Pratet, es

Pratet, es GEO Barri de l’eixample de la ciutat d’Eivissa que deu el seu nom al fet d’ocupar les últimes restes de prat, no cultivat, que quedaven entre les feixes del prat de Vila i el nucli urbà. Està situat al NE de la ciutat, entre les avingudes de Santa Eulària, d’Ignasi Wallis i de Bartomeu de Roselló que el limiten respectivament per llevant, migjorn i ponent. Fins a la carrera de can Murtera, que el separa d’aquesta antiga finca rústica, ocupa una àrea d’aproximadament 13,5 ha, amb poc més d’un 15 % del sector sense infraestructures d’urbanització (la unitat d’actuació 13). L’àrea urbanitzada queda limitada pels carrers de Pere Francès i del diputat Josep Ribas. Fins al cinturó de ronda s’estén el que resta de can Murtera i de les feixes del prat de Vila, una superfície aproximada de 16 ha que el Pla General d’Ordenació Urbana de 1987 va classificar com a residencial, totalment mancada de les infraestructures que en permetin la consideració com a solars (són el sector 6 i les unitats d’actuació 8 i 12). Evolució del maresme original. El sector de maresme al voltant de la badia d’Eivissa és resultat d’una evolució natural molt dinàmica, amb canvis apreciables en una escala de temps històrica, i presenta un nivell d’inundació semblant al de la mar, tal com és propi d’aquest tipus d’hàbitat. Els nombrosos torrents, els corrents subterranis i les aigües d’escolament que baixen des dels puigs que envolten el pla de Vila havien anat aportant capes d’al·luvions, a les quals s’afegien els llims i els fangs deixats per la mar als llocs d’aigües tranquil·les, sobretot a ponent, per on nasqueren les primeres feixes ; aquestos dipòsits eren facilitats per la disposició del conjunt d’illots i esculls al centre de la badia d’Eivissa que, a poc a poc, quedaren més propers a la costa, per la part de Talamanca. L’aparició de les primeres comunitats vegetals va afavorir el retrocés de la mar i, gradualment, sobre aquestos sòls salobrosos i argilosos s’establiren diverses varietats de plantes halòfiles, tals com les solseres, els joncs i, més a l’interior, els canyissars de càrritx. Inicialment aquestos prats encara salobrosos varen ser aprofitats per a pastura però, progressivament, l’esforç humà per eliminar l’aigua salada i aportar-n’hi de dolça els convertiria gradualment en terreny apte per al cultiu. Es té referència gràfica i toponímica del s XVIII de les característiques físiques i les propietats existents en aquesta àrea. Per exemple, el plànol de 1738 de l’enginyer Joan Ballester de Zafra , Plaza de Iviza y sus alrededores, mostra l’acondiciament agrari de les primeres feixes del prat de Vila i l’extensió del marjal o maresme i dóna el nom de diverses cases del pla. Aquest document és la base d’un treball coordinat per Antoni Ferrer Abárzuza que realitzà amb Joan Planells Ripoll i Joan J. Serra Rodríguez (De camp a ciutat, 2005). El barri des Pratet ocupa, a més de bona part del que llavors és representat com a marjal i alguna feixa més moderna, les finques retolades per ells amb els números 26, 27, 42 i 43, és a dir, s’hort des Pilarets, s’hort d’en Manuel Ramon, can Bellet i can Tinet, respectivament. De tots aquestos horts i finques, han resseguit les referències al nom i als successius propietaris des de mitjan s XVII fins a la primera meitat del XX. Els hereus d’Abel Matutes Torres són els últims propietaris del primer hort i promotors de l’edificació. El segon és retolat en el plànol de Ballester com can Gotarredona, Manuel Ramon n’era hereu i del nom del seu fill la finca passà a dir-se can Carlets el s XX. La tercera finca és retolada Casa dels Pares de Sant Domingo, Pere Calbet Garcia la va adquirir el s XIX i el nom can Bellet es deu a dos majorals amb aquest motiu, el mateix nom duu l’edifici modern que va substituir la casa i que es va haver de refer per problemes estructurals de la primera edificació (com també va passar a l’edifici Ibosim del carrer de Pere Francès). L’última finca també està retolada al plànol com casa del patró Cavaller, després es va conèixer com can Tinet i ca n’Andrade és el nom del marit d’una propietària; aquesta última finca és limítrofa amb can Murtera, que conserva encara la sènia i el safareig, que havien estat declarats Bé d’Interès Cultural (BIC) pel primer govern del Pacte Progressista al Consell Insular d’Eivissa i Formentera. L’aprofitament econòmic del prat és explícit en una descripció de la propietat dels jesuïtes (es Gorg, núm. 47 del plànol de Ferrer-Planells-Serra) de l’any 1743, que reprodueix Antoni Costa Ramon , en la qual es diu que la part de marjal de la finca (prat) era tancat amb séquies: una part era cultivada, però la major part servia de pastura per al bestiar major i menor. Aquesta funció agrària, de tipus ramader, és a l’origen de la denominació ‘prat’ i s’ha mantengut fins a la seua desaparició, segons diverses fonts orals. Al llarg de la història, tot el conjunt de la zona humida que envolta la badia havia provocat la constant preocupació de les autoritats sanitàries, ja que era un mitjà per a la reproducció de mosquits, principals transmissors de l’agent causant del paludisme, malaltia que fou un veritable assot per als eivissencs fins entrat el s XX, segons va estudiar el metge Enric Fajarnés Tur . Des dels medievals Llibres del mostassaf a les Ordinacions de la Universitat i les actes municipals, hi ha moltes referències documentals sobre l’obligació de mantenir netes les séquies, amb l’argument de la salut pública. Fanny Tur Riera, d’una acta municipal de 1789, assenyala que a aquesta preocupació sanitària de les autoritats, s’hi afegia la de la moral pública, perquè les bugaderes que rentaven roba dins les séquies immediates al camí de s’Empedrat s’arromangaven massa les faldes; la Corporació va adoptar l’acord de fer una visita d’inspecció, amb l’acompanyament dels metges Miquel Camarillas i Mateu Peris, per constatar l’estat de les séquies, els ponts i l’amarador, i també examinar quin lloc proper seria més adequat per fer-hi una bugaderia pública. D’espai periurbà a zona residencial urbana. Les mesures modernitzadores de sanejament que les administracions liberals emprengueren pertot arreu en llur afany higienista comportaren el dessecament d’extenses àrees de maresme i l’aplicació dels terrenys a usos més útils i econòmicament productius; però no afectaren Eivissa per raó del tradicional aprofitament agrari de les feixes i el prat, a més d’altres usos, com el de rentar-hi roba i llana, i algun altre de base industrial, com l’amarament de lli i cànem. Ben avançat el s XX encara hom podia veure, en una bona part el 2007 urbanitzada, una vegetació natural, pròpia d’una àrea humida, constituïda fonamentalment per joncs i solseres, amb l’aigua a flor de terra. La situació propera al nucli urbà tradicional i a la vora de la badia va fer d’aquesta àrea un espai periurbà de localització d’indústries i altres activitats considerades impròpies d’una ciutat moderna, tals com l’escorxador municipal i altres activitats “molestes”. La zona des Pratet es va veure beneficiada per l’existència d’estructures de transport i la relació amb el mercat de Vila. El desenvolupament dels mitjans de transport, amb l’ampliació i la millora dels camins, juntament amb la funció industrial són bàsics per al desenvolupament de la ciutat contemporània. Així, les primeres intervencions urbanístiques que afectaren la zona des Pratet varen ser la construcció de les carreteres que limiten el barri a ponent i a llevant. Les obres s’iniciaren primer a la de Sant Antoni, el 1861, que va quedar oberta al públic el 1871, i després al camí de s’Empedrat , acondiciat tal com encara el 1867 l’havia pogut representar l’arxiduc Lluís Salvador, el 1874 se subhastaren les obres de la carretera a Sant Joan, amb ramal a Santa Eulària. Sobre aquesta via, prop de l’entrada a Vila, la caseta del consumer controlava l’arribada de mercaderies del camp a la ciutat, per cobrar-ne l’impost de consums, com es va fer a Eivissa fins passada mitja centúria del s XX. Les històries sobre l’enginy dels pagesos per burlar-ne la vigilància són molt nombroses i formen part de l’anecdotari popular. Entre els últims decennis del s XIX i els primers del XX hom hi trobava gairebé tot tipus d’indústries i bon nombre de magatzems. La gran majoria d’aquestes edificacions era d’una sola planta. La badia n’era àmbit d’instal·lació preferent. Sobre la carretera a Sant Joan es trobava la fàbrica de llum, dues de gel i una de licors, a més d’una serreria i de l’escorxador municipal, i encara més enllà dues fàbriques d’envasament d’albercocs secs. Sobre la carretera de Sant Antoni s’aixecà can Ventosa, del sector tèxtil, i algunes cases unifamiliars de persones benestants. Des de la badia i avançant cap a l’interior, s’aixecaren diversos magatzems i tallers, el sector de l’alimentació era representat per la fàbrica d’embotits de can Balansat, al que el 2007 és el carrer del diputat Josep Ribas, i darrere l’escorxador, vora la séquia que anava d’aquest edifici fins on es faria can Ventosa, es va disposar també una bugaderia pública, finalitzada el 1899. Aquesta última instal·lació encara existia amb aquesta funció passat mig s XX, segons informació oral d’Antoni Prats Calbet ; després, va servir de canera municipal i, posteriorment, de vestidors per als futbolistes que jugaven al veí camp de sa Palmera, el primer que va tenir la ciutat; també recorda que a les séquies es rentava la llana (a més de primera matèria tèxtil, llavors s’emprava per omplir matalassos). Apareix així una activitat esportiva que inicia la funció cultural i d’esbargiment. Segons una nota d’Antoni Costa Ramon, en el període d’entreguerres, s’havien jugat alguns partits de futbol a l’espai llavors lliure que a principi del s XXI ocupa el tram final del carrer de Bartomeu Vicent Ramon en l’encreuament amb el de Vicente Cuervo; els primers partits varen tenir d’oponents els tripulants d’una fragata brasilera que va passar un temps al port d’Eivissa en acabar la Gran Guerra; durant la guerra, al mateix lloc, hi havia estat acampada amb tendes una tribu de gitanos hongaresos. A començament del s XXI, el barri conserva encara un cert pes de la funció industrial però, amb l’excepció de can Ventosa i can Balansat, dos edificis singulars reutilitzats pel sector serveis, les antigues instal·lacions han desaparegut o s’han abandonat, en ser desplaçada la funció industrial cap a la perifèria, a l’altra banda del primer cinturó de ronda. La iniciativa privada ha donat altres usos al sòl, amb noves construccions que s’eleven fins a sis pisos en altura, i el 2007 la funció predominant és la residencial i de serveis. El desenvolupament urbanístic des Pratet, com és comú a tot l’eixample urbà, té la característica d’haver-se fet a costa de les finques agràries adjacents i, posteriorment, mostra tendència a absorbir les feixes del prat de Vila que han quedat al S del primer cinturó de ronda (avinguda de la Pau), contra l’opinió de les forces ecologistes que en defensen aferrissadament la conservació i la restauració. Morfologia i estructura urbanes. Com a zona residencial, es Pratet és un barri relativament recent, ja que la gran majoria de les construccions tenen menys de trenta anys, amb blocs d’edificis que poden tenir de quatre a sis plantes, de qualitat i aspecte molt diversos. El barri va acollir, inicialment, una població eivissenca desplaçada des del nucli antic; la de procedència pagesa ha deixat la seua empremta al barri, amb algunes cases amb cisterna i botigues semblants a les rurals. Els primers immigrants d’origen peninsular s’hi han anat fent cada vegada més nombrosos. En l’últim decenni, s’hi ha sumat una nova onada migratòria procedent de països extracomunitaris. El resultat de conjunt és una població adulta jove, majoritàriament nacional però d’una gran varietat, amb trets multiculturals i multiracials; és com una Babel en miniatura on conviuen persones amb concepcions del món molt diferents. L’estructura urbana reflecteix l’objectiu dels promotors privats d’obtenir el màxim benefici; això es manifesta en una construcció heterogènia, de trama compacta, sense espais lliures, amb uns carrers de voreres estretes i escassa amplitud que dibuixen un plànol regular; però hi ha algunes vies públiques reservades per a vianants i tancades al trànsit rodat. Les avingudes es converteixen en la façana exterior del barri, amb l’oferta comercial més atraient i presència de bancs. As Pratet hi ha dues àrees inicialment diferenciades. La primera és la formada paral·lelament a l’avinguda de Bartomeu de Roselló; un plànol en forma d’escaquer dibuixa unes illes de cases rectangulars i superfícies similars; a partir de l’avinguda, se succeeixen els carrers de Carles V, Felip II i Carles III, i encara el del diputat Josep Ribas, que són tallats perpendicularment per uns altres quatre carrers més curts. Les primeres edificacions construïdes són les que tenen façana a l’avinguda de Bartomeu de Roselló, on les condicions del sòl varen obligar a utilitzar una potent maquinària per fer-ne els fonaments adequats; els habitatges eren destinats a un grup social d’alt nivell adquisitiu, per això es va procurar un entorn immediat de galeries comercials, oficines de grans empreses i vies tancades al trànsit rodat, a més de preveure un edifici d’aparcaments, una novetat per a l’època; aquesta via queda perfectament integrada amb la resta del nucli urbà, en contacte amb l’eixample nord de Vara de Rey, anomenat també sa Tanqueta. La segona àrea segueix l’avinguda d’Ignasi Wallis, a partir de la cantonada amb Carles III; cinc curts carrers perpendiculars a l’avinguda i al carrer de Pere Francès delimiten cinc illes de cases de superfícies desiguals, destinades majoritàriament a una classe mitjana. La decisió de construir-hi un hotel de quatre estrelles va estimular la construcció, molt prop, d’un primer edifici residencial d’estàndard més elevat que els construïts inicialment. Els dos sectors esmentats han quedat enllaçats pel carrer de Pere Francès, el de major longitud, des de l’avinguda de Bartomeu de Rosselló a la carrera de can Murtera, on arriba per darrere de la gasolinera que marca el límit actual de les construccions; allí es conserva el 2007 l’única casa típica anterior a la formació del barri. Aquesta via és l’eix i veritable cor del barri; al llarg del seu recorregut es posen en evidència els contrastos i les contradiccions des Pratet i les oportunitats de futur. S’hi assenta l’edifici de la Casa de l’Església, amb un saló d’actes, les oficines del bisbat, un centre d’estudis de teologia i la seu de l’Institut d’Estudis Eivissencs ; al mateix bloc, però amb entrada pels carrers adjacents, hi ha els centres socials de Càritas i l’alberg per a transeünts que regenta, una emissora de ràdio i la Televisió d’Eivissa i Formentera (TEF). Juntament amb la varietat de serveis oferits per Can Ventosa (i amb l’Institut de Secundària a l’altra andana d’Ignasi Wallis), aquesta concentració conforma una àrea cultural de les més importants de la ciutat. Més endavant, en un espai llavors no urbanitzat, es va aixecar, el 1961, la plaça destinada a curses de braus —precisament al davant, s’hi obriria posteriorment el primer hotel de quatre estrelles de la ciutat— i, a la vora, hi ha les oficines de GESA. La plaça de toros que, de vegades, va servir de marc per a alguns espectacles musicals, com el que oferí un Bob Marley que tot just començava la seua carrera artística, va viure uns anys d’esplendor, però quedà després abandonat i convertit en un focus insalubre; finalment, el seu enderrocament ha fet guanyar un espai per als ciutadans. El barri ofereix una xarxa de serveis i establiments de tot tipus, des dels que van dirigits a satisfer les necessitats diàries dels residents i els que atreuen població dels barris adjacents fins als dirigits al turisme, amb una oferta molt variada i complexa. Així, entre altres, n’hi ha d’alimentació (des de la botigueta fins al supermercat), comercials, financers, immobiliaris, turístics, amb allotjaments hotelers, nombrosos bars i restaurants, locals de joc (el més destacat el bingo d’Ignasi Wallis), d’oci i serveis personals molt diversos, culturals i esportius, de premsa, ràdio i televisió, locutoris, arts gràfiques, tallers i obradors, estacionament de vehicles, etc. N’és una mostra representativa l’oferta que hi ha al llarg del carrer de Pere Francès, però el seu paper de límit de zona urbanitzada li dóna, de vegades, un aspecte caòtic i, en algun indret, fins i tot de marginalitat. Per exemple, més enllà del carrer del diputat Ribas, els anys noranta, s’hi va apuntar un fenomen de barraquisme, aprofitant com a habitatges vells magatzems en desús, sense comptar la qüestió de la droga i la picaresca entorn de les àrees d’aparcament lliure; sembla que les intervencions efectuades han pal·liat notablement el problema, però encara resta una àrea degradada que requereix atenció. En una inspecció ocular pels diferents carrers del barri, les notes més destacables són l’heterogeneïtat social i funcional, típica d’una àrea periurbana, i el desenvolupament que hi té un cert sector de serveis personals i d’entreteniment, amb una sèrie de locals d’oci nocturn, que van dirigits, d’una banda, a un turisme de qualitat (o clients de major poder adquisitiu) i, per l’altre costat, a una demanda més popular. El ràpid creixement urbanístic, afavorit per la localització privilegiada d’aquest sector de la ciutat, ha provocat la juxtaposició d’elements de morfologia molt diversa, i el caràcter originari de zona humida fa que hi hagi infiltracions freqüents, fins i tot inundacions en cas de pluges de tempesta, amb la problemàtica derivada a la xarxa de clavegueram. En resum, es Pratet és un barri en creixement i constant remodelació, d’una gran heterogeneïtat social i complexitat funcional. En un intent de fer-lo atractiu per a l’expansió urbanística, la intervenció del sector públic ha aconseguit, els primers anys del s XXI, algunes millores evidents. Però queda el gran repte de donar una solució sostenible al problema d’empastament amb el sector de les feixes i solucionar la manca d’una zona verda que separi la població del polígon industrial. La revisió del PGOU que es porta a terme el 2007 té l’oportunitat de salvar una zona humida, àrees amb valors de biodiversitat internacionalment reconeguts, i d’oferir a la ciutadania un espai amb una nova concepció de paisatge que recordi les arrels culturals dels eivissencs. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments