Roman Calbet, Joan

Roman Calbet, Joan (Eivissa 1849 — Madrid 1910) SOC/HIST Arqueòleg i polític. Nascut al carrer de Santa Maria de Dalt Vila, era fill d´Eugeni Roman Ginard i de Josepa Calbet Joan. A causa de la seua intel·ligència i dels afanys d´estudi que va mostrar des de la infància, fou enviat a cursar estudis primaris al col·legi dels pares escolapis de València, on va romandre dos cursos escolars en règim d´internat; després passà al col·legi de Montisió de Palma. Retornat a Eivissa, ingressà en el Seminari i finalitzà els estudis de batxillerat en el Col·legi de Segona Ensenyança el 1869. Tot seguit es traslladà a Madrid per iniciar els estudis de dret en aquella universitat, que finalitzà el 1872 a la Universitat de Barcelona. El seu oncle matern Joan Calbet Joan va sufragar gran part de les despeses dels seus estudis universitaris, ja que havia aconseguit reunir una regular fortuna durant la seua llarga estada a Cuba, de la qual va poder gaudir en la seua maduresa i ancianitat, retornat a Eivissa. Durant el seus estudis universitaris va tenir inquietuds intel·lectuals que ultrapassaren les seues obligacions acadèmiques, les quals va plasmar col·laborant de forma molt activa en diaris i revistes de l´època, tant professionals com d´informació general; així inicià la publicació d´assaigs jurídics a la Revista General de Legislación y Jurisprudencia de Madrid i col·laborà a La Publicitat i La Vanguardia de Barcelona. Finalitzats els seus estudis universitaris, fundà i dirigí a Barcelona La Enciclopedia, revista quinzenal de filosofia, literatura, ciències i arts, el primer exemplar de la qual sortí el dia de Nadal de 1873; només se´n publicaren uns pocs números, ja que, com afirma l´historiador Josep Clapés, la publicació aviat va morir a causa dels embats dels greus esdeveniments polítics d´aquell temps: aquell any, el mes de febrer es produí la renúncia a la corona espanyola d´Amadeu I i la proclamació de la Primera República, esdeveniments que feren sorgir moviments revolucionaris que desembocaren en el cantonalisme i en el ressorgiment d´un carlisme batallador, que portaren a autèntiques guerres civils, fins que el general Pavía acabà el 1874 amb la Primera República i obrí el camí a la Restauració. Després d´exercir de passant a Barcelona, Roman retornà a Eivissa, on començà a exercir l´advocacia. Entre 1874 i 1877 compatibilitzà aquest treball amb el de professor del Col·legi de Segona Ensenyança, on va impartir classes d´assignatures tan alienes a la seua formació com física i química, història natural i fisiologia i higiene, la qual cosa demostra la vasta formació cultural que posseïa. A l´empara de la seua influent i progressista família Calbet, ingressà en el Partit Liberal, pel qual es presentà a les eleccions municipals de 1877, en les quals sortí regidor de l´Ajuntament d´Eivissa i fou designat, per RO de 17 de desembre d´aquell any, alcalde-president de la corporació, amb únicament 28 anys, càrrec que desenvolupà fins a l´1 de juliol de 1879, encarà que continuà com a regidor fins a la finalització del seu mandat, el 1881, moment en què abandonà temporalment la política municipal per dedicar-se plenament al seu bufet d´advocat. El 1883 es casà amb Vicenta Ferrer Wallis, filla de l´advocat Josep Ferrer Oliver, de coneguda família ciutadana, amb qui va tenir cinc fills: Josepa (1886), Carles (1887) —el seu continuador en política i arqueologia—, Vicenta (1889), Eugeni (1891) i Joana (1895). Fou designat en quatre biennis diferents jutge municipal i durant algun d´aquestos períodes exercí el jutjat de primera instància i instrucció del partit. Quan l´any 1888 es varen crear les administracions subalternes d´hisenda, fou designat administrador de la d´Eivissa. El 1895 tornà a interessar-se per la política local i es presentà a les eleccions; resultà elegit regidor, però aquesta vegada pel Partit Conservador . A les eleccions generals de 1896 fou presentat pel mateix partit com a candidat a diputat, encara que fou derrotat pel petit marge de 89 vots. Aquestos tombs polítics no eren gens anòmals en aquells temps d´oscil·lacions governamentals; basta dir que en els primers comicis en què Joan Roman, d´origen liberal, es presentava a diputat pels conservadors, el seu oponent, Fernando de Velasco e Ibarrola, ho feia pels liberals, a pesar que no solament procedia del camp conservador, sinó que fins i tot s´havia presentat com a conservador en les anteriors eleccions i havia estat elegit pel districte d´Eivissa en les de 1884. Després d´aquesta digna derrota, va abandonar el Partit Conservador i no va participar en els comicis de 1898 i 1899, però en convocar-se les eleccions generals de 1901, els liberals el designaren com el seu candidat. Aquelles eleccions celebrades el 19 de maig tengueren diverses irregularitats a més d´uns resultats molt igualats; en principi se´n donà Roman com a guanyador i va prendre possessió del seu escó el 2 de juny de 1901. El seu contrincant, el conservador Pere Tur i Palau, impugnà les eleccions, que s´anul·laren el 9 d´abril de 1902 i es convocaren nous comicis en aquest districte, per decret de 22 de novembre de 1902; en el mateix decret s´acordava la data electoral del 14 de desembre, encara que finalment es retardaren fins al 21 del mateix mes. Guanyà Roman per abandonament de Tur, després de la tossuda lluita mostrada per l´escó. De poc li va valer el triomf, ja que les Corts es dissolgueren el març de 1903. L´abril d´aquell any se celebraren noves eleccions i Roman fou derrotat per Pere Tur. Com a aficions, Roman es dedicà especialment a l´agricultura i a l´arqueologia; d´ambdues tenia amplis coneixements. Les propietats de terrenys rústics de la seua esposa l´obligaren a tenir-ne cura i va intentar introduir-hi sistemes moderns de cultiu i noves varietats de fruiters. A la finca de Fruitera del poble de Santa Gertrudis encara queden restes d´algunes conduccions hidràuliques que realitzà per aprofitar l´aigua de sa Llavanera. La seua dedicació a l´arqueologia, la inicià en plena joventut i començà amb la numismàtica, ja que en aquell temps era fàcil recollir un nombre important de monedes únicament amb les innombrables encunyacions de la seca púnica ebusitana. Per la seua sòlida formació en llengües clàssiques, també s´interessà en un principi per l´epigrafia, com queda reflectit en les nombroses anotacions en els llibres que d´aquesta matèria figuraven a la seua biblioteca, com són els d´Antonio Agustín, Ambrosio de Morales, Jerónimo Zurita, Panvinio, etc. Quan s´adonà que les vertaderes autoritats en la matèria eren els autors alemanys i que moltes de les seues obres no li eren accessibles per no trobar-se traduïdes, es dedicà amb entusiasme a l´estudi de l´alemany, llengua que arribà a dominar. Quan va transcendir el seu interès per les restes arqueològiques i l´encert amb què les classificava, els seus amics i familiars l´obsequiaren amb moltes restes i els estranys les hi venien; així va reunir moltes antiguitats, tresorets i monedes que fins a aquell moment no tenien ni un excessiu interès ni valor i que en poc temps li permeteren reunir la col·lecció arqueològica més important de les Pitiüses. El gran nombre monetari punicoebusità el va dur a la convicció que aquestes monedes s´havien encunyat a Eivissa i va defensar de manera científica i aferrissada aquesta tesi, que ja havia apuntat el pare Fidel Fita, davant l´opinió contrària d´Àlvar Campaner, la màxima autoritat de la matèria en aquell moment, que sostenia que aquelles monedes eren mallorquines o menorquines, encara que posteriorment va reconèixer la seua errada. Quan el 17 de setembre de 1903 es va constituir la Societat Arqueològica Ebusitana (SAE), els promotors li dirigiren un escrit en el qual li sol·licitaven —atesa la seua reputació com a col·leccionista— la seua col·laboració, com a donant o dipositari de la seua col·lecció; petició que contestà afirmativament i amb entusiasme, encara que posposava el lliurament dels fons perquè en aquell moment estava preparant la que seria la seua gran obra, Los nombres e importancia arqueológica de las Islas Pithiusas. En l´escrit també els animava en el projecte de fundar un museu arqueològic, idea que el mateix Roman ja havia suggerit anteriorment a l´Ajuntament d´Eivissa, per al qual proposà fins i tot que fos ubicat on finalment va estar, a la plaça de la Catedral, a l´edifici que havia estat la seu de l´antiga Universitat. En el seu començament, les relacions amb la SAE foren extraordinàriament cordials, encara que acabaren amb greus desavinences; a pesar de tot, fou el primer i pràcticament l´únic president de l´entitat fins a la seua mort, encara que en el moment de la fundació Roman vivia a Barcelona i aviat passà a residir a Madrid. El càrrec de director va ser oferit primerament al seu oncle Joan Calbet Juan, qui el va rebutjar al·legant la seua avançada edat, per la qual cosa la junta directiva de la SAE es va dirigir a Joan Roman Calbet, que va acceptar amb la condició que Artur Pérez-Cabrero i Tur dirigís els treballs d´arqueologia; va ser nomenat director de l´entitat per acord de la junta general de 25 de gener de 1904. La seua aportació econòmica i de materials arqueològics a la SAE és, possiblement, la principal raó de la seua permanència en el càrrec ja que, a causa de les seues prolongades absències d´Eivissa, únicament va assistir a dues de les reunions de la junta directiva i mai a una junta general. Joan Roman va ser-ne el gran mecenes quan aquesta institució es va trobar en una situació econòmica prou delicada fins al punt que es va pensar en la seua dissolució. Afortunadament, Roman solucionà aquesta greu situació en fer-se càrrec de les despeses dels dos jornalers que des de 1903 treballaven en les excavacions que dirigia el vicedirector de la Societat Artur Pérez-Cabrero. D´aquesta manera, a partir de 1905, les excavacions que es varen emprendre a diferents punts de l´illa varen ser ja sufragades per Roman Calbet, el qual dipositava part dels objectes trobats a les excavacions en el Museu de la Societat i una altra part en el seu propi domicili, mogut per l´interès de poder recollir en una obra les troballes realitzades a les Pitiüses. Finalment el 1906 va donar a la impremta el seu llibre abans esmentat, del qual es féu una tirada de 1.200 exemplars, a la Tipografia L´Avenç, de Barcelona. L´obra fou dedicada a la SAE. El seu gran format, el nombre de pàgines —343— i la multitud de reproduccions fotogràfiques dels objectes trobats a les Pitiüses varen significar una revolució editorial per a l´època, singularment per la fidelitat de les seues làmines i per la perfecció de les fotografies. A pesar de ser el primer llibre que tractava sobre l´arqueologia pitiüsa, amb particular dedicació a la numismàtica, foren grans els encerts i les intuïcions contingudes a l´obra. Fou el primer a apuntar l´important culte a Bes a Eivissa i la seua vinculació amb el topònim de l´illa. L´obra fou remesa pel seu autor a importants universitats, centres culturals nacionals i estrangers i va tenir el mèrit de promocionar Eivissa com l´extraordinari assentament púnic que fou; aquest treball també li va permetre donar-se a conèixer com a arqueòleg a dos congressos als quals va acudir: el de Berlín de 1908 i l´arqueològic del Caire el 1909, on a més portava la representació expressa de la SAE. També va pronunciar i va organitzar conferències i exposicions sobre la matèria a l´Ateneu de Madrid, a la Reial Acadèmia de la Història i a altres centres culturals. Tot això va ajudar a augmentar la seua fama a la seua ciutat natal i el 1907 l´Ajuntament d´Eivissa acordà nomenar-lo fill il·lustre i dedicar-li més tard un carrer a Dalt Vila, que encara el 2008 porta el seu nom i que abans era conegut com carrer de les Monges. Si la SAE va aconseguir despertar un vertader interès per les col·leccions d´antiguitats, també va desencadenar un afany de molts de forasters a tenir-ne mitjançant adquisicions a eivissencs i a excavacions incontrolades. Roman Calbet era conscient de les limitacions de la Societat Arqueològica, motiu pel qual estava interessat a aconseguir que la col·lecció reunida per la SAE i que era la base de la incipient institució museística tengués una estabilitat en el temps, i atesos els problemes econòmics, la Societat només l´assoliria posant-la sota la tutela de l´Estat. D´altra banda, Roman, que tenia part de la seua col·lecció privada dipositada en el Museu de l´entitat, només faria cessió en propietat de les troballes i lliurament de les que tenia al seu propi domicili sempre que, per mitjà de donació expressa, el Museu de la SAE passàs a ser propietat de l´Estat, i que en el futur quedàs sota la seua tutela. Davant d´aquesta situació i per evitar la disgregació dels materials reunits entre els membres de la Societat en cas de la seua dissolució, a proposta del director i a pesar de les reticències d´alguns socis que veien perillar el seu control sobre la SAE, la junta directiva, en sessió d´11 de desembre de 1906, va acordar apoderar Roman Calbet perquè iniciàs els tràmits per cedir la col·lecció del Museu a l´Estat sempre que aquest darrer es fes responsable del seu funcionament i manteniment, i amb l´única condició que no sortissin mai d´Eivissa els objectes que havien de constituir el Museu. Amb data 8 d´abril de 1907, Joan Roman, com a director i apoderat de la SAE, va oferir a l´Estat la col·lecció de materials arqueològics reunida per la Societat, sense cap altra prescripció que l´acord de la sessió de l´11 de setembre de 1906. En el mateix escrit d´oferiment a l´Estat, Roman Calbet, actuant en nom propi, proposà a més instituir la Fundació Protectora del Museu Arqueològic, dirigida per una Junta de Patronat. En el Reial decret de 9 de setembre de 1907 s´acceptà la donació realitzada per Roman en nom de la SAE, per la qual cosa a partir d´aquell moment el Museu restà sota la tutela de l´Estat per mitjà del Ministeri d´Instrucció Pública i Belles Arts, dirigit per un funcionari del Cos Facultatiu d´Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. Igualment per aquell RD s´instituí la Fundació Protectora del Museu Arqueològic d´Eivissa, que es va constituir el 8 de desembre del mateix any i que estava formada per vuit membres, entre els quals hi havia un representant del Ministeri d´Instrucció Pública i Belles Arts, un altre de la Reial Acadèmia de la Història, un tercer de l´Ajuntament d´Eivissa, el quart elegit per l´Ajuntament de Formentera i la resta dels forans, el cinquè anomenat per la Comissió Provincial de Monuments de les Illes Balears i els tres restants en representació de Roman Calbet. Entre les funcions de la junta hi havia les de dirigir les excavacions a la necròpolis des Puig des Molins i a altres jaciments de les illes, redactar el llibre diari de les excavacions i de les troballes que poguessin produir-se, intentar l´adquisició de materials arqueològics i procurar que no sortissin de les illes, així com proposar el conservador del Museu, que seria nomenat pel Ministre d´Instrucció Pública i Belles Arts. Alguns malentesos sorgits en el moment de posar en marxa el museu, ja estatal, varen provocar un contenciós entre Roman i la SAE, sobretot a causa de la composició de la junta del patronat de la fundació protectora del Museu Arqueològic d´Eivissa, ja que Roman va proposar tres membres de la seua família —Eusebi Calbet, Isidor Macabich i Jacint Aquenza— dels dotze que havien de formar part del patronat; cap no corresponia a la SAE. Roman suposava, com així va ser, que la SAE es dissoldria una vegada que la substituís en la seua comesa el nou museu oficial. El fet que el volum de les aportacions de Roman fos molt superior al de les de la SAE va influir en aquesta decisió. La SAE va reconèixer que l´actuació de Roman havia estat correcta en la tramitació de la cessió, però les maniobres dels seus adversaris polítics aconseguiren que en la junta general de 31 de desembre de 1909 s´acordàs no renovar-lo en la direcció “per no residir permanentment a Eivissa”, quan no ho havia fet mai al llarg del seu mandat, i acordaren designar nou president Bartomeu Ramon Capmany i investir el cessat com a director honorari. Quan Roman va rebre els dos telegrames de Macabich i Aquenza notificant-li la notícia, li causaren un infart del qual morí a l´instant. Era el 4 de gener de 1910. Per tot això no és estrany que les relacions entre la família Roman i la SAE fossin des de llavors extremadament virulentes, tal com es reflecteix a l´opuscle d´Artur Pérez Cabrero i Tur , Un Museo en peligro, i en les cartes publicades a la premsa per alguns familiars de Roman. Afortunadament la designació per part de l´Estat de Carles Roman Ferrer —fill del difunt— com a primer director del Museu va imposar la pau. [MLR/JFG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments