirades pel moviment obrer tengueren els anys trenta del s XX un caràcter més virulent. En començar el s XXI les salines segueixen en mans de la mateixa empresa, que explota les salines d´Eivissa adaptant-se a les noves tècniques, bé que amb produccions inferiors, entorn de les 40.000 o 50.000 tones. Tots els treballs d´extracció, transport i embarcament de la sal són mecanitzats i s´han adossat petites plataformes quadrangulars a les calçades entre els estanys per permetre l´evolució de les màquines, cada vegada amb més funcions i major capacitat. Les salines de Formentera cessaren l´activitat l´any 1983, però els primers anys del s XXI hi ha intencions de represa. A les campanyes fetes a l´estany Pudent els anys de 2001 a 2003, l´empresa Pharma Mar, del grup Zeltia, va obtenir a partir del microorganisme Ecteinascidia turbinata el producte Yondelis, aplicat al tractament del STB (sarcoma de teixit bla) amb resultat efectiu en la cura del 27% de 270 pacients tractats. I el 2009 una empresa mostrà interès a contractar l´explotació salinera. Es vol, també, comercialitzar la flor de sal. Els valors naturals, paisatgístics i patrimonials de ses Salines han estat reconeguts després d´una llarga lluita popular per a la seua protecció, iniciada el 1977 amb una resposta massiva. El repte més recent és la necessitat d´harmonitzar els diferents interessos i usos (econòmic, natural, social) amb una correcta gestió d´aquest espai únic i garantir la seua preservació per a les generacions futures com a element de qualitat de vida, sense oblidar, però, que, definit per l´activitat salinera, és aquesta la que ha tengut una major participació a l´hora de crear i mantenir aquest paisatge singular. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments