República Espanyola, Primera

República Espanyola, Primera (febrer 1873 — desembre 1874) Període de la història espanyola que finalitza l´anomenat Sexenni Revolucionari iniciat amb el destronament d´Isabel II per la revolució Gloriosa de setembre de 1868. Proclamada per les Corts espanyoles l´11 de febrer de 1873, la República va seguir l´abdicació d´Amadeu I de Savoia i va ser possible per l´aliança de radicals i republicans; internacionalment, només va ser reconeguda pels governs de Suïssa i dels Estats Units d´Amèrica. No va tenir el suport de les masses, ni un estat d´opinió favorable generalitzat. Aquesta falta de base popular, però també del suport de l´exèrcit i de la diplomàcia, a més de la pugna constant entre els republicans unitaris, centralistes i de tendència més conservadora, i els republicans federals, també dividits i pressionats pels més intransigents, són raons que expliquen la desaparició del consens inicial i la fragmentació del poder. La República només va durar 22 mesos, fins al 29 de desembre de 1874, en què el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos proclamà rei Alfons XII, fill d´Isabel II. Al llarg de tot aquest temps va regir la Constitució de 1869, democràtica i monàrquica, perquè la republicana, federalista, no va arribar a ser aprovada; tanmateix, els republicans ampliaren el sufragi universal als majors de 21 anys (abans, 25 anys). En sentit estricte, alguns autors consideren règim republicà només fins al 3 de gener de 1874, quan el colp d´estat del general Manuel Pavía va dissoldre les Corts i donà pas a l´últim govern executiu de la República, de tarannà conservador i autoritari, presidit pel general Francisco Serrano, que va governar per decret. El règim va haver de fer front a greus conflictes, uns heretats del Sexenni, com la primera guerra cubana per la independència i la tercera guerra carlina, mentre que altres esclataren el 1873, com la revolta cantonalista, protagonitzada pels federalistes intransigents en llur interpretació del projecte de constitució federal, i la insurrecció internacionalista d´Alcoi; per això el govern republicà va haver de recórrer contínuament a l´exèrcit, majoritàriament de mentalitat unitària i conservadora. Durant l´etapa parlamentària, els primers onze mesos se succeïren quatre presidents: catalans i federalistes els dos primers, Figueres i Pi i Margall, seguits de Salmerón, amb un govern de cinquanta dies i l´esclat del conflicte civil i, finalment, Castelar, partidari de l´unitarisme, que es féu concedir poders extraordinaris per afrontar la problemàtica política i social; precisament, una votació perduda al Congrés provocà l´acció de Pavía, temerós d´una revifada del federalisme. A Eivissa, l´abdicació d´Amadeu I i la subsegüent proclamació de la República es va conèixer a l´Ajuntament mitjançant circular del governador de la província, enviada el 12 de febrer. El text, reproduït per Isidor Macabich Llobet, comunicava a l´alcalde popular d´Eivissa, el progressista Pere Calbet i Garcia, els fets del dia anterior, la formació i la composició del primer executiu republicà, i feia una crida al manteniment de l´ordre i al respecte al nou govern. Aquell gabinet, presidit per Estanislau Figueres, incloïa entre altres membres els futurs presidents de la República, és a dir, Francesc Pi i Margall a la cartera de Governació, Nicolás Salmerón a la de Gràcia i Justícia i Emilio Castelar a la d´Estat. La resposta de Calbet, datada el 25 de febrer, confirmava l´acatament de l´ordre, haver-se fet edictes i l´enviament d´oficis als ajuntaments forans per assabentar-ne la població; també informava de la presentació a la Casa Consistorial d´una comissió del Casino Republicà Federal d´Eivissa, per celebrar l´esdeveniment, i hi afegia que la tranquil·litat continuava inalterada. Macabich reprodueix també dos oficis enviats a Calbet pels presidents a Eivissa del Comitè Republicà Federal i del Comitè Radical, signats per Absaló Gotarredona i Miquel Ramon i Clapés, respectivament; tots dos demanaven l´organització de la milícia nacional; el primer finalitzava amb l´expressió “Salut i república federal” i el segon, amb “Salut, fraternitat i república”. El Comitè Republicà Federal es va reorganitzar el mes d´abril; Josep Verdera Ramon, Recared Jasso Rossell i Jaume Riera Torres signaren la sol·licitud de reunió pública, prevista a la casa de Francesc Vilàs a l´eixample, i el 1873 va tenir dos nous presidents, primer Manuel Escandell i Gros i, el setembre, el metge Guillem Ramon i Colomar. Segons Joan Prats Bonet, les files republicanes augmentaren notablement en aquells dies, amb persones procedents, sobretot, del Partit Progressista . Seguiren eleccions a Corts (maig), als ajuntaments (juliol) i a la Diputació Provincial (setembre). El candidat republicà per Eivissa a les Corts generals era el metge Guillem Ramon Colomar, però qui va guanyar l´acta de diputat va ser el seu oponent, el liberal Antoni Palau de Mesa, amb el 51,3 % dels vots emesos. Quant a les municipals, a l´Ajuntament d´Eivissa repetien mandat els republicans Zoil Bonet Bonet i Josep Céspedes Reinés i s´hi incorporaven Guillem Ramon Colomar, Críspul Gotarredona Roig i Marià Tur Guevara; els 16 regidors elegiren l´alcalde, càrrec que va recaure novament en Pere Calbet; la corporació es va mantenir en funcions fins a després del pronunciament de Martínez Campos. Per a la Diputació Provincial, en una elecció parcial que només afectava el districte format pels municipis de Santa Eulària i Sant Joan i celebrada el mes d´abril de 1873, va sortir elegit el progressista Felip Curtoys i Valls; el mes de setembre, celebrada l´elecció a tots els districtes, per Eivissa (i Formentera) resultaren empatats el liberal Josep Tur Llaneras i el republicà Manuel Escandell Gros qui, finalment, va guanyar l´acta; pel districte format per Sant Antoni i Sant Josep va ser elegit el liberal Felip Curtoys i Valls, i per Santa Eulària i Sant Joan ho fou Federico Lavilla y González Turija, també liberal. Els guanyadors varen mantenir els escons fins a la restauració borbònica. Eivissa i la seua gent també quedaren afectades pels conflictes de l´època. Davant la revolta cantonalista de Cartagena, que comptava amb la flota de guerra del port, les autoritats temien un atac a Eivissa i prengueren fortes mesures de seguretat; per un ban de l´alcalde, tots els homes de 18 a 60 anys quedaven disponibles, la milícia nacional quedà allistada, es formaren companyies de tiradors i també es posà en guàrdia el farer de sa Conillera. La comissió especial de coordinació de la defensa insular, seguint Joan Prats, era formada pels germans Joan Edmund i Guillem Wallis i Valls, Bartomeu Ramon i Tur, Sebastià Sorà i Manuel Valarino. Després del colp de Pavía, Serrano va tenir com a principal preocupació la guerra carlina. Cipriano Garijo Aljama va ser nomenat governador civil de la província i, en seguiment de les instruccions de Madrid, per recaptar fons per a la campanya del nord, s´obrí la subscripció balear; a les llistes de donants per Eivissa destacaven els republicans, a més de l´alcalde, i a les tres comissions petitòries de la ciutat d´Eivissa tengueren també un paper els republicans ja esmentats: Marià Tur, Guillem Ramon i Zoil Bonet, a més de Manuel Escandell, que tornava a ser president del comitè federal; als funcionaris que cobraven més de 1.000 pessetes anuals, també se´ls va descomptar la meitat del sou. Joana Maria Ferrer Ferrer , biògrafa del capellà castrense Antoni Mayans Marí , també relata que va acompanyar el seu batalló tant a les accions contra el cantonalisme de Cartagena com al front del nord durant la guerra carlina. Però l´administració republicana es va preocupar així mateix de l´educació i el setmanari El Ibicenco recull les necessitats en aquest camp; a més, va tractar de donar impuls a les activitats econòmiques, permetent la urbanització dels últims espais lliures a l´interior de s´Estacada (permís per aixecar l´edifici adjacent al baluard de Sant Joan, davant del mercat, que tot just s´havia entregat) i continuant la millora del transport (subhasta de la carretera a Sant Joan-Santa Eulària), a més de les tradicionals mesures d´higiene i policia. Però poc quedava d´aquesta primera experiència: l´11 de novembre de 1874 el Centre Republicà era tancat per ordre del governador i, unes set setmanes després, Martínez Campos restaurava la monarquia. S´ha d´esmentar que un dels escassos militars republicans, el general gallec Manuel Villacampa, va ser enviat a Eivissa com a confinat; nomenat brigadier el 1873, fou separat de l´exèrcit el 1877 pel seu ideari i el 1886 encara protagonitzà una revolta republicana a Madrid. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments