Porto-salè, vénda de

Porto-salè, vénda de GEO/HIST Vénda administrativa municipal de Formentera que ocupa l’angle de mestral de l’illa i que s’estén a migjorn, llebeig i ponent de l’estany des Peix, entre la punta de sa Pedrera i cala Saona com a extrems septentrional i meridional respectivament. Els seus límits interiors són la carretera principal al vessant de gregal i la carretera de Porto-salè i el camí que d’ella continua fins a cala Saona al vessant de xaloc. La vénda té una extensió de 6.480.141 m2, equivalents a 648 ha, i inclou els territoris coneguts per tradició amb el topònim Porto-salè, un dels més antics de l’illa de Formentera, documentat a partir del s XIII i present en mapes i portolans dels s XVI, XVII i XVIII, en un document de 1674 que esmenta una “abeurada de Porto-salè” i en la documentació del repoblament iniciat per Marc Ferrer al s XVIII. En el cas dels documents cartogràfics, el topònim apareix com una de les principals o indispensables referències geogràfiques de l’illa, sovent amb la variant “Puerto Salé” i referit a indrets costaners situats a la zona de l’estany des Peix, el caló de s’Oli o la Savina. Això permet suposar que, malgrat que els primers anys del s XXI el topònim fa referència a zones costaneres i interiors, degué aparèixer com a nom de lloc d’un indret de la costa nord-occidental de Formentera, fet corroborat per la forma d’influència mossàrab porto, derivada del llatí PORTUS (‘port de mar’). Fins i tot l’ortografia del nom generava molts dubtes a final del s XX, malgrat el procés de normativització del català: formes com Portussaler, Portosaler o Portossaler deixaren pas a la forma normativa Porto-salè. El perímetre de la vénda administrativa municipal vigent des de 1983 no coincideix amb el perímetre de la vénda tradicional, que incloïa el quart de llegua de la gràcia reial (1699) a Antoni Blanc i els territoris de ponent d’aquesta donació, fins a la mar. Els límits interiors de la vénda tradicional de Porto-salè eren, per tant, el nucli de Sant Francesc, la frontera meridional del quart de llegua i la seua extensió fins a la mar, a la zona del pujol des Fum. D’aquesta manera, l’extrem S de l’actual vénda administrativa no pertanyia tradicionalment a la comarca de Porto-salè, mentre que l’extrem E de la comarca tradicional està inclòs des de 1983 en la vénda de la Miranda-Cala Saona. Aquesta manca de correspondència entre la circumscripció tradicional i la circumscripció administrativa provocà, especialment durant els anys 80 del s XX, un fort rebuig del sector d’habitants de Porto-salè que havien estat situats en véndes adjacents i s’arribaren a orquestrar vistoses protestes cíviques, com l’entrega a l’Ajuntament de les plaques identificatives de les cases, que havien estat desclavades pels propietaris. Els territoris d’aquesta comarca constituïen ja vénda de la vicaria de Formentera abans de la creació de les tres parròquies de l’illa, moment en què esdevengué vénda parroquial de Sant Francesc Xavier, amb una extensió que no experimentà variacions mentre foren operatives aquestes circumscripcions de l’administració eclesiàstica. La vénda parroquial de Porto-salè acollia 35 famílies el 1785, 40 el 1850 i 63 el 1950. Pel que fa a les véndes de vigilància defensiva, la comarca sencera de Porto-salè pertanyia a la vénda de la Punta de la Gavina, organitzada al voltant de la torre del mateix nom. Pel que fa al relleu, les corbes de nivell del terreny de la vénda de Porto-salè no presenten desigualtats abruptes, sinó que tota l’extensió d’aquest territori experimenta un suau pendent cap al mar des de l’elevació (65 m) de sa Mirada, en sentit SE-NO. La morfologia de la línia costanera s’ajusta al que es coneix com costa esglaonada entre cala Saona i la punta de sa Pedrera, és a dir, amb roquissars d’elevació variable que no arriben a constituir penya-segats. La resta de línia costanera, que inclou el caló de s’Oli i la riba de l’estany des Peix, és feta de costa baixa rocallosa i petits trams de platja, especialment a la zona coneguda com es Salobres, a la seua riba de xaloc. Caracteritza l’orografia de la vénda l’estany des Peix, d’importància econòmica ja reflectida en la documentació del repoblament medieval i amb el qual la població de Porto-salè ha interactuat al llarg dels segles per obtenir recursos materials molt més enllà de la pesca. L’orografia de la vénda ha estat reflectida en la toponímia tradicional, que distingeix tres regions a la comarca de Porto-salè: sa Barda, s’Estany i es Racó. Pel que fa a la vegetació i els usos del sòl, la vénda de Porto-salè presenta les mateixes tipologies de sòl que es poden trobar a qualsevol indret de Formentera. L’únic nucli urbà que entra en contacte amb la vénda és el de la Savina, encara que es troben zones amb elevada densitat de construcció en zona rústica a la riba S de l’estany i a la zona interior que voreja la carretera de Porto-salè, límit SE de la vénda. Les masses de pinar i savinar dens més representatives es troben a l’extrem meridional, al N de cala Saona. La resta del territori inclou àrees de secà amb o sense conreu arbori i àrees de savinars i matoll o zones de conreu en progressiva reforestació. Tot aquest sòl rústic apareix classificat d’ús comú o bé forestal o bé agrícola-ramader i excedent. Ara bé, a la meitat NO de la vénda, el sòl es troba afectat per distintes figures de protecció que coexisteixen: l’Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI), que engloba, al seu torn, part de la Reserva Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera i que afecta, en aquesta vénda, la zona de sa Pedrera i la riba meridional de l’estany des Peix. A més de la legislació territorial supramunicipal, les Normes Subsidiàries de 1989 estableixen com a zona d’especial protecció l’esplanada interior situada entre can Marroig i l’estany, amb molt poca edificació, i com a zona de protecció paisatgística l’espai entre aquesta esplanada i la vora del mar. A l’extensa zona litoral es troba vegetació costanera típica i amb endemismes. Els territoris situats dins la vénda de Porto-salè han estat escenari dels successius episodis històrics pels quals ha passat la Pitiüsa menor. De l’època prehistòrica cal destacar la localització d’assentaments humans en zones interiors i les troballes d’objectes metàl·lics a la zona de sa Pedrera, on també s’han realitzat troballes superficials d’època púnica i romana i s’han localitzat estructures constructives d’aquesta darrera època. També s’hi han trobat restes de l’època musulmana, encara que en proporcions molt menors respecte d’altres llocs de l’illa, com la Mola. Entre aquestes restes, destaca la làpida de can Batlet, que pot correspondre a principi del S XI i que demostraria la presència d’un cementeri i un poblament consolidat. En el marc del repoblament del S XIII, apareix l’estany des Peix com a espai d’ús reservat a Berenguer Renart, hereu de Guillem de Montgrí. Els segles posteriors a l’edat mitjana, durant els quals Formentera experimentà un procés de despoblament, la zona de Porto-salè era coneguda i tenguda en compte pels navegants fins al 1699, any en què part dels territoris de Porto-salè, concretament la zona S de l’estany des Peix, coneguda com el clot des Magraner, fou inclosa en la gràcia reial a Antoni Blanc, quan el repoblament definitiu de l’illa tot just s’encetava. Com assenyala l’historiador Joan Marí Cardona, Porto-salè es poblà del tot al llarg del s XVIII, tant les terres compreses en la gràcia reial a Antoni Blanc com les que en restaren fora. La documentació del repoblament permet conèixer els cognoms de les famílies que s’hi establiren durant el XVIII, entre les quals hi ha llinatges que desaparegueren de Formentera els segles posteriors, com Feliu, Navarro, Prats, Ripoll, Riu-sec, Ros, Vallverd o Vendrell. Altres cognoms i noms familiars s’han conservat fins a principi del s XXI: Serra “Blai” i “Xesc”, Tur “Jeroni”, Escandell “Gall”, Castelló “Bartomeuet” i “Ferrer”, Joan “Batlet”, Colomar “Gall” i “Peret”, Iern “Sala”, Mayans “Xiquet”, etc. Entre els primers habitatges documentats d’aquesta comarca cal assenyalar can Torres (1705), ca s’Hereu, cas Batlet, can Vicent Blai, can Guillemet, can Castelló o can Pere Martí (1797), casa coneguda també com es Castell, la Ronda des Catorze o la Setzena, denominacions de les quals es desprèn una història vinculada a l’organització defensiva de la comarca. El repoblament comportà que la nova població d’origen eivissenc adoptàs mecanismes de relació amb el medi que es traduïrien en una sèrie d’infraestructures destinades al desenvolupament material i social de la comarca. A la vénda de Porto-salè es documenta des dels s XVIII i XIX una rica xarxa de vies de comunicació. El camí de sa Vora de s’Estany recorre la riba marina a pocs metres de la vora en alguns trams. El camí de Porto-salè, documentat al s XVIII, avança de Sant Francesc a l’estany des Peix. El camí de Sant Antoni, ubicat en part dins de la vénda tradicional, unia Sant Francesc amb la Savina i s’hi superposà parcialment la carretera principal. Es conserva un tram de l’antic camí de sa Roqueta, que puja des de l’estany i avança cap a la zona de sa Mirada i es Pla, as cap de Barbaria. El camí de sa Serra travessa la zona de can Marroig en direcció a l’embarcador des Banc. Dos camins travessen la comarca de ponent a llevant: el més septentrional és el camí de Porto-salè ja esmentat, parcialment asfaltat l’any 2005, que rep diferents noms segons els segments del seu traçat: camí de sa Real, de ses Escoles, de sa Pedrera o de Baix de Porto-salè per distingir-lo del camí conegut com camí de Dalt de Porto-salè. Aquest darrer rep també el nom de camí de sa Barda i fou asfaltat completament la dècada dels 90 del s XX. Aquestos dos camins i altres que al llarg del s XX varen perdre la continuïtat del seu traçat a causa del tancament de finques, entre ells el camí de Missa que segueix fins a la casa coneguda com es Castell, conflueixen a Sant Francesc. Existeix també la via coneguda com camí de sa Punta de la Gavina, que comunica aquest indret costaner amb l’interior de la vénda, enllaçant amb els camins més meridionals suara esmentats. Altres camins de Porto-salè de menor importància són el camí de s’Abeurada i el camí Nou, obert a principi del s XX, que avancen en l’eix N-S i es troben al S de l’estany, dins dels terrenys de la gràcia reial a Antoni Blanc. Com a camí de Cala Saona es coneix la prolongació de la carretera de Porto-salè, amb la qual constitueix el límit SE de la vénda, encara que aquesta denominació s’aplica també a altres vies de comunicació de la zona. Fora de la vénda administrativa municipal, però pertanyents per tradició a Porto-salè, hi ha el camí de ses Vinyes, que discorre aproximadament al llarg de la frontera S del quart de llegua, i el carreró d’en Gall, que en l’eix N-S enllaça el camí de Dalt de Porto-salè amb els camins que es dirigeixen a la Savina. Entre els pous tradicionals de Porto-salè cal esmentar el pou de Porto-salè, el pou Nou de Porto-salè, el pou des Batlet, el pou d’en Violat, a la finca de ca s’Hereu, el pou d’en Gall, al SE de l’estany des Peix, i el pou d’en Guillemet o de sa Roqueta. Existeixen a Porto-salè restes de dos forns de calç: el de ca s’Hereu i el de can Marroig. Una altra activitat tradicional a la zona ha estat l’extracció de pedra maresa, especialment a la cara O de la punta de sa Pedrera. Els conreus de Porto-salè són els característics de Formentera: olivera, ametller, figuera, garrover, vinya i cereals. També en aquesta vénda hi havia un dels dos trulls de Formentera, el de can Joan Xiquet. A la costa de la vénda, tres nuclis de casetes varador són l’exponent de l’activitat pesquera tradicional; són els embarcadors des Banc, el des caló de s’Oli (el més gran i desenvolupat, amb una vintena d’escales i dipòsits d’ormejos excavats a la roca) i el de ses Bassetes. Dins l’estany des Peix també hi ha casetes varador, a la zona de can Blai i a sa Boca, i abundants morts. La meitat NO de la vénda fou l’escenari, al llarg de la segona meitat del s XIX i la primera del XX, d’una sèrie de temptatives d’explotacions del medi innovadores en el context de la Formentera tradicional, possiblement afavorides per la proximitat dels punts d’atracada d’embarcacions de l’illa, primer l’embarcador de sa Pedrera i després el nucli portuari de la Savina, fet que facilitava l’intercanvi amb ports exteriors. La finca coneguda com can Marroig , d’una extensió de 146 ha, a l’O de l’estany des Peix i entre la punta de la Gavina i la de sa Pedrera, apareix configurada com a tal a final del s XVIII. Deu el seu nom el deu al terratinent mallorquí Antoni Marroig i Bonet, que l’adquirí el 1874 per impulsar-hi formes evolucionades de conreu, especialment de vinya, orientades al mercat vinícola. Fruit d’això, la hisenda comptà, a la part més interior del perímetre, amb cinc pous equipats amb mecanismes com molins, sénies i safareigs. Aquesta activitat, que fou continuada pel fill i pel nét d’Antoni Marroig, comportà la creació d’un col·lectiu formenterer de mà d’obra remunerada, que encetà un tipus de lligam socioeconòmic complementari a la relació propietari-majoral i que només tendria parangó, en aquella època, a l’activitat salinera, en la qual també la família Marroig havia invertit a l’illa. Ja les primeres dècades del s XX, la gestió de la finca recaigué sobre Llorenç Bosch, comptable de la família, qui impulsà una nova iniciativa ramadera: la cria de conills d’Angora, pollastres, oques i ànecs. L’excepcionalitat d’aquestes iniciatives econòmiques es reflectí també en la casa senyorial d’estil mallorquí que s’hi construí, amb clastra i pis i voltada per edificacions complementàries com la casa dels majorals o el celler, tot un referent paisatgístic que girà els ulls, durant els anys 30 del s XX, al nou horitzó econòmic del turisme, ja que acollí una oferta precursora de l’agroturisme, l’hotel IFA, que funcionà entre 1933 i 1936, any en què l’adveniment de la Guerra Civil estroncà aquesta i altres iniciatives modernitzadores a Formentera. L’altre espai amb potencial que no passà desapercebut als inversors de principi del s XX fou l’estany des Peix. La companyia mallorquina Borràs i Cia. l’adquirí per construir-hi unes infraestructures per a l’explotació salinera a la zona coneguda com es Estanyets i a altres punts de la riba meridional, que no arribaren a entrar mai en funcionament. Tanmateix, aquestes iniciatives empresarials a gran escala generaren les primeres tensions pel domini públic de l’estany, la titularitat del qual apareixia entelada per artificioses figures legals. Aquesta pugna entre els interessos econòmics d’empreses foranes i la utilització ancestral de les aigües de l’estany per part de la població de la contrada esdevengué l’aperitiu dels conflictes que tengueren lloc a final del s XX, quan l’economia de l’illa emprenia el nou rumb cap al monocultiu turístic, superada l’àrida postguerra. D’aquest període de privació de llibertats destaca l’aixecament del camp de concentració de Formentera, conegut com es Campament o sa Colònia, a la riba de gregal de l’estany des Peix, entre aquest estany i la carretera principal. Es tracta d’un dels camps de reclusió amb condicions de vida més dures dels que s’han documentat els anys posteriors al triomf del colp d’estat de 1936. Malgrat el seu curt període d’operativitat i la limitada extensió d’un perímetre en què hi havia també una guarnició militar composta per unes desenes de reclutes, arribà a allotjar més de 1.000 presos polítics. A principi del s XXI el catalogà com a Bé d’Interès Cultural (BIC) el Consell Insular d’Eivissa i Formentera, juntament amb les casetes varador, la fita de l’angle de llebeig o de can Jeroni, de la gràcia reial a Antoni Blanc, situada a la vora del camí de Cala Saona, i la torre de vigilància de la Gavina, única infraestructura d’inspiració militar de la vénda, juntament amb el camp de reclusió. En el nou context de l’economia turística, els territoris de can Marroig, l’estany des Peix i sa Pedrera perderen bona part dels seus valors en l’economia tradicional, però n’adquiriren de nous en el marc de l’economia turística: incipients nuclis turístics a la riba S de l’estany amb allotjaments i serveis (Hostal Lago Dorado, restaurant Florit...), fondeig d’embarcacions d’esbarjo, pràctica d’esports nàutics, pesca recreativa, etc. Tot plegat abocà aquestos territoris a la pressió dels grans grups empresarials, entre ells les empreses imbricades al teixit empresarial d’Abel Matutes. El 1983 una mobilització popular va contribuir a aturar el projecte d’urbanització de l’estany des Peix i sa Pedrera. El 1986 l’empresa CUPIMAR instal·là a l’estany des Peix unes infraestructures bàsiques per a la cria de marisc, que en el seu moment es consideraren com a operació cosmètica per afirmar el domini privat de l’estany. Aquesta tipologia d’explotació comptava amb un antecedent els anys 30 del s XX, quan l’empresa propietària de l’estany hi fondejà una barcassa per a la cria de musclos. El 1987 aquestos territoris foren venuts al grup Interpart, que assumí la iniciativa d’emprendre-hi projectes urbanístics encara més ambiciosos. Els anys 1987 i 1988 varen ser anys de forta reacció popular, encapçalada per l’Associació de Veïns de Porto-salè, que acabà propiciant l’articulació de la Coordinadora d’Entitats Cíviques de Formentera. La pressió d’aquesta agrupació aconseguí frenar tant els projectes de macrocomplex a can Marroig i sa Pedrera com el posterior projecte (1988) de construcció d’un aeròdrom a la zona de la punta de la Gavina, vist com a urbanització encoberta. La pressió popular i el desenvolupament de lleis restrictives de la construcció en àrees d’importància natural o paisatgística aconseguiren que les empreses propietàries dels territoris optassin a l’oferta de compra per part del Govern de les Illes Balears. El 1998, aquestos territoris passaren a ser públics i iniciaren el s XXI com a àrea recreativa amb algunes zones de protecció estricta per a la conservació del virot (Puffinus puffinus mauretanicus). [VFM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments